dimarts, 8 de desembre del 2009

EDUARD ARRANZ-BRAVO


Abraçada italiana. 1982


Una nova Fundació a l’Hospitalet de Llobregat

El Centre Cultural Metropolità Tecla Sala de l’Hospitalet de Llobregat, amaga darrera d’aquest títol tan llarg i inflat, l’aposta cultural més ambiciosa de l’ajuntament d’aquella ciutat. Situat en l’edifici de l’antiga fàbrica tèxtil de la senyora Tecla Sala i Miralpeix, comprat pel consistori l’any 1982, el Centre disposa d’un dels espais d’exposicions més generosos del país, el Centre d’Art Tecla Sala, a més de la Biblioteca Central Tecla Sala, del Servei Municipal de Joventut i de l’escola d’arts plàstiques TPK.
A mitjans d’aquest any 2009 en el recinte del Centre hi han inaugurat un nou espai dedicat a la recent creada Fundació Arranz-Bravo, que té un doble objectiu: fer difusió de l’obra de l’artista Eduard Arranz-Bravo que dóna nom a la Fundació i propagar l’obra de joves creadors.
Per la seva part, l’artista ha fet donació de 96 pintures, 59 dibuixos, 8 escultures de bronze i una de policromada, 124 gravats, aiguaforts, litografies i serigrafies a més de 2 decorats de teatre. Algunes d’aquests obres s’exhibeixen en aquest nou espai mentre que amb altres, la Diputació de Barcelona, ha organitzat una exposició itinerant per vàries poblacions catalanes.
La impressió que rep el visitant és immillorable. Les obres són penjades cronològicament i donen una visió de l’evolució de l’artista així com de la qualitat de la seva pintura. Els quadres mantenen la frescor i la força de l’època en que van ser pintats i l’univers acolorit d’Arranz-Bravo es mostra sense cap indici d’envelliment. Tots els quadres semblen acabats de pintar.
L’artista – Eduard Arranz-Bravo va néixer a Barcelona el 9 d’octubre de 1941. Va ser el menor de set germans, fills d’Antolin Arranz de Blas, basc, i d’Angélica Bravo de Laguna, argentina de mare italiana i pare canari.
A l’Institut Menéndez y Pelayo de Barcelona el van suspendre de dibuix perquè el professor estava convençut que l’Eduard calcava els dibuixos. De 1959 a 1962 va estudiar a l’Escola de Belles Arts Sant Jordi, on va conèixer Isidor Prenafeta que seria, a més del seu amic, el seu mecenes.
Instal•lat a Vallvidrera, de 1968 a 1970 va formar part d’un grup d’artistes amb Gerard Sala, Robert Llimós i Rafael Lozano Bartolozzi. Amb aquest darrer van compartir una etapa de més de deu anys d’intensa col•laboració. Eren els temps de l’art conceptual, dels happenings i dels hippies. Els artistes feien ús de la seva llibertat per a embarcar-se en qualsevol aventura artística per escabellada que fos.
Traslladat el seu estudi a Vespella, Arranz-Bravo i Bartolozzi es van donar a conèixer sobretot per la decoració exterior, l’any 1971, de la fàbrica de Tipel a Parets del Vallès, propietat d’Isidor Prenafeta. Va ser una obra perseguida per les autoritats del moment que maldaven per fer-la tapar, per dissimular aquella anomalia al costat de l’autopista. Però no se’n van sortir. També van pintar l’exterior d’un hotel a Magalluf i la casa de Camilo José Cela, a Mallorca, entre altres.
Després de dues exposicions antològiques a Pamplona i Sta. Cruz de Tenerife, van presentar 170 obres amb el títol de Mides Universals al Tinell de Barcelona. L’any següent, el 1980, van participar a la XXXIX Biennal de Venècia. A partir d’aquell any, Arranz-Bravo va traslladar el seu estudi a Cadaqués i va continuar en solitari.
El canvi de taller és una de les constants en la trajectòria d’Arranz-Bravo. De Cadaqués en va marxar l’any 1990 per tornar a Vallvidrera. Cada un d’aquests trasllats va suposar també un canvi en la temàtica de les seves obres. A Vespella retratava tothom que l’anava a veure. La sèrie Visitants, amb grans fons de colors plans marca una de les seves èpoques. El 1982 va presentar la sèrie Abraçades a la galeria de Miguel Marcos a Saragossa, una esplèndida sèrie de nus deformats que omplien les teles amb colpidora eficàcia.
Arranz-Bravo és molt treballador. La majoria de les seves obres són de gran format i malgrat els canvis de temàtica, pinti abstracte o figuratiu, no rebaixa mai la factura de les seves obres. Sempre són ben construïdes, excel•lentment dibuixades i acuradament realitzades. De traç delicat i d’un cromatisme únic. Alguns l’han titllat de surrealista, altres d’expressionista. Hi ha qui diu que alguna de les seves èpoques recorda a Bacon. Ell sempre ha dit que allò que li interessa és fer una obra ben feta, i no l’ha amoïnat mai aquestes etiquetes que, sigui dit de passada, tampoc li esqueien amb massa exactitud.
L’obra d’Arranz-Bravo ha rebut molts premis i reconeixements i es pot trobar en museus arreu del món, des de Nova York a Brussel•les, Munic, Lausana, el Reina Sofia de Madrid, el MNAC i el MACBA de Barcelona... fins a l’Hospitalet de Llobregat.
També és escultor i a l’Hospitalet hi ha dues mostres prou significatives de la seva relació amb aquella població. L’acollidora és una escultura a la Rambla Just Oliveras, instal•lada l’any 1985 per demostrar l’esperit acollidor de la ciutat. El pont de la llibertat és una escultura monumental, erigida el 2007 entre la Rambla de la Marina i l’Avinguda del Carrilet que dignifica la complicada xarxa urbanística de la segona ciutat de Catalunya.
La visita al Centre d’Art Tecla Sala és molt recomanable. Si ho voleu fer fàcil, agafeu la Línia 1 del Metro de Barcelona i baixeu a l’estació de la Torrassa. Si aneu en cotxe ho tindreu més difícil. No hi ha aparcaments.

Bibliografia
Casado, L. Fundació Arranz-Bravo. Obres 1950-2009. Fundació Arranz-Bravo. L’Hospitalet. 2009
Mercadé, A. Arranz-Bravo. Recorregut per la passió. Pintura, escultures i gravats. Diputació de Barcelona. Barcelona. 2009.
Racionero, L. Arranz-Bravo. Ediciones Polígrafa. Barcelona. 1988

Publicat el mes de Desembre de 2009

dijous, 5 de novembre del 2009

JEAN TINGUELY


Eureka


Constructor de màquines inútils

Jean Tinguely és un dels artistes més coneguts de l’art cinètic, l’art del moviment. Juntament amb el minimalista George Rickey i Alexander Calder amb els seus Mobiles i els seus monumentals Stabiles, formen la nòmina d’aquells escultors que a mitjans del segle passat van fer del moviment el protagonista de les seves produccions artístiques.
Les obres de Tinguely són fetes d’un cúmul de peces de rebuig, de troballes de deixalleria, d’engranatges i rodes que l’artista té la traça de combinar, tramar, ajustar i fer moure, amb motors més o menys amagats, per oferir a l’espectador, amb un evident sentit de l’ humor, un espectacle de moviments i de sons, de fragor de ferros i drings metàl•lics que conformen un univers mecànic captivador que critica, amb ironia, la mecanització del món industrial en una època de revitalització econòmica.
Com tots els artistes, Tinguely evoluciona: des de la construcció de màquines-joguina, a mitjans de la dècada dels 50 del segle passat, fins a una segona etapa amb la inclusió de motors i la construcció dels anomenats Méta-màtics, enginys capaços ells mateixos de crear obres tatxistes, per entrar a l’inici de les fonts públiques on fa palès el seu sentit de l’ humor.
En la darrera de les seves èpoques creatives, a partir de 1960, Tinguely es posa seriós. Com si fossin dalt d’un escenari les seves obres s’entatxonen encara més de peces de mil procedències, fins que pels volts del 80 hi comença a incorporar símbols de la mort: esquelets d’animals i calaveres. L’ impacte visual l’estimula també amb el soroll: els grinyols i xerrics metàl•lics, junt amb els batecs i el catric-catrac de les peces, introdueixen aquestes obres en una estètica del terror a vegades de visió insuportable.
Jean Tinguely va formar part del Nouveau Réalisme amb Arman, Yves Klein, Daniel Spoerri, François Dufrêne, Raymond Hains, Pierre Restany, Martial Raysse i Jacques de la Villeglé. La seva adscripció al grup la va propiciar la utilització de material de rebuig, seguint l’estela trencadora de Marcel Duchamp, amb el record llunyà dels constructivistes russos, com Vladimir Tatlin i els quadres de màquines impossibles de Francis Picabia.
Però Tinguely, pel moviment de les seves obres, s’adscriu amb tot el dret als artistes cinètics. I per les seves actuacions públiques – els happenings – al grup ZERO, on era considerat el seu conseller. Perquè Tinguely a l’hora de provocar, també en sabia:
- El 1959 havia llençat des d’un avió, sobre Düsseldorf, 150000 exemplars del manifest Für Statik (Per l’estàtica) en el que demanava el final de l’època de la pintura.
- El 1962 al desert de Las Vegas va presentar Study for an End of the World nº 2, un grup d’escultures que s’autodestruïen en una explosió.
- El 1966 a Estocolm, amb Niki de Saint Phalle i Per Olof Ultvedt van presentar HON - la dona catedral, una escultura gegant d’una dona ajaguda que es podia visitar entrant-hi per l’entrecuix.
- El 1970, davant la catedral de Milà, en l’acció La Vittoria, va cremar un fal•lus gegant en la commemoració del desè aniversari del Nouveau Réalisme.

