JAUME MERCADÉ

Els Garidells. 1930

El patriarca de la pintura catalana

Gabriel Ferrater va publicar un article a Alcalá,22 el 10 de desembre de 1952 titulat De la pintura catalana actual on feia un aterridor repàs a la nòmina d’artistes catalans i els retreia a cadascun les seves febleses i l’estancament de la seva pintura, invitant a comprovar-ho amb la comparació de les exposicions d’aquells anys amb les d’abans de la guerra. Però també deia: Sólo, en definitiva, tres hombres resisten a la prueba. Y son, ciertamente, los tres que ya veinte años atrás eran “i piu forti”: Joaquín Sunyer, Jaime Mercadé, Miguel Villà. Son (y no vamos a motivar nuestra afirmación) tres grandes pintores y a ellos se reduce la única posible tradición de la pintura catalana.

Jaume Mercadé va néixer a Valls el 22 de juliol de 1889. Des de jove va manifestar les seves dots pel dibuix i la pintura. Anava als escolapis i els pintava els decorats pels Pastorets. Davant d’aquesta afecció, el seu pare, previsor, el va obligar a aprendre un ofici. I el noi es va fer orfebre, ofici que va anar a aprendre al Gremi de Joiers de Barcelona i al taller de Jaume Sunyer.

També es va apuntar a l’Escola d’Art de Francesc d’A. Galí, una escola on ensenyaven a mirar com a primera premissa artística. Tornat a Valls el 1909 disposava d’una botiga amb taller i un estudi on va començar a pintar seriosament al mateix temps que creava joies. El 1916 es va instal·lar a Barcelona i al cap d’un any ja va fer la seva primera exposició de joies i pintura a les Galeries Laietanes amb un gran èxit de crítica. Josep Puig i Cadafalch, aleshores president de la Mancomunitat de Catalunya va visitar aquella exposició i en va sortir tan impressionat que va oferir a Mercadé una plaça de professor d’orfebreria a l’Escola Superior de Bells Oficis que dirigia, precisament, Francesc d’A. Galí.

La vida de Mercadé transcorria entre viatges a l’estranger i exposicions de les seves creacions. L’agost de 1922 es va casar amb Rosa Farrés i l’any següent naixia el seu fill Jordi que, amb els anys, també seria pintor. La situació política, complicada amb la Dictadura va fer el que destituïssin, junt amb altres professors i funcionaris de la Mancomunitat. Però va continuar amb la seva activitat artística que li va ser reconeguda, tan com a orfebre – la Medalla d’Argent a Paris el 1924 i el Gran Premi i Medalla d’Or de l’Exposició Internacional de Barcelona, el 1929 – com a pintor, amb el premi de la Diputació de Barcelona en el concurs Barcelona vista pels seus artistes per l’obra El zepelí, una pintura dels terrats de Barcelona d’una considerable complexitat.

El març de 1938 es refugia a Viladrau i en acabar la guerra torna a Barcelona i reprèn les seves activitats que, a més de premis com la Medalla d’Or de la IX Triennal de Milà, el 1951 o el Gran Premi de la III Bienal Hispano-Americana de Arte, a Barcelona el 1955 en orfebreria, li van anar consolidant el respecte i admiració dels joves pintors. Alexandre Cirici Pellicer va escriure a Revista el 28 de novembre de 1959 que Jaume Mercadé era el patriarca de la pintura catalana. Consideració i entusiasme que van perdurar més enllà de la seva mort el 26 d’abril de 1967.

La seva pintura – Mercadé va conrear tot tipus de temes – natures mortes, nus, retrats – però sobre tot va excel·lir en la pintura de paisatges de la seva terra natal. Els boscos i camps del Priorat, de la serra de Prades, de la Conca de Barberà – el monestir de Poblet – i el Camp de Tarragona, es repeteixen en els quadres de les diferents etapes de la seva paleta. Inicialment amb games fredes, grisos i blancs, després lleugerament fauve amb ocres i sèpies per descolorir-se uns anys més tard, segurament després de conèixer Cézanne. Retornat a la gama més colorista dels fauves va distingir la seva darrera etapa amb la barreja de sorra als pigments. Aquesta etapa textural, iniciada després d’un viatge a París, va facilitar a Mercadé la forma idònia per a reproduir els garrofers, les oliveres, els boscos, els turons i l’aspror de la seva terra.

