El violí. 1916
Un madrileny sense sort
Juan Gris va ser un home sense sort. Això no li va impedir ser un gran pintor cubista. El més pur, el més fidel a aquell estil, però, durant molts anys, el més desconegut.
Com desconeguda va ser la seva vida. Qui sap si volgudament ja que quan el seu marxant i amic Daniel-Henry Kahnweiler va voler escriure-la, Gris no li va explicar res del seu passat, ni de la seva família madrilenya. Es coneixien tan poques coses de Juan Gris que van començar a córrer errors tan inexplicables com que era català o que era enginyer.
Ni Juan Gris era el seu nom.
Madrid – José Victoriano González va néixer a Madrid el 23 de març de 1887, fill de Gregorio González i d’Isabel Pérez. Va ser el tretzè de catorze germans molts dels quals van morir joves. El seu pare tenia una botiga al número 3 del carrer Carretas que lluïa un rètol que deia Objetos para regalo. Papeleria inglesa. Timbrados imperiales. Bronces de Viena.
Va estudiar art amb José Moreno Carbonero, mestre també de Picasso i de Dalí. La primera firma del xicot, un escarit Gris, figura a l’ex-libris de l’editorial Pueyo. El 1906 il·lustrava llibres i a l’editorial tractava amb Menéndez Pelayo, Unamuno i Rubén Darío. Il·lustrava també a Blanco y Negro, però el mes de setembre d’aquell any es va vendre tot el que tenia – llit i matalàs – i se’n va anar a París per no haver de fer el servei militar. Per desertor no va poder tornar mai més.
París – Amb l’amistat de Daniel Vázquez Díaz que li va obtenir un crèdit per un mes a l’Hotel Caulaincourt i 16 francs a la butxaca, es va integrar a la bohèmia dels del Bateau Lavoir on hi havia Picasso, Apollinaire, André Salmon i Max Jacob entre altres.
En la nebulositat de la seva vida madrilenya hi ha qui diu que tenia dificultats per la seva sexualitat i que aquesta va ser una de les causes del seu exili. A París es va aparellar amb una noia, Me Belin, que després de donar-li un fill, Jorge, va desaparèixer. El xic va anar a parar amb la família madrilenya i no el va recuperar fins disset anys després, a rel del trencament amb els seus.
Malvivia il·lustrant revistes satíriques fins que un ex pallasso, Clovis Sagot, li va comprar algunes pintures. Després ho faria Gertrud Stein i finalment, el 1913, va subscriure un contracte amb Kahnweiler que, a més de ser el seu marxant va ser el seu biògraf i amic.
Picasso i Braque van inventar el cubisme i després de les èpoques dites analítica i sintètica van abandonar-lo. Juan Gris no. Ell sempre va ser cubista. Estava convençut que ser pintor volia dir ser pintor cubista. Amb una tossuderia messetària va confegir un obra sòlida, exigent, polida, de formes ben definides, amb els temes més estimats pels cubistes: diaris, pipes, violins, taulers d’escacs, arlequins... i amb una paleta d’ocre, verd, blau, morat i negre, on mai cap de les seves teles va ser fruit de la improvisació. Quan va caldre va utilitzar el collage, fins i tot de trossos de mirall, però si convenia, on els altres enganxaven reixeta de cadira, ell la hi pintava. Això enfurismava Picasso.
Van ser els anys de la Gran Guerra els més reeixits en la seva producció. Les obres de 1914 a 1918 són les millors de Gris. Fins i tot es va atrevir, el 1917, a fer una escultura cubista. Només una. Aquests també van ser anys de molta relació amb els altres artistes. Des de 1913 vivia amb Josette i freqüentaven Ceret on hi havia Manolo i Picasso; Colliure amb Matisse i Marquet; fins que es van instal·lar a Beaulieu, a la Turena.
A partir dels anys 20 es va dedicar a fer decorats i figurins pels ballets de Diaghilev. Va ser un error. Les escenografies no agradaven i a Gris no li van proporcionar ni diners, ni fama ni popularitat que era allò que hi buscava. En els darrers anys de la seva vida no va pintar gaire i, continuant amb les incògnites, no se sap ben bé si una tuberculosi o un càncer renal, van acabar amb la seva vida l’11 de maig de 1927 a Boulogne.
Gertude Stein va dir que Juan Gris era l’única persona a la que Picasso hauria, de bona gana, esborrat del mapa. La mateixa Stein el definia com un home turmentat i poc agradable, melancòlic i efusiu. A Gris el turmentava la poca consideració de la seva obra quan l’alineaven amb els cubistes de segona fila. Ell sabia que era mereixedora del mateix reconeixement que l’obra de Picasso i Braque.
