diumenge, 2 de maig del 2010

JAUME CARBONELL


A la platja


LA PINTURA MEDITERRÀNIA

Jaume Carbonell en el record

Als anys 80 del segle passat, la Fundació Caixa de Pensions publicava els Quaderns de l’Obra Social que més tard es van titular Quaderns de la Fundació on, a més de divulgar les seves activitats hi apareixien col·laboracions i entrevistes de destacades personalitats del món de l’art i de la ciència.
L’atzar va fer que, tot buscant informació per escriure sobre el pintor català Joaquim Sunyer, trobés l’escrit Joaquim Sunyer: una poètica en el temps que Jaume Carbonell va fer-hi per comentar una exposició de la Fundació, el setembre de 1983. I l’atzar es va reblar perquè just el dia que llegia l’article del Jaume va arribar la notícia de la seva mort.
El Jaume Carbonell havia estat company de feina i l’havíem conegut com a afeccionat a la pintura, home trempat, sempre de bon humor que amagava una gran saviesa artística manifestada en els seus escrits i una gran traça demostrada en els seus dibuixos, les seves pintures, les seves litografies, en la creació d’ex-libris o en la il·lustració de llibres i revistes. Aquest mateix Butlletí de l’Associació del Personal de la Caixa havia estat il·luminat en multitud d’ocasions amb els seus dibuixos.
L’univers creat per Carbonell reflecteix la joia de viure d’unes figures, eternament joves, en uns paisatges familiarment mediterranis que sovint traspassen el naturalisme per mostrar escenes mitològiques amb sirenes, nimfes i cavalls alats.
No és casualitat que la descripció de l’obra de Joaquim Sunyer en l’esmentat article del Jaume ens pugui servir per definir la seva pròpia pintura. Vegem-ho:
Diu el Jaume de l’obra de Sunyer: ...les escenes argentades del carrer, el teatre, el circ, els mercats, els balls populars... com si parlés dels escenaris de les seves creacions.
...L’obra va cap a una austeritat i una síntesi, preludi del mediterranisme naixent... Austeritat i síntesi presents també en Carbonell. Austeritat en el gruix, en el traç. Síntesi en l’enquadrament, en el desenllaç.
...En Sunyer les masses compositives s’individualitzen pel dibuix. El dibuix estructura les teles, i el color, malgrat l’austeritat s’irisa amb una sensualitat tendra i càlida que ens porta a Renoir... Carbonell era un excel·lent dibuixant i la tendresa de les seves composicions rematava la calidesa dels resultats.
...Amor al volum i al modelat del cos. Amor que es traduirà en temàtica gairebé única, la dona, però que també hi és en el modelat suau dels turons, dels garrofers i dels pins... La dona omnipresent en Carbonell que també modela els turons, els garrofers i les vinyes.
...Essencialment era un creador plàstic, un pintor extremament independent... però la seva llibertat pictòrica no permet que es pugui incloure en cap isme. Carbonell tampoc. Des de les seves primeres obres el seu estil és inconfusible.
...Tot el procés embrionari i d’aprenentatge culmina en una ininterrompuda evolució primaveral, és la poètica subtil, el motor que mou la seva sensualitat, una sensualitat sana que ens depara esplèndides teles de nus de pell nacrada i colrada alhora... pinta escenes familiars, i de camperols i pescadors. Algú li podria retreure al Jaume que la seva pintura va evolucionar poc, com els seus personatges, la seva producció va ser eternament jove. Per què havia d’evolucionar si pintava el que volia com volia?
...El seu interès per la persona no decau en cap moment i fins els darrers moments ens dóna unes figures de nus esplèndides.
...El seu món de pintor va ser un món sense estridències, ni especulacions, com ho van ser els darrers anys de molts grans artistes. El Jaume sí que va especular. Animat pel seu entusiasme es va dedicar plenament a viure de la pintura en uns anys en que el mercat de l’art va començar a flaquejar. Amb una vida sense estridències, les dificultats no li van fer perdre el somriure.
L’any 1985 va publicar la carpeta Rull (Noies) amb textos de Pep Albanell i cinc gravats impresos al taller de M. Yamamoto de Barcelona. La seva activitat com a creador d’ex-libris el va portar a participar en les trobades d’afeccionats a aquesta modalitat artística. I la seva faceta d’il·lustrador a il·luminar el joc PatimPatamPatum sobre la Patum de Berga, entre altres activitats artístiques que es poden consultar a la seva web que amb el títol Jaume Carbonell, pintor i l’adreça http://jaumecarbonell.com podeu trobar a la xarxa.
Jaume Carbonell, pintor i amic que des del mes de març cavalca un cavall alat, com els que pintava, a la recerca d’un infinit que, ben segur, és de color blau.
Publicat al Butlletí del mes de maig de 2010

