El Bellas Artes de Bilbao

Angel Llarroque. Maternidad

BILBOKO ARTE EDER MUSEOA

L’altre museu de Bilbao

Anar a Bilbao sempre és un plaer. Des de la inauguració del Museu Guggenheim del senyor Frank Gehry, la ciutat ha estrenat una línia de metro dissenyada per Norman Foster i un aeroport de Santiago Calatrava. Si a aquestes modernitats hi afegim el tradicional tarannà de la seva gent, l’atractiu de les seves tradicions, la verdor del paisatge i la qualitat de la gastronomia, tindrem tots els ingredients per a fer-hi una estada agradable i la possibilitat de descobrir-hi encara més encanteris, com el Bilboko Arte eder Museoa, és a dir el Museo de Bellas Artes de Bilbao que en els darrers anys s’ha fet un lloc entre els museus d’art de l’estat espanyol tant per la qualitat de la seva col·lecció permanent com per l’activitat en les exhibicions temporals, amb una programació ampla i arriscada que complau un gran sector de visitants.

El Museu – L’any 1908 la Diputació de Biscaia i l’Ajuntament de Bilbao van crear el Museo de Bellas Artes que es va obrir el 1914 a l’Escola d’Arts i Oficis, amb l’objectiu de situar Bilbao com a punt de referència en el món cultural. La societat civil va fer seu aquest objectiu i des del primer moment el museu va rebre moltes donacions tant de particulars com d’institucions que li van donar un volum important.
Al cap de deu anys, el 1924, un grup d’artistes moguts per afanys renovadors, va crear el Museo de Arte Moderno instal·lat a les dependències de la Diputació. Acabada la guerra els dos museus es van fusionar i el 1945 hom inaugurava l’edifici del nou Museo de Bellas Artes de Bilbao, millorat el 1970 i notablement ampliat el 2001. Des de 1991 el Govern Basc s’afegeix a les institucions fundadores en la gestió del museu.

La Col·lecció permanent – Amb les donacions rebudes i les adquisicions, la col·lecció del museu té més de 6.000 obres que van des del Segle XII – la primera obra exposada és un Crist del romànic català – fins als nostres dies. Les obres d’art antic s’exhibeixen en les velles sales, agrupades per estils, en un recorregut molt pedagògic. L’art contemporani es pot veure en les àmplies sales construïdes recentment. La Guia del museu recomana no perdre’s les obres de Bartolomé Bermejo, El Greco, José de Ribera, Murillo, Gentileschi, Van Dyck, Goya, Gauguin, Sorolla, Zuloaga, Oteiza, Chillida i Francis Bacon. També s’hi troben peces de Zurbarán, Regoyos, Romero de Torres, Tàpies, Saura, Barceló, Kitaj i molt d’altres.

Les exposicions temporals – Però el nervi del museu, el que el situa a l’elit d’aquestes institucions, són les actuacions i exposicions temporals que organitza. D’entrada el Museo de Bellas Artes de Bilbao s’ha proposat recuperar l’obra d’artistes bascos oblidats o poc coneguts. Així ha revisat pintors com José Mª Ucelay, Adolfo Guiard, Antonio de Quesada, Francisco Iturrino, Angel Larroque, en un intent didàctic per donar a conèixer a la seva gent l’obra dels seus artistes. Una altra de les iniciatives del museu és l’exposició periòdica d’una Obra Convidada exhibint peces emblemàtiques pertanyents a altres museus. Ara s’hi podia veure La alacena d’Antonio López, i anteriorment Nadadora de Sorolla o Al tocador de Toulouse-Lautrec i altres.
Les exposicions temporals d’aquest 2004 donen idea del pols del museu: als primers mesos hi ha hagut L’esplendor de Gènova, pintura dels segles XVI al XVIII de la col·lecció del Palazzo Bianco de Gènova. De febrer a maig s’hi pot veure La Ciudad que nunca existió, producció del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. D’abril a juny Juan de Echevarría un altre pintor basc. De maig a agost Kitaj. Spain in me, on es veurà la producció d’aquest nord-americà durant les seves estades a Catalunya. De juny a setembre De Ingres a Cézanne, amb els quadres del Petit Palais de París, actualment en obres. I d’octubre a gener del 2005, escultures i dibuixos del britànic John Davies el qual presentarà la seva producció recent en aquesta mostra organitzada en col·laboració amb l’IVAM valencià.

El museu completa la seva oferta amb cicles de pel·lícules d’art i assaig, cicles de conferències, una biblioteca especialitzada en art, audio-guies, llibreria d’art, boutique de regals, cafeteria i restaurant. El Museo de Bellas Artes de Bilbao és un museu estrella que al costat del Guggenheim porta una activitat pròpia, independent, entusiasta i molt intel·ligent. La gent de Bilbao estan orgullosos del seu museu i l’ofereixen al visitant amb la seva proverbial generositat.