Mercadé va ser un pintor honest, creatiu, rigorós, que traslladava a la tela el sentiment que la naturalesa del seu voltant li provocava. Ho deia Carlos Antonio Arean en el programa d’una exposició a l’Ateneo de Madrid, l’any 1963: Una Cataluña con raíces más de veinte veces seculares palpita en todas estas obras.

            També l’ esmentat Alexandre Cirici el juny de 1967 escrivia a Serra d’Or: Era el més gran paisatgista de la nostra pintura d’aquest segle.

Bibliografia

Jardí, E. Jaume Mercadé. Pintor de una tierra. Ed. Polígrafa, Barcelona. 1977

Corredor-Matheos, J. Jaume Mercadé. Museu Diocesà de Barcelona. Fundació Banc Sabadell. Barcelona. 2000

Ferrater, G. Sobre pintura. Biblioteca Breve. Editorial Seix Barral S.A.. Barcelona. 1981

Article publicat el desembre de 2010

JOAQUIM SUNYER

Pastoral 1910-1911

Un pintor mediterrani

Llegim a Joaquim Sunyer, pintor, com Josep Pla en els seus Homenots en diu que més que un instintiu més o menys dotat, més que un visual més o menys cultivat, Sunyer fou un artista intel·ligent, cosa que no sol pas sovintejar.

            Pla, que el va conèixer en el període d’entreguerres, amb la seva proverbial habilitat dibuixa la personalitat de Joaquim Sunyer i el descriu com un home equilibrat, independent, tranquil, de companyia agradable, ple de bon gust i coneixements, comprensiu i tolerant, obert a totes les curiositats... incapaç d’enganyar, però refractari a tot intent d’ésser enganyat.

            Joaquim Sunyer va néixer a Sitges el 20 de desembre de 1874. Quan tenia 15 anys la família es va traslladar a Barcelona. Sunyer va estudiar a l’Escola de Belles Arts amb Mir, Nonell i Torres Garcia.
En morir la seva mare, el 1896, es va escapar a París per estalviar-se el servei militar.

            A París hi va malviure i, com la majoria d’artistes, havia de vendre la seva obra per poder sopar o per pagar-se el llit. Amb un estil propi, que Pla qualifica d’impressionisme refredat, va començar a confegir una obra inspirada en els carrers, els cafès i la gent parisenca que conformaven el seu entorn, més aviat de misèria.

            L’any 1910 va tornar a Sitges i la seva obra va començar a incorporar paisatges . El seu paisatge, el paisatge mediterrani que li donava una nova perspectiva i que acabaria conformant el seu estil. El 1913 va viatjar a Itàlia on va descobrir, entre altres, la pintura de Luca Signorelli a la Catedral d’Orvieto. Tothom està d’acord en que aquella descoberta va ser decisiva per l’eclosió del Sunyer pintor. Els quadres de nus que va pintar a continuació recorden els nusos de Signorelli però Pla assegura, vista l’evolució de Sunyer, que allò que va descobrir a la capella de San Brizio era la ineludible necessitat de tenir un estil propi.

            Sunyer va ser un pintor noucentista. El seu estil senzill, la pinzellada transparent, la paleta lluminosa i la temàtica de les seves pintures, s’emmarcaven a la perfecció amb els objectius d’aquell moviment cultural català que esclatava al mateix temps que el catalanisme polític i que tantes figures – literats, pintors, escultors, arquitectes, músics – va descobrir.