Kahnweiler escrivia a Carl Einstein, crític d’art i teòric del cubisme, el novembre de 1922: Cada dia que passa m’adono més de la grandesa d’aquest pintor modest, una grandesa que algun dia serà admirada i reconeguda per tothom. Ara veig que el gir decisiu dels millors pintors cubistes, al voltant de 1917, va ser obra de Gris. I el desembre de 1938 tornava a escriure: A Gris l’estan descobrint ara.
Ara sí, Juan Gris té el reconeixement que li va ser negat en vida.
Bibliografia
Gaya Nuño, J.A. Juan Gris. Ed. Polígrafa S.A. Barcelona. 1974
Meffre, L. Correspondencia Carl Einstein – Daniel-Henry Kahnweiler 1921-1939. Ediciones La Central. Barcelona. 2008
Publicat el mes de març de 2008
En la nebulositat de la seva vida madrilenya hi ha qui diu que tenia dificultats per la seva sexualitat i que aquesta va ser una de les causes del seu exili. A París es va aparellar amb una noia, Me Belin, que després de donar-li un fill, Jorge, va desaparèixer. El xic va anar a parar amb la família madrilenya i no el va recuperar fins disset anys després, a rel del trencament amb els seus.
Malvivia il·lustrant revistes satíriques fins que un ex pallasso, Clovis Sagot, li va comprar algunes pintures. Després ho faria Gertrud Stein i finalment, el 1913, va subscriure un contracte amb Kahnweiler que, a més de ser el seu marxant va ser el seu biògraf i amic.
Picasso i Braque van inventar el cubisme i després de les èpoques dites analítica i sintètica van abandonar-lo. Juan Gris no. Ell sempre va ser cubista. Estava convençut que ser pintor volia dir ser pintor cubista. Amb una tossuderia messetària va confegir un obra sòlida, exigent, polida, de formes ben definides, amb els temes més estimats pels cubistes: diaris, pipes, violins, taulers d’escacs, arlequins... i amb una paleta d’ocre, verd, blau, morat i negre, on mai cap de les seves teles va ser fruit de la improvisació. Quan va caldre va utilitzar el collage, fins i tot de trossos de mirall, però si convenia, on els altres enganxaven reixeta de cadira, ell la hi pintava. Això enfurismava Picasso.
Van ser els anys de la Gran Guerra els més reeixits en la seva producció. Les obres de 1914 a 1918 són les millors de Gris. Fins i tot es va atrevir, el 1917, a fer una escultura cubista. Només una. Aquests també van ser anys de molta relació amb els altres artistes. Des de 1913 vivia amb Josette i freqüentaven Ceret on hi havia Manolo i Picasso; Colliure amb Matisse i Marquet; fins que es van instal·lar a Beaulieu, a la Turena.
A partir dels anys 20 es va dedicar a fer decorats i figurins pels ballets de Diaghilev. Va ser un error. Les escenografies no agradaven i a Gris no li van proporcionar ni diners, ni fama ni popularitat que era allò que hi buscava. En els darrers anys de la seva vida no va pintar gaire i, continuant amb les incògnites, no se sap ben bé si una tuberculosi o un càncer renal, van acabar amb la seva vida l’11 de maig de 1927 a Boulogne.
Gertude Stein va dir que Juan Gris era l’única persona a la que Picasso hauria, de bona gana, esborrat del mapa. La mateixa Stein el definia com un home turmentat i poc agradable, melancòlic i efusiu. A Gris el turmentava la poca consideració de la seva obra quan l’alineaven amb els cubistes de segona fila. Ell sabia que era mereixedora del mateix reconeixement que l’obra de Picasso i Braque.
Kahnweiler escrivia a Carl Einstein, crític d’art i teòric del cubisme, el novembre de 1922: Cada dia que passa m’adono més de la grandesa d’aquest pintor modest, una grandesa que algun dia serà admirada i reconeguda per tothom. Ara veig que el gir decisiu dels millors pintors cubistes, al voltant de 1917, va ser obra de Gris. I el desembre de 1938 tornava a escriure: A Gris l’estan descobrint ara.
Ara sí, Juan Gris té el reconeixement que li va ser negat en vida.
Bibliografia
Gaya Nuño, J.A. Juan Gris. Ed. Polígrafa S.A. Barcelona. 1974
Meffre, L. Correspondencia Carl Einstein – Daniel-Henry Kahnweiler 1921-1939. Ediciones La Central. Barcelona. 2008
Publicat el mes de març de 2008