dimarts, 30 de setembre del 2008

MAX ERNST


La toilette de la núvia


Un home d’avantguardes

L’any 1951 la ciutat alemanya de Brühl, propera a Colònia, va organitzar una gran exposició de Max Ernst per commemorar el seu seixantè aniversari. L’ajuntament no ho veia gaire clar. Ernst era un complet desconegut al seu poble i els que el recordaven el tenien per un bala perduda que no sabien ni on parava. De fet, Ernst era un cul d’en jaumet, un home que arribaria a tenir, al llarg de la seva vida: tres nacionalitats – alemanya, nord-americana i francesa -; sis dones i es casaria quatre vegades – la tercera ni més ni menys que amb Peggy Guggenheim; que seria perseguit pels nazis per artista degenerat; perseguit pels francesos – es va escapar dues vegades d’un camp de concentració – i pels americans pel fet de ser ciutadà alemany, és a dir, enemic en temps de guerra.
Ernst, home d’ulls petits i penetrants va ser una baula molt important en el procés de les avantguardes artístiques de començament del segle XX. Iniciat com a pintor expressionista es va trobar, just acabada la Primera Guerra Mundial, on havia servit com a soldat d’artilleria, amb el moviment Dadà. En ell va començar a treballar i difondre el collage com a tècnica de creació artística. Això li va facilitar el reconeixement dels surrealistes francesos amb qui es va ajuntar i els va aportar les seves invencions de la tècnica del frottage i del grattage, equiparables a l’escriptura mecànica tan estimada per la colla d’André Breton. I va desplegar la decalcomania que havia inventat el canari Oscar Domínguez. Als EEUU, Ernst va idear el dripping que després popularitzaria Jackson Pollock¹. També va ser escultor, amb obres de gran format i d’estil primitiu. I escriptor. I actor de cinema.
Max Ernst era un experimentador infatigable que reflectia en la seva obra el món dels somnis – com a bon surrealista – i hi posava tota la seva imaginació i enginy. Experimentava tècniques, estils i materials.
La seva vida – Max Ernst va néixer el dos d’abril de 1891. El seu pare, mestre d’una escola de sordmuts, era afeccionat a la pintura. A casa eren cinc noies i dos nois i Max, acabat el batxillerat es va traslladar a Bonn per estudiar Història de l’Art, però de seguida es va interessar per la psicologia, la psiquiatria i les pintures que feien els malalts mentals. El 1912 a Colònia va conèixer les pintures de Cézanne, Van Gogh, Gauguin, Munch i Picasso i va decidir que ell també seria pintor. L’any següent ja exposava en companyia de Paul Klee, Chagall, Delaunay i Arp, que esdevindria el seu gran amic. També va conèixer Guillaume Apollinaire el guru de les avantguardes. Acabada la guerra, que Ernst considerava la gran marranada, es va trobar identificat plenament amb el moviment Dadà nascut a Zurich el 1916. Ernst va fundar-ne la sucursal a Colònia, la Zentrale W/3 Stupidia, amb Arp i J.T. Baargeld.
Va començar a treballar i a difondre el collage. El Sindicat d’Artistes de Colònia no va admetre-li les seves obres en una exposició i, quan va intentar exhibir-les a la cerveseria Winter, la policia va clausurar la mostra adduint que un collage era pornogràfic. Quan es van adonar que estava fet amb un Adam i Eva de Dürer, van aixecar la prohibició. Amb tot aquell aldarull, Breton va convidar Ernst a Paris i el 1921, va fer la primera exposició a la Gallerie Au Sans Pareil.
L’acostament als surrealistes el va esperonar a inventar el frottage i el grattage amb l’aplaudiment i la satisfacció de tots els membres del grup. La immersió d’Ernst en aquella colla va ser total. Apareix en totes les fotografies i en pinta un quadre coral, La cita dels amics, l’any 1922, on ell seu a la falda de Dostoiewski i, entre altres, hi ha Paul Éluard, la seva dona Gala, Louis Aragon, André Bréton, de Chirico... encara no s’hi havia incorporat Salvador Dalí, però el quadre és un testimoni ben viu de la nòmina d’aquell moviment. El 1930 va participar com actor a la pel·lícula L’âge d’or de Buñuel i Dalí. Hi interpretava el violent cap d’una banda de lladregots.

Els anys americans

En els seus anys amb els surrealistes, Max Ernst va col·laborar amb Joan Miró en els decorats de Romeu i Julieta de Sergei Diaghilev. Va inventar les novel·les-collage. Va escriure, el 1938, L’home que ha perdut el seu esquelet contra Bréton i, davant les crítiques que li feien els del seu grup, els va abandonar. Des de 1933 els nazis el tenien a la llista negra d’artistes maleïts. Quan va esclatar la guerra, els francesos el van internar al camp de concentració de Milles, prop d’Ais de Provença, d’on es va fugar dues vegades.
Va iniciar els tràmits per anar-se’n als EEUU, cosa que va aconseguir, no sense dificultats. A l’estació de Canfranc, a l’agent de duanes francès no li acabava d’agradar el passaport d’Ernst. Li van fer obrir tot l’equipatge que portava i un feix d’obres enrotllades. Al veure aquelles pintures el funcionari es va emocionar i li va dir: Miri, aquell tren va a Paris on hi ha la Prefectura de Policia i aquell altre va a Madrid. No s’equivoqui. I no es va equivocar, va agafar el de Madrid, d’allà va anar a Lisboa i a Nova York, on va arribar el 14 d’abril de 1941.
Després d’un fugaç matrimoni amb Peggy Guggenheim es va ajuntar amb Dorothea Tanning i van viure al desert d’Arizona, a Sedona, un poblet de setze habitants i dues botigues de queviures. Era el 1942 i en el seu quadre Jove intrigat pel vol d’una mosca no euclidiana, Ernst va utilitzar per primera vegada el dripping – pintura esquitxada sobre la tela – que tanta importància tindria en els joves artistes nord-americans, com Jackson Pollock.
A partir de 1944, es va iniciar en l’escultura amb obres allunyades del seu surrealisme i molt properes a l’art primitiu. De fet l’escultura va ser l’activitat que més el va ocupar durant la seva estada en aquella terra tan àrida, prop de la frontera de Nuevo México, on va haver de vèncer dificultats de tot tipus, també econòmiques, que va superar gràcies a la generositat dels seus amics americans. La barraca on vivien se l’havia construït ell mateix, així com la del seu estudi. Però la soledat i l’aridesa del desert l’esperonaven. Deia: Aquí hi trobo el paisatge que sempre he portat en el meu interior i amb Dorothea eren feliços. Es van casar el 1946 en una cerimònia conjunta amb Juliet i Man Ray. El 1948, després de vèncer un munt de dificultats, Ernst es va nacionalitzar nord-americà.
El 1953 va tornar a Paris. El reconeixement de la seva obra es va fer evident en les moltes exposicions que li demanaven i, sobre tot, en la concessió del Gran Premi de Pintura de la XXVII Biennal de Venècia de 1954 on, a més a més, van donar el premi d’escultura i de gravat als seus amics Hans Arp i Joan Miró, respectivament. L’any 1958, Ernst es va nacionalitzar francès. De les moltes exposicions retrospectives que li van organitzar, cal destacar-ne la del Museu Guggenheim de Nova York, el 1975, que després va ser exhibida, més o menys modificada, al Museu Nacional d’Art Modern de Paris, ciutat on va morir Max Ernst el dia 1 d’abril de 1976, un dia abans de complir els seus vuitanta cinc anys.
Ernst havia exposat l’any 1936 al Museo Nacional de Arte Moderno de Madrid i el 1968 a la Galeria René Métras de Barcelona. La Fundació La Caixa, juntament amb el Kunstmuseum de Bonn, va itinerar una exposició de Max Ernst, titulada Invisible a primera vista. Gravats, llibres il·lustrats i escultures per Girona, Lleida i Tarragona a finals de 2005 i principi de 2006.