dimarts, 6 d’abril del 2010

FRANTIŠEK KUPKA

Discs de Newton. 1912

Un dels pioners de l’art abstracte

La Fundació Miró de Barcelona ha presentat aquest darrer hivern l’exposició František Kupka, amb la col•laboració del Centre Pompidou de Paris i el patrocini del BBVA, en la que s’exhibien més de 40 pintures, una trentena de dibuixos i diversos documents, publicacions, fotografies i cartes de l’artista txec.
Kupka havia dit: Encara que no aconsegueixi un gran èxit en vida, no em sap greu saber que el tindré després. Li va anar ben just perquè després de mort, tret d’alguna exposició escadussera, ha estat gairebé un pintor oblidat. Un crític, Christopher Green a Cubisme i els seus enemics, definia Kupka com a perifèric, que no passa mai de ser una curiositat.
Però l’aportació a la història de l’art d’aquest txec, nascut el 22 de setembre de 1871 a Opocno, a la Bohèmia oriental, ha estat prou important com per a ser reconegut finalment com a pioner de l’art abstracte, amb Kandinsky, de qui desconeixia l’obra, i com a precursor de Malevitch, Mondrian i Arp.
A l’exposició de la Miró quedava palesa l’evolució de la seva obra. Des d’uns principis simbolistes, obsessionat per pintar l’aigua i el cos dins de l’aigua; descomponent després la figura en plans de colors per arribar a bastir una obra al voltant d’uns elements tan senzills com el punt, la línia, el traç, la taca i el pla que, combinats amb la llum i el color, li permetien construir les teles que l’han distingit, amb formes circulars, com arabescos o rectilínies, amb plans horitzontals i verticals.
Apollinaire va definir aquest estil com a orfisme. I també cubisme òrfic, però a Kupka això de que el consideressin cubista no li feia gens de gràcia. Ni cubista, ni futurista, ell era independent i mai es va deixar influir per cap altre artista o moviment. Tot i que, val a dir-ho, va ser a l’època del Manifest Futurista de Marinetti quan va començar a abandonar el simbolisme per buscar nous camins a la seva pintura.
Kupka no va tenir la vida gens fàcil. Orfe de mare als 10 anys, el seu pare es va tornar a casar i, sembla, la seva madrastra li estripava els dibuixos. Mal estudiant, va entrar d’aprenent amb un baster espiritista que a més d’ensenyar-li a fer guarniments pels animals el va introduir a l’esoterisme. Però també al món de l’art. Va estudiar a les Acadèmies de Belles Arts de Praga i de Viena. Embolicat sempre amb alguna noia va acabar instal•lant-se a París l’any 1896. Era un home rebel, un insurrecte i un automarginat. Marcat per l’exili, l’aïllament, les dues guerres europees, el menyspreu del mercat artístic i dels circuits oficials i enfonsat econòmicament quant el seu mecenes Jindrich Waldes va morir.
La relació de Kupka amb Waldes va ser una relació entusiasta per part de l’industrial, jueu i ric, que posseïa una fàbrica de botons entre els quals destacaven els populars crecs metàl•lics que encara ara s’usen en confecció. Els famosos Koh-i-Noor pels qual Kupka en va dibuixar el logo: una noia amb un crec a l’ull. Waldes va ser el principal col•leccionista de Kupka. Empresonat pels nazis a Buchenwald, el 1941 després de dos anys d’internament i de pagar un rescat va ser a alliberat, però va morir al cap de poc temps pel tracte rebut al camp. Els nazis li havien saquejat la col•lecció, els comunistes la van nacionalitzar i al final va anar a parar a la Národni Galerie de Praga on ara és a l’abast de tothom.
No tot van ser penes. Kupka també va tenir contades alegries. Formava part del grup de Puteaux amb els germans Duchamp: Marcel, Jacques Villon i Raymond Duchamp-Villon; amb Jean Metzinger, Albert Gleizes, Fernand Léger, Roger de La Fresnaye, Henri Le Fauconnier, Sofia i Robert Delaunay promotors de l’anomenada Section d’or. Un grup d’amics, amants de l’ocultisme que maldaven per trobar la quarta dimensió, discutien sobre Leonardo da Vinci, parlaven del cubisme que gairebé tots practicaven, del futurisme, de la geometria...
També va ser un dels fundadors del grup Abstraction-Création amb Theo van Doesburg, Jean Arp, Alberto Giacometti, Jean Hélion i Auguste Herbin, un grup que tenia com a lema: No s’ha de pintar ni representar res de la natura. La consolidació de l’art abstracte.
A Kupka li va arribar el renom internacional quan el director del MOMA, Alfred Barr el va convidar a formar part de l’exposició Cubisme i Art Abstracte l’any 1936 a Nova York però malgrat tot no va firmar cap contracte amb cap marxant fins el 1951 quan ja tenia 80 anys.
El 24 de juny de 1957 va morir a Puteaux d’un càncer de pulmó. František Kupka, aprenent de baster, espiritista, dibuixant, il•lustrador, pintor i pioner de l’art abstracte.