La seva vida – Jean Tinguely va néixer a Friburg, Suïssa, el 22 de maig de 1925. El juliol d’aquell any, la seva mare se’l va endur a Basilea on va estudiar fins als setze anys. Va fer tres anys d’aprenentatge de decoració i el 1944 va entrar a l’Escola d’Arts i Oficis d’aquella ciutat. El 1947 es relacionava amb l’anarquista Heiner Koechlin.
A l’octubre de 1952 se’n va anar a França amb la seva dona, Eva Aeppli i el 1954 va fer la seva primera exposició a la Galeria Arnau de París. El seu taller estava voltat dels d’altres artistes entre els qual hi havia l’escultor Constantin Brancusi.
Pels voltants del 56 es va trobar amb Niki de Saint Phalle amb qui es casaria quinze anys més tard i amb qui col•laboraria en infinitat d’ocasions, com en la coneguda Font Igor Stravinsky, davant el Museu Georges Pompidou de París.
La trajectòria artística de Jean Tinguely ha estat coneguda i reconeguda arreu del món: París, Düsseldorf, Londres, Nova York, Las Vegas, Lausana, Estocolm, Montreal, Milà, Zurich, Frankfurt, Brussel•les, Ginebra, Friburg, Munic, Venècia... són algunes de les capitals que van fruir, i moltes encara frueixen, de l’obra d’aquest escultor suís que va morir a l’ Inselspital de Berna el 30 d’agost de 1991 als 66 anys.
La seva obra es pot veure, a més d’infinitat de places i fonts de tot el món, al Museu Tinguely de Basilea, propietat de la Fundació Roche a la que Niki de Saint Phalle va donar 50 obres de l’artista que bateguen amb estrèpit per transmetre a l’espectador tota l’emoció d’una obra excepcional. Una mostra paradigmàtica d’art cinètic.

Bibliografia
Museu Tinguely: www.tinguely.ch/en/index.html
Ruhrberg, Schneckenburger, Fricke i Honnef – Arte del Siglo XX – Colònia (2001) Ed. Taschen

Publicat el mes de novembre de 2009

dijous, 8 d’octubre del 2009

LA BIENNAL DE VENÈCIA


Charles Ray. Noi amb granota



-->
VENÈCIA, COM SEMPRE
La 53ª Exposició Internacional d'Art

Com cada dos anys, la Biennal de Venècia acut puntual a afegir-se a les activitats dels nombrosos museus de la ciutat que aquest any s’han vist incrementats amb la inauguració, a primers de juny, de la François Pinault Fondation, en un esplèndid local a la Punta della Dogana. El senyor François Pinault és francès, ric i sogre de la Salma Hayek. El 2008 la revista Forbes li atribuïa una fortuna de 16900 milions de dòlars (Gucci, Puma, Christie’s, TF1, Stade Reims, FNAC, etc.). A Venècia ja havia comprat, el 2006, el Palazzo Grassi a la FIAT.
Ara, en aquests dos espais, exposa part de la seva formidable col·lecció d’art contemporani, amb obres tan espectaculars com el cavall encastat a la paret de Mauricio Cattelan, el bust de Jeff Koons abraçat a la Cicciolina o el noi manga de Takashi Murakami, escandalós pels seus jocs de mans. L’exposició té molts altres atractius com el tenebrós Fucking Hell de Jake i Dinos Chapman (www.jakeanddinoschapman.com ), però el Noi amb granota de Charles Ray, instal·lat a l’exterior del museu i visible des del Gran Canal, de ben segur que esdevindrà un nou atribut de la ciutat.

La Biennal – A partir d’aquesta edició s’ha consolidat un espai exclusiu pels artistes italians, després de molts anys de reivindicació. Això ha propiciat que el Palazzo delle Esposizione dels Giardini, antic pavelló d’Itàlia, contingui només l’obra d’artistes convidats. Situat entre els pavellons dels 30 països més veterans que, amb pressupostos reduïts segurament per la crisi, han intentat salvar els mobles. França, Gran Bretanya i Alemanya, habituals plats forts, se’n surten exhibint una gàbia, una pel·lícula i una mena de cuina d’IKEA respectivament.
L’estat espanyol juga segur amb l’atot de Miquel Barceló, presentant la seva pintura dels darrers deu anys, ceràmiques, la filmació de la performance “Paso doble” que va interpretar a la inauguració amb Josef Nadj, i uns quants quadres de François Augiéras, escriptor i pintor francès que Barceló vol divulgar.
Els Països Nòrdics presenten, segurament, la més suggerent de totes les propostes: The Collectors. L’apartament d’un escriptor. A través de les pintures, dibuixos, fotografies i trofeus de diferents artistes, penjats a les parets de la vivenda, hom descobreix la vida de l’infortunat que apareix ofegat a la piscina de casa seva. És una història molt ben explicada amb obres d’art.
Dels altres pavellons en destaca el de Polònia amb una mena d’ombres xineses de gent que treballa; l’artesania d’Egipte; el Bruce Nauman dels Estats Units; la coberta exterior del pavelló del Japó; el museu de joguines pedagògiques dels soviètics a Finlàndia... i moltes coses més.
A l’Arsenale, el segon espai important de la Biennal, de seguida et trobes amb una vintena de grans miralls trencats de Michelangelo Pistoletto; unes cambres plenes de color de Cildo Meireles; un univers color rosa de la italiana Grazia Toderi; la ingenuïtat de Xile, amb un pou de llum i la contundent presència italiana en l’acabat d’estrenar Padiglione d’Italia. Vint artistes hi presenten Collaudi en homenatge al futurisme des de l’actual diversitat d’estils, d’entre els quals en destaca Aron Demetz amb unes espectaculars escultures de fusta i les figures de neon de Marco Lodola.

Catalunya – Dintre dels anomenats Eventi collaterali in città hi ha Venezia.Catalunya. La Comunità inconfessabile, una exposició instal·lada al Magazzino del Sale nº 3, prop de la col·lecció Pinault.
Consta de tres projectes: Archivo F.X. de Pedro G. Romero, Archivo Postcapital de Daniel G. Andújar i Sitesize de Joan Vila-Puig i Elvira Pujol i Masip. Promoguda per l’Institut Ramon Llull i muntada pel MACBA amb finançament de Gas Natural, Aigües de Barcelona i La Caixa.
Es fa difícil explicar com aquests tres projectes, malgrat la transversalitat que anuncia el fulletó, poden donar una imatge del nostre país, més enllà de les lluites que en el seu dia van haver de fer la gent del Poble Nou per defensar el seu barri. És possible també que s’hagi volgut cantar les excel·lències del comunisme. Qui sap si amb una presentació més suggestiva s’hauria arribat a entendre alguna cosa, però la instal·lació no té ni la traça de generar curiositat pel tema. Llàstima!
Venècia és, com sempre, una atracció de primer ordre. També pels amants de l’art ja que l’oferta artística abasta des de l’art bizantí fins allò més rabiós de l’art contemporani. La Biennal s’acaba el 22 de novembre. Encara hi sou a temps.

Publicat el mes d'octubre de 2009


dilluns, 6 de juliol del 2009

"LO PARDAL" Poesia visual de GUILLEM VILADOT



AGRAMUNT


Una vila molt artística

Agramunt és una vila de la comarca d’Urgell, tocant a la Segarra i a la Noguera, que té prop de 5.000 habitants. La travessa el riu Sió i és coneguda per la seva producció de torrons d’avellana i xocolata a la pedra. Agramunt és una població amb molts carrers porticats, molt neta i endreçada i que, des del punt de vista artístic, depara moltes sorpreses.
La primera és l’església de Santa Maria, un edifici amb aires de catedral, construïda des de la segona meitat del segle XII i que té una portalada esplèndida, de l’anomenada escola Lleidatana, com la dels Fillols de la Seu Vella de Lleida. A l’interior, ultra la imatge de la Verge dels Socors, del segle XIII, es pot admirar el retaule barroc del Roser, d’una bellesa inapel•lable. Actualment deixen visitar un refugi de la guerra civil ubicat sota l’església on uns panells expliquen els bombardejos d’avions italians que l’any 1938 van arrasar la població.
La segona, i potser la més important de les ofertes artístiques que depara Agramunt, és la Fundació Privada Espai Guinovart, ubicada a l’edifici de l’antic mercat, on també hi trobem, al soterrani, el Museu Etnològic Municipal. De l’Espai Guinovart, creat per Josep Guinovart (1927-2007) l’any 1994, en parlarem en una altra ocasió amb més deteniment.
La tercera sorpresa és el descobriment de la Fundació Privada Guillem Viladot “Lo Pardal”. Guillem Viladot (1922-1999) era el farmacèutic d’Agramunt. Home culte i inquiet es va donar a conèixer en el món literari amb la seva poesia amb una cinquantena de publicacions i les seves novel•les, com Infants de Riella o les històriques Joana o Carles, per citar només alguna de la trentena que en va escriure. El 1966 va guanyar el premi Víctor Català amb el relat La gent i el vent.
Però allò que exhibeix “Lo Pardal” és la producció de la poesia visual de Viladot, un fotimer de peces que il•lustren l’evolució d’una obra plàstica que es mou entre el model de Joan Brossa i les escultures de Leandre Cristòfol. Construïdes amb els materials més inversemblants – eines del camp, instruments musicals, pedres, peces d’automòbil, etc. – i conjuminades amb la imaginació de Viladot, l’espai ret un clar homenatge als ready-made de Marcel Duchamp, la fotografia del qual la trobem just a l’entrada del recinte.
L’espai té set pisos – set nivells – on hi ha instal•lades totes les obres, el seguiment de les quals dóna una idea de com l’imaginari de Viladot es va transformant a partir d’allò que ell anomenava el desmantellament del discurs literari, deixant paraules o lletres soles, fent collages, al principi només alfabètics però que, de mica en mica es van barrejant amb elements externs – baldufes, gàbies, barnilles, ous, embuts, etc. – fins que les lletres desapareixen engolides per les composicions de materials procedents de troballes del propi Viladot o dels seus veïns, col•laboradors espontanis en la creació d’aquelles andròmines. Viladot mai no va tenir necessitat de viure de les seves obres. Potser li hauria estat difícil trobar compradors. Ho va anar guardant i finalment ho va poder exposar tot en un espai comprat i muntat per ell mateix, tal com ara el podem visitar.
La visita a “Lo Pardal” és molt agradable. T’adones de com Viladot deuria gaudir confegint aquells estris en una vila tranqui-la de l’Urgell, amb carrers porticats, endreçada i polida que ara per ara rep més visites d’estrangers que de gent del país.
No us perdeu una escapada a Agramunt.