¹ - Aquestes tècniques, que aplicaria a les seves obres, no són més que adaptacions dels coneguts jocs infantils de passar un llapis en un paper que cobreix un objecte i fregant – el frottage – el llapis, apareix la superfície de l’objecte. El grattage consisteix en gratar la pintura seca i fer aparèixer el color que hi pot haver sota la darrera capa. I la decalcomania consisteix en estendre sobre un full de paper, aiguada negra o tinta xinesa, més o menys diluïda, cobrir-la amb un altre full, fer-hi pressió amb intensitat desigual i obtenir com a resultat una imprevista composició de tons negres, grisos i blancs on s’hi poden descobrir paisatges, perfils, caps, animals... El dripping és la tècnica d’esquitxar la pintura sobre la tela, generalment col·locada a terra

Bibliografia
Quinn Edward. Max Ernst. Ediciones Polígrafa S.A. Barcelona. 1977
http://www.imageandart.com/
http://www.wikipedia.org/
http://www.guggenheimcollection.org/

Publicat al Butlletí de l'Associació del Personal de La Caixa els mesos de març i abril de 2007

Les Senyoretes d'Avinyó


Les Senyoretes d'Avinyó


FELIÇ ANIVERSARI

Les Senyoretes d’Avinyó compleixen cent anys

El quadre més famós de Picasso és, sens dubte, Les Senyoretes d’Avinyó, pintat a la primavera de 1907, ara fa justament cent anys i considerat per tothom com la frontissa entre la pintura, diguem-ne clàssica o acadèmica i la pintura moderna.
Picasso, als seus vint-i-cinc anys, després de l’estada a Gósol, on havia treballat molt, es va tancar gairebé mig any al seu estudi per fer una infinitat de dibuixos i pintures – algú ha dit que mai cap obra havia tingut tants estudis previs – al mateix temps que s’enfrontava, segurament, al refredament de la seva relació sentimental amb Fernande Olivier. El cert és que d’aquella situació en va sortir una obra que amb el temps i no pas immediatament, havia de commoure el món artístic.
Anys més tard, amb la publicació del llibre de la Olivier, Picasso i els seus amics (1933), es va saber que els comentaris que havia suscitat Les Senyoretes... no eren pas gens afalagadors. Al contrari, sembla que Leo Stein havia dit que l’obra era una solemne estupidesa; Derain va vaticinar el suïcidi de Picasso; Matisse va dir que allò era la mort de la pintura i Braque que és com si et beguessis petroli mentre et menges una estopa encesa. Un còctel Molotov, ras i curt. Kahnweiler, el marxant de Picasso va ser un dels pocs que no va rebutjar el quadre, però potser tampoc no el va entendre ja que en diria que era inacabat, i sense unitat, encara que el principal mèrit del qual consistia en ser el punt de partida del cubisme.
La història del quadre – Tot i haver estat pintat l’any 1907, Les Senyoretes... no va ser exhibit en públic fins l’any 1916. El crític i poeta André Salmon n’havia parlat l’any 1912 però el quadre havia quedat oblidat fins que el 1925, André Breton el va reproduir a La Révolution Surréaliste al mateix temps que convencia al modista Jacques Doucet que el comprés i a Picasso que l’hi vengués amb la promesa d’una possible donació al Museu del Louvre.
Però Doucet es va oblidar de la promesa i el va penjar al seu luxós palau parisenc, junt amb obra de Matisse i Seurat. Al cap de deu anys, Doucet va morir i el quadre va anar a parar al MOMA de Nova York, on encara s’exhibeix després d’haver-se convertit en la icona del Museu. L’un i l’altre, el MOMA i Les Senyoretes... s’han donat fama mútuament. Va ser el seu director d’aleshores, Alfred H. Barr qui va començar a publicar estudis sobre el significat de l’obra encetant una vertadera allau de treballs que han intentat interpretar el quadre i desvelar-ne els seus misteris.
El nom – Picasso hauria volgut titular el quadre El Bordell d’Avinyó. Deia que la paraula Avinyó formava part de la seva vida perquè era el carrer que hi havia a dues passes de casa seva, a Barcelona, on comprava el paper i les pintures. A més a més, l’àvia de Max Jacob, poeta i bohemi de la colla, era d’Avinyó i sovint hi feien broma, dient que una de les dones era l’àvia de Max, l’altra Fernande Olivier i la tercera Marie Laurencin, la pintora. Però va ser l’esmentat Salmon qui li va posar el títol amb que s’ha fet famós.
El quadre –És una obra gran, gairebé quadrada (224 x 234 cm), en la qual hi ha cinc dones nues que s’ofereixen a un client invisible del bordell - aquest és un dels mèrits del quadre -. L’espectador en forma part, substitueix el mariner i l’estudiant de medicina que Picasso havia pintat en els treballs preparatoris..
T’adones també que és un quadre pla, sense ombres ni llum, sense perspectiva, de formes triangulars: els colzes, els pits, l’entrecuix, el blau del fons i el roig de la cortina. Hi descobreixes referències a altres quadres de Picasso, L’harem de l’època gosolana i d’altres pintors, Els Banys Turcs d’Ingres , així com a l’art africà primitiu o a l’ibèric.
Veus la diferència que hi ha entre les dues dones de la dreta i les altres tres. La figura de l’esquerra recorda una de les Dues dones nues pintat per Picasso el 1906 a París en la seva època rosa; les dues del centre, tenen els ulls frontals i el nas de perfil, una altra de les troballes cubistes; els ulls recorden tant les pintures romàniques com l’autoretrat del propi pintor. El posat d’aquestes dues senyoretes evoca el de la Venus Anadiomene d’Ingres. Les dues de la dreta, porten màscares primitives. L’asseguda té el posat més revolucionari i enèrgic de l’art de tots els temps (J. Golding): li veus al mateix temps la cara i l’esquena, o si voleu, la cara i el cul.
Al peu del quadre hi ha un bodegó, el primer bodegó cubista, que en Les senyoretes...ens indica que és l’estiu, temps calorós i propici a la luxúria. Entre les moltes explicacions que s’hi ha buscat hi ha qui diu que Picasso mostra la fascinació per la prostitució i les malalties venèries insinuades per les imatges i els significats de l’escultura primitiva; la vida en una comunitat bohèmia amb diferències ètniques, idees anarquistes i conceptes sobre la llibertat sexual. Potser sí o potser no. El cert és que Les Senyoretes d’Avinyó ja han fet cent anys però segueixen tan fresques.

Bibliografia

Ramírez J.A. Las señoritas de Aviñón . Descubrir el Arte. Març 2007 (pàg. 26 a 31)
Jones J. Las putas de Pablo. Descubrir el Arte. Març 2007 (pàg 32 a 34)
Carmona E. Campo de batalla. Descubrir el Arte. Març 2007 (pàg. 36 a 43)
Campàs J. Las señoritas de Aviñón de Picasso. Historia de l’Art II. UOC

Publicat al Butlletí de l'Associacio del Personal de La Caixa el mes de maig de 2007