Bibliografia
VVAA. František Kupka. Catàleg exposició a la Fundació Miró. Barcelona. 2009
VVAA. La Section d’or 1912-1920-1925. Musées de Châteauroux. Musée Fabre, Montpellier. Éditions Cercle d’Art. Paris. 2000

Publicat al Butlletí del mes d'abril de 2010

divendres, 26 de març del 2010

GUSTAV KLIMT


Església de Casone. Paisatge amb xiprers. 1913

El món en forma de dona

Gustav Klimt va ser, potser, el pintor més criticat, més discutit, més perseguit, més menyspreat per la crítica del seu temps. Però també ha estat el més representat fins els nostres dies. De la seva obra El petó se’n troben reproduccions en portades de llibres, de discos, i en tota mena d’objectes quotidians, en totes les llars del món.
Pintor i dibuixant, va buscar nous camins en l’art, conreant el Jugendstil, això que aquí anomenen Modernisme. Va adquirir fama i ofici en la decoració d’edificis institucionals de Viena i va encapçalar el moviment de la Secession vienesa que pretenia alliberar l’art, en l’ocàs de l’imperi austro-hongarès, de la cotilla mercantilista i del dirigisme oficial. Val a dir que la Secession va trobar en la burgesia liberal, apartada del poder polític pels militars imperialistes, els mecenes apropiats per les seves intencions, és a dir, acostar l’art a la gent a través de l’artesania i de la indústria.
No se’n van acabar de sortir per les discrepàncies sorgides al llarg dels anys entre els secessionistes, i per les dificultats econòmiques de l’època, així com per la comprovació de les dificultats que suposava voler fer de l’art l’instrument per a arreglar els problemes socials i els ètnics d’aquell imperi.
El Jugendstil va posar al descobert la potència publicitària del nu. Especialment del nu femení, quan l’emancipació de la dona era tinguda com una amenaça. Klimt era considerat un pintor i dibuixant eròtic. La descoberta, després de la seva mort, de més de 5.000 dibuixos amb temes poc publicables, ho va confirmar. En les seves obres, especialment les de tema simbòlic, sempre hi apareixien dones nues. Com a bruixes, éssers mítics, monstres o genis de la naturalesa, Klimt les utilitzava amb la mateixa destresa que quan les representava com a simples objectes estètics de seducció.
Amb el seu germà Ernst i el pintor Franz Matsch van fundar la Companyia d’artistes i van decorar el Teatre Municipal de Fiume a Iugoslàvia i l’escalinata del Burgtheater de Viena entre altres treballs, l’èxit dels quals els van fer mereixedors de l’encàrrec dels Quadres de les Facultats per a la Universitat vienesa. Aquest va ser un calvari pel pintor ja que la crítica va arribar a influir al ministeri corresponent per a rebutjar unes pintures monumentals en les quals Klimt, desfent-se del simbolisme, havia fet una interpretació lliure de la Medicina, la Filosofia i la Jurisprudència que no van agradar ningú. Klimt va arribar a retornar els diners que havia cobrat al llarg dels anys per aquest encàrrec.
Amb el temps els Quadres de les Facultats van ser adquirits per particulars i posteriorment requisats pels nazis. Aquests els van dipositar al castell d’Immendorf, a la Baixa Àustria, que en la retirada, l’any 1945, va ser incendiat pels propis soldats hitlerians amb tot el seu contingut.