Referències

Lo Pardal: www.lopardal.com

Publicat el mes de juliol de 2009

dilluns, 15 de juny del 2009

REMEDIOS VARO


Cap a la torre, 1960



Catalana, madrilenya i mexicana

Era surrealista, però no gaire; espanyola però mexicana; catalana de naixement però madrilenya per educació; de formació acadèmica a Madrid però afiliada a l’avantguarda barcelonina; nacionalment cèlebre a Mèxic en una època d’exaltació cultural indígena i pintora de cavallet front al masclisme didàctic dels muralistes mexicans. Totes aquestes contradiccions en la vida de Remedios Varo les argumenta la seva biògrafa Janet A. Kaplan, per explicar la fortalesa del seu caràcter i la decidida i impecable trajectòria pictòrica.
L’obra de Varo es basa en un dibuix precís, amb múltiples referències als mestres primitius – el Bosco més que cap altre - executada sota les teories i les tècniques dels surrealistes. Reuneix avantguarda i tradició en un corpus pictòric ple de continguts simbòlics i d’enigmes. Remedios Varo era, com la seva amiga Leonora Carrington - també pintora, exiliada, escriptora i surrealista -, afeccionada a la màgia, al tarot, a la càbala i en les seves obres hi traspuen la bruixeria, la fetilleria, el tarot... representats en un univers ben particular on, entre altres peculiaritats, mai no hi llueix el sol i on els objectes es transformen en plantes, animals o éssers humans.
Els personatges de les seves pintures són follets, malabaristes, prestidigitadors, però també éssers fantàstics que protagonitzen metàfores sovint fàcils d’explicar, com la de la lluna que s’alimenta de la lluïssor de les estrelles a Papilla estelar o la de la noia que, tot sortint del psicoanalista llença el cap del pare dins un pou a Mujer saliendo del psicoanalista. La malenconia que Remedios Varo va arrossegar durant molts anys es reflecteix en les seves obres amb un estil repetitiu, miniaturitzat, fantàstic, de faula, de conte de fades que facilita el rebuig de l’espectador si no s’entreté en copsar-ne tota la seva intencionalitat.

La seva vida – Remedios Varo va néixer el 16 de desembre de 1908 a Anglès (Girona), com podia haver nascut en qualsevol dels altres llocs on el seu pare era destinat. Rodrigo Varo era enginyer hidràulic, lliurepensador i esperantista. Un home d’esperit obert. La seva mare, Ignacia Uranga, era basca, molt pietosa i molt bona dona. Tenien dos fills més, Rodrigo i Luís. Amb el temps es van instal·lar a Madrid. Remedios va ingressar a l’Academia de Bellas Artes de San Fernando on va conèixer Gerardo Lizarraga. S’hi va casar, se’n van anar un any a París i el 1932 van anar a raure a Barcelona on treballaven, tots dos, a l’agència de publicitat Thompson.
Eren temps de l’ADLAN – els Amics de l’Art Nou –. Remedios va trobar Esteve Francès amb qui va mantenir una relació sentimental després de separar-se de Lizarraga, i Oscar Domínguez. Temps d’avantguardes que la guerra va destarotar. El grup Logicofobista amb Leandre Cristófol, Maruja Mallo i Àngel Ferrant, entre altres que produïen un surrealisme molt sui generis. La guerra li va portar a Remedios un poeta francès, Benjamin Péret, que havia vingut a ajudar la República, però el 1937 se’n van anar tots dos a Paris on el poeta la va introduir al grup dels surrealistes: Breton, Ernst, Miró... i Leonora Carrington amb qui conservaria una bona amistat tota la vida.
Després d’escapar de la guerra civil espanyola va haver de tornar a fer-ho, a la Segona Guerra Mundial, per la persecució dels nazis. Empresonada, segurament per haver donat aixopluc a un desertor francès, Varo i Péret van poder fugir a Marsella i embarcar-se, no sense dificultats, cap a Mèxic on es van retrobar amb un munt d’amics: el seu ex Lizarraga, Leonora Carrington, Esteve Francès, Octavio Paz... i Eva Sulzer, una dona suïssa que es convertiria en la mecenes de Remedios.
Malgrat l’ambient folklòric que imperava en l’art mexicà d’aquells dies – Frida Khalo, per exemple – la Varo va saber fer-se un lloc sense abandonar mai el seu estil. El 1947 Péret la va deixar per tornar a París. Ella se’n va anar a Veneçuela amb una expedició científica on hi va trobar el seu germà i la seva mare. Els dibuixos que feia dels insectes van interessar la casa Bayer que li va donar feina publicitària. Enyorava Mèxic i no va parar fins que va reunir prou diners per tornar l’any 1949. Tres anys més tard s’ajuntava amb un refugiat polític austríac, Walter Gruen i va decidir deixar la publicitat i dedicar-se plenament a la pintura.
L’èxit no va tardar en arribar. L’any 1955 va fer dues exposicions a la Galeria Diana i tant el públic com la crítica van ser molt favorables. El 1958 va obtenir el primer premi al 1er. Salón de la Plàstica Femenina a les Galeries Excelsior, seguit pel triomf a la 2ª Bienal Interamericana de México. Un èxit que la va acompanyar fins el dia de la seva mort, el 8 d’octubre de 1963, després de patir un infart.
El 1964 li van fer una exposició-homenatge al Museo Nacional de Arte Moderno, del Palacio de Bellas Artes de la capital mexicana. L’exposició va batre el rècord de visitants. Remedios Varo, nascuda en terres gironines, va acabar sent una celebritat de l’art mexicà. Reconeguda i estimada tot i no haver pintat mai cap dels signes genuïns d’aquell país.

Bibliografia
VV.AA. Remedios Varo. Catálogo razonado. Ediciones Era. México, 2008

Publicat el mes de juny de 2009

dimecres, 6 de maig del 2009

El preu de la pintura, el valor d'un quadre


Henri Rousseau. La muse inspirant le poête. 1909


El Douanier Rousseau, per exemple

Quan el dia 2 de setembre de 1910, Henri Rousseau moria, a causa d’una gangrena, a l’Hospital Necker de París, a casa seva no hi havia ni un franc per pagar les despeses de l’enterrament. Els seus amics van improvisar una subhasta de les seves obres i dos d’ells se’n van quedar una per 200 francs cada pintura. La resta de despeses les van pagar Paul Signac, president del Saló dels Independents i Berthe de Rose, comtessa de Delaunay. El poeta Apollinaire li va escriure l’epitafi que a ser gravat a la seva tomba pels escultors Brancusi i Ortiz de Zárate.
Aquells dos-cents francs van marcar durant els anys següents el preu dels quadres de Rousseau i va ser el primer augment de la seva obra que, en vida del pintor, sempre s’havia mogut entre els 20 i els 40 francs per quadre. Només hi havia hagut una excepció: una família volia que Rousseau fes un retrat del seu fill. Aquest els en va demanar 300 francs i la bona gent es va vendre tot el que va poder per reunir aquella quantitat. Al cap de poc temps, com que s’havien quedat escurats, van haver d’entregar el quadre en pagament d’un deute a la bugaderia.
A un fotògraf que retratava la seva obra, com que no tenia diners per pagar-lo, li va prometre que l’endemà li donaria sis quadres si els passava a recollir. L’home va creure que aquella pintura no valia l’esforç d’anar-la a recollir, i no hi va anar. Prometre quadres era habitual en Rousseau. Quan el van jutjar per una estafa en la que es va veure involucrat per la seva bona fe, el jutge el va absoldre. Agraït, també li va prometre un retrat de la jutgessa.
Passats dos anys de la mort del Douanier, per muntar una exposició amb les seves obres, el crític i amic Wilhelm Uhde va haver de fer un veritable viacrucis per trobar pintura de Rousseau. Així va poder copsar el valor que tenien aquells quadres pels seus propietaris. Això que ara en diem el valor de possessió, de difícil quantificació perquè afecta el sentiment de satisfacció de qui en gaudeix la propietat.
Una planxadora, veïna de Rousseau, tenia un quadre que utilitzava per tapar una llar de foc. Ple de sutge el va vendre a Uhde per 40 francs, tot disculpant-se per l’elevat preu que en demanava. Per la planxadora el quadre no tenia valor però sí que tenia preu.
Als voltants d’Amiens, Uhde va trobar una parella a pagès que posseïa quatre quadres del pintor. Després d’un penós viatge i amb l’absència del marit, la dona el va engegar sense voler ni sentir a parlar de desprendre’s d’aquells quadres. Els hi havien regalat i per ella tenien un valor sentimental al qual no es podia posar preu. Al cap d’un temps, Uhde i el marit es van posar d’acord i van tancar la venda de les pintures.
Però el cas més estrepitós se’l va trobar amb la filla d’Henri Rousseau. Era l’única que havia sobreviscut dels set fills que havia tingut amb la seva primera dona, Clémence Boitard. Quan la noia era adolescent la van separar del seu pare perquè aquest portava una vida de solter disbauxat i no en tenia cap mena de cura. Quan Uhde buscava pintures per l’exposició, la noia, casada amb un viatjant d’Angers, li va dir que afortunadament havien destruït tots els quadres del seu pare. Per ella aquella pintura no tenia cap valor. Qui sap si aquesta desafecció li venia de lluny o estava influenciada per les riotes que aquells quadres provocaven als visitants del Saló dels Independents.
Després de l’exposició muntada per Uhde a la galeria de Bernheim Jeune el 28 d’octubre de 1912, la cotització del Douanier va començar a pujar. L’interès dels col·leccionistes francesos i alemanys va contribuir-hi. Així, en la subhasta d’una col·lecció anglesa en la que hi havia quadres de Degas, Van Gogh, Gauguin i Cézanne, dos petits estudis de Rousseau van assolir els 1.000 francs cada un, mentre una de les pintures grans de selves tropicals, tan característiques de Rousseau es va vendre per 8.000 francs al propietari de la galeria.
L’increment de cotització de les pintures va venir acompanyada d’un fenomen habitual en el món de l’art i que certificava la instal·lació de Rousseau a l’olimp dels pintors reconeguts: l’aparició de falsificacions que han decorat i decoren parets de propietaris contents i enganyats pels elevats preus que n’han pagat.
A causa de la guerra, Uhde va ser repatriat a Alemanya però deu anys més tard va tornar a París. Allà va veure un dels quadres de Rousseau que li havien requisat i que es venia per 300.000 francs. I encara més endavant, Paul Guillaume li va deixar El casament dient-li que n’havia pagat un milió de francs.
La valoració de la pintura d’Henri Rousseau va arribar al seu zenit quan el Museu del Louvre va rebre en donació L’encantadora de serps i la va col·locar amb Corot, Degas, Manet i els impressionistes, presidint una sala i desplaçant ni més ni menys que un quadre de Manet.

Bibliografia
Uhde W. Henri Rousseau. Séraphine de Senlis. Editions du Linteau. Paris. 2008

Publicat el mes de maig de 2009

dilluns, 6 d’abril del 2009

L'Art Naïf


Henri Rousseau. El Somni. 1910


El marxant, el burot i la dona de fer feines.

La Gran Enciclopèdia Catalana, en una col·laboració del nostre company Emili Bou, defineix naïf així: “Dit del corrent artístic aparegut a França a la fi del segle XIX que concep la pintura com una obra feta amb tècnica minuciosa, amb refinament natural i amb simplicitat i imaginació, que respon a un art instintiu, antinaturalista i espontani, sense perspectives i que usa alhora la representació del somni i de la realitat dels personatges representats. Sorgí amb l’obra d’Henri Rousseau... El crític alemany Wilhelm Uhde estudià seriosament l’art naïf i en descobrí valors com Séraphine de Senlis i C. Bombois...”


El marxant - Aquesta precisa definició ens dóna peu a parlar d’aquest alemany, escriptor, crític d’art, col·leccionista, marxant i galerista, Wilhelm Uhde, d’arrels jueves nascut a Friedeberg in der Neumark el 1874, que va estudiar dret a Munic i art a Florència i, independitzat de la seva família, es va instal·lar a París on, entre altres coses va aprendre a comprar un quadre a un antiquari per dos francs i revendre’l a un col·leccionista per varis centenars.
Uhde va ser el primer en comprar, l’any 1905, una pintura a Picasso, i després a Braque i a tants d’altres . Va ser l’organitzador de la primera exposició d’Henri Rousseau, el 1908, i després va muntar exposicions d’aquests pintors a Alemanya i a Suïssa. Uhde era un europeista convençut. Volia donar a conèixer la literatura alemanya als francesos i la pintura francesa als alemanys, però ni uns ni altres el van tractar gens bé. Els francesos el van expulsar, per alemany, el 1914; li van confiscar tota la seva extraordinària col·lecció i la van vendre en subhasta pública. Quan el 1938 va publicar De Bismark a Picasso els alemanys, després de saquejar-li la casa, el van desposseir de la seva nacionalitat per haver-se atrevit a relacionar Bismarck amb el més conegut dels artistes dits degenerats.
Però allò que més cal agrair a Uhde és, com diu Bou a la GEC, l’estudi seriós de l’art naïf, la dignificació de Rousseau i la descoberta, entre altres, de Séraphine Louis.


El burotHenri Rousseau va néixer a Laval el 1844, quart de cinc fills d’un calderer i d’una néta d’un oficial de Napoleó. Després de treballar amb un advocat el van llogar de burot – d’aquí l’irònic qualificatiu de Douanier - a París on va començar a pintar, primer com a copista al Louvre i després, com a pintor de diumenges.
Era un home tan simple com la seva pintura, inepte per fer treballs complicats però capaç d’ajudar tots els veïns sense feina del seu barri. Les seves pintures, rebutjades als Salons oficials van ser admeses al Saló dels Independents i es van convertir en el reclam més popular d’aquelles exposicions. La gent hi anava a riure. Davant les seves teles, diu Uhde, la gent hi reia més que en una comèdia o al circ. Des de 1886 a 1910 hi va participar amb infinitat d’obres. Els anys 1905, 1906 i 1907, amb un nom ja consolidat, va ocupar un lloc d’honor al Saló de Tardor.
Rousseau pintava amb molta energia. Amb un temperament apassionat, era capaç de dormir vestit per no perdre temps. Estava convençut que era el millor pintor del món. Els temes dels seus quadres, reflectien boscos de palmeres, arbres de fulles gegantines, la lluna i tota mena d’animals salvatges: lleons, micos, ocells exòtics en unes selves fantàstiques com en un somni d’infant. D’execució refinada i delicada , amb una acurada composició, en la seva paleta colorista hi destacaven el roig, el violeta i el verd – en un quadre s’hi podien arribar a comptar 50 tonalitats de verd! – i amb un domini del negre que el singularitza.
Rousseau també pintava paisatges urbans i retrats, amb la mateixa delicadesa i colorit. L’any 1893 va deixar la feina de burot per viure de la pintura però va haver de donar classes de violí i rebre l’ajuda d’algun amic com Alfred Jarry – el de l’Ubú -. Perquè la seva economia va tardar anys en millorar, fins que va trobar Uhde i li va muntar la primera exposició en una botiga de mobles però amb tan mala fortuna que en les invitacions es van oblidar de posar-hi l’adreça. Com que era una galeria desconeguda no hi va anar ningú i només Uhde li va comprar, per 40 francs, una pintura.


La dona de fer feines – El marxant es va traslladar el 1912 a Senlis. Tenia un piset on cada matí hi anava una dona a fer-li la neteja mentre ell sortia a fer un vol. Un dia va veure una pintura – unes pomes sobre una taula – que el va sorprendre. En preguntar qui n’era l’autor, li van dir: Séraphine, la vostra dona de fer feines.
Séraphine Louis de petita havia fet de pastora i després es llogava per les cases però, com Rousseau, tenia la dèria de la pintura i, també com l’altre, creia en la grandesa de la seva obra. Els seus quadres tenien l’estil naïf propi d’una sensibilitat infantil dels artistes amb poca o nul·la formació. Séraphine es feia les pintures amb una barreja de laques, oli de les llànties del seu altar casolà... el vermell barrejant cera de ciri i sang de porc. Ningú havia vist mai com pintava. Es tancava a casa seva i n'anaven sorgint unes teles úniques amb una textura mat, encerades, amb la firma gravada en ganivet.
El seu tema eren el rams acolorits que recordaven el sol a través d’una rosassa. Uhde va ser el seu mecenes. Li fornia les teles i els colors – que no utilitzava – fins que amb la depressió de l’any 1930 es van acabar els diners del marxant. Però Séraphine seguia gastant i desequilibrant-se mentalment i econòmica fins que va ser ingressada en una bogeria on va morir, de gana, el 1942 als 78 anys.
Séraphine de Senlis ha passat a la història de la pintura com a una genuïna representant de l’art naïf. Testimoni de l’art popular, ella deia: Sóc una vella debutant. El 2008 a França han estrenat una pel·lícula, Séraphine de Martin Provost interpretada per Yolande Moreau sobre la vida d’aquesta dona excepcional que ha obtingut set Cèsars del cinema francès.

Bibliografia
Uhde W. Henri Rousseau. Séraphine de Senlis. Editions du Linteau. Paris. 2008

Publicat el mes d'abril de 2009

dimecres, 4 de març del 2009

JUAN GRIS


El violí. 1916


Un madrileny sense sort

Juan Gris va ser un home sense sort. Això no li va impedir ser un gran pintor cubista. El més pur, el més fidel a aquell estil, però, durant molts anys, el més desconegut.
Com desconeguda va ser la seva vida. Qui sap si volgudament ja que quan el seu marxant i amic Daniel-Henry Kahnweiler va voler escriure-la, Gris no li va explicar res del seu passat, ni de la seva família madrilenya. Es coneixien tan poques coses de Juan Gris que van començar a córrer errors tan inexplicables com que era català o que era enginyer.
Ni Juan Gris era el seu nom.

MadridJosé Victoriano González va néixer a Madrid el 23 de març de 1887, fill de Gregorio González i d’Isabel Pérez. Va ser el tretzè de catorze germans molts dels quals van morir joves. El seu pare tenia una botiga al número 3 del carrer Carretas que lluïa un rètol que deia Objetos para regalo. Papeleria inglesa. Timbrados imperiales. Bronces de Viena.
Va estudiar art amb José Moreno Carbonero, mestre també de Picasso i de Dalí. La primera firma del xicot, un escarit Gris, figura a l’ex-libris de l’editorial Pueyo. El 1906 il·lustrava llibres i a l’editorial tractava amb Menéndez Pelayo, Unamuno i Rubén Darío. Il·lustrava també a Blanco y Negro, però el mes de setembre d’aquell any es va vendre tot el que tenia – llit i matalàs – i se’n va anar a París per no haver de fer el servei militar. Per desertor no va poder tornar mai més.

París – Amb l’amistat de Daniel Vázquez Díaz que li va obtenir un crèdit per un mes a l’Hotel Caulaincourt i 16 francs a la butxaca, es va integrar a la bohèmia dels del Bateau Lavoir on hi havia Picasso, Apollinaire, André Salmon i Max Jacob entre altres.
En la nebulositat de la seva vida madrilenya hi ha qui diu que tenia dificultats per la seva sexualitat i que aquesta va ser una de les causes del seu exili. A París es va aparellar amb una noia, Me Belin, que després de donar-li un fill, Jorge, va desaparèixer. El xic va anar a parar amb la família madrilenya i no el va recuperar fins disset anys després, a rel del trencament amb els seus.
Malvivia il·lustrant revistes satíriques fins que un ex pallasso, Clovis Sagot, li va comprar algunes pintures. Després ho faria Gertrud Stein i finalment, el 1913, va subscriure un contracte amb Kahnweiler que, a més de ser el seu marxant va ser el seu biògraf i amic.
Picasso i Braque van inventar el cubisme i després de les èpoques dites analítica i sintètica van abandonar-lo. Juan Gris no. Ell sempre va ser cubista. Estava convençut que ser pintor volia dir ser pintor cubista. Amb una tossuderia messetària va confegir un obra sòlida, exigent, polida, de formes ben definides, amb els temes més estimats pels cubistes: diaris, pipes, violins, taulers d’escacs, arlequins... i amb una paleta d’ocre, verd, blau, morat i negre, on mai cap de les seves teles va ser fruit de la improvisació. Quan va caldre va utilitzar el collage, fins i tot de trossos de mirall, però si convenia, on els altres enganxaven reixeta de cadira, ell la hi pintava. Això enfurismava Picasso.
Van ser els anys de la Gran Guerra els més reeixits en la seva producció. Les obres de 1914 a 1918 són les millors de Gris. Fins i tot es va atrevir, el 1917, a fer una escultura cubista. Només una. Aquests també van ser anys de molta relació amb els altres artistes. Des de 1913 vivia amb Josette i freqüentaven Ceret on hi havia Manolo i Picasso; Colliure amb Matisse i Marquet; fins que es van instal·lar a Beaulieu, a la Turena.
A partir dels anys 20 es va dedicar a fer decorats i figurins pels ballets de Diaghilev. Va ser un error. Les escenografies no agradaven i a Gris no li van proporcionar ni diners, ni fama ni popularitat que era allò que hi buscava. En els darrers anys de la seva vida no va pintar gaire i, continuant amb les incògnites, no se sap ben bé si una tuberculosi o un càncer renal, van acabar amb la seva vida l’11 de maig de 1927 a Boulogne.
Gertude Stein va dir que Juan Gris era l’única persona a la que Picasso hauria, de bona gana, esborrat del mapa. La mateixa Stein el definia com un home turmentat i poc agradable, melancòlic i efusiu. A Gris el turmentava la poca consideració de la seva obra quan l’alineaven amb els cubistes de segona fila. Ell sabia que era mereixedora del mateix reconeixement que l’obra de Picasso i Braque.
Kahnweiler escrivia a Carl Einstein, crític d’art i teòric del cubisme, el novembre de 1922: Cada dia que passa m’adono més de la grandesa d’aquest pintor modest, una grandesa que algun dia serà admirada i reconeguda per tothom. Ara veig que el gir decisiu dels millors pintors cubistes, al voltant de 1917, va ser obra de Gris. I el desembre de 1938 tornava a escriure: A Gris l’estan descobrint ara.
Ara sí, Juan Gris té el reconeixement que li va ser negat en vida.

Bibliografia
Gaya Nuño, J.A. Juan Gris. Ed. Polígrafa S.A. Barcelona. 1974
Meffre, L. Correspondencia Carl Einstein – Daniel-Henry Kahnweiler 1921-1939. Ediciones La Central. Barcelona. 2008

Publicat el mes de març de 2008

dimecres, 18 de febrer del 2009

El Bellas Artes de Bilbao


Angel Llarroque. Maternidad


BILBOKO ARTE EDER MUSEOA

L’altre museu de Bilbao

Anar a Bilbao sempre és un plaer. Des de la inauguració del Museu Guggenheim del senyor Frank Gehry, la ciutat ha estrenat una línia de metro dissenyada per Norman Foster i un aeroport de Santiago Calatrava. Si a aquestes modernitats hi afegim el tradicional tarannà de la seva gent, l’atractiu de les seves tradicions, la verdor del paisatge i la qualitat de la gastronomia, tindrem tots els ingredients per a fer-hi una estada agradable i la possibilitat de descobrir-hi encara més encanteris, com el Bilboko Arte eder Museoa, és a dir el Museo de Bellas Artes de Bilbao que en els darrers anys s’ha fet un lloc entre els museus d’art de l’estat espanyol tant per la qualitat de la seva col·lecció permanent com per l’activitat en les exhibicions temporals, amb una programació ampla i arriscada que complau un gran sector de visitants.


El Museu – L’any 1908 la Diputació de Biscaia i l’Ajuntament de Bilbao van crear el Museo de Bellas Artes que es va obrir el 1914 a l’Escola d’Arts i Oficis, amb l’objectiu de situar Bilbao com a punt de referència en el món cultural. La societat civil va fer seu aquest objectiu i des del primer moment el museu va rebre moltes donacions tant de particulars com d’institucions que li van donar un volum important.
Al cap de deu anys, el 1924, un grup d’artistes moguts per afanys renovadors, va crear el Museo de Arte Moderno instal·lat a les dependències de la Diputació. Acabada la guerra els dos museus es van fusionar i el 1945 hom inaugurava l’edifici del nou Museo de Bellas Artes de Bilbao, millorat el 1970 i notablement ampliat el 2001. Des de 1991 el Govern Basc s’afegeix a les institucions fundadores en la gestió del museu.

La Col·lecció permanent – Amb les donacions rebudes i les adquisicions, la col·lecció del museu té més de 6.000 obres que van des del Segle XII – la primera obra exposada és un Crist del romànic català – fins als nostres dies. Les obres d’art antic s’exhibeixen en les velles sales, agrupades per estils, en un recorregut molt pedagògic. L’art contemporani es pot veure en les àmplies sales construïdes recentment. La Guia del museu recomana no perdre’s les obres de Bartolomé Bermejo, El Greco, José de Ribera, Murillo, Gentileschi, Van Dyck, Goya, Gauguin, Sorolla, Zuloaga, Oteiza, Chillida i Francis Bacon. També s’hi troben peces de Zurbarán, Regoyos, Romero de Torres, Tàpies, Saura, Barceló, Kitaj i molt d’altres.

Les exposicions temporals – Però el nervi del museu, el que el situa a l’elit d’aquestes institucions, són les actuacions i exposicions temporals que organitza. D’entrada el Museo de Bellas Artes de Bilbao s’ha proposat recuperar l’obra d’artistes bascos oblidats o poc coneguts. Així ha revisat pintors com José Mª Ucelay, Adolfo Guiard, Antonio de Quesada, Francisco Iturrino, Angel Larroque, en un intent didàctic per donar a conèixer a la seva gent l’obra dels seus artistes. Una altra de les iniciatives del museu és l’exposició periòdica d’una Obra Convidada exhibint peces emblemàtiques pertanyents a altres museus. Ara s’hi podia veure La alacena d’Antonio López, i anteriorment Nadadora de Sorolla o Al tocador de Toulouse-Lautrec i altres.
Les exposicions temporals d’aquest 2004 donen idea del pols del museu: als primers mesos hi ha hagut L’esplendor de Gènova, pintura dels segles XVI al XVIII de la col·lecció del Palazzo Bianco de Gènova. De febrer a maig s’hi pot veure La Ciudad que nunca existió, producció del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. D’abril a juny Juan de Echevarría un altre pintor basc. De maig a agost Kitaj. Spain in me, on es veurà la producció d’aquest nord-americà durant les seves estades a Catalunya. De juny a setembre De Ingres a Cézanne, amb els quadres del Petit Palais de París, actualment en obres. I d’octubre a gener del 2005, escultures i dibuixos del britànic John Davies el qual presentarà la seva producció recent en aquesta mostra organitzada en col·laboració amb l’IVAM valencià.

