El Parlament. Bretxa de sol a la boira. 1904
Caçador
d’impressions
Al Grand Palais de París
es va presentar una gran exposició de Claude
Monet que va estar oberta des del 22 de setembre de 2010 fins el 24 de
gener de 2011. En ella s’hi podia repassar tota la trajectòria artística del que
va ser considerat el més important dels pintors impressionistes i l’autor de la
tela Impression, soleil levant que va
provocar que el crític Louis Leroy
els motegés amb aquell adjectiu.
L’exposició
del Gran Palais explicava les diferents etapes pictòriques de Monet des que
a l’any 1865 va fer entrada al món de l’art amb l’exposició al Salon d’aquell any de dues marines. La
seva era ja una pintura lluminosa, que inseria la figura humana en els
paisatges captats a l’aire lliure. Fins el 1886 va sovintejar els quadres de
noies amb ombrel·les blanques. A La Grenouillère, amb Renoir, va encetar l’estil impressionista: pinzellades curtes, cops
de pinzell que servien per reflectir el cel dins de l’aigua bellugadissa
d’aquella guingueta.
A
Argenteuil hi va pintar amb Manet,
Renoir i Sisley i entre tots van
assolir la plena expansió d’un moviment que topava amb els crítics més ferotges
i encarcarats del país. Val a dir que Edouard Manet, tot i ser de la colla, mai va
voler exposar amb ells ni ser-ne considerat un afiliat. A Paris, Monet a més de
pintar parcs, jardins, bulevards, i l’estació de Saint-Lazare, es va convertir, amb alguna de les seves obres, en un
reporter d’esdeveniments extraordinaris com en el quadre La Rue Montorgueil, fête du 30 juin 1878 que va fer per reflectir
la festassa organitzada per l’exposició universal d’aquell any.
De 1880 a 1886 són freqüents els quadres dels
penya-segats de la costa normanda. En aquella època es va començar a pagar bé
la seva pintura. Anys més tard Monet va iniciar les seves sèries de pintures. Ho feia, deia, per poder retenir allò fugisser,
la llum, diferent segons les hores, sobre el mateix subjecte: sobre els pallers, els pollancres o la façana occidental de la
catedral de Rouen amb quadres que reflectien les variacions de la llum, fets
amb la voluntat de copsar la instantaneïtat, la impressió d’un moment efímer,
una de les dèries dels impressionistes. Guy
de Maupassant deia de Monet que era un caçador
a la percaça d’impressions.
Els anys 1899, 1900 i 1901 Monet va tornar a Londres, on
havia estat refugiat durant la guerra franco-prussiana el 1870. De Londres li
interessaven els efectes de la boira en el paisatge i en va arribar a pintar
100 teles. El 1908, als seus 68 anys va descobrir Venècia que el va fascinar
per la seva arquitectura sobre l’aigua, un dels elements recurrents en la
pintura de Monet.
El 1914 va començar una de les sèries que l’ocuparien
fins a la seva mort. Els Nenúfars un
seguit de quadres que va regalar a l’Estat acabada la guerra, el 1918, i en els
que s’hi reflecteix tota la saviesa pictòrica de Monet. Inspirats en els
jardins de la seva casa de Giverny que havia dissenyat ell mateix, alguns
d’ells s’acosten a l’abstracció: sense cel, sense perspectiva, reflecteixen i
amplien en quadres de grans dimensions, tot un seguit de colors i de formes
inspirats en els seus nenúfars.
Un home curiós –Claude Monet va néixer
el 14 de novembre de 1840 a París però va passar la infantesa i l’adolescència
a Le Havre, on feia caricatures amb molta traça. Abans del servei militar a
Algèria va conèixer Pissarro i
després, Renoir, Bazille i Sisley.
Monet deia que per pintar havien de concórrer tres condicions: seguretat
econòmica, tenir una família i tenir una casa. Van haver de transcórrer molts
anys abans no va poder reunir-les totes. La seguretat econòmica se li va
trastocar perquè, com també els havia passat a Pissarro, a Renoir, a Cézanne i a algun altre, l’arribada de fills il·legítims
tinguts amb les seves models, li havia suposat perdre l’ajuda econòmica paterna.
Monet,
un cop casat amb Camille Doncieux el
1870, quan el seu fill Jean ja tenia
tres anys, va passar penúries en les
quals el va ajudar Manet comprant-li 10 quadres. A la mort del seu pare, el
1871, va rebre una petita herència que els va permetre instal·lar-se a
Argenteuil. Després es va trobar que un dels seus col·leccionistes, Ernest Hoschedé es va arruïnar. Monet
va compartir casa a Vétheuil amb la família Hoschedé que tenia sis fills. Tot
això l’any 1878, any del naixement del seu segon fill Michel. L’any següent va morir Camille als 32 anys i poc temps
després va desaparèixer Ernest Hoschedé. Monet es va avenir a ajuntar-se amb Alice Hoschedé, i els seus sis fills
amb qui, el 1883 s’instal·laria a Giverny i nou anys després, coneguda la mort
d’Ernest es casaria. Ja tenia una família i una casa.
La
seguretat econòmica li va venir quan els americans van començar a comprar-li
obres. Pissarro es queixava dient que els americans només compraven monets. Al seu voltant, a Giverny, s’hi
va establir una colònia de pintors americans que van trastocar la petita
població. Amb l’astorament dels vilatans hi van arribar a construir una pista
de tenis!
Claude
Monet, un cop assolida la seguretat econòmica, es va convertir en un home obert
a tots aquells invents moderns que facilitaven la vida familiar, sobretot a les
dones. Tenien nevera i màquina de picar carn, però també planxa i màquina de
cosir. L’època s’ho portava: a l’exposició universal de 1878 hi havia set tipus
diferents de màquines de rentar. Les comoditats de la llar, Monet les
complementava amb la construcció i manteniment del seu jardí i del seu hort. Va
arribar a tenir 6 jardiners, 1 cuinera, 1 rentadora i 1 donzella a més a més
d’un xofer que conduïa el seu flamant Panhard-Levassor.
El
1911 va morir Alice. Claude Monet el 5 de desembre de 1926.
A
l’exposició del Grand Palais tancada el gener passat, hi van acudir 900.000
persones, algunes de les quals van fer hores i hores de cua per entrar. Els dos
darrers dies, les sales del museu van restar obertes i plenes de visitants les
24 hores del dia. Els francesos sempre s’han estimat allò que és seu i Monet,
amb tota la seva nombrosa producció, no n’és una excepció.
Bibliografia
VVAA. Monet 1840-1926 Album de l’exposition. Galeries nationales, Gran
Palais, Paris. 2010
Todd, P. Los impresionistas en casa. Alianza
EditorialS.A. Madrid 2005
Publicat l'abril de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada