Una antològica d’antologia
A Venècia es presenta la més important de les exposicions organitzades per commemorar el centenari del naixement de Salvador Dalí. Inaugurada el passat 12 de setembre estarà oberta fins el 16 de gener de 2005, i després es podrà veure des del 16 de febrer fins el 15 de maig a Filadèlfia.
La de Venècia està ubicada i muntada pel Palazzo Grassi i produïda conjuntament amb la Fundació Gala-Salvador Dalí de Figueres amb la col·laboració del Salvador Dalí Museum de St. Petersburg de Florida, el Centro Nacional de Arte Reina Sofía de Madrid i el Philadelphia Museum of Art que és on s’exposarà als EEUU. Tots plegats han arribat a reunir un conjunt d’obra de Salvador Dalí que difícilment es podrà tornar a veure mai més tota plegada. El que és segur és que no es veurà ni a Catalunya, tan atrafegats com hem estat amb el Fòrum, ni a l’estat espanyol. Com també es gairebé segur que el Palazzo Grassi, propietat de la Fiat, tanqui després de vint anys d’activitat amb aquesta exposició. Les finances de l’empresa automobilística no estan per gaires alegries culturals.
El muntatge – L’exposició ha estat muntada per l’arquitecte Óscar Tusquets que és patró vitalici de la fundació de Figueres. Ha hagut de treballar amb les dificultats que proporciona un palau venecià però les obres es veuen bé i els televisors penjats al llindar de les portes faciliten el coneixement del pintor empordanès. Les butaques de les sales de projecció de les pel·lícules són reproduccions dels llavis de Mae West i al vestíbul hi ha muntat una gegantina corporeïtzació dels dos tigres sortint de la boca d’un pagre i aquest d’una magrana del Somni causat pel vol d’una abella al voltant d’una magrana, un segon abans de despertar de 1944.
En entrar hi trobem la darrera pintura de Dalí, després les teles es presenten agrupades per temes: les imatges dobles, el surrealisme, el cubisme, l’era atòmica, els retrats, etc. etc. i al final hi ha penjades les obres dels seus inicis.
Les obres - Hi ha més de 200 obres la tria de les quals ens porta a dir que gairebé han pogut presentar les obres cabdals de Salvador Dalí. La mostra evidencia la perícia pictòrica del jove Dalí per passar a demostrar les vacil·lacions de l’autor a l’hora d’agafar un estil propi: hi ha quadres que podrien ser de Jean Arp, o de Miró o del propi Picasso. La trobada amb el surrealisme posa de manifest el geni i confirma allò amb que tothom està d’acord, el millor Dalí és el surrealista. Però l’exposició de Venècia palesa també que, en l’anomenada època tardana, Dalí continua sent el mestre, que la claror del cel de Cadaqués el va acompanyar fins els darrers dies, que el seu ofici estava tan arrelat a l’Empordà que fins i tot quan retratava senyorassos americans ho feia amb el fons de la seva terra com es pot veure amb el Retrat de Madame Isabel Styler-Tas (Malenconia).A la mostra del Palazzo Grassi hi ha quadres pertanyent a col·leccions privades que serà difícil de tornar a veure. Com la Madona de Port Lligat pintada al 1950, de dimensions remarcables, 366 x 244 cm, i d’una execució portentosa amb una munió de símbols dalinians com la panera i el pa, o el rinoceront que apareix per primera vegada, i les conquilles de sípia que es van convertint en Gala, la musa constant, vestida de núvia o l’ou penjat del sostre a la manera de Piero della Francesca. Dalí deia que si la pintura volia sobreviure, els artistes joves havien de tornar a l’esplendor del Renaixement.
El Retrat del meu germà mort, de 1963 ens mostra la capacitat de Dalí per inventar-se el seu món. Malgrat que el seu germà va morir quan encara no tenia ni dos anys, el quadre representa un noi adolescent, el rostre del qual està compost per cireres i els cabells són part d’un voltor que, segons l’autor identifica la seva mare. El fons recorda l’Àngelus de Millet i els guerrers de les llances podrien molt ben ser astronautes.
El Catàleg - Hi fa la introducció Dawn Ades, comissària de l’exposició, per continuar tot seguit amb el comentari de totes les obres exposades a Venècia i d’altres que s’han quedat a Amèrica esperant ser exhibides allà o que són en altres exposicions. Aquí no hem vist els rellotges tous de La persistència de la memòria ni Crucifixió (Corpus Hipercubicus) ni d’altres però ja se sap, la felicitat mai no és completa. Segueix un Diccionari amb temes dalinians i una Cronologia, escrita per Montse Aguer, Directora del Centre d’Estudis Dalinians. També hi ha una antologia de textos de Salvador Dalí i un Apèndix d’Exposicions, Bibliografia, Índex d’obres i Índex onomàstic. Un bon record de la millor exposició d’un dels millors pintors del segle XX en el centenari del seu naixement: Salvador Dalí.
Publicat al Butlletí de l'Associació del Personal de La Caixa el mes de novembre de 2004