El museu completa la seva oferta amb cicles de pel·lícules d’art i assaig, cicles de conferències, una biblioteca especialitzada en art, audio-guies, llibreria d’art, boutique de regals, cafeteria i restaurant. El Museo de Bellas Artes de Bilbao és un museu estrella que al costat del Guggenheim porta una activitat pròpia, independent, entusiasta i molt intel·ligent. La gent de Bilbao estan orgullosos del seu museu i l’ofereixen al visitant amb la seva proverbial generositat.

Si voleu més informació la trobareu a http://www.museobilbao.com/.

Publicat el mes de març de 2004

dimarts, 17 de febrer del 2009

Les exposicions de la Fundació La Caixa


LES EXPOSICIONS DE LA FUNDACIÓ LA CAIXA

Vint-i-cinc anys de pedagogía artística

Des que a finals de la dècada dels setanta La Caixa va reorganitzar la seva Obra Social amb una decidida aposta per l’Obra Cultural que en crear-se la Fundació es va mantenir i potenciar, els ciutadans de l’estat espanyol hem tingut l’oportunitat de poder ser espectadors d’un seguit d’exposicions de pintura, escultura, fotografia, història i antropologia de primer ordre qualitatiu i quantitatiu.
En efecte, des de l’exposició d’escultura d’Aristides Maillol el setembre de 1979 al Palau Macaya fins al Dalí, cultura de masses del mes de març d’enguany al Caixaforum, les exposicions de La Caixa han estat un punt de referència en el món cultural que ha traspassat les fronteres i ha introduït La Caixa i les seves produccions en els circuits artístics internacionals. La col·laboració amb els centres culturals més prestigiosos del món ho certifiquen: el Centre Pompidou, les Galeries Nationales du Gran Palais, la Galerie Nationale Jeu de Paume o el Musée des Arts Décoratifs de París, el Musée Barbier-Muller de Ginebra, la Tate Britain, la Whitechapel Art Gallery i la Serpentine Gallery de Londres, la Universitat de Manchester, el Museum of Modern Art d’Oxford, la Douglas Hyde Gallery de Dublin, el Ministeri d’Educació d’Àustria, la Galleria Nazionale d’Arte Moderna de Roma, el Museum des 20. Jahrhunderts de Viena, el Ludwig de Colònia, l’Akademie der Künste de Berlín, o el MOMA i la Tibet House de Nova York, el Birmingham Museum of Arts d’Alabama, el Museum of Contemporary Art de Los Angeles o el Modern Art Museum de San Francisco, per citar-ne alguns, però sense oblidar la col·laboració amb el Centro de Arte Reina Sofía i el Museo Español de Arte Contemporáneo de Madrid, l’IVAM de València, el MNAC, la Fundació Miró o el Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona.


Els catàlegs – Però les exposicions són efímeres i es podrien oblidar fàcilment si no fos pels catàlegs que en conserven la memòria i que sempre han acompanyat les exposicions, formant una col·lecció admirable, tant per l’acurada i modèlica edició com per la vàlua dels seus continguts. Amb l’excepció del que va editar el Ministerio de Cultura per l’exposició conjunta 400 obres de Salvador Dalí, 1914-1983, al Palau de Pedralbes, farcit de faltes d’ortografia en català, tots els altres, editats per La Caixa, són d’una qualitat extraordinària.
Així podem recordar, conèixer i reviure la vida i l’obra d’artistes tan importants com Vuillard, Modigliani, Francis Picabia, Duchamp, Oskar Schlemmer, Enzo Cucchi, Philip Guston, Jean Dubuffet, les pintures i dibuixos d’Arnold Schönberg, Joseph Beuys, David Salle, Arshile Gorky, Dokoupil, Edward Ruscha, Domenico Gnoli, Willem de Kooning, Georg Baselitz, l’obra sobre paper de Wifredo Lam, Lucio Fontana, les escultures de Martin Puryear, els camins cap a l’abstracció de Kandinsky i Mondrian, Charles Simonds, Arman, Miriam Cahn, Lucian Freud, etc. Tota una nòmina d’artistes moderns, postmoderns i contemporanis.
Les exhibicions de la Fundació no han descuidat els moviments ni les agrupacions d’artistes en mostres col·lectives: el Grupo Cobra, Italia aperta, La Cuba del Siglo XX, L’Art després del Diluvi: Europa de Postguerra, 1945-1965, La Pintura española: Aspectos de una década, 1955-1965, El IX Salón de los 16, Madrid-Barcelona, 1930-1936: La tradició d’allò que és nou, De Renoir a Picasso, etc. etc.
Tampoc no han oblidat els nostres artistes, alguns poc coneguts com Jaume Malaret i Miquel Carbonell, o de renom com en l’exposició Els Pintors modernistes del Liceu, l’obra de Modest Urgell, Anglada Camarasa, Joaquim Mir, Joan Miró, Joan Ponç, Miralda... Ni els clàssics universals: els gravats de Rembrandt, Rubens, Van Dyck, Jordaëns, la mostra Versalles, retrats d’una societat, Turner, Rodin...


La fotografia – Les exposicions de fotografia també han mantingut el nivell de qualitat general. Sense oblidar que des de 1982 es convoca FotoPres, hem pogut seguir a través d’elles l’evolució d’aquest art : La fotografia a Espanya al Segle XIX, La fotografia picturalista en España, Les dones fotògrafes de la República de Weimar, Les avantguardes fotogràfiques a Espanya, El compromís de la mirada, Passages de l’image, De la rebel·lió a la utopia, Guerres fratricides de la prestigiosa agència Magnum, Deixeu el balcó obert: la fotografia en l’art contemporani espanyol, El silenci de les coses, Josef Sudek, l’obra d’Otto Lloyd, Sugimoto, Sophie Calle, Cartier-Bresson...
No es pot oblidar l’esforç de l’Obra Cultural de la Fundació en la confecció de la Col·lecció d’Art Contemporani, una de les millors del món, ni les exposicions temàtiques com Els Ibers, Bhutan, Núbia, Àfrica: Màgia i Poder, El Quart Continent: l’art pre-colombí, L’Art sagrat del Tibet, Esperits de l’aigua: Art d’Alaska i la Colúmbia Britànica, etc. etc.
Són vint-i-cinc anys de labor pedagògica pels quals hem de felicitar tota la gent de la Fundació i hem d’esperonar-los a seguir amb el mateix encert i amb la mateixa generositat amb que ho han fet fins ara.
Per molts anys i, mai tan ben dit, que tots ho puguem veure!


Publicat el mes de maig de 2004


ENSEÑARTE3


Brossa


ENSEÑARTE3

Una iniciativa pedagògica

Ejea de los Caballeros és una localitat que passa dels 15000 habitants, situada a la comarca aragonesa de Las Cinco Villas, a 72 km. de Saragossa. La història de l’antiga Eixea explica la importància de la població amb dates ben significatives, com el 1265, any en què el rei Jaume I hi convocà les corts, o quan fou escenari de les trifulgues que precediren el Compromís de Casp, al segle XV.
Les seves esglésies donen fe del passat esplendorós i exhibeixen, com la de Sant Salvador, mostres de l’art romànic en les seves dues portalades, esculpides pel mestre de San Juan de la Peña, o el retaule gòtic de l’altar major, obra de Blasco de Grañén (1438) i de Martín de Soria (1476).

L’art contemporani - Però la gent d’Ejea no s’ancora en el passat i, des de fa tres anys, està fent una experiència pedagògica digna de ser coneguda i valorada. Amb la complicitat de l’Ajuntament, la Diputació Provincial, les escoles de la població i de Miguel Marcos, el galerista aragonès més conegut (té galeria a Saragossa i a Barcelona), a la sala d’exposicions de la Parròquia, s’organitza anualment una mostra anomenada ENSEÑARTE, amb la finalitat d’explicar las claves del arte contemporáneo. L’experiència va començar l’any 2002 amb La posmodernidad española. El color de su pintura. ENSEÑARTE2, el 2003, estava dedicat a La mirada en el paisaje i l’actual a El papel en el arte contemporáneo que ha exhibit obra de Picasso, Miró, Barceló, Tàpies, Chillida, Arroyo, Aguirre, Cobo, García Sevilla, Bartolozzi, Brossa, Broto, Campano, Franco, Guerrero, Lamazares, Palazuelo, Grau, Mira, Navarro Baldeweg, Arranz-Bravo, Roig, Saura, Serrano i Zush.
El Catàleg-guia - La peculiaritat del projecte rau en el caire pedagògic que la gent d’Ejea ha volgut donar a ENSEÑARTE i que queda reflectida en el Catàleg-guia que cada any ha editat. El d’enguany, que ja hem dit que estava dedicat a l’art sobre paper, conté quatre articles d’experts que expliquen la trajectòria del paper en el món de l’art. Segueix la reproducció de les obres exhibides, amb una breu ressenya biogràfica de cada autor. A continuació hi ha un Vocabulari del Dibuix, un Vocabulari del Gravat i unes imatges dels diferents sistemes d’estampació: xilografia, calcografia, litografia i serigrafia, acompanyats d’un resum de materials i utensilis utilitzats. El Catàleg-guia acaba amb una unitat didàctica pels professors i una altra pels alumnes, amb la finalitat de treure el millor profit de l’experiència.