FRIDA KAHLO


Frida i Diego Rivera. 1931


Mexicana, comunista, naïf i surrealista

El Festival de Cinema de Venècia de 2002 es va inaugurar amb l’estrena d’una pel·lícula, Frida, dirigida per Julie Taymor i produïda i interpretada per Salma Hayeck (veure Butlletí 378, Cinema, J.L. Muñoz) que va popularitzar la vida d’una de les artistes més rellevants del segle XX, la pintora mexicana Frida Kahlo.
L’obra de la Kahlo s’emmarca entre el primitivisme de les formes i el surrealisme dels temes i insinua la cruesa de les particularitats de la seva atribolada vida. Sense deixar mai d’exhibir un mexicanisme actiu, les seves pintures van anar deixant constància de les etapes de la seva existència, amb els seus estats d’ànim, les seves malalties, les limitacions físiques a que estava sotmesa i el sofriment que l’anava turmentant.
En les prop de dues-centes teles que va pintar, hi ha una majoria d’autoretrats. Segurament és l’artista que més en té. Em pinto perquè estic molt sola. Sóc la persona que conec més bé, deia. Amb el seu estil naïf, ens presenta la Frida indígena, enamorada, amant, o la Frida llibertària o malalta que ha de pintar postrada al llit.
Sense cap dubte la trobada amb Diego Rivera a la seu del partit comunista mexicà va ser una de les claus del seu destí artístic. Entremig de tantes figures com el mateix Rivera, José Clemente Orozco i David Alfaro Siqueiros, els grans muralistes, Frida era una noieta que pintava i vivia amb intensitat. El pas dels anys, i el mercat artístic, l’han situada ara al capdavant de tots ells. En una subhasta a la Sotheby’s de Nova York, el mes passat, es van pagar 5.616.000 dòlars per un quadre seu, Arrels, de 30 x 50 cm. És el preu més alt pagat mai per una obra d’un artista llatinoamericà. El quadre és, no cal dir-ho, un autoretrat on l’artista es veu estirada en un paisatge rocós fent arrels que surten del seu cos. Com a prova del reconeixement de la seva obra, l’any passat la Tate Modern de Londres va presentar-ne una magna exposició.
La seva vidaMagdalena Carmen Frieda Kahlo Calderón va néixer a Coyoacán (Ciutat de Mèxic) el 6 de juliol de 1907. El seu pare, jueu alemany emigrat, era fotògraf com l’avi matern de Frida. Tots dos li van transmetre la seva dèria per a la composició i la fotografia. Va aprendre a retratar, revelar, retocar i acolorir. Als sis anys havia emmalaltit de poliomielitis. Als quinze anys volia ser metge i a l’escola formava part d’un grup d’ideari socialnacionalista del qual en van sortir alguns líders de l’esquerra mexicana.
L’any 1925 l’autobús on viatjava va xocar amb un tramvia. Es va estar tres mesos al llit però fins al cap d’un any no li van detectar que tenia una vèrtebra trencada. Aquest accident li va marcar la vida. Va haver de patir una trentena d’operacions que cada vegada li incrementaven les molèsties i el dolor. Però Frida era una dona d’empenta i això no li va impedir d’afiliar-se al partit comunista, l’any 1928, casar-se amb Diego Rivera el 1929, viure dos anys als Estat Units on va pintar-hi murals l’any 1932, conèixer i conviure amb el mateix Lleó Trotski, fer amistat amb André Breton, el pare dels surrealistes francesos als qui va visitar l’any 1939 en un viatge a París, i fer una vida aparentment normal.
La vida sentimental de Frida Kahlo va ser molt tempestuosa. Rivera va ser el gran amor de la seva vida tot i les contínues separacions que van viure. La seva correspondència expressa la gran atracció i l’amor que es professaven però tant l’un com l’altra van tenir les seves aventures sentimentals amb altra gent. Frida, tot i que no era cap bellesa tenia molta requesta. La seva personalitat atreia amants dels dos sexes: el ja esmentat Trotski, el fotògraf Nickolas Muray, les actrius Dolores del Río i Paulette Goddard i molts d’altres van compartir la seva vida a temporades.
L’any 1939 es va divorciar de Rivera però per poc temps. El 1940 es van tornar a casar. L’any 1943 va impartir classes de dibuix a l’escola La Esmeralda i amb els seus alumnes més destacats formà el grup Los Fridos. El 1946 li van concedir el Premi Nacional de Pintura. En aquells anys se li va empitjorar l’estat de salut i els problemes físics li augmentaren. Havia de portar una cotilla metàl·lica i va acabar en una cadira de rodes. Però va continuar pintant, ara natures mortes i tots els objectes que hi havia pels seus voltants.
El 1953 va fer una exposició a la galeria d’Art Contemporani de Ciutat de Mèxic. Al cap d’un any, després d’amputar-li una cama, va morir a casa seva a Coyoacán, el 13 de juliol de 1954. La seva mort va restar envoltada de misteri. Rivera – això es va saber a la fira del llibre de Guadalajara, l’any passat - havia manifestat: Quan menjàvem junts en una tauleta a la cuina de Coyoacan i les llàgrimes li rodolaven per la cara havia pensat que, si podia, la mataria. Per evitar-li tants sofriments. Tanmateix val a dir que Frida havia deixat ben explicat com volia que la vestissin i que la pentinessin quan morís i que fos, com així va ser, la seva amiga Lola Alvarez qui la fotografiés de cos present. Quin personatge!

Bibliografia
Jamis, R. Frida Kahlo. Barcelona. Columna-Circe. 1989
Ruhrberg, Schnekenburger, Fricke, Honnef. ARTE del siglo XX. Colònia. Ed. Taschen . 2001
www.literaberinto.com/pintura/fridakhalo.htm (sic)

Publicat al Butlletí de l'Associació del Personal de La Caixa el mes de juny de 2007

OLGA SACHAROFF


Els enamorats


Una georgiana de Barcelona

En un Saló de Tardor de París als anys vint del segle passat, el ceramista Llorens Artigas va topar amb un quadre titulat La Sardana, d’una pintora eslava que desconeixia. El tema del quadre li va fer descobrir l’autora, Olga Sacharoff, la qual feia anys que s’havia establert a Barcelona tot i que sovintejava les seves estades a París, on havia format part d’un grup d’avantguardistes russos, entre els quals cridava l’atenció la profusió de dones independents i autònomes que descabdellaven les seves obres amb l’entusiasme de la seva joventut i tota l’empenta de les avançades artístiques.
Olga Sacharoff havia nascut a Tblisi, Geòrgia, l’any 1879, en una família noble i catòlica. De pare rus i mare persa, va estudiar Belles Arts a l’escola de Tblisi però l’any 1910 es va traslladar a Munic on va coincidir amb el naixement de Der Blaue Reiter, un dels dos grups creadors de l’expressionisme alemany. Amb aquella gent la Sacharoff va començar a pintar a l’estil fauve.
En traslladar-se a París, el 1912, el cubisme la va apassionar i la seva relació, a través d’aquell grup d’artistes russos, amb els cubistes Gleizes, els Duchamp, Lhote, els del grup de Puteaux, li va suposar el reconeixement de la seva obra.
En aquell temps, en unes vacances a Capri va conèixer Otho Lloyd, tot un personatge. Nebot d’Oscar Wilde i germà d’Arthur Cravan, el boxador i poeta. Otho era un pintor amb molta vocació però amb poca traça i mai va destacar en pintura. En canvi va ser un excel·lent fotògraf.
Acuitats per la Primera Guerra Mundial Otho i Olga, després d’intentar instal·lar-se a Ceret i a Mallorca, es van decidir per Barcelona, com havien fet un munt d’artistes europeus: Picabia, els Delaunay, Marie Laurencin, Gabrielle Buffet i el germà d’Otho, Cravan.
El 1917 es van casar i després de vàries adreces es van establir en una torre amb jardí al carrer Manacor del Putxet. Els Lloyd van convertir la seva casa en un univers on es reunien, a més dels artistes estrangers refugiats, la crema de la intel·lectualitat barcelonina.
Aquell univers va ser també el laboratori d’Otho i l’estudi d’Olga, la pintura de la qual, abandonat el cubisme, va anar adquirint els trets que la van definir. L’estil de la Sacharoff es va acostar al primitivisme del Douanier Rousseau, obviant-ne els trets naïves, amb una temàtica que comprenia des dels retrats individuals fins els col·lectius, de grup, passant pels rams de flors que Olga pintava amb molta destresa.
En moltes de les seves teles hi apareixen animals. Els gossos i els gats hi surten molt sovint, però també ocells, orenetes i coloms, i peixos. El món que pintava Olga Sacharoff era un món paradisíac, on s’hi respira la joia de viure amb la natura sempre protegida i les persones, animals i plantes en perfecta harmonia.
La importància de la seva pintura ens la donen les exposicions individuals que va presentar. El 1922 la Galeria Syra de Barcelona la va donar a conèixer a la ciutat que l’havia acollit. Però també havia exposat a Munic, Florència, Roma i París i en col·lectives a Madrid, Londres, Nova York i Buenos Aires.
L’any 1947 amb motiu de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, Olga Sacharoff va guanyar el premi de pintura convocat per l’ocasió. El 1950 per problemes econòmics, els Lloyd, havien hagut de deixar la casa del Putxet i s’havien traslladat a un pis del carrer Balmes, on van continuar rebent amics. Olga era una cuinera excel·lent. D’aquells anys n’és el quadre La Colla en el qual hi va retratar tots els assistents a les seves tertúlies. S’hi poden comptar prop de quaranta persones.
La Galeria Syra va fer una exposició antològica de la seva obra el 1953. El 1954, l’Ajuntament de Barcelona li va concedir la Medalla d’Or de la Ciutat. El 1960 va ser la Dirección General de Bellas Artes qui la va exhibir a Madrid.
El 1967, Olga Sacharoff va morir víctima d’un càncer. Va pintar fins els darrers temps culminant una obra de la qual el crític Joan Merli havia dit l’any 1934: “La pintura d’Olga Sacharoff té una qualitat perenne de primer ordre”. L’Obra Social de la Caixa de Catalunya la va recordar en una mostra l’any 1994 i el MNAC la té exhibida en el mateix àmbit que les pintures de Picasso.