La Secession – Ubicada en un edifici propi, obra de l’arquitecte Joseph Maria Olbricht, que encara avui, amb la seva cúpula de fulles de llorer en ferro daurat, és una de les icones de la capital austríaca, el moviment va viure el seu moment més àlgid l’any 1902 amb la seva XIV Exposició. Klimt hi va pintar l’anomenat Fris Beethoven a qui anava dedicada l’exposició. El fris, comprat per l’Estat l’any 1970 i restaurat, encara es pot veure al sòtan de l’edifici. En ell el pintor hi va representar l’estrofa final de la Novena Simfonia, el Cant de Joia de Schiller i no hi va estalviar les figures femenines habituals en les seves obres representades com a força enemiga de l’heroi que busca la seva llibertat. Al fris hi va afegir tatxes, mirallets, botons i bijuteria i el pa d’or que en aquella època l’artista utilitzava molt sovint per a embellir i dignificar la seva pintura.
Va ser la seva fase daurada, l’obra més coneguda de la qual és El petó, on una parella es lliura a un apassionat bes en un marc irreal i en un espai de gran força ornamental. És la seva obra més coneguda. Però també podia haver estat reconegut per la multitud de retrats femenins de dames vieneses o pels magnífics paisatges, un dels quals, Església de Cassone. Paisatge amb xiprers de 1913, subhastat recentment a la sala Sotheby’s de Londres amb un preu de sortida de 12 milions de lliures es va adjudicar per 26.921.250.
La majoria de paisatges eren pintats a les ribes de l’Attersee o del llac de Garda, on estiuejava, fins que l’11 de febrer de 1918 va morir a Viena d’un vessament cerebral. Tenia 55 anys.

