ELS ANYS DE GIVERNY

El pont japonès. 1918

Les intimitats del pintor Claude Monet

L’Editorial Turner de Madrid va publicar Los años de Giverny. Correspondencia. Claude Monet, un recull d’algunes de les dues mil cinc-centes cartes que el pintor Claude Monet (1840-1926) va escriure des del 1883 a Giverny on va viure els darrers quaranta tres anys de la seva vida.

            Monet no era literat i les cartes ho corroboren però la seva sinceritat i el seu estil senzill, amè i directe ens donen una visió exacta del seu temperament al mateix temps que ens il·lustren sobre el seu modus operandi i ens informen de tot allò que pensava sobre els esdeveniments artístics, polítics o literaris d’una època tan convulsa.

            El 1883 el grup dels impressionistes ja s’havia dispersat. Monet acostumava a pintar els hiverns lluny de casa seva, sol, però cada dia escrivia a Alice Hoschédé, la seva segona dona amb qui es casaria el 1892 i que tenia cura dels seus sis fills i dels dos que Monet havia tingut amb Camile Doncieux, morta el 1879.

            Les cartes a Alice, a qui no va tutejar fins que es van casar, són una descripció de totes les dificultats amb que es trobava per obtenir el seu objectiu: pintar molt i pintar molt bé. La meteorologia hi és present en totes i marca el seu estat d’ànim o de desànim; la malenconia de la separació i l’esforç constant per demostrar-li la seva fidelitat que Alice, pel que es deriva de les respostes de Monet, posava constantment en qüestió fins el punt que, en un moment determinat, es van plantejar la seva separació. Afortunadament el retorn a Giverny, carregat de teles, sempre solucionava la situació.

            No s’estalviava d’explicar anècdotes com la presència al seu hostal de quatre velles aquarel·listes britàniques o el dia que, tot pintant els penya-segats d’Etretat, a Normandia, una onada el va estampir a les roques, li va trinxar el cavallet i els estris de pintor, pinzells i tubs, i li va quedar la barba acolorida amb els olis de la seva paleta.

            Monet era tossut i, si el temps li ho permetia, pintava tot el dia: avui ha estat un dia esplèndid, he pintat 14 teles!.  Molt exigent: Acabo de destruir 30 quadres. I molt treballador com ho demostra que en un mes i mig d’estada a Londres hi va pintar 80 obres.

            L’altre gran destinatari de les cartes de Monet era el seu marxant, Paul Durand-Ruel. Amb ell les cartes són d’informació de la seva feina; dels quadres que té o tindrà disponibles per complir el contracte d’exclusivitat que el marxant imposava. Al principi Monet reclamava constantment la tramesa de diners a ell o a la seva família. Amb el pas del temps, quan l’economia dels pintors va millorar perquè Durand va obrir el mercat americà, les demandes de diner es van limitar a ocasions extraordinàries, com la compra, el 1890, de la casa de Giverny per 20,000 francs, o l’adquisició d’un automòbil que, sigui dit de passada i segons es desprèn d’una carta al prefecte de policia, li va suposar un requeriment per conduir massa ràpid pels carrers de Giverny, acusació que Monet rebutjava amb ardidesa.

            De les cartes al seu marxant se’n desprèn l’evolució dels preus de les pintures. Si en els primers temps es parlava de centenars de francs, al cap dels anys, Monet ja valorava els seus quadres en desenes de milers. L’estira i arronsa entre el marxant i el pintor va ser constant i va passar per moments delicats ja que Durand, entestat en la pintura impressionista que a França va ser menystinguda per la crítica i el públic, va passar per dificultats que el van obligar a fer suspensió de pagaments.

            Monet va trobar altres venedors però l’amistat amb Durand es va refer al mateix temps que la seva economia i li va guardar fidelitat absoluta tota la seva vida, si bé sense la rèmora de l’exclusivitat.

            La resta de la correspondència deixa constància de les relacions amb personatges de la vida artística com Renoir, Cézanne, Pissarro, Berthe Morisot, Sisley, Degas, Rodin i altres; amb literats con Zola i Mallarmé; amb polítics com Georges Clemenceau i il·lustra els esforços de Monet encapçalant campanyes d’ajuda als fills de Sisley, mort en la misèria, o a la vídua de Manet a qui van adquirir, amb una subscripció entre els amics, el seu Olimpia per regalar-lo al Louvre.

            Altres aspectes del tarannà del pintor, com la seva afició a la jardineria i la construcció i manteniment del seu jardí de Giverny, on va pintar la seva darrera sèrie dels Nenúfars, es reflecteixen detalladament en les cartes on donava instruccions a la seva dona i als jardiners, indicant què i quan s’havia de plantar i com s’havien de cuidar llavors, planters i esqueixos.

            Monet no estalviava l’explicació d’allò que veia i vivia, com l’enterrament de la reina Victòria en una de les seves estades a Londres o el trencament social que va suposar l’affaire Dreyfus que va enfrontar els seus amics – Pissarro, anarquista i Degas, antijueu – tot i que ell va fer mans i mànigues per mantenir l’amistat amb tots i la cohesió del grup. I tantes altres coses...

            La lectura d’aquestes cartes aclareix un dels tòpics que il·lustrava la fama dels impressionistes, com és el fet que Monet, després de prendre apunts del natural, à plein air, i de començar-ne les pintures, sempre les acabava al seu taller. Els 80 quadres de Londres no va dubtar en deixar-los fins l’any següent i va trigar gairebé cinc anys en donar-los per acabats i exposar-los.

            Al final dels seus anys, quan era considerat un pintor de renom i una glòria del país, Monet en una de les seves cartes escrivia: Jo només tinc el mèrit d’haver pintat directament del natural tot tractant de plasmar les meves impressions davant els efectes evanescents i segueixo lamentant haver estat la causa del nom que es va donar al grup, la majoria del qual no tenia res d’impressionista. Una declaració de sinceritat, com en totes les seves cartes.

Bibliografia

Monet, C. Los años de Giverny. Turner Publicaciones S.L. Madrid. 2010

Publicat l'octubre de 2011