            A rel de l’exposició de Sunyer a les galeries Faianç Català el 1911, Joan Maragall va fer un article a la revista Museum on elogiava un quadre, Pastoral, tot dient: l’aire és tan net que el paisatge sembla sense atmosfera, sense distàncies i que tot pot tocar-se perquè el sentit del tacte es transmet als ulls. El sentit del tacte transmès als ulls. Aquesta lloança del poeta presagiava les característiques d’una obra que Sunyer va mantenir sempre fidel al seu estil, segur de les seves facultats i dels seus recursos, sense ni tan sols ampliar la temàtica de les seves pintures: paisatges, maternitats, noies i nenes. Retratista sense concessions i gran creador de nus d’una saludable sensualitat.

            Sunyer va viure en molts indrets. De París en va haver de marxar en esclatar les dues guerres europees. A la primera s’instal·là a Sitges i a la segona a Banyuls. També havia estat a Ceret, a Sant Vicenç de Llavaneres, a Fornalutx, a Barcelona... Després de la guerra civil, obligat pels galeristes a fer freqüents exposicions, viatjava tant a Extremadura com a Andorra, a Montblanc, a Martinet, a Queralbs... El 1954 li van concedir el Gran Premio a la obra y a la vida de un artista a La Habana.

Sunyer va morir a Sitges l’1 de novembre de 1956 a punt de fer els 82 anys. A la seva tomba, Joan Rebull hi va esculpir el vers de Carles Riba, que diu:

            Sempre que el vostre cor farà

            la pau amb la terra

            gloriosa en la llum, pura, en

            les formes vivent,

            recordeu-vos de mi, que he ajudat

            la vostra mirada

            cap el que veig: renascut veig;

            no em mentien els ulls.

Sunyer ajuda la nostra mirada a contemplar els paisatges mediterranis i la seva gent. Ajuda a estimar el país.

             

Bibliografia

Benet, R. Sunyer. Ed. Polígrafa S.A. Barcelona. 1975

Jardí, E. El Noucentisme. Aymà S.A. Barcelona. 1980

Pla, J. Obra Completa. Vol 21. Homenots. Tercera sèrie. Edicions Destino.              

            Barcelona. 1981

Publicat el mes de juliol de 2010

JOSEP Ma de MARTIN

JOSEP Ma DE MARTIN. PINTOR I MESTRE DE PINTORS

Retrat de perfil. 1987

Article publicat el mes de febrer de 2001

Distribuir la saviesa

El passat mes de desembre alguns diaris – El Periódico, Josep M. D Cadena “L’aplom d’un cavaller” 22-XII-00, La Vanguardia, Mª D. Santandreu “Quod potui” 11-XII-00 o Regió 7 – es van fer ressò de l’exposició antològica que l’Ajuntament de Berga havia organitzat amb motiu de la concessió de la medalla d’or de la ciutat al pintor Josep Mª de Martin (Berga, 1920).

Josep Mª de Martin a la seva joventut es movia en cercles universitaris barcelonins. Llicenciat en Dret, va fer amistat amb gent com Néstor Lujan, Joan Perucho, Gabriel Ferrater i altres del grup que algú batejà com la generación del medio siglo. D’allà li ve el ser un lletraferit. Al llarg del temps ha publicat diverses obres entre les quals cal destacar els quatre llibres de poesia Els jornals al cos i El peu al coll (1975), La mosca al nas (1976) i El nus a la cua (1979), escrits amb el pseudònim de Bernat Meix i que seran reeditats per Sant Jordi.

També va conèixer Ramon Rogent i amb ell va començar a produir una obra pictòrica que, amb el temps i el seu enginy, va assolir un clar estil propi: coherent en les formes, equilibrat en la composició, precís en els colors, senzill en el dibuix, innovador en els temes, perfecte en l’ execució. Quan veus un dels seus olis de seguida dius: és un de Martin.