Si voleu més informació la trobareu a http://www.museobilbao.com/.

Publicat el mes de març de 2004

Les exposicions de la Fundació La Caixa

LES EXPOSICIONS DE LA FUNDACIÓ LA CAIXA

Vint-i-cinc anys de pedagogía artística

Des que a finals de la dècada dels setanta La Caixa va reorganitzar la seva Obra Social amb una decidida aposta per l’Obra Cultural que en crear-se la Fundació es va mantenir i potenciar, els ciutadans de l’estat espanyol hem tingut l’oportunitat de poder ser espectadors d’un seguit d’exposicions de pintura, escultura, fotografia, història i antropologia de primer ordre qualitatiu i quantitatiu.
En efecte, des de l’exposició d’escultura d’Aristides Maillol el setembre de 1979 al Palau Macaya fins al Dalí, cultura de masses del mes de març d’enguany al Caixaforum, les exposicions de La Caixa han estat un punt de referència en el món cultural que ha traspassat les fronteres i ha introduït La Caixa i les seves produccions en els circuits artístics internacionals. La col·laboració amb els centres culturals més prestigiosos del món ho certifiquen: el Centre Pompidou, les Galeries Nationales du Gran Palais, la Galerie Nationale Jeu de Paume o el Musée des Arts Décoratifs de París, el Musée Barbier-Muller de Ginebra, la Tate Britain, la Whitechapel Art Gallery i la Serpentine Gallery de Londres, la Universitat de Manchester, el Museum of Modern Art d’Oxford, la Douglas Hyde Gallery de Dublin, el Ministeri d’Educació d’Àustria, la Galleria Nazionale d’Arte Moderna de Roma, el Museum des 20. Jahrhunderts de Viena, el Ludwig de Colònia, l’Akademie der Künste de Berlín, o el MOMA i la Tibet House de Nova York, el Birmingham Museum of Arts d’Alabama, el Museum of Contemporary Art de Los Angeles o el Modern Art Museum de San Francisco, per citar-ne alguns, però sense oblidar la col·laboració amb el Centro de Arte Reina Sofía i el Museo Español de Arte Contemporáneo de Madrid, l’IVAM de València, el MNAC, la Fundació Miró o el Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona.

Els catàlegs – Però les exposicions són efímeres i es podrien oblidar fàcilment si no fos pels catàlegs que en conserven la memòria i que sempre han acompanyat les exposicions, formant una col·lecció admirable, tant per l’acurada i modèlica edició com per la vàlua dels seus continguts. Amb l’excepció del que va editar el Ministerio de Cultura per l’exposició conjunta 400 obres de Salvador Dalí, 1914-1983, al Palau de Pedralbes, farcit de faltes d’ortografia en català, tots els altres, editats per La Caixa, són d’una qualitat extraordinària.
Així podem recordar, conèixer i reviure la vida i l’obra d’artistes tan importants com Vuillard, Modigliani, Francis Picabia, Duchamp, Oskar Schlemmer, Enzo Cucchi, Philip Guston, Jean Dubuffet, les pintures i dibuixos d’Arnold Schönberg, Joseph Beuys, David Salle, Arshile Gorky, Dokoupil, Edward Ruscha, Domenico Gnoli, Willem de Kooning, Georg Baselitz, l’obra sobre paper de Wifredo Lam, Lucio Fontana, les escultures de Martin Puryear, els camins cap a l’abstracció de Kandinsky i Mondrian, Charles Simonds, Arman, Miriam Cahn, Lucian Freud, etc. Tota una nòmina d’artistes moderns, postmoderns i contemporanis.
Les exhibicions de la Fundació no han descuidat els moviments ni les agrupacions d’artistes en mostres col·lectives: el Grupo Cobra, Italia aperta, La Cuba del Siglo XX, L’Art després del Diluvi: Europa de Postguerra, 1945-1965, La Pintura española: Aspectos de una década, 1955-1965, El IX Salón de los 16, Madrid-Barcelona, 1930-1936: La tradició d’allò que és nou, De Renoir a Picasso, etc. etc.
Tampoc no han oblidat els nostres artistes, alguns poc coneguts com Jaume Malaret i Miquel Carbonell, o de renom com en l’exposició Els Pintors modernistes del Liceu, l’obra de Modest Urgell, Anglada Camarasa, Joaquim Mir, Joan Miró, Joan Ponç, Miralda... Ni els clàssics universals: els gravats de Rembrandt, Rubens, Van Dyck, Jordaëns, la mostra Versalles, retrats d’una societat, Turner, Rodin...