Bibliografia
Fliedl, G. Klimt. Taschen. Colònia. 2006

Publicat al Butlletí del mes de març de 2010

divendres, 5 de febrer del 2010

JUSEP TORRES CAMPALANS


Picasso i Jusep Torres Campalans



-->
L’artista que mai va existir

Jusep Torres Campalans va néixer el 2 de setembre de 1886 a Mollerussa. Era el cinquè dels setze fills de Genari Torres Moll i Vicenta Campalans Jofre. Amb tanta canalla, el Jusep va anar a parar al seminari de Vic d’on va fugir amb dotze anys per reaparèixer a Girona, fent tot un reguitzell d’oficis per a guanyar-se la vida.
A Girona es va enamorar d’una actriu, Juana Muñoz que feia un paper a la polèmica Electra de Pérez Galdós. Quan la companyia va retornar a Barcelona, el Jusep va agafar el tren per anar a buscar la noia a casa seva, però la corpulència del xicot de l’actriu el va desenamorar a l’acte. Va girar cua. Assegut en un banc de les Rambles, sol, va decidir que, ja que hi era, es dedicaria a conèixer Barcelona.
Li va semblar que allà on el podien orientar millor era a l’Escola de Belles Arts, a la Llotja, però la va trobar tancada. No pas sense esforços va anar a parar a casa de Josep Ruiz, professor d’aquella escola que vivia al número 3 del carrer de la Mercè. A l’home li va fer gràcia aquell pageset corpulent i despistat i va demanar al seu fill Pau que l’acompanyés a visitar la ciutat.
Van passar molts dies junts visitant pocs monuments i molts cafès i xerrant llargues estones. Jusep, catòlic, catalanista i més tard, anarquista, va fer esgarrifar Pau quan li va dir que encara era verge. Aquest el va portar a un bordell del carrer Avinyó, on les cinc senyoretes residents el van instruir en les arts amatòries. També el va portar al seu estudi – Pau era pintor – on hi va poder admirar un seguit de quadres, tots blaus, que il•lustraven la mala vida de la gent pobre. Jusep Torres va quedar tocat per aquelles obres.
Però se li van acabar els diners. Tornat a Girona va ser acomiadat de la notaria on treballava per haver-se absentat sense permís. Va fer de bastaix a un hotel, de carter, d’escrivent en una companyia de mines de Sant Joan de les Abadesses i en una altra de Palamós dedicada a la pesca. Domènec Boix, ferroviari i pintor, amb qui tenia una relació molt amistosa, el va introduir en l’anarquisme i en la pintura.
Passats un parell d’anys, davant la imminent crida per anar a servir el rei, Jusep Torres va desertar. Se’n va anar a París on va tornar a trobar el seu amic Pau Ruiz que allà tothom anomenava Pablo Picasso. Va ser rebut a la colla d’artistes amb simpatia i, des d’aleshores, en va formar part.
La seva debilitat per les dones el va aparellar amb Anna Maria Merkel, una artista alemanya que pintava a l’estil fauve. Ell també es va apuntar a aquest estil i totes les obres de 1906 i 1907 ho reflecteixen. Però les fetes entre 1908 i 1914 va ser clarament cubistes, pintades a l’empara de Picasso i de Braque i amb una clara enemistat amb el madrileny Juan Gris amb qui no es podien ni veure.
La guerra va truncar la producció artística de JTC. Com que l’Anna Maria era alemanya van haver d’abandonar París. Jusep no podia tornar a Catalunya perquè era desertor. Van decidir emigrar a Mèxic. I allà es va perdre el rastre d’un pintor excepcional, oblidat per tothom tot i haver contribuït a crear un dels moviments més importants de la història de l’art: el cubisme.
Les obres de Torres Campalans també van estar a punt de perdre’s. El 1942, el crític irlandès Henry Richard Town, preparava una exposició amb 58 obres del pintor català per la Tate Gallery però una bomba voladora el va fer desaparèixer a ell i a tota la documentació que preparava. Una pena... si hagués estat veritat. Però no ho era.
Tot plegat, la vida i miracles del pintor van ser una invenció literària de Max Aub (París, 1903 – Ciudad de México, 1972) que amb la publicació de la suposada biografia de Jusep Torres Campalans va ensarronar tothom, tot exhibint fotografies i documents i organitzant dues exposicions de les suposades obres - olis, aquarel•les i dibuixos – a la Galeria Excelsior de Mèxic l’any 1958 i a la Isaacson Gallery de Nova York l’any 1962.
Amb aquesta broma, Aub va donar una visió dels ambients artístics i socials de Barcelona i París que coneixia a bastament i hi va exposar les seves idees sobre les avantguardes i sobre els artistes que havia conegut tot barrejant personatges i situacions reals amb d’altres de ficció.
El llibre, que fins i tot l’INLE (Instituto Nacional del Libro Español) va classificar com a biografia, fa el retrat d’un artista des de diferents aportacions literàries: hi ha uns Annals amb la gent nascuda i desapareguda entre 1886 i 1914, i els fets més rellevants; la biografia de JTC amb algun anacronisme (Jusep per Josep o Mollerussa que és del bisbat de Solsona i no del de Vic); el Cuaderno verde, escrits curts i pensaments del pintor que amaguen els de l’autor; les suposades converses d’Aub amb el biografiat a Chiapas, al final de la seva vida; i el catàleg raonat de les 58 obres que el suposat crític irlandès volia exposar a la Tate. Una visió caleidoscòpica, com en un quadre cubista, per a explicar la vida d’un pintor català, catòlic, catalanista i anarquista que no va existir mai però que podia haver existit ben bé.
Ah! Max Aub, intel•lectual de gran volada, va ser qui, en qualitat de sotscomissari de l’Exposició Universal de París, va encarregar a Picasso el Guernica, per un import de 150.000 francs. I això no és ficció.