De Martin és també un excel·lent dibuixant, caricaturista i cartellista. Durant anys els cartells de la Patum de Berga van ser obra seva. Però la característica més rellevant, a criteri nostre, és que de Martin és un mestre. Ha sigut el mestre de tots aquells que, atrets per la seva personalitat, han volgut aprendre l’art de la pintura. Amb generositat ha anat explicant els seus coneixements, que són molt amplis, amb sentit de l’humor ha conduit els aprenents, amb paciència ha anat distribuint la seva saviesa a tots els que l’han volgut aprofitar.

Els que coneixen el senyor de Martin, perquè Josep Mª de Martin és un senyor, dels que encara porten corbata i et tracten de vostè,  estan cofois amb l’homenatge i el reconeixement que la seva ciutat li acaba de concedir. Pels que no el coneixen és una sorpresa descobrir l’obra d’un dels millors pintors del país.

JAUME CARBONELL

A la platja

LA PINTURA MEDITERRÀNIA

Jaume Carbonell en el record

Als anys 80 del segle passat, la Fundació Caixa de Pensions publicava els Quaderns de l’Obra Social que més tard es van titular Quaderns de la Fundació on, a més de divulgar les seves activitats hi apareixien col·laboracions i entrevistes de destacades personalitats del món de l’art i de la ciència.

L’atzar va fer que, tot buscant informació per escriure sobre el pintor català Joaquim Sunyer, trobés l’escrit Joaquim Sunyer: una poètica en el temps que Jaume Carbonell va fer-hi per comentar una exposició de la Fundació, el setembre de 1983. I l’atzar es va reblar perquè just el dia que llegia l’article del Jaume va arribar la notícia de la seva mort.

El Jaume Carbonell havia estat company de feina i l’havíem conegut com a afeccionat a la pintura, home trempat, sempre de bon humor que amagava una gran saviesa artística manifestada en els seus escrits i una gran traça demostrada en els seus dibuixos, les seves pintures, les seves litografies, en la creació d’ex-libris o en la il·lustració de llibres i revistes. Aquest mateix Butlletí de l’Associació del Personal de la Caixa havia estat il·luminat en multitud d’ocasions amb els seus dibuixos.

L’univers creat per Carbonell reflecteix la joia de viure d’unes figures, eternament joves, en uns paisatges familiarment mediterranis que sovint traspassen el naturalisme per mostrar escenes mitològiques amb sirenes, nimfes i cavalls alats.

No és casualitat que la descripció de l’obra de Joaquim Sunyer en l’esmentat article del Jaume ens pugui servir per definir la seva pròpia pintura. Vegem-ho:

Diu el Jaume de l’obra de Sunyer: ...les escenes argentades del carrer, el teatre, el circ, els mercats, els balls populars... com si parlés dels escenaris de les seves creacions.

...L’obra va cap a una austeritat i una síntesi, preludi del mediterranisme naixent... Austeritat i síntesi presents també en Carbonell. Austeritat en el gruix, en el traç. Síntesi en l’enquadrament, en el desenllaç.

...En Sunyer les masses compositives s’individualitzen pel dibuix. El dibuix estructura les teles, i el color, malgrat l’austeritat s’irisa amb una sensualitat tendra i càlida que ens porta a Renoir... Carbonell era un excel·lent dibuixant i la tendresa de les seves composicions rematava la calidesa dels resultats.

...Amor al volum i al modelat del cos. Amor que es traduirà en temàtica gairebé única, la dona, però que també hi és en el modelat suau dels turons, dels garrofers i dels pins... La dona omnipresent en Carbonell que també modela els turons, els garrofers i les vinyes.

...Essencialment era un creador plàstic, un pintor extremament independent... però la seva llibertat pictòrica no permet que es pugui incloure en cap isme. Carbonell tampoc. Des de les seves primeres obres el seu estil és inconfusible.

...Tot el procés embrionari i d’aprenentatge culmina en una ininterrompuda evolució primaveral, és la poètica subtil, el motor que mou la seva sensualitat, una sensualitat sana que ens depara esplèndides teles de nus de pell nacrada i colrada alhora... pinta escenes familiars, i de camperols i pescadors. Algú li podria retreure al Jaume que la seva pintura va evolucionar poc, com els seus personatges, la seva producció va ser eternament jove. Per què havia d’evolucionar si pintava el que volia com volia?