La fotografia – Les exposicions de fotografia també han mantingut el nivell de qualitat general. Sense oblidar que des de 1982 es convoca FotoPres, hem pogut seguir a través d’elles l’evolució d’aquest art : La fotografia a Espanya al Segle XIX, La fotografia picturalista en España, Les dones fotògrafes de la República de Weimar, Les avantguardes fotogràfiques a Espanya, El compromís de la mirada, Passages de l’image, De la rebel·lió a la utopia, Guerres fratricides de la prestigiosa agència Magnum, Deixeu el balcó obert: la fotografia en l’art contemporani espanyol, El silenci de les coses, Josef Sudek, l’obra d’Otto Lloyd, Sugimoto, Sophie Calle, Cartier-Bresson...
No es pot oblidar l’esforç de l’Obra Cultural de la Fundació en la confecció de la Col·lecció d’Art Contemporani, una de les millors del món, ni les exposicions temàtiques com Els Ibers, Bhutan, Núbia, Àfrica: Màgia i Poder, El Quart Continent: l’art pre-colombí, L’Art sagrat del Tibet, Esperits de l’aigua: Art d’Alaska i la Colúmbia Britànica, etc. etc.
Són vint-i-cinc anys de labor pedagògica pels quals hem de felicitar tota la gent de la Fundació i hem d’esperonar-los a seguir amb el mateix encert i amb la mateixa generositat amb que ho han fet fins ara.
Per molts anys i, mai tan ben dit, que tots ho puguem veure!


Publicat el mes de maig de 2004

ENSEÑARTE3

Brossa

ENSEÑARTE3

Una iniciativa pedagògica

Ejea de los Caballeros és una localitat que passa dels 15000 habitants, situada a la comarca aragonesa de Las Cinco Villas, a 72 km. de Saragossa. La història de l’antiga Eixea explica la importància de la població amb dates ben significatives, com el 1265, any en què el rei Jaume I hi convocà les corts, o quan fou escenari de les trifulgues que precediren el Compromís de Casp, al segle XV.
Les seves esglésies donen fe del passat esplendorós i exhibeixen, com la de Sant Salvador, mostres de l’art romànic en les seves dues portalades, esculpides pel mestre de San Juan de la Peña, o el retaule gòtic de l’altar major, obra de Blasco de Grañén (1438) i de Martín de Soria (1476).

L’art contemporani - Però la gent d’Ejea no s’ancora en el passat i, des de fa tres anys, està fent una experiència pedagògica digna de ser coneguda i valorada. Amb la complicitat de l’Ajuntament, la Diputació Provincial, les escoles de la població i de Miguel Marcos, el galerista aragonès més conegut (té galeria a Saragossa i a Barcelona), a la sala d’exposicions de la Parròquia, s’organitza anualment una mostra anomenada ENSEÑARTE, amb la finalitat d’explicar las claves del arte contemporáneo. L’experiència va començar l’any 2002 amb La posmodernidad española. El color de su pintura. ENSEÑARTE2, el 2003, estava dedicat a La mirada en el paisaje i l’actual a El papel en el arte contemporáneo que ha exhibit obra de Picasso, Miró, Barceló, Tàpies, Chillida, Arroyo, Aguirre, Cobo, García Sevilla, Bartolozzi, Brossa, Broto, Campano, Franco, Guerrero, Lamazares, Palazuelo, Grau, Mira, Navarro Baldeweg, Arranz-Bravo, Roig, Saura, Serrano i Zush.
El Catàleg-guia - La peculiaritat del projecte rau en el caire pedagògic que la gent d’Ejea ha volgut donar a ENSEÑARTE i que queda reflectida en el Catàleg-guia que cada any ha editat. El d’enguany, que ja hem dit que estava dedicat a l’art sobre paper, conté quatre articles d’experts que expliquen la trajectòria del paper en el món de l’art. Segueix la reproducció de les obres exhibides, amb una breu ressenya biogràfica de cada autor. A continuació hi ha un Vocabulari del Dibuix, un Vocabulari del Gravat i unes imatges dels diferents sistemes d’estampació: xilografia, calcografia, litografia i serigrafia, acompanyats d’un resum de materials i utensilis utilitzats. El Catàleg-guia acaba amb una unitat didàctica pels professors i una altra pels alumnes, amb la finalitat de treure el millor profit de l’experiència.

ENSEÑARTE és una feliç iniciativa que fa coincidir l’afany educatiu dels mestres d’Ejea de los Caballeros i l’esperit de servei de l’Ajuntament i la Diputació Provincial de Saragossa amb la bona voluntat d’un galerista que ha pogut i volgut prestar obres d’art contemporani, per elevar el nivell cultural dels seus conciutadans. És una experiència força insòlita que s’està consolidant i que aconsegueix fer conèixer a la gent jove, i a tots els qui visitin l’exposició d’Ejea de los Caballeros, l’art contemporani i per la qual cal felicitar tots els que hi intervenen. Enhorabona!

