MANOLO

MANOLO HUGUÈ, MANOLO

L’home que va ser cèlebre abans que escultor

Cada vegada que he volgut fer una escultura, m’he proposat crear un Apol·lo o una Venus. I gairebé sempre m’ha sortit una granota. Això ho deia Manolo Hugué, un dels artistes més estimats del nostre país que, malgrat la seva fama de poc treballador, entre escultura, pintura i dibuix, va arribar a sobrepassar el miler i mig d’obres. Hugué va ser un personatge popular, un home simpàtic, divertit, un artista que tothom coneixia pel seu nom de pila: Manolo.
Les seves obres, ja siguin escultura exempta o baixos relleus, són inconfusibles. De petit format, representen manolas, toreros i bailaores, velles pageses, nus femenins, toros i vaques i, un dels camps més reeixits de l’escultor, els retrats, executats amb la traça de qui es capaç de captar i transmetre l’esperit del retratat.
Hugué va explicar la seva vida a Josep Pla i aquest en va fer un llibre: Vida de Manolo, contada per ell mateix, reeditat en català i castellà diverses vegades i que, amb la gràcia de l’un explicant les seves trifulgues i la perícia de l’altre escrivint-les, fan un relat molt recomanable. Una narració que, quan descriu la infantesa i l’adolescència de Manolo et posa els pèls de punta. Manolo va tenir una vida molt difícil. Molt.
Barcelona - Nascut el 30 d’Abril de 1872, fill d’Anna Hugué, vídua Junyent i d’un alferes sorià, Benigno Martínez que, sense complir la seva promesa de casar-se se’n va anar a Cuba a fer carrera i va acabar Capità General de Burgos on va morir, segons Manolo, carregat de deutes i de medalles. Però mai va ajudar la seva mare ni la seva germana. Ni a Manolo que va ser un baliga-balaga que va abandonar casa seva per viure al carrer. Coneixedor de tots els cataus i els bordells de Barcelona, no va aguantar mai en cap escola, excepte a Belles Arts a la Llotja, tot i que el segon any es va gastar els diners de la matrícula en un tec de bacallà a la planxa al Nuevo Noé, restaurant que hi havia als baixos de l’escola.
Era, ho diu ell mateix, un d’aquests nois que fan caure la cara de vergonya. El seu germanastre Manuel Junyent va intentar ajudar-lo i el va anar apartant de tota aquella gent, de tots els lladres del meu temps...Me’n salvà la meva feblesa i la meva manca d’audàcia. Va fer de claca al Liceu d’on en sortí wagnerià radical; va treballar a la Foneria Masriera on va començar a veure artistes; al Círcol Artístic hi va trobar Joaquim Mir i Ramon Pitxot, de Cadaqués, la família del qual el van acollir com un fill; va freqüentar Els Quatre Gats i un dia, Alexandre Riera el va convèncer, sense massa esforç, d’acompanyar-lo a París amb el viatge pagat.
París – A París Manolo va ser un bohemi modèlic. Hi va passar gana, hi va passar fred i va patir la desesperació de qui no pot sortir d’aquella situació. A més a més s’enyorava. Trobava a faltar el sol. Però va aguantar-hi gairebé deu anys, això sí, gràcies a la caritat dels seus amics. Una de les constants en la vida de Manolo va ser la facilitat en fer amics. Sort en va tenir. A París, als dos dies d’arribar-hi es va trobar sol, sense saber francès i amb 8 francs a la butxaca.