...El seu interès per la persona no decau en cap moment i fins els darrers moments ens dóna unes figures de nus esplèndides.

...El seu món de pintor va ser un món sense estridències, ni especulacions, com ho van ser els darrers anys de molts grans artistes. El Jaume sí que va especular. Animat pel seu entusiasme es va dedicar plenament a viure de la pintura en uns anys en que el mercat de l’art va començar a flaquejar. Amb una vida sense estridències, les dificultats no li van fer perdre el somriure.

L’any 1985 va publicar la carpeta Rull (Noies) amb textos de Pep Albanell i cinc gravats impresos al taller de M. Yamamoto de Barcelona. La seva activitat com a creador d’ex-libris el va portar a participar en les trobades d’afeccionats a aquesta modalitat artística. I la seva faceta d’il·lustrador a il·luminar el joc PatimPatamPatum sobre la Patum de Berga, entre altres activitats artístiques que es poden consultar a la seva web que amb el títol Jaume Carbonell, pintor i l’adreça http://jaumecarbonell.com podeu trobar a la xarxa.

Jaume Carbonell, pintor i amic que des del mes de març cavalca un cavall alat, com els que pintava, a la recerca d’un infinit que, ben segur, és de color blau.

Publicat al Butlletí del mes de maig de 2010

FRANTIŠEK KUPKA

Discs de Newton. 1912

Un dels pioners de l’art abstracte

La Fundació Miró de Barcelona ha presentat aquest darrer hivern l’exposició František Kupka, amb la col•laboració del Centre Pompidou de Paris i el patrocini del BBVA, en la que s’exhibien més de 40 pintures, una trentena de dibuixos i diversos documents, publicacions, fotografies i cartes de l’artista txec.
Kupka havia dit: Encara que no aconsegueixi un gran èxit en vida, no em sap greu saber que el tindré després. Li va anar ben just perquè després de mort, tret d’alguna exposició escadussera, ha estat gairebé un pintor oblidat. Un crític, Christopher Green a Cubisme i els seus enemics, definia Kupka com a perifèric, que no passa mai de ser una curiositat.
Però l’aportació a la història de l’art d’aquest txec, nascut el 22 de setembre de 1871 a Opocno, a la Bohèmia oriental, ha estat prou important com per a ser reconegut finalment com a pioner de l’art abstracte, amb Kandinsky, de qui desconeixia l’obra, i com a precursor de Malevitch, Mondrian i Arp.
A l’exposició de la Miró quedava palesa l’evolució de la seva obra. Des d’uns principis simbolistes, obsessionat per pintar l’aigua i el cos dins de l’aigua; descomponent després la figura en plans de colors per arribar a bastir una obra al voltant d’uns elements tan senzills com el punt, la línia, el traç, la taca i el pla que, combinats amb la llum i el color, li permetien construir les teles que l’han distingit, amb formes circulars, com arabescos o rectilínies, amb plans horitzontals i verticals.
Apollinaire va definir aquest estil com a orfisme. I també cubisme òrfic, però a Kupka això de que el consideressin cubista no li feia gens de gràcia. Ni cubista, ni futurista, ell era independent i mai es va deixar influir per cap altre artista o moviment. Tot i que, val a dir-ho, va ser a l’època del Manifest Futurista de Marinetti quan va començar a abandonar el simbolisme per buscar nous camins a la seva pintura.
Kupka no va tenir la vida gens fàcil. Orfe de mare als 10 anys, el seu pare es va tornar a casar i, sembla, la seva madrastra li estripava els dibuixos. Mal estudiant, va entrar d’aprenent amb un baster espiritista que a més d’ensenyar-li a fer guarniments pels animals el va introduir a l’esoterisme. Però també al món de l’art. Va estudiar a les Acadèmies de Belles Arts de Praga i de Viena. Embolicat sempre amb alguna noia va acabar instal•lant-se a París l’any 1896. Era un home rebel, un insurrecte i un automarginat. Marcat per l’exili, l’aïllament, les dues guerres europees, el menyspreu del mercat artístic i dels circuits oficials i enfonsat econòmicament quant el seu mecenes Jindrich Waldes va morir.
