GUSTAVE CAILLEBOTE

Home en el seu bany. 1884

L’entrada dels impressionistes al Louvre

Gustave Caillebotte era un home ric que es va poder dedicar a totes les seves dèries: la filatèlia (la seva col·lecció és ara al British Museum), l’ horticultura especialitzada en el cultiu d’ orquídies, la nàutica com a regatista i dissenyador de velers i la pintura. La fortuna li venia del seu pare, Martial Caillebotte, un comerciant tèxtil que proveïa l’exèrcit de teles i llençols des d’una botiga anomenada Le lit militaire. La seva mare, Celeste Daufresne era la tercera esposa de Martial i mare de tres fills, Gustave, René i Martial. D’un dels matrimonis anteriors n’havia nascut un noi que es va fer capellà. L’abbé Caillebotte va ser conegut com el capellà més ric de París.

Gustave va estudiar Dret però va ser mobilitzat per anar a la guerra el 1869 contra els prussians. A casa seva li van pagar un substitut per poder acabar la carrera. Acabada la guerra, el 1870 va entrar a l’estudi de l’acadèmic Léon Bonnat, el mestre baionès. El 1873 va estar-se un any a l’Acadèmia de Belles Arts i l’any següent, en morir el seu pare, es va dedicar plenament a la pintura. El seu tarannà el va acostar als impressionistes on l’havia portat Degas.

La seva obra, amb uns inicis acadèmics, es basa en el més pur realisme però incorpora la traça dels seus amics impressionistes que es reflecteix, mai més ben dit, en els quadres on l’aigua n’és un element principal. Amb una realització gairebé fotogràfica, les pintures de Caillebotte testimonien la transformació de la ciutat de París. Els nous boulevards que Napoleó III va fer construir al baró Haussmann amb l’amplada suficient per dificultar la construcció de possibles barricades, donen a l’artista l’oportunitat d’exhibir les grans perspectives urbanes i els avenços de la tècnica, símbols de la modernitat, com els ponts de ferro i el ferrocarril.

En èpoques posteriors Caillebotte retrata les activitats a l’aire lliure, especialment nàutiques, amb velers, canoes i banyistes o la reposada vida familiar burgesa de reunions, partides de cartes, lectures i passejades. Tanmateix aquella tranquil·litat econòmica va ser una de les causes del seu ostracisme. Com que no tenien necessitat de vendre, ni ell ni els seus hereus van frissar per desfer-se de les obres. Fins els anys 60 del segle passat no van sortir a la llum les teles que havien romàs tancades a la seva finca de Gennevilliers i que han difós el  coneixement d’un dels pintors francesos més interessants d’aquella època de ruptura.

El mecenes – En allò que sí que era conegut Gustave Caillebotte va ser en la seva tasca de mecenatge. Hom pot dir que els impressionistes no haurien fet un recorregut tant llarg si no hi hagués hagut qui els sostingués econòmicament. Això ho va fer aquest home generós que algú va qualificar de la Joana d’Arc dels impressionistes. Si algun dels seus amics, Renoir, Pissarro o Monet, no arribava a final de mes, Caillebotte els ajudava comprant els seus quadres. Però també quan havien de llogar algun estudi, comprar material per pintar o muntar una exposició, Caillebotte en pagava totes les despeses.

            De mica en mica va anar reunint una col·lecció única que a la seva mort, l’any 1894, quan encara no havia complert 46 anys, va cedir a l’Estat francès. Renoir i el seu germà Martial van anar al Louvre a oferir la col·lecció. Al funcionari que els va rebre li va caure la notícia com una llosa. Com havien d’admetre allò que l’Acadèmia i els Salons oficials havien rebutjat durant vint anys! Els de Belles Arts van dir que el llegat era una ofensa a la dignitat de la nostra escola. I va començar un estira i arronsa que va acabar al cap de dos anys amb l’acceptació, prèvia intervenció del Consell d’Estat, de només una part de la donació que es va instal·lar en unes dependències noves del Museu Luxemburg.

            L’any 1929 el llegat Caillebotte va ser traslladat al Louvre i el 1947 al recent creat Museu de l’Impressionisme al Jeu de Paume i finalment, el 1986, al Museu d’ Orsay on es poden admirar aquelles 38 obres de les 67 inicials. De Cézanne n’hi ha 2, 7 de Degas, 2 de Manet, 8 de Monet, 7 de Pissarro, 6 de Renoir i 6 de Sisley. Les 29 restants van quedar en poder de Martial Caillebotte que va acabar venent-les a col·leccionistes americans.

            Sempre hi ha hagut moltes crítiques per l’escampada de pintura d’aquella època, i de posteriors, cap a les col·leccions americanes. L’estultícia dels estaments governamentals i l’encarcarament de les seves institucions van ser responsables d’aquell refús. Però també cal dir que, precisament Gustave Caillebotte va ser un dels primers pintors europeus que va exposar, i vendre, la seva pintura als Estats Units.

            Havia nascut a París el 19 d’agost de 1848 i va morir, solter, a Gennevilliers el 21 de febrer de 1894, d’un vessament cerebral. Està enterrat al cementiri Père Lachaise de Paris, molt a prop de Delacroix.

Bibliografia

Renoir, J. Pierre-Auguste Renoir, mon père. Ed. Gallimard, Paris 1981

Publicat el mes de juliol de 2011