Publicat el mes de juliol de 2004

Les exposicions del Fòrum 2004

FÒRUM BARCELONA 2004

Robert Wilson al Museo Barbier-Mueller

El Fòrum de les Cultures que ja ha tancat portes a Barcelona després de 141 dies d’activitat, a més de les exposicions ubicades dintre del recinte - Els Guerrers de Xi,an, Veus, Ciutats-Cantonades, Habitar el món i Barcelona en progrés -, ha propiciat que els museus de la ciutat hagin col·laborat muntant unes exposicions adequades als objectius generals: interculturalitat, pau, diàleg...
Així hem vist com una allau d’art precolombí omplia les sales de La Pedrera amb El Cos i el Cosmos, les de la Virreina amb El primer Eros i, és clar, el Museu d’art precolombí Barbier-Mueller amb Imatges del cos. El Museu Picasso contribuïa a l’esdeveniment amb Picasso: Guerra i Pau, la Fundació Miró amb La bellesa del fracàs, el fracàs de la bellesa i el MACBA amb Art i Utopia mentre Caixaforum ho havia fet fins el mes d’agost amb Confuci.

Picasso: Guerra i Pau. Les guerres que des dels anys trenta fins els seixanta havia viscut Picasso, van ser el fil conductor de l’exposició. El procés de creació del Guernica que Picasso va pintar amb molt poc temps però, com demostrava l’exposició, amb elements que es venien repetint des de quatre anys enrere, il·lustra la barbàrie de la Guerra Civil espanyola. Les dones ploraneres també. Les natures mortes amb cranis d’animals van ser pintats durant la Segona Guerra Mundial.
La mostra tenia un apartat dedicat a la preparació de l’escultura L’home de l’anyell per donar pas, tot seguit, a l’època de pau que el pintor va viure a Antibes, amb l’òliba repetida una i altra vegada. La llum del Mediterrani es reflecteix en els seus quadres. Però arribada la guerra de Corea, Picasso recorda Goya amb Massacres a Corea, una repetició dels afusellaments del 3 de Maig a Madrid.
No hi faltaven documents de l’afiliació de Picasso al Partit Comunista francès ni de la seva participació als Congressos de la Pau a Breslau, París i Londres els anys 1948, 1949 i 1950 respectivament. La mostra acabava amb una sala dedicada al colom de la pau tan conegut de Picasso. Entre l’extensa documentació que acompanyava les obres hi havia un parell de cartes del Govern de la República espanyola, dels anys de la Guerra Civil, en les quals agraïen a l’artista sengles donatius de 100.000 i 200.000 francs de l’època, per a la compra de llet per a les escoles del país.
Com és habitual en les exposicions del Museu Picasso, aquesta també deixava l’espectador altament satisfet, tant per la cura en el muntatge com per la claredat d’exposició i la qualitat i quantitat d’obra exhibida que s’ajustava perfectament a una dita del pintor que figurava a l’entrada de l’exposició. Deia:”...la pintura no s’ha fet per decorar les cases. És un instrument de guerra ofensiva i defensiva contra l’enemic.”

Art i Utopia – L’acció restringida. Al MACBA s’hi va presentar una exposició amb moltes pretensions. Volia relacionar tot l’art modern i totes les avantguardes amb la poesia de Mallarmé. El programa de mà ho deia clarament: L’exposició passa revista a alguns moments clau dels intercanvis entre art i poesia al segle XX, fins a finals dels anys setanta. La poètica de Mallarmé serveix de fil conductor d’una història de l’art modern en la seva relació amb el llenguatge i la seva dispersió. Al març de 1970, l’artista belga Marcel Broodthaers, també procedent del camp de la poesia, va declarar:”Mallarmé és la font de l’art contemporani. Inventa inconscientment l’espai modern.”.Aquesta era la intenció de l’exposició i potser se’n sortia prou, però per a l’espectador ras el resultat era més aviat una pallissa, difícil d’entendre, hermètica com la poesia de Mallarmé, malgrat la gran quantitat d’obra, principalment dibuixos i gravats, dels artistes més destacats en la història de l’art dels segle XX. Tampoc hi faltaven llibres, revistes i documents entre els quals, curiosament, el més entendridor era un tros de paper de prou feines mig pam, en el qual Joan Miró hi va escriure: Posar-se devant d’una tela blanca com Mallarmé devant une feuille blanche. Com si cinquanta anys abans hagués endevinat que es faria aquella exposició.