La relació de Kupka amb Waldes va ser una relació entusiasta per part de l’industrial, jueu i ric, que posseïa una fàbrica de botons entre els quals destacaven els populars crecs metàl•lics que encara ara s’usen en confecció. Els famosos Koh-i-Noor pels qual Kupka en va dibuixar el logo: una noia amb un crec a l’ull. Waldes va ser el principal col•leccionista de Kupka. Empresonat pels nazis a Buchenwald, el 1941 després de dos anys d’internament i de pagar un rescat va ser a alliberat, però va morir al cap de poc temps pel tracte rebut al camp. Els nazis li havien saquejat la col•lecció, els comunistes la van nacionalitzar i al final va anar a parar a la Národni Galerie de Praga on ara és a l’abast de tothom.
No tot van ser penes. Kupka també va tenir contades alegries. Formava part del grup de Puteaux amb els germans Duchamp: Marcel, Jacques Villon i Raymond Duchamp-Villon; amb Jean Metzinger, Albert Gleizes, Fernand Léger, Roger de La Fresnaye, Henri Le Fauconnier, Sofia i Robert Delaunay promotors de l’anomenada Section d’or. Un grup d’amics, amants de l’ocultisme que maldaven per trobar la quarta dimensió, discutien sobre Leonardo da Vinci, parlaven del cubisme que gairebé tots practicaven, del futurisme, de la geometria...
També va ser un dels fundadors del grup Abstraction-Création amb Theo van Doesburg, Jean Arp, Alberto Giacometti, Jean Hélion i Auguste Herbin, un grup que tenia com a lema: No s’ha de pintar ni representar res de la natura. La consolidació de l’art abstracte.
A Kupka li va arribar el renom internacional quan el director del MOMA, Alfred Barr el va convidar a formar part de l’exposició Cubisme i Art Abstracte l’any 1936 a Nova York però malgrat tot no va firmar cap contracte amb cap marxant fins el 1951 quan ja tenia 80 anys.
El 24 de juny de 1957 va morir a Puteaux d’un càncer de pulmó. František Kupka, aprenent de baster, espiritista, dibuixant, il•lustrador, pintor i pioner de l’art abstracte.

Bibliografia
VVAA. František Kupka. Catàleg exposició a la Fundació Miró. Barcelona. 2009
VVAA. La Section d’or 1912-1920-1925. Musées de Châteauroux. Musée Fabre, Montpellier. Éditions Cercle d’Art. Paris. 2000

Publicat al Butlletí del mes d'abril de 2010

GUSTAV KLIMT

Església de Casone. Paisatge amb xiprers. 1913

El món en forma de dona

Gustav Klimt va ser, potser, el pintor més criticat, més discutit, més perseguit, més menyspreat per la crítica del seu temps. Però també ha estat el més representat fins els nostres dies. De la seva obra El petó se’n troben reproduccions en portades de llibres, de discos, i en tota mena d’objectes quotidians, en totes les llars del món.

Pintor i dibuixant, va buscar nous camins en l’art, conreant el Jugendstil, això que aquí anomenen Modernisme. Va adquirir fama i ofici en la decoració d’edificis institucionals de Viena i va encapçalar el moviment de la Secession vienesa que pretenia alliberar l’art, en l’ocàs de l’imperi austro-hongarès, de la cotilla mercantilista i del dirigisme oficial. Val a dir que la Secession va trobar en la burgesia liberal, apartada del poder polític pels militars imperialistes, els mecenes apropiats per les seves intencions, és a dir, acostar l’art a la gent a través de l’artesania i de la indústria.

