Art degenerat

Otto Dix. Els set pecats capitals

Entartete Kunst

L’exposició més infamant

Quan Hitler es va fer amb la Cancelleria d’Alemanya, el gener de l’any 1933, va començar a passar factura a tots els seus enemics. Els primers de rebre van ser els artistes de les avantguardes que, segons ell, contribuïen a la decadència i a la degradació moral del poble germànic.
L’aparell repressor va ser posat en marxa per Joseph Goebbels en el seu Ministeri del Reich per a la Instrucció Popular i la Propaganda que al cap de dos mesos ja tenia una llista negra d’artistes en la qual hi havia George Grosz, professor d’art als EUA al qual se li va negar la ciutadania alemanya després de confiscar-li 385 obres; Max Liebermann, de 88 anys, el més popular dels artistes d’aquell temps que va ser expulsat de l’Acadèmia Prussiana; Paul Klee, foragitat de la seva càtedra i amb 102 obres requisades; Max Beckmann, també acomiadat de l’escola on exercia la docència i amb 590 obres confiscades; a Otto Dix (que l’any 1939 seria acusat d’atemptar contra Hitler) se li van quedar més de 200 obres. La prestigiosa Bauhaus, va tancar a Berlín, ofegada després d’una penosa persecució.
La repressió va obligar a tancar les revistes Der Sturm, Die Aktion i Kunst und Künstler (Art i artistes), que sempre havien promogut l’art d’avantguarda. Amb les obres requisades van muntar una exposició itinerant, de Nuremberg a Dresde i a Dessau, amb el títol de “La cambra dels horrors”. Aquell mateix any Goebbels va crear la Cambra de Cultura del Reich que controlava les belles arts, la música, els teatres, la literatura, la premsa, la ràdio i la cinematografia. Tots els artistes estaven obligats a afiliar-s’hi si volien exposar o rebre encàrrecs de clients. Les exposicions havien de ser autoritzades prèviament.
Més endavant, l’any 1936, tots els afiliats a la Cambra van haver de demostrar la seva ascendència ària. El mateix any la Galeria Nacional de Berlín va haver de tancar les sales d’art modern. Fins i tot Goebbels va arribar a prohibir les crítiques de les exposicions d’art no oficial. Calia limitar-se a una informació superficial de l’esdeveniment.
Hi va haver queixes d’artistes que es consideraven profundament germànics, com Ernst Ludwig Kirchner, que se suïcidaria el 1938, o Max Pechstein que va argumentar que un fill seu era a les SA i un altre a les joventuts Hitlerianes. Emil Nolde també es va queixar. Nolde havia estat en el partit nazi des de 1920 i aquella persecució el va fer escriure queixant-se a Goebbels el qual, a més de no fer-li cas, li va requisar 1.052 obres.
El juny de 1937, un decret ordenava seleccionar les obres no oficials. Es van confiscar més de 16.500 obres de 32 museus que van ser literalment saquejats. Amb aquestes obres es va muntar la més difamant de les exposicions que s’han fet mai en la història.
Entartete Kunst – Amb aquest títol, Art degenerat, el 19 de juliol de 1937 a l’Institut Arqueològic de Munic, Goebbels i Adolf Ziegler, un artista fidel a l’estètica oficial, van penjar 650 obres de 112 artistes, dels quals només 6 eren jueus – una altra dèria dels nazis -, que constituïen la nòmina dels millors del món: Cézanne, Van Gogh, Gauguin, Picasso, Léger, Matisse, Rouault, De Chirico, Vlamink, Munch, Chagall, Mondrian, Braque, Kandinsky, Klee, Grosz, Dix, Kokoschka... i que representaven el cubisme, el dadaisme, el fauvisme, el surrealisme i l’expressionisme alemany.
L’exposició era volgudament desendreçada, amb les obres acumulades per temes i presentades amb etiquetes sarcàstiques que les ridiculitzaven. L’escultura La reunió d’Ernst Barlach que representava la trobada de Sant Tomàs i Jesús, era titulada amb un cartell que deia Dos micos en camisa de dormir. Ara bé, l’assistència de visitants va ser un èxit. En quatre mesos hi van passar prop de dos milions de persones i, després de viatjar per diverses ciutats alemanyes fins i tot va ser demanada per alguns països estrangers, però l’esclat de la guerra va acabar amb la itinerància.
El que no havia acabat era l’odi de Hitler i els seus cap a aquests artistes les obres dels quals estaven molt allunyades de les escenes patriòtiques, dels retrats militars o dels paisatges muntanyencs que es podien trobar a l’exposició El gran art alemany que estrenava l’edifici de la Casa de l’Art a Munic, justament el dia abans que l’exposició d’art degenerat. Aquesta exposició d’art oficial, inaugurada pel propi Führer, amb un discurs d’una hora i mitja, va ser visitada només per 60.000 persones, una xifra molt allunyada de l’anterior.
El mes de març de 1939, en el quarter general dels bombers de Berlín, es van cremar més de 4.000 obres de les requisades: 1.004 pintures i 3.825 aquarel·les. De la resta d’obres se’n va encarregar una xarxa de venda a Suïssa que els nazis van veure com una font fresca de divises estrangeres i de la que se’n van aprofitar. A part de les obres que Goering es va quedar per la seva col·lecció, van organitzar una subhasta a Lucerna on van acudir tots els marxants espavilats, suïssos i francesos, així com la gent de l’alta societat per fer-se amb, segons Goebbels, aquelles monstruoses creacions intel·lectuals. Els guanys anaren repartits entre la caixa del partit i la butxaca dels organitzadors.
Otto Dix, en la seva pintura Els set pecats capitals hi va representar l’enveja amb la cara de Hitler. L’enveja que sempre havia tingut el dictador als artistes reconeguts perquè ell no havia passat de ser un pintor frustrat, autor d’unes quantes aquarel·les mediocres que, si no fossin d’ell, ara ningú no en parlaria. D’aquesta enveja i de la seva paranoia en va sorgir tot l’odi que van pagar els pintors i escultors de les avantguardes que durant tants anys havien animat la vida cultural europea.
De tot això aquest any se n’ha complert el setantè aniversari.

Bibliografia

Watson, P. Historia intelectual del siglo XX. Barcelona. (2006). Editorial Crítica S.L..
Solé J.M. Arte degenerado. La obsesión de Hitler. Descubrir el Arte, núm. 103
Ruhrberg, Schneckenburger, Fricke i Honnef – Arte del Siglo XX – Colònia (2001) Ed. Taschen

Publicat al Butlletí de l'Associació del Personal de la Caixa el mes de desembre de 2007