Bibliografia
Norandi, E. Olga Sacharoff. Ediciones del Orto. Madrid. 2006
Borràs, M. Ll. Otho Lloyd. Fundació La Caixa. Barcelona. 1992
Huici, F. Fuera de Orden. Mujeres de la Vanguardia Española. Fundación Cultural Mapfre Vida. Madrid. 1999
Publicat al Butlletí de l'Associació del Personal de La Caixa el mes de juliol de 2007

dimarts, 23 de setembre del 2008

MIQUEL VILLÀ


Berga. 1938


Matèria i color

Dedicat a Llorenç Sànchez i Vilanova

Miquel Villà és un dels artistes més destacats de la pintura catalana del segle XX. Nascut a Barcelona el 15 de febrer de 1901 i criat al Masnou, va ser el més gran d’una família de deu germans. Va estudiar a l’Escola Nàutica del Masnou que havia estat fundada pel seu avi. El seu pare, representant de vins se’l va emportar a l’Argentina amb només 11 anys i dos anys més tard, el 1914, tota la família es va traslladar a Bogotà on en Miquel va poder estudiar a l’Escola de Belles Arts.
Així va començar una vocació que li determinaria la vida: la pintura, acompanyada per l’afecció als viatges que, tornat a Catalunya el 1918 i seguint les passes del seu pare, el portaran a conèixer el continent americà i Anglaterra, Holanda, Bèlgica...i París.
A París s’hi va instal·lar el 1922, alliberat de la feina, i hi va viure fins el 1930. En aquella època a la capital francesa hi naixien i creixien la majoria d’avantguardes artístiques en un ambient sostingut per la bohèmia i les idees trencadores. Villà hi va fer amistat amb gent tan rellevant com Marcel Duchamp amb qui compartia l’afecció als escacs; els pintors Soutine, Torres Garcia, Togores, Fautrier, Pancho Cossío; els escultors Manolo Hugué, Apel·les Fenosa, Gargallo; i Tristan Tzara, ideòleg dels dadà, però també amb gent com Unamuno o el fill de Tolstoi.
Villà era una persona equilibrada, disciplinada i cordial, al·lèrgic a l’alcohol i molt allunyat del patró d’artista bohemi de l’època. Però en la seva estada a París va aprofitar el temps per acumular prou coneixements per aplicar-los rigorosament a la seva obra que mai no va poder ser classificada en cap dels ismes del moment: ni cubisme, ni fauvisme, ni tan sols impressionisme. La pintura de Villà era genuïna, amb dos elements ben diferenciadors: la matèria i el color.
La matèria, Villà l’anava col·locant amb paciència i rigor sobre la tela i sovint el gruix agafava espessors, marcava solcs i sostenia grumolls que, segons Gabriel Ferrater, eren l’element més fidedigne de Villà. L’altre element, el color, el constituïa una paleta d’ocres, blaus, verds, vermells i blanc que s’anava repetint i enriquint en totes les seves teles. Villà deia que, si no n’hagués hagut de viure, només hauria pintat un quadre a la seva vida. Que una pintura mai no estava acabada.
Miquel Villà era essencialment un paisatgista, però no deixava d’aproximar-se a altres temes quotidians. Els interiors – la cuina -, els estables, les natures mortes, retrats o escenes de grups. Totes les seves teles tenien la sòlida construcció apresa de Cézanne i el tractament del color inspirat per Rembrandt, els seus dos referents principals.
Era molt metòdic, cada any anava als mateixos llocs, els mateixos dies. Marta Maragall explica que el seu cicle vital era: una estada a París, després a Barcelona, seguida d’un creuer de deu setmanes per continuar amb una estada al Masnou, després Eivissa o Altea i La Pobla de Segur.
En aquest univers, La Pobla de Segur va ser una fita molt important en la seva trajectòria creadora. Villà la va descobrir el 1934 gràcies al seu amic Enric Porta, pintor nadiu d’aquella vila. I ja mai va deixar d’anar-hi. Va ser allà on va trobar els paisatges que més s’adeien a la seva manera d’entendre i veure el país per traspassar-lo al futur a través de la seva mirada. Les muntanyes del Pallars són un dels horitzons de Villà, juntament amb els carrers del Masnou i les marines d’Eivissa o Altea.
Però a La Pobla de Segur, la cordialitat d’aquell personatge va aconseguir que el consideressin un dels seus. Llorenç Sànchez i Vilanova ho explica amb molta tendresa en el seu llibre Miquel Villà i La Pobla de Segur.
Villà va tenir sempre els crítics d’art al seu favor. Pintant amb la sinceritat que ho feia no podia ser d’altra manera. Des d’abans de la guerra, amb Sebastià Gasch apassionat per la seva obra fins a Eugeni d’Ors que a la postguerra el va fer conèixer a Madrid, tots, absolutament tots, coincideixen en lloar la singularitat i la qualitat de les seves pintures.
El 1988 morí al Masnou. L’any següent a La Pobla de Segur li van fer un homenatge recordant-lo. El 2001, amb motiu del centenari del seu naixement, l’Ajuntament del Masnou va fer una exposició d’alguns quadres de la vila. En vida, Villà havia rebut guardons i premis però era un home sense ambicions, mai havia demostrat cap desig de pervivència en el futur, en tenia prou amb el plaer immens de pintar. Deia: Pinto perquè m’agrada la vida, perquè m’agrada la natura. I no necessito res més.Francesc Miralles, el 1998 va dir que Miquel Villà és un dels pintors catalans del nostre segle, més profunds i originals.

Bibliografia

Sánchez i Vilanova, Ll. Miquel Villà i La Pobla de Segur. Col. Història i Cultura del Pallars. Casa Torres. La Pobla de Segur. 1989
Giralt-Miracle D. (coord.) Àlbum Millà. Quaderns Crema S.A. Barcelona. 1998
Villà. Maestros actuales de la pintura y escultura catalanas. Nº 15. Ed. La Gran Enciclopedia Vasca. Bilbao. 1974
Tusell J., Urrutia, A. Miguel Villà. Fundación Banco Sabadell 1998
Miralles F. Miquel Villà. Barcelona 1901-1988. Manuel Mayoral. Barcelona 1998
Miquel Villà. Exposició antològica. Obra de 1917 a 1985. Departament de Cultura de la Generalitat de Barcelona i Obra Social Caixa de Barcelona. Barcelona. 1985

Publicat al Butlletí de l'Associació del Personal de La Caixa el mes de setembre de 2007