No se’n van acabar de sortir per les discrepàncies sorgides al llarg dels anys entre els secessionistes, i per les dificultats econòmiques de l’època, així com per la comprovació de les dificultats que suposava voler fer de l’art l’instrument per a arreglar els problemes socials i els ètnics d’aquell imperi.

El Jugendstil va posar al descobert la potència publicitària del nu. Especialment del nu femení, quan l’emancipació de la dona era tinguda com una amenaça. Klimt era considerat un pintor i dibuixant eròtic. La descoberta, després de la seva mort, de més de 5.000 dibuixos amb temes poc publicables, ho va confirmar. En les seves obres, especialment les de tema simbòlic, sempre hi apareixien dones nues. Com a bruixes, éssers mítics, monstres o genis de la naturalesa, Klimt les utilitzava amb la mateixa destresa que quan les representava com a simples objectes estètics de seducció.

Amb el seu germà Ernst i el pintor Franz Matsch van fundar la Companyia d’artistes i van decorar el Teatre Municipal de Fiume a Iugoslàvia i l’escalinata del Burgtheater de Viena entre altres treballs, l’èxit dels quals els van fer mereixedors de l’encàrrec dels Quadres de les Facultats per a la Universitat vienesa. Aquest va ser un calvari pel pintor ja que la crítica va arribar a influir al ministeri corresponent per a rebutjar unes pintures monumentals en les quals Klimt, desfent-se del simbolisme, havia fet una interpretació lliure de la Medicina, la Filosofia i la Jurisprudència que no van agradar ningú. Klimt va arribar a retornar els diners que havia cobrat al llarg dels anys per aquest encàrrec.

Amb el temps els Quadres de les Facultats van ser adquirits per particulars i posteriorment requisats pels nazis. Aquests els van dipositar al castell d’Immendorf, a la Baixa Àustria, que en la retirada, l’any 1945, va ser incendiat pels propis soldats hitlerians amb tot el seu contingut.

La Secession – Ubicada en un edifici propi, obra de l’arquitecte Joseph Maria Olbricht, que encara avui, amb la seva cúpula de fulles de llorer en ferro daurat, és una de les icones de la capital austríaca, el moviment va viure el seu moment més àlgid l’any 1902 amb la seva XIV Exposició. Klimt hi va pintar l’anomenat Fris Beethoven a qui anava dedicada l’exposició. El fris, comprat per l’Estat l’any 1970 i restaurat, encara es pot veure al sòtan de l’edifici. En ell el pintor hi va representar l’estrofa final de la Novena Simfonia, el Cant de Joia de Schiller i no hi va estalviar les figures femenines habituals en les seves obres representades com a força enemiga de l’heroi que busca la seva llibertat. Al fris hi va afegir tatxes, mirallets, botons i bijuteria i el pa d’or que en aquella època l’artista utilitzava molt sovint per a embellir i dignificar la seva pintura.

Va ser la seva fase daurada, l’obra més coneguda de la qual és El petó, on una parella es lliura a un apassionat bes en un marc irreal i en un espai de gran força ornamental. És la seva obra més coneguda. Però també podia haver estat reconegut per la multitud de retrats femenins de dames vieneses o pels magnífics paisatges, un dels quals, Església de Cassone. Paisatge amb xiprers de 1913, subhastat recentment a la sala Sotheby’s de Londres amb un preu de sortida de 12 milions de lliures es va adjudicar per 26.921.250.

La majoria de paisatges eren pintats a les ribes de l’Attersee o del llac de Garda, on estiuejava, fins que l’11 de febrer de 1918 va morir a Viena d’un vessament cerebral. Tenia 55 anys.