ENSEÑARTE és una feliç iniciativa que fa coincidir l’afany educatiu dels mestres d’Ejea de los Caballeros i l’esperit de servei de l’Ajuntament i la Diputació Provincial de Saragossa amb la bona voluntat d’un galerista que ha pogut i volgut prestar obres d’art contemporani, per elevar el nivell cultural dels seus conciutadans. És una experiència força insòlita que s’està consolidant i que aconsegueix fer conèixer a la gent jove, i a tots els qui visitin l’exposició d’Ejea de los Caballeros, l’art contemporani i per la qual cal felicitar tots els que hi intervenen. Enhorabona!


Publicat el mes de juliol de 2004

Les exposicions del Fòrum 2004


FÒRUM BARCELONA 2004

Robert Wilson al Museo Barbier-Mueller

El Fòrum de les Cultures que ja ha tancat portes a Barcelona després de 141 dies d’activitat, a més de les exposicions ubicades dintre del recinte - Els Guerrers de Xi,an, Veus, Ciutats-Cantonades, Habitar el món i Barcelona en progrés -, ha propiciat que els museus de la ciutat hagin col·laborat muntant unes exposicions adequades als objectius generals: interculturalitat, pau, diàleg...
Així hem vist com una allau d’art precolombí omplia les sales de La Pedrera amb El Cos i el Cosmos, les de la Virreina amb El primer Eros i, és clar, el Museu d’art precolombí Barbier-Mueller amb Imatges del cos. El Museu Picasso contribuïa a l’esdeveniment amb Picasso: Guerra i Pau, la Fundació Miró amb La bellesa del fracàs, el fracàs de la bellesa i el MACBA amb Art i Utopia mentre Caixaforum ho havia fet fins el mes d’agost amb Confuci.


Picasso: Guerra i Pau. Les guerres que des dels anys trenta fins els seixanta havia viscut Picasso, van ser el fil conductor de l’exposició. El procés de creació del Guernica que Picasso va pintar amb molt poc temps però, com demostrava l’exposició, amb elements que es venien repetint des de quatre anys enrere, il·lustra la barbàrie de la Guerra Civil espanyola. Les dones ploraneres també. Les natures mortes amb cranis d’animals van ser pintats durant la Segona Guerra Mundial.
La mostra tenia un apartat dedicat a la preparació de l’escultura L’home de l’anyell per donar pas, tot seguit, a l’època de pau que el pintor va viure a Antibes, amb l’òliba repetida una i altra vegada. La llum del Mediterrani es reflecteix en els seus quadres. Però arribada la guerra de Corea, Picasso recorda Goya amb Massacres a Corea, una repetició dels afusellaments del 3 de Maig a Madrid.
No hi faltaven documents de l’afiliació de Picasso al Partit Comunista francès ni de la seva participació als Congressos de la Pau a Breslau, París i Londres els anys 1948, 1949 i 1950 respectivament. La mostra acabava amb una sala dedicada al colom de la pau tan conegut de Picasso. Entre l’extensa documentació que acompanyava les obres hi havia un parell de cartes del Govern de la República espanyola, dels anys de la Guerra Civil, en les quals agraïen a l’artista sengles donatius de 100.000 i 200.000 francs de l’època, per a la compra de llet per a les escoles del país.
Com és habitual en les exposicions del Museu Picasso, aquesta també deixava l’espectador altament satisfet, tant per la cura en el muntatge com per la claredat d’exposició i la qualitat i quantitat d’obra exhibida que s’ajustava perfectament a una dita del pintor que figurava a l’entrada de l’exposició. Deia:”...la pintura no s’ha fet per decorar les cases. És un instrument de guerra ofensiva i defensiva contra l’enemic.”


Art i Utopia – L’acció restringida. Al MACBA s’hi va presentar una exposició amb moltes pretensions. Volia relacionar tot l’art modern i totes les avantguardes amb la poesia de Mallarmé. El programa de mà ho deia clarament: L’exposició passa revista a alguns moments clau dels intercanvis entre art i poesia al segle XX, fins a finals dels anys setanta. La poètica de Mallarmé serveix de fil conductor d’una història de l’art modern en la seva relació amb el llenguatge i la seva dispersió. Al març de 1970, l’artista belga Marcel Broodthaers, també procedent del camp de la poesia, va declarar:”Mallarmé és la font de l’art contemporani. Inventa inconscientment l’espai modern.”.Aquesta era la intenció de l’exposició i potser se’n sortia prou, però per a l’espectador ras el resultat era més aviat una pallissa, difícil d’entendre, hermètica com la poesia de Mallarmé, malgrat la gran quantitat d’obra, principalment dibuixos i gravats, dels artistes més destacats en la història de l’art dels segle XX. Tampoc hi faltaven llibres, revistes i documents entre els quals, curiosament, el més entendridor era un tros de paper de prou feines mig pam, en el qual Joan Miró hi va escriure: Posar-se devant d’una tela blanca com Mallarmé devant une feuille blanche. Com si cinquanta anys abans hagués endevinat que es faria aquella exposició.


El Museu Barbier-Mueller i Robert Wilson. Ves per on aquest petit museu dedicat a l’art precolombí ha fet, a criteri nostre, l’aportació més valenta, més trencadora i més reeixida de totes les que hom ha fet amb motiu del Fòrum. Les peces que presenta en la seva exposició Imatges del cos són totes peces que entusiasmaran als interessats en aquest art, però la particularitat rau en que el muntatge ha estat encarregat ni més ni menys que a Robert Wilson, el conegut home de teatre nord-americà que darrerament apareix sovint en esdeveniments pictòrics, com a organitzador d’espais, tal com va fer a la primera Biennal de València, l’any 2001.
Al Museu Barbier-Mueller Wilson fa una anunciada interpretació personal del museu. És a dir, reinventa el museu i presenta les 40 petites peces en tres espais. En el primer, Retrats, exposa 22 peces entre un munt de retalls plàstics. En el segon espai que titula Natures mortes, col·loca 17 peces en uns escenaris teatrals i barrejades amb els més impensables accessoris. I finalment, en l’anomenat Paisatge, ens mostra una sola peça en un escenari mes gran. Allà s’hi desenvolupa una acció lumínica que dura set minuts i que s’acompanya d’una música de Michael Calasso. Tot plegat una delícia.
Imatges del cos tanca el 31 d’octubre. Encara hi sou a temps per a gaudir d’aquesta petita joia del Fòrum Barcelona 2004.


Publicat el mes d'octubre de 2004

dimarts, 3 de febrer del 2009

GNOLI


Peus de senyora. 1969


El Pop Art amb flaires renaixentistes

Domenico Gnoli va aprendre a llegir amb els llibres d’art que li deixava el seu pare, Umberto Gnoli, historiador i director de la Galleria Nazionale de Perugia. La seva mare, Annie de Garrou, era pintora, ceramista i dona de molta imaginació, virtut que va transmetre al seu fill. L’avi patern es deia com ell, Domenico Gnoli i era un poeta reconegut.
En un ambient familiar favorable era fàcil que el noi tirés cap a artista. Ho deia ell mateix: Vaig néixer sabent que seria pintor perquè el meu pare, crític d’art, em va presentar la pintura com l’única cosa acceptable. El seu pare el volia formar en la pintura clàssica italiana, ell se’n va apartar però el coneixement de les obres renaixentistes el va acompanyar tota la vida.
Dibuix i teatre - Nascut el 3 de maig de 1933 a Roma, la seva infantesa la va passar entre la capital i Spoleto. Durant la guerra va rebre lliçons de dibuix i d’arquitectura i després va aprendre l’art del gravat. El 1950, amb només disset anys ja va presentar una mostra de dibuixos a Roma.
De l’any 1952 al 1956 es va dedicar al teatre, començant com a decorador i immediatament com a actor. La seva habilitat en fer decorats i vestuaris no va passar desapercebuda i el va portar fins a l’Old Vic de Londres on va triomfar amb As you like it de Shakespeare. Però ves per on, després d’aquell èxit el xicot va abandonar el teatre perquè, deia: em distreu d’allò essencial.
La vida de Gnoli es repartia entre Londres, París i Roma quan amb la seva producció, essencialment de dibuixos i gravats, es va començar a donar a conèixer en el món artístic. El 1957 es va casar amb Luisa Gilardenghi i es van instal·lar a Nova York. Nombroses revistes americanes com Holiday, Sports Ilustrated, Horizon, Wagons Lits i d’altres van publicar durant la seva vida il·lustracions i reportatges de Gnoli. De fet la il·lustració va ser la seva principal font d’ingressos i li va fer guanyar, el 1966, la medalla d’or al millor dibuixant dels Estats Units.
Pintura - La seva trajectòria artística es va arrodonir quan va voler ampliar la dedicació a la pintura. A començament dels anys seixanta, separat de Luisa, es va instal·lar a l’illa de Mallorca, a Deià, amb Yannick Vu, una jove pintora amb qui es va casar l’any 1965 i que l’acompanyaria en els últims anys de la seva vida.
Pintar en aquella època i ser reconegut volia dir alinear-se amb els expressionistes abstractes americans, com Rothko o Pollock, amb els abstractes europeus com Tàpies o l’art brut de Dubuffet; pintar a cops d’escopeta com els Nouveaux Réalistes francesos, Klein, Arman o Saint-Phalle, o dedicar-se a la reproducció d’objectes casolans com feien els artistes del Pop Art, com Warhol. Per un italià amarat del Renaixement com Gnoli, cap d’aquests estils li quadrava. Amb una esmolada imaginació, va tenir la gosadia d’inventar el seu propi estil. Entre el postimpressionisme i el Pop Art, totes les pintures de Gnoli representen alguna part ampliada del cos humà. Mai però, mostra la persona que pinta. Ens n’ensenya el clatell, els cabells, la corbata, la jaqueta, la camisa o les sabates. I ho fa amb la minuciositat del gravador: els cabells es poden comptar, el teixit de l’americana es pot desfilar, les teles dels sofàs es poden palpar...
Pinta grans formats, amb els colors acrílics barrejats amb la sorra de Deià i n’obté unes obres que, val a dir-ho, li van costar de que algun marxant s’hi interessés. Durant vuit mesos va estar esperant a Paris que algú s’encuriosís per aquella pintura tan original però tan allunyada d’allò que el mercat demanava. Finalment el 20 de novembre de 1964 va exposar a la Gallerie André Schoeller amb un bon èxit de crítica. A partit d’aquella, un seguit d’exposicions, individuals o col·lectives, el van projectar arreu del món.
Gnoli treballava molt. De dia pintava, a la nit dibuixava. Li agradava, es clar, viure bé. S’havia comprat dos cavalls i un vaixell i s’havia traslladat a S’Estaca, la casa de l’arxiduc d’Àustria – ara propietat de l’actor Michael Douglas -, sense electricitat però, segons ell, el lloc ideal pel seu taller. La correspondència amb el seu marxant i amic americà, Ted Riley, dóna fe de les angúnies econòmiques i revelen, com no ho feia a ningú més, l’esgavellament de la seva salut que el va portar a les illes Grenadines a les Antilles. Va ser endebades. El 17 d’abril de 1970 va morir de càncer al Columbia Presbyterian Medical Center de Nova York on l’havien traslladat per l’agreujament de la malaltia.
Encara no tenia trenta set anys. Mai més ningú ha sabut pintar com ho feia ell.