WIFREDO LAM


La jungla 1943


Un caribeny a l’avantguarda

Mantonica Wilson era una dona grossa com un armari, cubana d’origen africà, és a dir, descendent d’esclaus, la Mantonica era la fetillera de Sagua la Grande, una ciutat de la costa nord de l’illa de Cuba on va néixer Wifredo Lam, el seu fillol. Tenia la casa plena d’andròmines i de màscares que l’ajudaven en la seva tasca curandera. Però la Mantonica no era l’única extravagància d’aquella família.
El pare, Lam Yam era xinès, la mare, Ana Serafina Castilla també afrocubana. Wifredo Oscar de la Concepción Lam y Castilla, el vuitè dels germans, va néixer el 8 de desembre de 1902 quan el seu pare tenia 84 anys i el vigor suficient per viure’n vint-i-quatre més. Va morir als 108 anys i d’accident. Va caure d’un cavall.
El jove Wifredo tenia aptituds pel dibuix i la pintura i, amb el disgust de la seva padrina que el volia com a successor en les arts de bruixeria, el van enviar a Europa a desenvolupar les seves dots artístiques. Ell volia anar a París però no sabia francès i es va quedar a Madrid on va descobrir el Museo del Prado amb les pintures del Bosco, de Brueghel i de Goya que el van captivar. Tenia de professor precisament el director del Museu, Fernando Alvarez de Sotomayor un conservador radical amb qui no s’entenia gaire. Als vespres anava a pintar a la Escuela Libre de Paisaje coneguda com Escuela Altamira on, a més de pintura, aprenia les virtuts republicanes.
L’any 1929 es va enamorar d’una extremenya, l’Eva Piriz, amb qui es va casar, van tenir un fill i al cap de poc temps, mare i fill van morir de tuberculosi en part degut a la pobresa en que vivien. Això el va portar a extremar les seva dedicació a la República, plasmada en la defensa de Madrid al començament de la guerra. Es va afiliar a l’exèrcit republicà i va treballar en una fàbrica d’armament posant espoletes a les bombes antitancs. També va estar al Ministeri de Propaganda.
La pintura que feia en arribar a Madrid era figurativa, amb paisatges acolorits, de colors plans tancats en el traç del dibuix. Però de mica en mica les seves figures es van geometritzar i, qui sap si per influència de Torres-Garcia, es van simplificar, esquematitzar.
Una malaltia el va dur a l’hospital de Caldes de Montbui, l’any 1938. Mentre se’n refeia ajudava a pintar els decorats d’una obra teatral que preparava el grup d’afeccionats del poble i allà el va conèixer l’escultor Manolo Hugué, Manolo. Sabedor de la seva dèria per arribar a París, Manolo li digué: Si te’n vas a París et donaré una carta de presentació a un amic meu que es diu Pablo Picasso.
Wifredo Lam era una home alt, esprimatxat, amb cara de xinès, com el seu pare i negre, com la seva mare. Era polit i li agradaven les camises xineses sense coll. La seva alçada i el seu capteniment no passaven desapercebuts. Picasso li va dir que, si no hagués portat la carta de Manolo, també l’hauria clissat pels carrers de París. Picasso li va fer una rebuda molt càlida. Les seves obres li van agradar i de seguida va veure que Lam era un artista de debò. El va presentar a tots els seus amics que eren la flor i nata del món artístic: Miró, Léger, Matisse, Braque... i a Pierre Loeb, marxant que es va fer càrrec de l’obra de Wifredo, amb un contracte amb paga mensual que li permetia menjar calent dues vegades al dia.
El juny de l’any 1939 Lam va fer la seva primera exposició individual a París i el mes de novembre, juntament amb Picasso, van exposar a la Perls Gallery de Nova York. Picasso sempre el presentava com el seu parent i li tenia moltes atencions. Wifredo Lam va ser mimat i encoratjat pel malagueny com no ho havia estat cap altre artista. Fos com fos, quan Lam es va veure amenaçat per l’arribada dels alemanys li va confiar totes les seves obres.
I va iniciar el retorn a Cuba. Un viatge que se li va fer més llarg d’allò que havia previst. La fugida de París va ser tràgica. Va anar fins a Bordeus a peu i d’allà, també a peu, va arribar a Marsella on hi havia un munt d’intel·lectuals arraconats pel govern de Vichy, per perillosos, en espera de trobar l’oportunitat de canviar d’aires. A Marsella s’hi va trobar els surrealistes, Chagall, Ernst, Óscar Domínguez... i el seu líder, André Breton, amb el qual Lam va establir una franca amistat. Breton li va encarregar la il·lustració de l’últim dels seus poemes, Fata Morgana, que les autoritats van confiscar i del que només en queden cinc exemplars, però aquell opuscle i la relació del pintor amb el surrealisme van marcar per sempre més la seva obra. Tot i que, val a dir-ho, la pintura de Lam mai va tenir cap del elements que definien els surrealistes: no era mecànica ni semblava reflectir cap somni ni cap manifestació del subconscient.
Però els surrealistes sempre el van considerar dels seus.

Un avantguardista amb Fidel Castro
De Marsella Wifredo Lam en va poder marxar, junt amb tres-cents d’aquells intel·lectuals que esperaven l’oportunitat per fugir, a bord del Capitaine Paul-Lemerle, un vaixell amb dues cabines i set lliteres, amb tota aquella gernació amuntegada que s’hi bellugava com podia. Claude Lévi-Strauss, que també hi anava, ho explica en els seu llibre Tristes Tropiques. Van ser quatre setmanes de purgatori, de falta d’higiene, de buscar amagatalls per no ser torpedinats, fins que van arribar a Fort-de-France, la capital de la Martinica on van ser rebuts amb hostilitat i internats en una leproseria que funcionava com a camp de concentració. S’hi van estar quaranta dies.
Els francesos eren autoritzats a sortir i Breton va fer amistat amb el poeta i polític Aimé Césaire, inventor i defensor del concepte negritud, que publicava la revista Tropiques que, ves per on, defensava tots els postulats dels surrealistes. Breton i Césaire visitaven i ajudaven Lam i entre tots van teixir una bona amistat.[1]
De la Martinica van anar a Saint-Thomas, d’allà a Santo Domingo i finalment, Lam va arribar a Cuba al cap de set mesos d’haver sortir de Marsella i després d’haver-se dispersat el grup d’amics. Però la Cuba que va trobar després de disset anys d’absència no era pas un paradís. La pobresa continuava sent la constant de la seva gent, els negres, i les autoritats no semblaven inclinades a cap aire democràtic. Wifredo es va posar a treballar amb força i, a finals de 1942 va començar la que seria la seva obra cabdal, La Jungla, que acabaria l’any 1943 i exposaria a Nova York a la Galeria Pierre Matisse, amb una crítica ferotge que el va arribar a titllar de “bevedor de sang humana”.
A partir d’aquella època la pintura i els dibuixos de Wifredo Lam han mantingut les constants estilístiques que el van donar a conèixer arreu del món. Les seves teles reflecteixen uns personatges fantàstics, esprimatxats, nus, sortits de la selva, meitat humans, meitat animals, sovint amb peülles de cavall i gairebé sempre amb les cares reproduint les màscares de la santeria de Mantonica Wilson, la seva padrina, dels déus de la cultura yoruba, la que els esclaus havien portat de Nigèria. Són la representació del món interior de Wifredo Lam que té el misteri, la força i l’energia de la raça africana més la modèstia, la paciència, la senzillesa i la serenitat de la asiàtica.
L’any 1944 es va casar amb l’alemanya Elena Holzer, de qui es divorciaria sis anys més tard. Després d’una estada a Haití, amb Breton, va tornar a París i va repartir la seva vida entre Cuba, Nova York i la capital francesa. Wifredo Lam començava a ser famós. El 1952 s’instal·lava definitivament a París. Li van començar a arribar premis i distincions. El 1955 va conèixer Lou Laurin, una noia sueca, que al cap de cinc anys seria la seva tercera, i última, esposa i la mare dels seus quatre fills. El 1956 s’escapava a Colòmbia a buscar pedres precioses amb una colla de desarrelats, però per no gaire temps. Va tornar als seus llocs habituals i va seguir viatjant arreu del món i exposant a París, La Habana, Caracas, Malmö, Chicago...
El 1959 cau Batista i arriba Fidel Castro de qui Lam en va ser un fervent seguidor. però havia descobert Albisola Mare, una localitat italiana on al cap de pocs anys hi fixaria la seva residència. Allà hi va trobar Asger Jorn el promotor del grup de pintors nòrdics CoBrA, (acrònim de Copenhaguen, Brussel·les i Amsterdam), que el va introduir en el món de la ceràmica. Durant els anys seixanta va continuar rebent premis, com el Guggenheim internacional, i va intensificar la seva col·laboració amb el govern cubà. Els va organitzar el Saló de Maig, l’any 1967, que va rebre una gran assistència de públic. A París li van muntar una retrospectiva de la seva obra al Museu d’Art Modern.
Wifredo Lam era un home educat que escoltava i ajudava tothom. Compromès des de jove en la defensa dels valors culturals de la seva gent i disposat a denunciar en les seves obres les injustícies cap els pobres. Va ser home de grans amics: Picasso, Breton, Césaire , Jorn...
El cubà, artista mestís que havia dit: Reivindico com avantpassats els aborígens, els esclaus i els rebels de tota mena, espanyols, africans i xinesos, perquè la nostra nació es va formar amb tots ells!, va morir a París, l’11 de setembre de 1982.
La seva obra es troba als museus d’arreu del món.