El Museu Barbier-Mueller i Robert Wilson. Ves per on aquest petit museu dedicat a l’art precolombí ha fet, a criteri nostre, l’aportació més valenta, més trencadora i més reeixida de totes les que hom ha fet amb motiu del Fòrum. Les peces que presenta en la seva exposició Imatges del cos són totes peces que entusiasmaran als interessats en aquest art, però la particularitat rau en que el muntatge ha estat encarregat ni més ni menys que a Robert Wilson, el conegut home de teatre nord-americà que darrerament apareix sovint en esdeveniments pictòrics, com a organitzador d’espais, tal com va fer a la primera Biennal de València, l’any 2001.
Al Museu Barbier-Mueller Wilson fa una anunciada interpretació personal del museu. És a dir, reinventa el museu i presenta les 40 petites peces en tres espais. En el primer, Retrats, exposa 22 peces entre un munt de retalls plàstics. En el segon espai que titula Natures mortes, col·loca 17 peces en uns escenaris teatrals i barrejades amb els més impensables accessoris. I finalment, en l’anomenat Paisatge, ens mostra una sola peça en un escenari mes gran. Allà s’hi desenvolupa una acció lumínica que dura set minuts i que s’acompanya d’una música de Michael Calasso. Tot plegat una delícia.
Imatges del cos tanca el 31 d’octubre. Encara hi sou a temps per a gaudir d’aquesta petita joia del Fòrum Barcelona 2004.


Publicat el mes d'octubre de 2004

GNOLI

Peus de senyora. 1969

El Pop Art amb flaires renaixentistes

Domenico Gnoli va aprendre a llegir amb els llibres d’art que li deixava el seu pare, Umberto Gnoli, historiador i director de la Galleria Nazionale de Perugia. La seva mare, Annie de Garrou, era pintora, ceramista i dona de molta imaginació, virtut que va transmetre al seu fill. L’avi patern es deia com ell, Domenico Gnoli i era un poeta reconegut.
En un ambient familiar favorable era fàcil que el noi tirés cap a artista. Ho deia ell mateix: Vaig néixer sabent que seria pintor perquè el meu pare, crític d’art, em va presentar la pintura com l’única cosa acceptable. El seu pare el volia formar en la pintura clàssica italiana, ell se’n va apartar però el coneixement de les obres renaixentistes el va acompanyar tota la vida.
Dibuix i teatre - Nascut el 3 de maig de 1933 a Roma, la seva infantesa la va passar entre la capital i Spoleto. Durant la guerra va rebre lliçons de dibuix i d’arquitectura i després va aprendre l’art del gravat. El 1950, amb només disset anys ja va presentar una mostra de dibuixos a Roma.
De l’any 1952 al 1956 es va dedicar al teatre, començant com a decorador i immediatament com a actor. La seva habilitat en fer decorats i vestuaris no va passar desapercebuda i el va portar fins a l’Old Vic de Londres on va triomfar amb As you like it de Shakespeare. Però ves per on, després d’aquell èxit el xicot va abandonar el teatre perquè, deia: em distreu d’allò essencial.
La vida de Gnoli es repartia entre Londres, París i Roma quan amb la seva producció, essencialment de dibuixos i gravats, es va començar a donar a conèixer en el món artístic. El 1957 es va casar amb Luisa Gilardenghi i es van instal·lar a Nova York. Nombroses revistes americanes com Holiday, Sports Ilustrated, Horizon, Wagons Lits i d’altres van publicar durant la seva vida il·lustracions i reportatges de Gnoli. De fet la il·lustració va ser la seva principal font d’ingressos i li va fer guanyar, el 1966, la medalla d’or al millor dibuixant dels Estats Units.
Pintura - La seva trajectòria artística es va arrodonir quan va voler ampliar la dedicació a la pintura. A començament dels anys seixanta, separat de Luisa, es va instal·lar a l’illa de Mallorca, a Deià, amb Yannick Vu, una jove pintora amb qui es va casar l’any 1965 i que l’acompanyaria en els últims anys de la seva vida.
Pintar en aquella època i ser reconegut volia dir alinear-se amb els expressionistes abstractes americans, com Rothko o Pollock, amb els abstractes europeus com Tàpies o l’art brut de Dubuffet; pintar a cops d’escopeta com els Nouveaux Réalistes francesos, Klein, Arman o Saint-Phalle, o dedicar-se a la reproducció d’objectes casolans com feien els artistes del Pop Art, com Warhol. Per un italià amarat del Renaixement com Gnoli, cap d’aquests estils li quadrava. Amb una esmolada imaginació, va tenir la gosadia d’inventar el seu propi estil. Entre el postimpressionisme i el Pop Art, totes les pintures de Gnoli representen alguna part ampliada del cos humà. Mai però, mostra la persona que pinta. Ens n’ensenya el clatell, els cabells, la corbata, la jaqueta, la camisa o les sabates. I ho fa amb la minuciositat del gravador: els cabells es poden comptar, el teixit de l’americana es pot desfilar, les teles dels sofàs es poden palpar...
Pinta grans formats, amb els colors acrílics barrejats amb la sorra de Deià i n’obté unes obres que, val a dir-ho, li van costar de que algun marxant s’hi interessés. Durant vuit mesos va estar esperant a Paris que algú s’encuriosís per aquella pintura tan original però tan allunyada d’allò que el mercat demanava. Finalment el 20 de novembre de 1964 va exposar a la Gallerie André Schoeller amb un bon èxit de crítica. A partit d’aquella, un seguit d’exposicions, individuals o col·lectives, el van projectar arreu del món.
Gnoli treballava molt. De dia pintava, a la nit dibuixava. Li agradava, es clar, viure bé. S’havia comprat dos cavalls i un vaixell i s’havia traslladat a S’Estaca, la casa de l’arxiduc d’Àustria – ara propietat de l’actor Michael Douglas -, sense electricitat però, segons ell, el lloc ideal pel seu taller. La correspondència amb el seu marxant i amic americà, Ted Riley, dóna fe de les angúnies econòmiques i revelen, com no ho feia a ningú més, l’esgavellament de la seva salut que el va portar a les illes Grenadines a les Antilles. Va ser endebades. El 17 d’abril de 1970 va morir de càncer al Columbia Presbyterian Medical Center de Nova York on l’havien traslladat per l’agreujament de la malaltia.
Encara no tenia trenta set anys. Mai més ningú ha sabut pintar com ho feia ell.