El primer que el va convidar a sopar va ser Carles Casagemes, i ho va fer just el dia en que es va suïcidar davant de tothom, al restaurant, subjectat per Manolo que volia impedir-ho. Allò no podia començar pitjor però Hugué va aguantar la misèria, vivint sense diners, sense casa, sense pa, sense tenir un lloc on anar a dormir... vivia robant un panet, anant a vendre pantalons, una guitarra o un llibre robat a un amic, portant maletes a les estacions, demanant un franc a un veí, fent qualsevol cosa inconfessable.Mentre, visitava museus i descobria tot un món del qual només n’havia sentit a parlar. Al mateix temps feia coneixença de tot el bo i millor del món artístic d’aquells anys: Picasso a qui ja coneixia dels Quatre Gats, Sunyer, Iturrino, Zuloaga... Músics com Erik Satie o literats com el poeta Jean Moréas dels quals Manolo, com si fos una esponja en va anar acumulant coneixements per suplir les mancances de la seva adolescència. En aquell ambient, Manolo era un home cèlebre.
Ceret - L’any 1910 tria Ceret per instal·lar la seva casa. Ho fa perquè, diu, hi ha vaques i espàrrecs, el seu plat preferit. Amb un contracte amb el jueu alemany Khanweiler, marxant de Picasso, Braque i altres. Al seu voltant es crea l’anomenat grup de Ceret amb Picasso, Derain, Matisse, Braque..., la situació econòmica se li asserena, fins que la guerra europea el torna a empènyer a Barcelona, altra vegada sense ni un duro, sense taller, ni estudi ni fang, ni un llapis...El 1919 torna a Ceret És en aquesta època que la producció artística de Manolo arranca amb força. Amic de Maillol inicia les seves tauromàquies, fugint de l’españolada. Renovat el contracte amb Khanweiler, torna la bonança i no és fins l’any 1927 que no ha de pensar en tornar a canviar de casa.
Caldes de Montbui - Amb les mans anquilosades, els dits deformats per un poliartritisme, el seu ànim s’ensorra i es trasllada a Arenys de Munt, on el Dr. Esquil·las se’n fa càrrec i decideix enviar-lo a Caldes de Montbui a fer un rigorós tractament d’aigües termals. El tractament funciona i Manolo, ressuscitat, decideix definitivament establir-se a Caldes, d’on era la seva àvia. Es ven la casa de Ceret per 7.000 pessetes i, decidit a arreglar-ho tot, es casa amb la seva companya Totote. A l’Ajuntament de Ceret li cobren 14 pessetes per la cerimònia i ell diu: si hagués sabut que era tant barat què en faria d’anys que seria casat amb papers i firmes!A Caldes hi va viure fins que va morir l’1 de novembre de 1945. La guerra civil no li havia estalviat dificultats. El 1936 van estar a punt d’afusellar-lo en prendre’l per capellà. Abans havia pogut gaudir de l’èxit de diverses exposicions a Barcelona i del nomenament d’acadèmic numerari de l’Acadèmia de BB.AA. de Sant Jordi.
Manolo Hugué, Manolo, va ser a més d’un home cèlebre, divertit, sarcàstic, d’esperit prodigiós, un dels millors escultors amb que compta l’art català.