[1] Césaire va ser durant molts anys alcalde de la capital Fort-de-France. Del caràcter de Césaire en dóna fe l’incident, ara fa un parell d’anys, provocat per la negativa de rebre l’aleshores ministre de l’Interior francès, Nicolas Sarkozy.



Bibliografia

Fouchet M.P. Wifredo Lam. Edicions Polígrafa S.A. Barcelona. 1976

Publicat al Butlletí de l'Associació del Personal de La Caixa els mesos de Març i Abril de 2008, abans de la mort de Césaire.

diumenge, 14 de setembre del 2008

MARIE LAURENCIN


Apollinaire i els seus amics. 1908

La pintura independent

Marie Laurencin als volts de 1925 era, segurament, la dona pintora més famosa del món. Les seves pintures, de tons esclarissats, de colors blau, gris i rosa, representant gairebé sempre noies d’ulls negres, voltades de flors, d’animals, de guitarres, de tot un univers lleuger, havien conquerit la burgesia parisenca que feia cua per a ser retratada per la Laurencin. La mateixa burgesia que feia cua a casa de la Coco Chanel o per comprar els llibres de la Colette.
Especialment les senyores, perquè Marie Laurencin tenia flaca per pintar senyores. I pels autoretrats. Ja des de la seva joventut, als dinou anys, els seus quadres són majoritàriament autoretrats, pintats amb una apreciable destresa i amb una paleta, diríem, molt poc femenina, que recollia les amargors de la vida que li havia tocat de viure.
Marie Laurencin era filla de pare desconegut. Bé, no ben bé desconegut, perquè hom sabia que el senyor Alfred Stanislas Toulet, funcionari d’hisenda, casat i pare de família, havia seduït Pauline Mélanie Laurencin i de la seducció n’havia nascut, el 31 d’octubre de 1883, Marie. El seu pare mai no la va voler reconèixer, però tampoc mai no la va abandonar. Li donava consells i diners. L’amargor de Marie venia perquè la seva mare, al principi, tampoc se l’estimava massa.
Amb trenes, un caràcter difícil, un vocabulari de carreter i molta traça per pintar, a l’Acadèmia Humbert de París, el 1904 s’hi va trobar amb Braque que també hi estudiava. Aquest la va portar al Bateau Lavoir, el cau que servia de taller a Picasso i a tota una colla d’arreplegats, morts de gana, que arribarien a canviar la història de la pintura. A l’empara d’aquella trepa, Marie va portar una obra al Saló dels Independents de 1907, el mateix any que Picasso la presentava a Wilhem de Kostrowitzky, conegut com a Guillaume Apollinaire, el poeta, escriptor i guru dels artistes de l’avantguarda.
La relació de Marie i Apollinaire va durar cinc anys però va ser molt tumultuosa. Marie era casolana i Guillaume necessitava viure a l’ull de l’huracà. També era molt violent, un tirà, i van acabar malament. En aquell temps Marie havia canviat la seva pintura. Es movia entre els fauves i els cubistes però mai es va apuntar a cap del moviments, a cap isme. Al quadre Apollinaire i els seus amics de 1908, la pinzellada violenta del seu començament s’ha transformat en colors plans i un dibuix senzill, gairebé naïf però d’una construcció molt remarcable. Els amics del quadre són ella, Picasso i Fernande Olivier amb qui també tenia relacions tibants.
Separada d’Apollinaire, el 1913 se li va morir la mare. La seva soledat no durà gaire ja que el 22 de juny de 1914 es casava amb el baró alemany Otto von Wätjen amb qui va haver de fugir al cap de dos mesos, cap a Espanya: Madrid, Màlaga, la costa d’Astúries i Barcelona van ser alguns dels llocs on s’establiren. No paraven gaire temps enlloc per les sospites d’espionatge que acompanyaven el baró. A Barcelona s’hi va trobar amb altres refugiats il·lustres: Picabia, els Gleizes, els Delaunay, Otto Lloyd i Olga Sacharoff, Arthur Cravan... Marie va participar en l’edició de la prestigiosa revista 391 editada pel galerista Dalmau.
Tot i que en aquells anys gairebé no pintava, a partir de la seva estada a Barcelona es defineix el que hauria de ser el seu estil més personal. La paleta amb el color blau cel, gris i rosa li serviria per guanyar-se la vida, junt amb els figurins d’infinitat de ballets o la il·lustració de llibres. Divorciada el 1921, s’instal·la a París, malgrat que li havien confiscat el seu patrimoni per ser alemanya d’adopció, però el seu poder de seducció i les seves relacions la van ajudar a fer-se un nom en aquella societat del alegres anys vint.
L’any 1925 s’havia ficat a casa Suzanne Moreau, una jove que li feia de minyona, de dama de companyia i de tot el que convingués. El 1954 va adoptar-la i el 8 de juny de 1956 quan Marie va morir d’una crisi cardíaca, va heretar tot el seu patrimoni i els seus quadres. Marie va ser enterrada al cementiri Père Lachaise de Paris, vestida de blanc, amb una rosa a la mà i amb les cartes d’Apollinaire de coixí, tal com havia demanat.
Marie Laurencin havia estat una dona d’esperit estrambòtic, fidel a la seva paleta, al seu cavallet, a la seva manera de pintar. Dona silenciosa en la seva vellesa, lectora i escriptora modesta va ser respectada i reconeguda per la gent del seu temps. Havia exposat arreu del món i tots els museus tenen obra seva. Era Cavaller de la Legió d’Honor, però sobre tot era una dona seductora.
Una prova del seu poder de seducció el trobem, encara ara, al Japó. Allà, un industrial ric, el senyor Masahiro Takano, propietari d’una estació d’estiu de muntanya, a Tateshina, un parc nacional protegit, hi va construir al costat del seu hotel, l’any 1983, un Museu Marie Laurencin. Des que va veure un quadre de la Laurencin en un dels seus viatges, el senyor Takano va quedar-ne enamorat i no ha parat de comprar tota la pintura, dibuix o gravat que ha trobat: en el Museu ja hi exhibeix 88 pintures, 26 aquarel·les, 195 gravats, 528 obres sobre paper i tots els llibres i documents que ha trobat de la seva pintora preferida. Algunes d’aquestes obres provenen de la subhasta feta en morir Suzanne Moreau.
Si algú té interès en visitar aquest museu, sàpiga que és a 200 km al Nord-oest de Tokyo. Cal agafar l’autopista de Chuo i sortir a Suwa en direcció a Tateshina Higland. Diu que hi ha 30 minuts. És l’únic museu que hi ha al món de Marie Laurencin.

Bibliografia
VVAA. Marie Laurencin. Fondation Pierre Gianadda. 1994. Martigny. Suïssa

Publicat al Butlletí de l'Associació del Personal de La Caixa el maig de 2008

SUZANNE VALADON


L'habitació blava. 1923

Una dona terrible, una pintora genial

Suzanne Valadon no es deia Suzanne, es deia Marie-Clementine. Havia nascut el 1865 a Bessines-sur-Gartempe, entre Niort i La Rochelle, filla de pare desconegut i de Madeleine Valadon, vídua d’un falsificador de moneda que havia mort presoner a l’Illa del Diable a la Guaiana francesa. La infantesa, Marie-Clementine la va viure amb la seva mare a La Butte, Montmartre, en una vida de misèria i de privacions. Expulsada d’un col·legi de monges, va començar a treballar de cosidora ben jove. Abandonada l’agulla i el didal es va dedicar al circ, amb tan entusiasme que, un dia, va caure del trapezi. Refeta de l’accident va decidir guanyar-se la vida fent de model de pintors i es va plantar a la plaça Pigalle, com tots els que es dedicaven a la postura, fins que la van llogar.
Als quinze anys, amb un cos esplèndid i un esperit molt viu, va començar a fer de model per Puvis de Chavannes, després per Auguste Renoir (és la noia dels quadres de ball) i més tard per Toulouse-Lautrec. Com manaven els cànons de l’època, les models, sovint, es convertien en amants dels pintors. Marie no va ser-ne l’excepció. Amb diners suficients per mantenir la seva mare alcohòlica, ella tenia prou llibertat per passar-se les tardes i els vespres a les múltiples guinguettes, molins, bars i tuguris del barri fent també el seu consum d’absenta.
Des de petita, a Marie li agradava dibuixar. Tot i que mai va rebre cap formació acadèmica, quan Degas va veure els seus dibuixos la va animar i li va exigir que continués dibuixant. Degas era un misogin, però amb Marie hi tenia una certa debilitat. Li comprava els dibuixos, en feia comprar als seus amics, i li deixava exposar-los junt amb les seves teles. Degas va ser el seu mestre. També li va ensenyar l’art del gravat i l’aiguafort.
Però a més del dibuix a Marie també li agradaven els homes i entre els seus amants, després dels pintors, va venir Eric Satie, el músic, amb qui va tenir una tempestuosa i curta relació. I Miquel Utrillo, el periodista català que vivia al Moulin de la Galette amb Rusiñol i Casas i altres catalans. Quan es van conèixer Marie tenia 18 anys i Miquel en tenia 20. Amb ell va viure una altra època de bonança econòmica, però Utrillo va deixar París per anar a córrer món. Es van tornar a trobar amb motiu de l’exposició universal de 1889, commemorativa del centenari de la Revolució Francesa. En aquell temps, Marie tenia un fill de 6 anys que, tot i que ella deia que no podia saber qui era el seu pare, era clavat a Miquel a qui Marie va pressionar per casar-se com havia fet abans amb Toulouse-Lautrec. Però només en va treure el reconeixement de la paternitat del noi: Maurice Utrillo. Marie es va casar amb Paul Moussis, un home gris i ric amb qui va viure tretze anys.
El fill pintor – Maurice Utrillo, el seu fill, amb el temps arribaria a tenir més nom, i més ingressos que la mare que ja firmava Suzanne Valadon. La vida de Valadon no pot explicar-se sense el calvari que li va fer viure el seu fill. Als sis anys, a cura de Madeleine, la seva àvia alcohòlica, el nen ja era alcohòlic. L’àvia li donava canards, terrossos de sucre sucats amb conyac i li posava vi a les sopes per fer-lo dormir. Durant cinquanta anys, les borratxeres – una amb Modigliani va ser famosa -, els escàndols al carrer, les destrosses de locals, els delirium tremens de Marcel, van marcar la vida de la seva mare.
Però no tot van ser desgràcies. Maurice tenia un amic, André Utter, llauner de professió i pintor de vocació, de qui Suzanne es va enamorar tan follament que va demanar el divorci de Moussis i es va ajuntar amb Utter, de 21 anys, el 1907. Suzanne en tenia 42. Valadon, Utrillo i Utter eren coneguts com la trinitat maleïda. Durant vint-i-cinc anys el camí dels tres va seguir ritmes diferents: l’èxit per Valadon, la glòria per Utrillo i la indiferència per Utter que es va dedicar a administrar, sense gens d’èxit, la fortuna dels altres dos.
L’obra de Suzanne, d’una virilitat innovadora – va ser la primera en pintar nus masculins – es distingia per una paleta postimpressionista de colors vius, aplicats com Gauguin en els seus cloisonnés, i sense negres ni blancs com havia après de Renoir. Les seves obres eren elogiades per la crítica i el públic. Els retrats que feia Suzanne reflectien fidelment la psicologia del personatge. Associada a la FAM, Femmes Artistes Modernes, on també hi havia Maria Blanchard, Tamara de Lempicka i Marie Laurencin, la seva obra va ser coneguda arreu d’Europa i als Estats Units. La crítica va haver de reconèixer que la pintura femenina no desmereixia gens de la masculina. El 1931 va ser el cènit de la seva carrera. El maig va exposar 40 quadres i a l’octubre 65 en dues galeries parisenques, amb l’assistència d’Édouard Herriot president del consell de la República.
El 1932 va trencar amb Utter, faldiller i mal administrador que va acabar arruïnant-se i arruïnant-la a ella. Va escriure a un amic: Marie és terrible. Maurice s’havia casat als 52 anys amb Lucie Valore de 57, vídua d’un banquer ric, després d’un arravatament religiós. La Valore li havia mitigat l’alcoholisme aigualint-li el vi.
Suzanne va morir el 6 d’abril de 1938, pintant encara amb el mateix vigor de sempre i acompanyada d’un jove conegut com a Gazi el tàrtar amb qui convivia. Deixava 480 teles, 275 dibuixos i 31 gravats. Havia dit: He tingut una bona vida, molt trista.

Bibliografia
Rosinsky T.D., Suzanne Valadon. Éditions Flammarion. Paris. 2005

Publicat al Butlletí de l'Associació del Personal de La Caixa el mes de juny de 2008

