La vista del poble. 1868
Un pintor malaguanyat
El
juliol de 1870 la Prússia de Bismark
i la França de Napoleó III es van
embardissar en una guerra en la que els prussians van arrabassar als francesos
l’Alsàcia i la Lorena i van provocar la caiguda de l’emperador. Però amb la
República les coses no van millorar pels francesos.
A finals
de novembre en els enfangats camins del front, prop de Beaune la Rolande, al
departament de Loiret a l’ Orleanès, un home d’una cinquantena d’anys, vingut
des de Montpeller, buscava amb afany el seu fill de qui li havien dit que
havia estat ferit. No el va trobar. El vicari de Beaune li va dir que feia pocs dies havien enterrat
un munt de soldats i que un d’ells el recordava molt alt i amb barba. Aquell
home el va fer desenterrar i en reconèixer el seu fill va iniciar una cursa
d’obstacles per emportar-se’n el cadàver.
Al poble no hi havia taüts. El fuster va improvisar-ne
un amb caixes de galetes. Tampoc no hi havia cavalls ni mules per fer-ne el
transport, tots requisats per l’exèrcit. Un hortolà li va vendre el seu carretó
i amb l’ajuda d’un pagès aquell pare va emprendre una marxa que va durar cinc
dies, a peu sota la neu, fins que van arribar a Issoudun on van poder agafar el
tren que els va tornar a Montpeller.
Encara el dia abans, en un hostal, una colla de
gent va avisar les autoritats per aquella estranya càrrega. Al pobre home el
volien afusellar per espia fins que, incrèduls d’allò que explicava, van
destapar la caixa i van veure el macabre contingut.
Aquell soldat, mort al front, era un xicot de
29 anys que s’havia allistat a un regiment de zuaus malgrat haver estat
alliberat del servei militar per la compra d’un substitut. Però també era un
artista prometedor, un pintor de raça: Frédéric
Bazille.
La seva vida - Jean-Frédéric
Bazille va néixer a Montpeller el 5 de desembre de 1841. La família Bazille
formava part de l’alta societat protestant, un grup endogàmic que s’havia anat
enfortint des del segle XIII i que, com molts dels protestants es van enriquir
encara més amb la desamortització dels béns dels catòlics.
El seu pare, Gaston Bazille, era viticultor i agrònom i persona molt respectada
en el seu entorn. Va ser un dels que van contribuir a refer les vinyes
franceses després de la fil·loxera. També va ser senador de l’Hérault. Un home
notable decantat cap al món artístic. La seva influència i la d’un amic de la
família, Alfred Bruyas, banquer i
col·leccionista de pintura van ser decisives pel descobriment de la vocació del
jove Frédéric.
Però el seu pare no s’estava de
romanços i el va obligar a estudiar medicina, una professió de debò. El calvari que aquell noi va
passar remenant cadàvers putrefactes, sovint robats dels cementiris de París,
el va decidir a deixar els estudis i dedicar-se a allò que li agradava: la
pintura.
Al taller de Charles Gleyre, mestre de pintors, hi havia trobat els amics que
marcarien la història de la pintura: Monet,
Renoir, Sisley, Corot, Cézanne, Pissarro. També va conèixer Courbet, Baudelaire i Verlaine. I va rebre lliçons de piano
d’un aleshores desconegut Gabriel Fauré.
La vida a París, tot i l’ajuda familiar, era
més aviat de misèria compartida, sobretot amb Claude Monet que no tenia un ral,
carregat de problemes familiars. Bazille, que era un bon dibuixant, s’aferrava
a Monet perquè li agradava la seva manera de pintar i el seu mestratge. Les
teles que va pintar Bazille en set anys escassos demostren aquella precarietat:
al principi no tenien diners per llogar models i els quadres, o són de
familiars i amics o paisatges o són la representació dels seus diversos tallers
que van haver d’anar canviant en ser desnonats per falta de pagament. Però totes
reflecteixen el tremp d’un pintor de raça.
Les escenes familiars i els exteriors pintats a
Méric, la finca familiar d’estiu, o a Aigües Mortes, són, junt amb els retrats
del seu amic Edmon Maître i el seu autoretrat
amb la paleta les obres més destacades de Bazille. Tothom s’ha preguntat fins
on hauria arribat la seva tossuda voluntat de ser pintor, si no hagués tingut
la mala idea d’allistar-se en el més arriscat dels cossos d’infanteria de
l’exèrcit francès. Els zuaus. Renoir deia, amb sornegueria, que ho havia fet
perquè era l’únic cos militar on no calia afaitar-se la barba.
El dia abans de la seva mort l’havien ascendit a
sots-tinent. El seu capità el va convidar a sopar amb els oficials i en el
brindis Bazille va dir: Per mi. Estic
segur que no em mataran: tinc massa coses per fer a la vida!
Un any després de la seva mort, el vicari de
Beaune la Rolande va rebre un quadre sobre El
casament místic de Santa Caterina, la còpia d’un de Veronese que Frédéric Bazille havia pintat l’any 1863. Era un regal
del pare del pintor que també va fer construir un petit monument en el lloc on
va trobar el seu fill enterrat. A l’ajuntament del poble hi tenen un retrat de
Bazille i li han dedicat un carrer. Reconeixement estèril a canvi d’una vida
malmesa per l’estupidesa de la guerra. La vida de Frédéric Bazille, un pintor
malaguanyat.
Bibliografia
Michel,
F.B. Frédéric Bazille. 1841-1870. Éditions Grasset & Fasquelle. 1992 París.
Publicat el setembre de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada