MAX BECKMANN

Els Argonautes. 1949-1950

Figura predominant de l’art alemany del segle XX

La Gran Guerra de 1914 a més d’enviar a l’altre món a milions de persones, d’assolar països i devastar paisatges se’n va endur il·lusions i projectes. En el món de l’art van desaparèixer  les avantguardes – el cubisme, el fauvisme, el futurisme – i els creadors, els que no hi havien deixat la pell, escaldats per la virulència dels temps viscuts, van retornar a l’ordre, a la disciplina, al mètode. L’art d’entreguerres es va distingir tant per un nou realisme que representava a la perfecció els objectes i les persones, com per les obres més progressistes, més crítiques, d’alguns membres de l’anomenada Nova Objectivitat com Otto Dix, Georg Grosz o Max Beckmann que encara tenien l’esperança de poder canviar el món amb la seva pintura.

            Max Beckmann, pintor que ja gaudia d’un cert prestigi es va presentar voluntari i el van enviar a fer de sanitari al front de Prússia. Després va ser traslladat a Bèlgica a un centre de malalts de tifus. Tot allò que havia vist i viscut li va produir una depressió per la qual va haver de ser llicenciat. Aquesta circumstància va suposar un tomb a la seva obra que fins aquell moment havia tingut un marcat accent acadèmic, però que a partir de la seva experiència bèl·lica es va decantar cap a un cert expressionisme, influït per Munch que derivaria en un estil rotund on els elements de les seves pintures estan emmarcats per contorns negres.

            Beckmann va ser un dels pintors que més va practicar l’autoretrat al llarg de la seva vida, però no li van faltar èpoques en las que pintava paisatges i marines, o d’altres on els seus temes preferits eren els interiors entatxonats de  gent en estances sense perspectiva, o els paisatges urbans, les natures mortes, els retrats, les escenes de circ, les màscares. I la representació de personatges mitològics. La seva formació cristiana li va fer apreciar els tríptics dels altars medievals. Beckmann va utilitzar en nou ocasions el tríptic de grans dimensions per fer la seva pintura, un format que li permetia presentar al mateix temps el passat, el present i el futur de la història que pintava.

La seva vida – Max Beckmann va néixer a Leipzig el 12 de febrer de 1884. El seu pare, comerciant, va morir quan el noi tenia 10 anys. La família es va traslladar a Braunschweig. Max aniria tota la vida amunt i avall, canviant de domicili. Als 15 anys va estudiar a l’Acadèmia de Weimar on va conèixer  Edvard Munch i la que seria la seva dona, Minna Tube. El 1903 se’n va anar a París on va descobrir l’obra de Cézanne. El 1904 es va instal·lar a Berlin i l’any següent es va casar amb Minna. El 1906 va participar en una exposició de la Sezession  berlinesa. Li van donar un premi i una beca per estudiar, durant 6 mesos, a la Vila Romana de Florència.

            El 1908 va néixer el seu únic fill, Peter. El 1910 Max ja era el líder de la Sezession però se’n va desvincular, junt amb altres, l’any següent. Quan el van llicenciar de l’exèrcit es va instal·lar a Frankfurt però la seva dona va ser contractada com a cantant a l’Òpera de Graz la qual cosa l’obligava a viatjar constantment. Aquella va ser l’etapa més reeixida de la seva vida: donava classes a l’escola Städel mentre exposava a Berlin, Stuttgart i a Viena on va conèixer la que seria la seva segona dona, Mathilde Kaulbach, filla del pintor Friedrich August von Kaulbach.

            El 1925 va participar a l’exposició que va donar nom a la Nova Objectivitat, a Mannheim on el prestigi de Beckmann es va consolidar. Aquell any es va separar, a les bones, de Minna amb qui mantindria contactes fins a la seva mort. Es va casar amb Mathilde i es van establir també a Frankfurt on l’acabaven de contractar com a professor de pintura a l’escola on ja treballava.

            Va continuar exposant a Zuric, a Londres, a la XV Biennal de Venècia i als Estats Units. Li van ploure els reconeixements, com el Premi d’Honor del Reich o la Medalla d’Or de la ciutat de Düsseldorf... i tants d’altres fins a l’arribada al poder, el 1933, del règim nazi. Beckmann va ser acomiadat de l’escola on professava. El 1937 li van ser espoliades prop de 600 obres, 10 de les quals formaven part de l’exposició d’Art Degenerat muntada per escarnir la pintura contemporània. Max, l’endemà mateix de la inauguració d’aquella exposició es va refugiar a Holanda, a Naarden, prop d’Amsterdam.

            Els deu anys que Beckmann va viure a Holanda no van pas ser gens tranquils. Fins el començament de la segona Guerra Mundial encara va exposar a Suïssa, a Anglaterra i als Estats Units. Quan els nazis van entrar a Holanda, el 1940, Beckmann va cremar els seus diaris i el seu fill Peter va salvar els quadres. Abans d’acabar la guerra, els holandesos li volien expropiar les seves pertinences perquè era alemany.

            El 1947, finalment va emigrar als Estats Units on li havien ofert un lloc de professor de pintura a la Universitat Washington de St. Louis, ciutat on també li van organitzar una gran retrospectiva de la seva obra. Va rebre el reconeixement i la consideració de la crítica i li van concedir premis com el del Carnegie Institute de Pittsburg, o el Conte Volpi a la XXV Biennal de Venècia. Però el reconeixement més valorat va ser el nomenament de Doctor Honoris Causa per la Universitat on treballava.

            Va morir el 27 de desembre de 1950, d’un atac de cor quan es dirigia al Metropolitan de Nova York a veure l’exposició Pintura Americana d’avui on hi tenia obra seva. El dia abans havia acabat el tríptic Els Argonautes.

            Max Beckmann va ser una figura predominant de l’art alemany del segle XX. Realista expressiu, feia una interpretació penetrant i desil·lusionada del comportament humà en situacions extremes.

Bibliografia

Ruhrberg, Schneckenburger, Fricke, Honnef. Arte del Siglo XX. Taschen. Colònia. 2001

Publicat el febrer de 2011