dimecres, 10 de setembre del 2008

CHAÏM SOUTINE


El Cambrer. 1927

Jueu errant, pintor maleït

Smilovici és un llogaret de Lituània, prop de Minsk, que l’any 1893 tenia 400 habitants i una petita comunitat jueva – una stetl – que, pobra i atemorida, vivia la conservadora ortodòxia de la religió hebrea.
Chaïm Soutine hi va néixer aquell any, desè fill d’una família d’onze germans. El pare, es guanyava la vida fent de sastrinyol i hauria volgut que el seu fill hagués sigut sastre o sabater però el xicot tirava per dibuixant, activitat totalment prohibida a l’stetl. “Un jueu no pinta” li deien els seus germans més grans tot atonyinant-lo.
Al setze anys, Chaïm va dibuixar un vell de la comunitat i els fills d’aquell home li van clavar una allisada que el van deixar per mort. Va estar una setmana sense poder caminar i la seva mare, que va anar a protestar, va obtenir una compensació de 25 rubles amb els quals Chaïm es va poder traslladar a Minsk, amb el seu amic Michel Kikoïne, per estudiar pintura. L’any següent van anar a Vilna a fer un curs de tres anys a l’Escola de Belles Arts però a l’examen d’ingrés els nervis li van impedir de dibuixar un con, un cub i un gerro i va ser rebutjat. La seva ploranera va entendrir el tribunal que li va deixar repetir la prova i finalment va ser admès.
Paris – Acabats els estudis, el 1913, amb vint anys va arribar a París i es va instal·lar a La Ruche, un edifici estrambòtic on hi tenien l’estudi Chagall, Léger, Lipchitz, Kisling i Modigliani amb qui va establir una profunda amistat. Modigliani li va presentar el seu marxant, Zborowski, però Soutine no va poder sortir d’una pobresa extrema i va portat, durant anys, una vida de misèria i brutícia, alleugerida només pel goig de pintar. Al voltant del seu llit hi havia de posar pots de parafina per a ofegar-hi les xinxes i, en una ocasió, es va haver de fer una camisa d’uns calçotets vells perquè no tenia res per posar-se.
Per poder sobreviure va treballar de maleter a l’estació, decorador d’exposicions i, en temps de guerra, de cavador de tombes. La seva tenacitat i astúcia davant l’adversitat, apresa a l’stetl en la infantesa i adolescència el van ajudar a tirar endavant. Els seus quadres serien sempre un reflex d’aquella misèria, d’aquella tristesa i del seu sofriment. Admirador d’El Greco, influït pels temes de Van Gogh, va aprendre de Cézanne com aplanar els volums i de Bonnard, potser el seu únic mestre, com donar gruix a les teles.
El 1919, Zborowski el va fer instal·lar a Céret, on la llum mediterrània li va aclarir la paleta. En tres anys va pintar 200 quadres de l’anomenat estil de Céret que es distingeix pels paisatges violents, amb cases i arbres inclinats, guerxos, i carrers tortuosos. Tornat a París, va renegar d’aquesta època i va destruir moltes obres, especialment aquelles que algun espectador deia que recordaven l’estil d’altres artistes.
La seva pintura – Els temes de les seves obres són repetitius: paisatges, natures mortes i retrats. Les natures mortes són sempre d’animals morts, escorxats i amb aspecte putrefacte. La cultura hebrea exigeix que els animals siguin sacrificats amb rapidesa i la seva sang recollida immediatament. Soutine, qui sap si per dur la contrària, deixava que els models es podrissin i les gallines, faisans, conills o el bou que pintava, omplien de pudor i de més brutícia el seu estudi.
Els retrats són seriats. Pintava escolans, cuiners, pastissers, maîtres i porters d’hotel, homes i dones gairebé sempre desconeguts. Els pintava de cara, com ho feia Modigliani, amb el fons buit i mai, excepte una vegada, pinta nus, una altra de les exigències de la tradició hebrea que condemna la visió dels cossos despullats.
L’any 1923 la sort li canvia. El Dr. Albert C. Barnes, industrial farmacèutic, americà i ric, seguint el consell de Paul Guillaume, compra gairebé un centenar de teles de Soutine que va poder deixar enrere i per sempre la misèria i des d’aleshores ja va comprar les camises noves. També va abandonar els llocs que freqüentava i els vells amics. Però la seva pintura va seguir reflectint la soledat, la tensió, la revolta i el sofriment.
Tot i que Soutine ha sigut classificat sempre com a expressionista, a diferència de l’expressionisme alemany, cerebral i lligat a idees i a estats d’ànim, la pintura de Soutine està arrelada a l’impressionisme francès i és física i tangible i no és mai una pintura compromesa, ni socialment, ni psicològica, ni política.
Jueu errant i pintor maleït però sempre respectat per la gent de l’ofici, Soutine va viure els darrers temps de la seva vida fugint i amagant-se dels nazis. Feia anys que una úlcera d’estómac l’obligava a un règim alimentari limitat a patates bullides, brous i llet. La por i el neguit de la seva situació van provocar la perforació de l’úlcera i, des de Champigny-sur-Veuldre, on estava amagat, l’hagueren de traslladar a París per a ser intervingut. La marrada que van haver de fer per no caure en mans dels alemanys va allargar massa el viatge i Chaïm Soutine va morir a la sala d’operacions el dia 9 d’agost de 1943. Tenia 50 anys.

Bibliografia
Tuchman, M., Dunow, E., Perls, K. Chaïm Soutine. Catalogue Raisonné. 2001 Taschen. Colònia.

Publicat al Butlletí de l'Associació del Personal de la Caixa el mes de setembre de 2008

JUAN MUÑOZ


JUAN MUÑOZ

Una exposició retrospectiva al Guggenheim de Bilbao

Juan Muñoz era un artista madrileny que havia assolit un prestigi internacional culminat amb una gran exposició a la Sala de Turbines de la Tate Modern a Londres, que dirigeix el valencià Vicent Todolí, l’estiu de 2001, just quan Muñoz va morir als 48 anys a la seva casa d’Eivissa. D’aquella exposició titulada Double Bind (Doble vincle), del valor de la seva obra i del record permanent de l’artista, n’ha sorgit la Retrospectiva que, muntada i exhibida per la pròpia Tate Modern a Londres, ha viatjat al Guggenheim de Bilbao i properament ho farà al Museo Serralves de Porto per acabar el seu periple al Centro de Arte Reina Sofia de Madrid del 19 de maig fins el 3 d’agost de 2009.
L’univers de Juan Muñoz, ple d’homenets amb cara de xinesos que riuen amb insolència, és prou conegut arreu, però l’exposició, que comprèn 80 obres entre escultura, instal·lacions, dibuixos, collages, guions radiofònics, assaigs, textos i experiments amb llum, so i ginys mecànics, ensenya tot el procés creatiu i l’evolució de la seva obra. Dels balcons, escales de cargol i baranes del seus inicis, hom veu l’aparició dels que Muñoz anomenava els seus personatges: ninots de ventríloc, nans, figures amb base esfèrica i els homenets monocromàtics que semblen parlar – en algun hi va incorporar so -, riure o simplement badar.
Juan Muñoz havia començat a estudiar arquitectura, d’aquí que en tota la seva obra l’espai hi té una importància fonamental per a bastir allò que Muñoz ens vol explicar a través de les seves criatures, en uns escenaris gairebé teatrals on l’escenografia la determinen miralls o terres de linòleum de formes geomètriques inquietants i on els tambors són l’atrezzo més recurrent.
La seva vida – Juan Muñoz va néixer a Madrid el 17 de juny de 1953. Tenia sis germans i després d’uns estudis inacabats se’n va anar, el 1970, amb el seu germà Vicente a Londres, des d’on van recórrer diversos països d’Europa. Amb una beca del British Council va estudiar litografia i va començar a experimentar la incorporació de sons i gravacions en escultures durant els anys 1976 i 1977. Dos anys més tard, amb una altra beca, va aprofundir els seus coneixements de litografia i va conèixer Cristina Iglesias1 amb qui es casaria més endavant. Una altra beca el va portar a Nova York.
El 1982 es va instal·lar a Torrelodones des d’on va comissariar vàries exposicions i on va començar a fer escultura. L’any 1986 n’exhibeix a la Biennal de Venècia, juntament amb un experiment sonor, un disc de 45 r.p.m. compost amb el seu cunyat Alberto Iglesias amb qui col·laborarà sovint.
Vista en perspectiva la vida creativa de Juan Muñoz sembla força afortunada. Les exposicions a l’estranger van ser freqüents. Des de la primera al Museu d’Art Contemporani de Bordeus, el 1987, la seva obra va ser vista arreu del món: Chicago, Londres, Roma – on va viure un any -, Anvers, Dublín, Boston i un llarg etcètera d’èxits que inclou la concessió, l’any 2000, per part del govern de l’estat, del Premio Nacional de Artes Plásticas i que té el seu punt culminant en l’esmentada exposició de la Tate Modern, de la qual, set anys després, encara se’n parla. De Muñoz podem admirar a Barcelona la seva obra Una habitación en la que siempre llueve instal·lada a la Barceloneta per les Olimpíades de 1992 i que – cosa rara – es conserva prou neta. També la Fundació la Caixa té una de les seves Escenas de conversación amb tres personatges de base esfèrica que fan petar la xerrada.
Muñoz era un artista polifacètic i aquesta Retrospectiva en dóna fe. Els dibuixos amb guix sobre tela de gavardina negra eren tan atractius i interessants com els guions radiofònics que escrivia i que, el 1996, li van valer el premi al millor programa de ràdio produït a Alemanya.
Juan Muñoz va morir el 28 d’agost de 2001. La seva prematura desaparició ens ha privat d’un gran artista però la seva obra ja forma part de la història de l’art contemporani.

Bibliografia
VV.AA. Juan Muñoz. Retrospectiva. Catàleg de l’exposició al Museu Guggenheim de Bilbao. 2008

1 Cristina Iglesias (1956), escultora basca autora de les portes de l’ampliació del Museo del Prado de Madrid

Publicat al Butlletí de l'Associació de Personal de la Caixa, mes d'Octubre de 2008