Bibliografia
VVAA. GNOLI. Catàleg exposició Fundació Caixa de Pensions. Madrid. 1990.

Publicat el mes de febrer de 2009

MANOLO

MANOLO HUGUÈ, MANOLO

L’home que va ser cèlebre abans que escultor

Cada vegada que he volgut fer una escultura, m’he proposat crear un Apol·lo o una Venus. I gairebé sempre m’ha sortit una granota. Això ho deia Manolo Hugué, un dels artistes més estimats del nostre país que, malgrat la seva fama de poc treballador, entre escultura, pintura i dibuix, va arribar a sobrepassar el miler i mig d’obres. Hugué va ser un personatge popular, un home simpàtic, divertit, un artista que tothom coneixia pel seu nom de pila: Manolo.
Les seves obres, ja siguin escultura exempta o baixos relleus, són inconfusibles. De petit format, representen manolas, toreros i bailaores, velles pageses, nus femenins, toros i vaques i, un dels camps més reeixits de l’escultor, els retrats, executats amb la traça de qui es capaç de captar i transmetre l’esperit del retratat.
Hugué va explicar la seva vida a Josep Pla i aquest en va fer un llibre: Vida de Manolo, contada per ell mateix, reeditat en català i castellà diverses vegades i que, amb la gràcia de l’un explicant les seves trifulgues i la perícia de l’altre escrivint-les, fan un relat molt recomanable. Una narració que, quan descriu la infantesa i l’adolescència de Manolo et posa els pèls de punta. Manolo va tenir una vida molt difícil. Molt.
Barcelona - Nascut el 30 d’Abril de 1872, fill d’Anna Hugué, vídua Junyent i d’un alferes sorià, Benigno Martínez que, sense complir la seva promesa de casar-se se’n va anar a Cuba a fer carrera i va acabar Capità General de Burgos on va morir, segons Manolo, carregat de deutes i de medalles. Però mai va ajudar la seva mare ni la seva germana. Ni a Manolo que va ser un baliga-balaga que va abandonar casa seva per viure al carrer. Coneixedor de tots els cataus i els bordells de Barcelona, no va aguantar mai en cap escola, excepte a Belles Arts a la Llotja, tot i que el segon any es va gastar els diners de la matrícula en un tec de bacallà a la planxa al Nuevo Noé, restaurant que hi havia als baixos de l’escola.
Era, ho diu ell mateix, un d’aquests nois que fan caure la cara de vergonya. El seu germanastre Manuel Junyent va intentar ajudar-lo i el va anar apartant de tota aquella gent, de tots els lladres del meu temps...Me’n salvà la meva feblesa i la meva manca d’audàcia. Va fer de claca al Liceu d’on en sortí wagnerià radical; va treballar a la Foneria Masriera on va començar a veure artistes; al Círcol Artístic hi va trobar Joaquim Mir i Ramon Pitxot, de Cadaqués, la família del qual el van acollir com un fill; va freqüentar Els Quatre Gats i un dia, Alexandre Riera el va convèncer, sense massa esforç, d’acompanyar-lo a París amb el viatge pagat.
París – A París Manolo va ser un bohemi modèlic. Hi va passar gana, hi va passar fred i va patir la desesperació de qui no pot sortir d’aquella situació. A més a més s’enyorava. Trobava a faltar el sol. Però va aguantar-hi gairebé deu anys, això sí, gràcies a la caritat dels seus amics. Una de les constants en la vida de Manolo va ser la facilitat en fer amics. Sort en va tenir. A París, als dos dies d’arribar-hi es va trobar sol, sense saber francès i amb 8 francs a la butxaca.
El primer que el va convidar a sopar va ser Carles Casagemes, i ho va fer just el dia en que es va suïcidar davant de tothom, al restaurant, subjectat per Manolo que volia impedir-ho. Allò no podia començar pitjor però Hugué va aguantar la misèria, vivint sense diners, sense casa, sense pa, sense tenir un lloc on anar a dormir... vivia robant un panet, anant a vendre pantalons, una guitarra o un llibre robat a un amic, portant maletes a les estacions, demanant un franc a un veí, fent qualsevol cosa inconfessable.Mentre, visitava museus i descobria tot un món del qual només n’havia sentit a parlar. Al mateix temps feia coneixença de tot el bo i millor del món artístic d’aquells anys: Picasso a qui ja coneixia dels Quatre Gats, Sunyer, Iturrino, Zuloaga... Músics com Erik Satie o literats com el poeta Jean Moréas dels quals Manolo, com si fos una esponja en va anar acumulant coneixements per suplir les mancances de la seva adolescència. En aquell ambient, Manolo era un home cèlebre.
Ceret - L’any 1910 tria Ceret per instal·lar la seva casa. Ho fa perquè, diu, hi ha vaques i espàrrecs, el seu plat preferit. Amb un contracte amb el jueu alemany Khanweiler, marxant de Picasso, Braque i altres. Al seu voltant es crea l’anomenat grup de Ceret amb Picasso, Derain, Matisse, Braque..., la situació econòmica se li asserena, fins que la guerra europea el torna a empènyer a Barcelona, altra vegada sense ni un duro, sense taller, ni estudi ni fang, ni un llapis...El 1919 torna a Ceret És en aquesta època que la producció artística de Manolo arranca amb força. Amic de Maillol inicia les seves tauromàquies, fugint de l’españolada. Renovat el contracte amb Khanweiler, torna la bonança i no és fins l’any 1927 que no ha de pensar en tornar a canviar de casa.
Caldes de Montbui - Amb les mans anquilosades, els dits deformats per un poliartritisme, el seu ànim s’ensorra i es trasllada a Arenys de Munt, on el Dr. Esquil·las se’n fa càrrec i decideix enviar-lo a Caldes de Montbui a fer un rigorós tractament d’aigües termals. El tractament funciona i Manolo, ressuscitat, decideix definitivament establir-se a Caldes, d’on era la seva àvia. Es ven la casa de Ceret per 7.000 pessetes i, decidit a arreglar-ho tot, es casa amb la seva companya Totote. A l’Ajuntament de Ceret li cobren 14 pessetes per la cerimònia i ell diu: si hagués sabut que era tant barat què en faria d’anys que seria casat amb papers i firmes!A Caldes hi va viure fins que va morir l’1 de novembre de 1945. La guerra civil no li havia estalviat dificultats. El 1936 van estar a punt d’afusellar-lo en prendre’l per capellà. Abans havia pogut gaudir de l’èxit de diverses exposicions a Barcelona i del nomenament d’acadèmic numerari de l’Acadèmia de BB.AA. de Sant Jordi.
Manolo Hugué, Manolo, va ser a més d’un home cèlebre, divertit, sarcàstic, d’esperit prodigiós, un dels millors escultors amb que compta l’art català.