Bibliografia
Pla J. Obra completa. Tres artistes, Manolo, Rossinyol, Mir. Ed. Destino. Barcelona 1970
Blanch, M. Manolo. Ediciones Polígrafa S.A.Barcelona. 1972

Publicat el mes de gener de 2009

WIFREDO LAM

La jungla 1943

Un caribeny a l’avantguarda

Mantonica Wilson era una dona grossa com un armari, cubana d’origen africà, és a dir, descendent d’esclaus, la Mantonica era la fetillera de Sagua la Grande, una ciutat de la costa nord de l’illa de Cuba on va néixer Wifredo Lam, el seu fillol. Tenia la casa plena d’andròmines i de màscares que l’ajudaven en la seva tasca curandera. Però la Mantonica no era l’única extravagància d’aquella família.
El pare, Lam Yam era xinès, la mare, Ana Serafina Castilla també afrocubana. Wifredo Oscar de la Concepción Lam y Castilla, el vuitè dels germans, va néixer el 8 de desembre de 1902 quan el seu pare tenia 84 anys i el vigor suficient per viure’n vint-i-quatre més. Va morir als 108 anys i d’accident. Va caure d’un cavall.
El jove Wifredo tenia aptituds pel dibuix i la pintura i, amb el disgust de la seva padrina que el volia com a successor en les arts de bruixeria, el van enviar a Europa a desenvolupar les seves dots artístiques. Ell volia anar a París però no sabia francès i es va quedar a Madrid on va descobrir el Museo del Prado amb les pintures del Bosco, de Brueghel i de Goya que el van captivar. Tenia de professor precisament el director del Museu, Fernando Alvarez de Sotomayor un conservador radical amb qui no s’entenia gaire. Als vespres anava a pintar a la Escuela Libre de Paisaje coneguda com Escuela Altamira on, a més de pintura, aprenia les virtuts republicanes.
L’any 1929 es va enamorar d’una extremenya, l’Eva Piriz, amb qui es va casar, van tenir un fill i al cap de poc temps, mare i fill van morir de tuberculosi en part degut a la pobresa en que vivien. Això el va portar a extremar les seva dedicació a la República, plasmada en la defensa de Madrid al començament de la guerra. Es va afiliar a l’exèrcit republicà i va treballar en una fàbrica d’armament posant espoletes a les bombes antitancs. També va estar al Ministeri de Propaganda.
La pintura que feia en arribar a Madrid era figurativa, amb paisatges acolorits, de colors plans tancats en el traç del dibuix. Però de mica en mica les seves figures es van geometritzar i, qui sap si per influència de Torres-Garcia, es van simplificar, esquematitzar.
Una malaltia el va dur a l’hospital de Caldes de Montbui, l’any 1938. Mentre se’n refeia ajudava a pintar els decorats d’una obra teatral que preparava el grup d’afeccionats del poble i allà el va conèixer l’escultor Manolo Hugué, Manolo. Sabedor de la seva dèria per arribar a París, Manolo li digué: Si te’n vas a París et donaré una carta de presentació a un amic meu que es diu Pablo Picasso.
Wifredo Lam era una home alt, esprimatxat, amb cara de xinès, com el seu pare i negre, com la seva mare. Era polit i li agradaven les camises xineses sense coll. La seva alçada i el seu capteniment no passaven desapercebuts. Picasso li va dir que, si no hagués portat la carta de Manolo, també l’hauria clissat pels carrers de París. Picasso li va fer una rebuda molt càlida. Les seves obres li van agradar i de seguida va veure que Lam era un artista de debò. El va presentar a tots els seus amics que eren la flor i nata del món artístic: Miró, Léger, Matisse, Braque... i a Pierre Loeb, marxant que es va fer càrrec de l’obra de Wifredo, amb un contracte amb paga mensual que li permetia menjar calent dues vegades al dia.
El juny de l’any 1939 Lam va fer la seva primera exposició individual a París i el mes de novembre, juntament amb Picasso, van exposar a la Perls Gallery de Nova York. Picasso sempre el presentava com el seu parent i li tenia moltes atencions. Wifredo Lam va ser mimat i encoratjat pel malagueny com no ho havia estat cap altre artista. Fos com fos, quan Lam es va veure amenaçat per l’arribada dels alemanys li va confiar totes les seves obres.
I va iniciar el retorn a Cuba. Un viatge que se li va fer més llarg d’allò que havia previst. La fugida de París va ser tràgica. Va anar fins a Bordeus a peu i d’allà, també a peu, va arribar a Marsella on hi havia un munt d’intel·lectuals arraconats pel govern de Vichy, per perillosos, en espera de trobar l’oportunitat de canviar d’aires. A Marsella s’hi va trobar els surrealistes, Chagall, Ernst, Óscar Domínguez... i el seu líder, André Breton, amb el qual Lam va establir una franca amistat. Breton li va encarregar la il·lustració de l’últim dels seus poemes, Fata Morgana, que les autoritats van confiscar i del que només en queden cinc exemplars, però aquell opuscle i la relació del pintor amb el surrealisme van marcar per sempre més la seva obra. Tot i que, val a dir-ho, la pintura de Lam mai va tenir cap del elements que definien els surrealistes: no era mecànica ni semblava reflectir cap somni ni cap manifestació del subconscient.
Però els surrealistes sempre el van considerar dels seus.