Bibliografia
VVAA. GNOLI. Catàleg exposició Fundació Caixa de Pensions. Madrid. 1990.

Publicat el mes de febrer de 2009

dijous, 15 de gener del 2009

MANOLO


MANOLO HUGUÈ, MANOLO

L’home que va ser cèlebre abans que escultor

Cada vegada que he volgut fer una escultura, m’he proposat crear un Apol·lo o una Venus. I gairebé sempre m’ha sortit una granota. Això ho deia Manolo Hugué, un dels artistes més estimats del nostre país que, malgrat la seva fama de poc treballador, entre escultura, pintura i dibuix, va arribar a sobrepassar el miler i mig d’obres. Hugué va ser un personatge popular, un home simpàtic, divertit, un artista que tothom coneixia pel seu nom de pila: Manolo.
Les seves obres, ja siguin escultura exempta o baixos relleus, són inconfusibles. De petit format, representen manolas, toreros i bailaores, velles pageses, nus femenins, toros i vaques i, un dels camps més reeixits de l’escultor, els retrats, executats amb la traça de qui es capaç de captar i transmetre l’esperit del retratat.
Hugué va explicar la seva vida a Josep Pla i aquest en va fer un llibre: Vida de Manolo, contada per ell mateix, reeditat en català i castellà diverses vegades i que, amb la gràcia de l’un explicant les seves trifulgues i la perícia de l’altre escrivint-les, fan un relat molt recomanable. Una narració que, quan descriu la infantesa i l’adolescència de Manolo et posa els pèls de punta. Manolo va tenir una vida molt difícil. Molt.
Barcelona - Nascut el 30 d’Abril de 1872, fill d’Anna Hugué, vídua Junyent i d’un alferes sorià, Benigno Martínez que, sense complir la seva promesa de casar-se se’n va anar a Cuba a fer carrera i va acabar Capità General de Burgos on va morir, segons Manolo, carregat de deutes i de medalles. Però mai va ajudar la seva mare ni la seva germana. Ni a Manolo que va ser un baliga-balaga que va abandonar casa seva per viure al carrer. Coneixedor de tots els cataus i els bordells de Barcelona, no va aguantar mai en cap escola, excepte a Belles Arts a la Llotja, tot i que el segon any es va gastar els diners de la matrícula en un tec de bacallà a la planxa al Nuevo Noé, restaurant que hi havia als baixos de l’escola.
Era, ho diu ell mateix, un d’aquests nois que fan caure la cara de vergonya. El seu germanastre Manuel Junyent va intentar ajudar-lo i el va anar apartant de tota aquella gent, de tots els lladres del meu temps...Me’n salvà la meva feblesa i la meva manca d’audàcia. Va fer de claca al Liceu d’on en sortí wagnerià radical; va treballar a la Foneria Masriera on va començar a veure artistes; al Círcol Artístic hi va trobar Joaquim Mir i Ramon Pitxot, de Cadaqués, la família del qual el van acollir com un fill; va freqüentar Els Quatre Gats i un dia, Alexandre Riera el va convèncer, sense massa esforç, d’acompanyar-lo a París amb el viatge pagat.
París – A París Manolo va ser un bohemi modèlic. Hi va passar gana, hi va passar fred i va patir la desesperació de qui no pot sortir d’aquella situació. A més a més s’enyorava. Trobava a faltar el sol. Però va aguantar-hi gairebé deu anys, això sí, gràcies a la caritat dels seus amics. Una de les constants en la vida de Manolo va ser la facilitat en fer amics. Sort en va tenir. A París, als dos dies d’arribar-hi es va trobar sol, sense saber francès i amb 8 francs a la butxaca.
El primer que el va convidar a sopar va ser Carles Casagemes, i ho va fer just el dia en que es va suïcidar davant de tothom, al restaurant, subjectat per Manolo que volia impedir-ho. Allò no podia començar pitjor però Hugué va aguantar la misèria, vivint sense diners, sense casa, sense pa, sense tenir un lloc on anar a dormir... vivia robant un panet, anant a vendre pantalons, una guitarra o un llibre robat a un amic, portant maletes a les estacions, demanant un franc a un veí, fent qualsevol cosa inconfessable.Mentre, visitava museus i descobria tot un món del qual només n’havia sentit a parlar. Al mateix temps feia coneixença de tot el bo i millor del món artístic d’aquells anys: Picasso a qui ja coneixia dels Quatre Gats, Sunyer, Iturrino, Zuloaga... Músics com Erik Satie o literats com el poeta Jean Moréas dels quals Manolo, com si fos una esponja en va anar acumulant coneixements per suplir les mancances de la seva adolescència. En aquell ambient, Manolo era un home cèlebre.
Ceret - L’any 1910 tria Ceret per instal·lar la seva casa. Ho fa perquè, diu, hi ha vaques i espàrrecs, el seu plat preferit. Amb un contracte amb el jueu alemany Khanweiler, marxant de Picasso, Braque i altres. Al seu voltant es crea l’anomenat grup de Ceret amb Picasso, Derain, Matisse, Braque..., la situació econòmica se li asserena, fins que la guerra europea el torna a empènyer a Barcelona, altra vegada sense ni un duro, sense taller, ni estudi ni fang, ni un llapis...El 1919 torna a Ceret És en aquesta època que la producció artística de Manolo arranca amb força. Amic de Maillol inicia les seves tauromàquies, fugint de l’españolada. Renovat el contracte amb Khanweiler, torna la bonança i no és fins l’any 1927 que no ha de pensar en tornar a canviar de casa.
Caldes de Montbui - Amb les mans anquilosades, els dits deformats per un poliartritisme, el seu ànim s’ensorra i es trasllada a Arenys de Munt, on el Dr. Esquil·las se’n fa càrrec i decideix enviar-lo a Caldes de Montbui a fer un rigorós tractament d’aigües termals. El tractament funciona i Manolo, ressuscitat, decideix definitivament establir-se a Caldes, d’on era la seva àvia. Es ven la casa de Ceret per 7.000 pessetes i, decidit a arreglar-ho tot, es casa amb la seva companya Totote. A l’Ajuntament de Ceret li cobren 14 pessetes per la cerimònia i ell diu: si hagués sabut que era tant barat què en faria d’anys que seria casat amb papers i firmes!A Caldes hi va viure fins que va morir l’1 de novembre de 1945. La guerra civil no li havia estalviat dificultats. El 1936 van estar a punt d’afusellar-lo en prendre’l per capellà. Abans havia pogut gaudir de l’èxit de diverses exposicions a Barcelona i del nomenament d’acadèmic numerari de l’Acadèmia de BB.AA. de Sant Jordi.
Manolo Hugué, Manolo, va ser a més d’un home cèlebre, divertit, sarcàstic, d’esperit prodigiós, un dels millors escultors amb que compta l’art català.

Bibliografia
Pla J. Obra completa. Tres artistes, Manolo, Rossinyol, Mir. Ed. Destino. Barcelona 1970
Blanch, M. Manolo. Ediciones Polígrafa S.A.Barcelona. 1972

Publicat el mes de gener de 2009