Bibliografia
Pla J. Obra completa. Tres artistes, Manolo, Rossinyol, Mir. Ed. Destino. Barcelona 1970
Blanch, M. Manolo. Ediciones Polígrafa S.A.Barcelona. 1972

Publicat el mes de gener de 2009

Art degenerat

Otto Dix. Els set pecats capitals

Entartete Kunst

L’exposició més infamant

Quan Hitler es va fer amb la Cancelleria d’Alemanya, el gener de l’any 1933, va començar a passar factura a tots els seus enemics. Els primers de rebre van ser els artistes de les avantguardes que, segons ell, contribuïen a la decadència i a la degradació moral del poble germànic.
L’aparell repressor va ser posat en marxa per Joseph Goebbels en el seu Ministeri del Reich per a la Instrucció Popular i la Propaganda que al cap de dos mesos ja tenia una llista negra d’artistes en la qual hi havia George Grosz, professor d’art als EUA al qual se li va negar la ciutadania alemanya després de confiscar-li 385 obres; Max Liebermann, de 88 anys, el més popular dels artistes d’aquell temps que va ser expulsat de l’Acadèmia Prussiana; Paul Klee, foragitat de la seva càtedra i amb 102 obres requisades; Max Beckmann, també acomiadat de l’escola on exercia la docència i amb 590 obres confiscades; a Otto Dix (que l’any 1939 seria acusat d’atemptar contra Hitler) se li van quedar més de 200 obres. La prestigiosa Bauhaus, va tancar a Berlín, ofegada després d’una penosa persecució.
La repressió va obligar a tancar les revistes Der Sturm, Die Aktion i Kunst und Künstler (Art i artistes), que sempre havien promogut l’art d’avantguarda. Amb les obres requisades van muntar una exposició itinerant, de Nuremberg a Dresde i a Dessau, amb el títol de “La cambra dels horrors”. Aquell mateix any Goebbels va crear la Cambra de Cultura del Reich que controlava les belles arts, la música, els teatres, la literatura, la premsa, la ràdio i la cinematografia. Tots els artistes estaven obligats a afiliar-s’hi si volien exposar o rebre encàrrecs de clients. Les exposicions havien de ser autoritzades prèviament.
Més endavant, l’any 1936, tots els afiliats a la Cambra van haver de demostrar la seva ascendència ària. El mateix any la Galeria Nacional de Berlín va haver de tancar les sales d’art modern. Fins i tot Goebbels va arribar a prohibir les crítiques de les exposicions d’art no oficial. Calia limitar-se a una informació superficial de l’esdeveniment.
Hi va haver queixes d’artistes que es consideraven profundament germànics, com Ernst Ludwig Kirchner, que se suïcidaria el 1938, o Max Pechstein que va argumentar que un fill seu era a les SA i un altre a les joventuts Hitlerianes. Emil Nolde també es va queixar. Nolde havia estat en el partit nazi des de 1920 i aquella persecució el va fer escriure queixant-se a Goebbels el qual, a més de no fer-li cas, li va requisar 1.052 obres.
El juny de 1937, un decret ordenava seleccionar les obres no oficials. Es van confiscar més de 16.500 obres de 32 museus que van ser literalment saquejats. Amb aquestes obres es va muntar la més difamant de les exposicions que s’han fet mai en la història.
