PAUL KLEE

Senecio 1922

L’alemany que no va poder ser suís

Paul Klee, pintor, dibuixant, violinista, mestre, escriptor i teòric d’art, va ser, després de Picasso, qui més va influir en la creació artística del segle passat. Productor en els seus inicis d’obres de petit format, dibuixos i aquarel·les amb les pintures d’èpoques posteriors va arribar a acumular 9.800 obres com recull el seu catàleg raonat.

            La característica principal d’aquesta producció és la impossibilitat d’adscriure-la a cap dels moviments del seu temps. Tot i haver format part dels fauves alemanys, Klee va conrear sempre un estil personal inclassificable. Proper als cubistes, festejat pels surrealistes, puntillista a estones, la seva obra és plena de símbols que, al llarg del temps, han influït i inspirat a molts altres artistes.

            Klee va sobresortir especialment durant la seva etapa de mestre a la Bauhaus, de 1921 a 1931. Va ser en aquest període que va publicar les seves teories, alguna de les quals, com el Llibre pedagògic d’esbossos es va convertir en un dels textos importants de teoria artística.

La seva vida – Paul Klee va néixer el 18 de desembre de 1879 a Münchenbuchsee, prop de Berna. El seu pare, Hans Klee, era alemany i feia de professor de música. La seva mare, Ida Klee, suïssa, era cantant. Amb 19 anys, Paul se’n va anar a viure a Munic on va conèixer Lily Strumpf, pianista, amb qui es casaria el 1906.

            El 1910 va fer la seva primera exposició amb 56 obres al Kunstmuseum de Berna, mostra que va viatjar també a Zuric, Wintertur i Basilea. Klee començava a ser conegut. Kandinsky i Franc Marc el van introduir a Der Blaue Reiter i en un viatge a França va fer amistat amb Robert Delaunay, Henri Le Fauconnier i Karl Hofer. El 1914 va viatjar amb August Macke a Tunísia. Tothom està d’acord en assenyalar que Paul Klee hi va descobrir el color i que es va convertir des d’aleshores en l’element essencial de la seva obra pictòrica i en el tema principal de les seves teories. En tornar de Tunísia va exposar a Berlin amb Marc Chagall.

            Per la Gran Guerra l’exèrcit alemany el va mobilitzar i va ésser destinat als tallers de construcció d’avions militars, però això no el va impedir, el 1917, d’exposar a la galeria Der Sturm de Berlin, amb gran èxit de crítica, de públic i de vendes. El 1920 al cap d’un any de ser llicenciat, hom li va muntar una retrospectiva amb 362 obres.

            El 1921 va començar la seva etapa pedagògica a la Bauhaus, la prestigiosa escola de disseny. Primer a Weimar i després a Dessau. Hi va dirigir successivament el taller d’enquadernació, el d’orfebreria, el de pintura sobre vidre, el de dibuix lliure i dibuix de nu i el de disseny tèxtil. En va plegar, el 1931 amb el fundador, Walter Gropius. Va obtenir una plaça de professor a l’Acadèmia de Düsseldorf d’on en va ser expulsat pels nazis el 1933. El van tractar com un jueu, sense ser-ho.

            El retorn a Suïssa per la insistència de la seva dona li va pacificar la vida i un contracte amb el marxant Kahnweiler, les seves finances. Es va estalviar l’escarni de l’exposició d’Art Degenerat, on hi figuraven 17 obres seves i la venda a l’estranger de 102 peces requisades pels nazis a col·leccionistes privats.

            L’any 1937 es va trobar amb Picasso a qui va mostrar les seves darreres obres. Picasso se les va mirar amb atenció però no va fer cap comentari. Hi ha qui assegura que les figures d’alguns dels quadres posteriors del malagueny podrien estar inspirats en aquelles obres de Klee.

            El 24 d’abril de 1939 Paul Klee va sol·licitar la nacionalitat suïssa. Pocs dies abans de ser-li concedida, el 29 de juny de 1940, Klee va morir a la Clínica de Santa Agnès de Locarno-Muralto.

El Zentrum Paul Klee – A Berna amb la donació per part dels familiars de més de 6000 obres de Klee i amb l’aportació de 60 milions de francs suïssos d’un metge suís més la contribució de les institucions, hom ha construït un edifici singular, ondulant, esplèndid, obra de l’arquitecte Renzo Piano, un dels autors del Centre Pompidou de París que es proposa ser, no pas un museu, si no un centre cultural dedicat a les arts plàstiques, a la música, a la literatura, al teatre i a la difusió, es clar, de l’artista.

            A més de conservar i exhibir l’obra de Klee també munten exposicions temporals. La d’aquest estiu* es titulava Klee troba Picasso i rondava sobre la trobada comentada entre els dos artistes. La quantitat i la qualitat d’allò exposat en feien una gran exhibició artística.

Bibliografia

Cantz H.– Zentrum Paul Klee. Le guide. Berna. 2005

*Publicat el novembre de 2010