Un avantguardista amb Fidel Castro
De Marsella Wifredo Lam en va poder marxar, junt amb tres-cents d’aquells intel·lectuals que esperaven l’oportunitat per fugir, a bord del Capitaine Paul-Lemerle, un vaixell amb dues cabines i set lliteres, amb tota aquella gernació amuntegada que s’hi bellugava com podia. Claude Lévi-Strauss, que també hi anava, ho explica en els seu llibre Tristes Tropiques. Van ser quatre setmanes de purgatori, de falta d’higiene, de buscar amagatalls per no ser torpedinats, fins que van arribar a Fort-de-France, la capital de la Martinica on van ser rebuts amb hostilitat i internats en una leproseria que funcionava com a camp de concentració. S’hi van estar quaranta dies.
Els francesos eren autoritzats a sortir i Breton va fer amistat amb el poeta i polític Aimé Césaire, inventor i defensor del concepte negritud, que publicava la revista Tropiques que, ves per on, defensava tots els postulats dels surrealistes. Breton i Césaire visitaven i ajudaven Lam i entre tots van teixir una bona amistat.[1]
De la Martinica van anar a Saint-Thomas, d’allà a Santo Domingo i finalment, Lam va arribar a Cuba al cap de set mesos d’haver sortir de Marsella i després d’haver-se dispersat el grup d’amics. Però la Cuba que va trobar després de disset anys d’absència no era pas un paradís. La pobresa continuava sent la constant de la seva gent, els negres, i les autoritats no semblaven inclinades a cap aire democràtic. Wifredo es va posar a treballar amb força i, a finals de 1942 va començar la que seria la seva obra cabdal, La Jungla, que acabaria l’any 1943 i exposaria a Nova York a la Galeria Pierre Matisse, amb una crítica ferotge que el va arribar a titllar de “bevedor de sang humana”.
A partir d’aquella època la pintura i els dibuixos de Wifredo Lam han mantingut les constants estilístiques que el van donar a conèixer arreu del món. Les seves teles reflecteixen uns personatges fantàstics, esprimatxats, nus, sortits de la selva, meitat humans, meitat animals, sovint amb peülles de cavall i gairebé sempre amb les cares reproduint les màscares de la santeria de Mantonica Wilson, la seva padrina, dels déus de la cultura yoruba, la que els esclaus havien portat de Nigèria. Són la representació del món interior de Wifredo Lam que té el misteri, la força i l’energia de la raça africana més la modèstia, la paciència, la senzillesa i la serenitat de la asiàtica.
L’any 1944 es va casar amb l’alemanya Elena Holzer, de qui es divorciaria sis anys més tard. Després d’una estada a Haití, amb Breton, va tornar a París i va repartir la seva vida entre Cuba, Nova York i la capital francesa. Wifredo Lam començava a ser famós. El 1952 s’instal·lava definitivament a París. Li van començar a arribar premis i distincions. El 1955 va conèixer Lou Laurin, una noia sueca, que al cap de cinc anys seria la seva tercera, i última, esposa i la mare dels seus quatre fills. El 1956 s’escapava a Colòmbia a buscar pedres precioses amb una colla de desarrelats, però per no gaire temps. Va tornar als seus llocs habituals i va seguir viatjant arreu del món i exposant a París, La Habana, Caracas, Malmö, Chicago...
El 1959 cau Batista i arriba Fidel Castro de qui Lam en va ser un fervent seguidor. però havia descobert Albisola Mare, una localitat italiana on al cap de pocs anys hi fixaria la seva residència. Allà hi va trobar Asger Jorn el promotor del grup de pintors nòrdics CoBrA, (acrònim de Copenhaguen, Brussel·les i Amsterdam), que el va introduir en el món de la ceràmica. Durant els anys seixanta va continuar rebent premis, com el Guggenheim internacional, i va intensificar la seva col·laboració amb el govern cubà. Els va organitzar el Saló de Maig, l’any 1967, que va rebre una gran assistència de públic. A París li van muntar una retrospectiva de la seva obra al Museu d’Art Modern.
Wifredo Lam era un home educat que escoltava i ajudava tothom. Compromès des de jove en la defensa dels valors culturals de la seva gent i disposat a denunciar en les seves obres les injustícies cap els pobres. Va ser home de grans amics: Picasso, Breton, Césaire , Jorn...
El cubà, artista mestís que havia dit: Reivindico com avantpassats els aborígens, els esclaus i els rebels de tota mena, espanyols, africans i xinesos, perquè la nostra nació es va formar amb tots ells!, va morir a París, l’11 de setembre de 1982.
La seva obra es troba als museus d’arreu del món.

[1] Césaire va ser durant molts anys alcalde de la capital Fort-de-France. Del caràcter de Césaire en dóna fe l’incident, ara fa un parell d’anys, provocat per la negativa de rebre l’aleshores ministre de l’Interior francès, Nicolas Sarkozy.



Bibliografia

Fouchet M.P. Wifredo Lam. Edicions Polígrafa S.A. Barcelona. 1976

Publicat al Butlletí de l'Associació del Personal de La Caixa els mesos de Març i Abril de 2008, abans de la mort de Césaire.