Bibliografia
Aub, M. Jusep Torres Campalans. Alianza Editorial S.A. Madrid. 1975

Publicat el mes de febrer de 2010



dimarts, 12 de gener del 2010

GILBERT & GEORGE


In the piss. 1997


-->

L’art a quatre mans

Gilbert Proesch va néixer l’11 de setembre de 1943 a St. Martin, al Sudtirol italià. George Passmore el 8 de gener de 1942 a Devon, Anglaterra. Ambdós es van trobar, el 1967, a l’escola d’art St. Martin de Londres on, segons ells, els ensenyaven que el color era dolent, el significat era un concepte també dolent, com dolents eren el pensament, els sentiments, el sexe i l’amor. Allò els va formar en l’oposició i tota la seva obra ha estat basada en la provocació i l’intent d’escandalitzar el públic amb les seves extravagàncies sobre el sexe, els diners, la raça i la religió.
Des del primer moment van creure que el sacrifici de l’artista i el seu compromís personal eren condicions necessàries per a l’obra d’art. Així, coherents amb aquesta idea s’han presentat sempre com a objecte i subjecte de les seves creacions. Apareixen en totes vestits elegantment, en calçotets o sense, però sempre amb posat seriós, amb un inquietant sentit de l’humor. De l’humor anglès, of course. I sense amagar mai la seva homosexualitat.
En els seus començaments es van dedicar a les performances. Amb les cares i les mans pintades eren capaços de passejar, fumar o beure amb total indiferència davant d’un públic astorat amb aquelles escultures vivents. En la seva Escultura cantant, de 1969, representaven dos perdularis que, drets sobre una taula, ballaven i cantaven la cançó Sota els arcs en la que explicaven el plaer de viure al carrer. L’acció havia arribat a durar un dia sencer però es van adonar que, per arribar a més gent, calia utilitzar altres registres.
Així, a partir de 1971 van començar a exhibir una sèrie de treballs fotogràfics sobre l’alcohol i la degeneració. Amb les seves fotografies van participar a les Documenta de Kassel els anys 1972, 1977 i 1982. Presentaven les fotografies en blanc i negre, emmarcades totes en negre. La Documenta de 1977 era dedicada especialment als grans fotògrafs del món. Allà es va presentar, entre altres, per primera vegada a Europa l’obra de Robert Mappelthorpe.
A partir de 1980 Gilbert & George van començar a consolidar el seu estil. Sempre amb ells autoretratats, en formats enormes, sovint de dos metres d’alçada i quatre de llargada, les seves composicions barrejaven pictogrames simbòlics, grafitis, escenes de la vida quotidiana, comentaris irònics sobre la sexualitat, la política i l’agressivitat, amb una tècnica impecable, amb colors brillants i presentació simètrica que recorden sovint les vidrieres plomades de les catedrals gòtiques.
Sempre han tingut una flaca per presentar temes tabús i no es van estar d’exhibir-ne dos, la nuesa i els excrements, que combinats anaven directament a ofendre els espectadors. Algun crític va escriure que Gilbert & George eren objecte d’una admiració excessiva ja que aquells eren temes inacceptables per a la societat, malgrat que sempre eren representats al voltant de l’obsessiva presència dels autors.
Però van tenir la traça de no encallar-se en cap d’aquests terrenys llefiscosos i després d’exposar a tot el món, també a Madrid l’any 1987 i a València l’any 1999, van ser els encarregats de representar Anglaterra en la 51a Biennal de Venècia, l’any 2005, amb una contundent i extensa mostra dels seus treballs, així com reunir l’obra de 40 anys en la més gran retrospectiva que s’havia fet mai a cap artista a la Tate Modern de Londres l’any 2007.
Amb l’ajut de la tecnologia digital Gilbert & George segueixen enlluernant amb unes obres brillants, recarregades de símbols, de complexitat gràfica, amb colors vius, impregnades de solemnitat tenebrosa que té tot l’impacte visual dramàtic de l’art neo-gòtic medieval. I amb molt sentit de l’humor.
Algú va dir que la vida seria una mica més avorrida sense ells.
Bibliografia
Ruhrberg, Schneckenburger, Fricke i Honnef – Arte del Siglo XX – Colònia. 2001 Ed. Taschen
Webs
Publicat el mes de gener de 2010