MANOLO

MANOLO HUGUÈ, MANOLO

L’home que va ser cèlebre abans que escultor

Cada vegada que he volgut fer una escultura, m’he proposat crear un Apol·lo o una Venus. I gairebé sempre m’ha sortit una granota. Això ho deia Manolo Hugué, un dels artistes més estimats del nostre país que, malgrat la seva fama de poc treballador, entre escultura, pintura i dibuix, va arribar a sobrepassar el miler i mig d’obres. Hugué va ser un personatge popular, un home simpàtic, divertit, un artista que tothom coneixia pel seu nom de pila: Manolo.
Les seves obres, ja siguin escultura exempta o baixos relleus, són inconfusibles. De petit format, representen manolas, toreros i bailaores, velles pageses, nus femenins, toros i vaques i, un dels camps més reeixits de l’escultor, els retrats, executats amb la traça de qui es capaç de captar i transmetre l’esperit del retratat.
Hugué va explicar la seva vida a Josep Pla i aquest en va fer un llibre: Vida de Manolo, contada per ell mateix, reeditat en català i castellà diverses vegades i que, amb la gràcia de l’un explicant les seves trifulgues i la perícia de l’altre escrivint-les, fan un relat molt recomanable. Una narració que, quan descriu la infantesa i l’adolescència de Manolo et posa els pèls de punta. Manolo va tenir una vida molt difícil. Molt.
Barcelona - Nascut el 30 d’Abril de 1872, fill d’Anna Hugué, vídua Junyent i d’un alferes sorià, Benigno Martínez que, sense complir la seva promesa de casar-se se’n va anar a Cuba a fer carrera i va acabar Capità General de Burgos on va morir, segons Manolo, carregat de deutes i de medalles. Però mai va ajudar la seva mare ni la seva germana. Ni a Manolo que va ser un baliga-balaga que va abandonar casa seva per viure al carrer. Coneixedor de tots els cataus i els bordells de Barcelona, no va aguantar mai en cap escola, excepte a Belles Arts a la Llotja, tot i que el segon any es va gastar els diners de la matrícula en un tec de bacallà a la planxa al Nuevo Noé, restaurant que hi havia als baixos de l’escola.
Era, ho diu ell mateix, un d’aquests nois que fan caure la cara de vergonya. El seu germanastre Manuel Junyent va intentar ajudar-lo i el va anar apartant de tota aquella gent, de tots els lladres del meu temps...Me’n salvà la meva feblesa i la meva manca d’audàcia. Va fer de claca al Liceu d’on en sortí wagnerià radical; va treballar a la Foneria Masriera on va començar a veure artistes; al Círcol Artístic hi va trobar Joaquim Mir i Ramon Pitxot, de Cadaqués, la família del qual el van acollir com un fill; va freqüentar Els Quatre Gats i un dia, Alexandre Riera el va convèncer, sense massa esforç, d’acompanyar-lo a París amb el viatge pagat.
París – A París Manolo va ser un bohemi modèlic. Hi va passar gana, hi va passar fred i va patir la desesperació de qui no pot sortir d’aquella situació. A més a més s’enyorava. Trobava a faltar el sol. Però va aguantar-hi gairebé deu anys, això sí, gràcies a la caritat dels seus amics. Una de les constants en la vida de Manolo va ser la facilitat en fer amics. Sort en va tenir. A París, als dos dies d’arribar-hi es va trobar sol, sense saber francès i amb 8 francs a la butxaca.
El primer que el va convidar a sopar va ser Carles Casagemes, i ho va fer just el dia en que es va suïcidar davant de tothom, al restaurant, subjectat per Manolo que volia impedir-ho. Allò no podia començar pitjor però Hugué va aguantar la misèria, vivint sense diners, sense casa, sense pa, sense tenir un lloc on anar a dormir... vivia robant un panet, anant a vendre pantalons, una guitarra o un llibre robat a un amic, portant maletes a les estacions, demanant un franc a un veí, fent qualsevol cosa inconfessable.Mentre, visitava museus i descobria tot un món del qual només n’havia sentit a parlar. Al mateix temps feia coneixença de tot el bo i millor del món artístic d’aquells anys: Picasso a qui ja coneixia dels Quatre Gats, Sunyer, Iturrino, Zuloaga... Músics com Erik Satie o literats com el poeta Jean Moréas dels quals Manolo, com si fos una esponja en va anar acumulant coneixements per suplir les mancances de la seva adolescència. En aquell ambient, Manolo era un home cèlebre.
Ceret - L’any 1910 tria Ceret per instal·lar la seva casa. Ho fa perquè, diu, hi ha vaques i espàrrecs, el seu plat preferit. Amb un contracte amb el jueu alemany Khanweiler, marxant de Picasso, Braque i altres. Al seu voltant es crea l’anomenat grup de Ceret amb Picasso, Derain, Matisse, Braque..., la situació econòmica se li asserena, fins que la guerra europea el torna a empènyer a Barcelona, altra vegada sense ni un duro, sense taller, ni estudi ni fang, ni un llapis...El 1919 torna a Ceret És en aquesta època que la producció artística de Manolo arranca amb força. Amic de Maillol inicia les seves tauromàquies, fugint de l’españolada. Renovat el contracte amb Khanweiler, torna la bonança i no és fins l’any 1927 que no ha de pensar en tornar a canviar de casa.
Caldes de Montbui - Amb les mans anquilosades, els dits deformats per un poliartritisme, el seu ànim s’ensorra i es trasllada a Arenys de Munt, on el Dr. Esquil·las se’n fa càrrec i decideix enviar-lo a Caldes de Montbui a fer un rigorós tractament d’aigües termals. El tractament funciona i Manolo, ressuscitat, decideix definitivament establir-se a Caldes, d’on era la seva àvia. Es ven la casa de Ceret per 7.000 pessetes i, decidit a arreglar-ho tot, es casa amb la seva companya Totote. A l’Ajuntament de Ceret li cobren 14 pessetes per la cerimònia i ell diu: si hagués sabut que era tant barat què en faria d’anys que seria casat amb papers i firmes!A Caldes hi va viure fins que va morir l’1 de novembre de 1945. La guerra civil no li havia estalviat dificultats. El 1936 van estar a punt d’afusellar-lo en prendre’l per capellà. Abans havia pogut gaudir de l’èxit de diverses exposicions a Barcelona i del nomenament d’acadèmic numerari de l’Acadèmia de BB.AA. de Sant Jordi.
Manolo Hugué, Manolo, va ser a més d’un home cèlebre, divertit, sarcàstic, d’esperit prodigiós, un dels millors escultors amb que compta l’art català.

Bibliografia
Pla J. Obra completa. Tres artistes, Manolo, Rossinyol, Mir. Ed. Destino. Barcelona 1970
Blanch, M. Manolo. Ediciones Polígrafa S.A.Barcelona. 1972

Publicat el mes de gener de 2009