Entartete Kunst – Amb aquest títol, Art degenerat, el 19 de juliol de 1937 a l’Institut Arqueològic de Munic, Goebbels i Adolf Ziegler, un artista fidel a l’estètica oficial, van penjar 650 obres de 112 artistes, dels quals només 6 eren jueus – una altra dèria dels nazis -, que constituïen la nòmina dels millors del món: Cézanne, Van Gogh, Gauguin, Picasso, Léger, Matisse, Rouault, De Chirico, Vlamink, Munch, Chagall, Mondrian, Braque, Kandinsky, Klee, Grosz, Dix, Kokoschka... i que representaven el cubisme, el dadaisme, el fauvisme, el surrealisme i l’expressionisme alemany.
L’exposició era volgudament desendreçada, amb les obres acumulades per temes i presentades amb etiquetes sarcàstiques que les ridiculitzaven. L’escultura La reunió d’Ernst Barlach que representava la trobada de Sant Tomàs i Jesús, era titulada amb un cartell que deia Dos micos en camisa de dormir. Ara bé, l’assistència de visitants va ser un èxit. En quatre mesos hi van passar prop de dos milions de persones i, després de viatjar per diverses ciutats alemanyes fins i tot va ser demanada per alguns països estrangers, però l’esclat de la guerra va acabar amb la itinerància.
El que no havia acabat era l’odi de Hitler i els seus cap a aquests artistes les obres dels quals estaven molt allunyades de les escenes patriòtiques, dels retrats militars o dels paisatges muntanyencs que es podien trobar a l’exposició El gran art alemany que estrenava l’edifici de la Casa de l’Art a Munic, justament el dia abans que l’exposició d’art degenerat. Aquesta exposició d’art oficial, inaugurada pel propi Führer, amb un discurs d’una hora i mitja, va ser visitada només per 60.000 persones, una xifra molt allunyada de l’anterior.
El mes de març de 1939, en el quarter general dels bombers de Berlín, es van cremar més de 4.000 obres de les requisades: 1.004 pintures i 3.825 aquarel·les. De la resta d’obres se’n va encarregar una xarxa de venda a Suïssa que els nazis van veure com una font fresca de divises estrangeres i de la que se’n van aprofitar. A part de les obres que Goering es va quedar per la seva col·lecció, van organitzar una subhasta a Lucerna on van acudir tots els marxants espavilats, suïssos i francesos, així com la gent de l’alta societat per fer-se amb, segons Goebbels, aquelles monstruoses creacions intel·lectuals. Els guanys anaren repartits entre la caixa del partit i la butxaca dels organitzadors.
Otto Dix, en la seva pintura Els set pecats capitals hi va representar l’enveja amb la cara de Hitler. L’enveja que sempre havia tingut el dictador als artistes reconeguts perquè ell no havia passat de ser un pintor frustrat, autor d’unes quantes aquarel·les mediocres que, si no fossin d’ell, ara ningú no en parlaria. D’aquesta enveja i de la seva paranoia en va sorgir tot l’odi que van pagar els pintors i escultors de les avantguardes que durant tants anys havien animat la vida cultural europea.
De tot això aquest any se n’ha complert el setantè aniversari.

Bibliografia

Watson, P. Historia intelectual del siglo XX. Barcelona. (2006). Editorial Crítica S.L..
Solé J.M. Arte degenerado. La obsesión de Hitler. Descubrir el Arte, núm. 103
Ruhrberg, Schneckenburger, Fricke i Honnef – Arte del Siglo XX – Colònia (2001) Ed. Taschen

Publicat al Butlletí de l'Associació del Personal de la Caixa el mes de desembre de 2007