Bibliografia
Fliedl, G. Klimt. Taschen. Colònia. 2006

Publicat al Butlletí del mes de març de 2010

JUSEP TORRES CAMPALANS

Picasso i Jusep Torres Campalans

-->

L’artista que mai va existir

Jusep Torres Campalans va néixer el 2 de setembre de 1886 a Mollerussa. Era el cinquè dels setze fills de Genari Torres Moll i Vicenta Campalans Jofre. Amb tanta canalla, el Jusep va anar a parar al seminari de Vic d’on va fugir amb dotze anys per reaparèixer a Girona, fent tot un reguitzell d’oficis per a guanyar-se la vida.
A Girona es va enamorar d’una actriu, Juana Muñoz que feia un paper a la polèmica Electra de Pérez Galdós. Quan la companyia va retornar a Barcelona, el Jusep va agafar el tren per anar a buscar la noia a casa seva, però la corpulència del xicot de l’actriu el va desenamorar a l’acte. Va girar cua. Assegut en un banc de les Rambles, sol, va decidir que, ja que hi era, es dedicaria a conèixer Barcelona.
Li va semblar que allà on el podien orientar millor era a l’Escola de Belles Arts, a la Llotja, però la va trobar tancada. No pas sense esforços va anar a parar a casa de Josep Ruiz, professor d’aquella escola que vivia al número 3 del carrer de la Mercè. A l’home li va fer gràcia aquell pageset corpulent i despistat i va demanar al seu fill Pau que l’acompanyés a visitar la ciutat.
Van passar molts dies junts visitant pocs monuments i molts cafès i xerrant llargues estones. Jusep, catòlic, catalanista i més tard, anarquista, va fer esgarrifar Pau quan li va dir que encara era verge. Aquest el va portar a un bordell del carrer Avinyó, on les cinc senyoretes residents el van instruir en les arts amatòries. També el va portar al seu estudi – Pau era pintor – on hi va poder admirar un seguit de quadres, tots blaus, que il•lustraven la mala vida de la gent pobre. Jusep Torres va quedar tocat per aquelles obres.
Però se li van acabar els diners. Tornat a Girona va ser acomiadat de la notaria on treballava per haver-se absentat sense permís. Va fer de bastaix a un hotel, de carter, d’escrivent en una companyia de mines de Sant Joan de les Abadesses i en una altra de Palamós dedicada a la pesca. Domènec Boix, ferroviari i pintor, amb qui tenia una relació molt amistosa, el va introduir en l’anarquisme i en la pintura.
Passats un parell d’anys, davant la imminent crida per anar a servir el rei, Jusep Torres va desertar. Se’n va anar a París on va tornar a trobar el seu amic Pau Ruiz que allà tothom anomenava Pablo Picasso. Va ser rebut a la colla d’artistes amb simpatia i, des d’aleshores, en va formar part.
La seva debilitat per les dones el va aparellar amb Anna Maria Merkel, una artista alemanya que pintava a l’estil fauve. Ell també es va apuntar a aquest estil i totes les obres de 1906 i 1907 ho reflecteixen. Però les fetes entre 1908 i 1914 va ser clarament cubistes, pintades a l’empara de Picasso i de Braque i amb una clara enemistat amb el madrileny Juan Gris amb qui no es podien ni veure.
La guerra va truncar la producció artística de JTC. Com que l’Anna Maria era alemanya van haver d’abandonar París. Jusep no podia tornar a Catalunya perquè era desertor. Van decidir emigrar a Mèxic. I allà es va perdre el rastre d’un pintor excepcional, oblidat per tothom tot i haver contribuït a crear un dels moviments més importants de la història de l’art: el cubisme.
Les obres de Torres Campalans també van estar a punt de perdre’s. El 1942, el crític irlandès Henry Richard Town, preparava una exposició amb 58 obres del pintor català per la Tate Gallery però una bomba voladora el va fer desaparèixer a ell i a tota la documentació que preparava. Una pena... si hagués estat veritat. Però no ho era.

Tot plegat, la vida i miracles del pintor van ser una invenció literària de Max Aub (París, 1903 – Ciudad de México, 1972) que amb la publicació de la suposada biografia de Jusep Torres Campalans va ensarronar tothom, tot exhibint fotografies i documents i organitzant dues exposicions de les suposades obres - olis, aquarel•les i dibuixos – a la Galeria Excelsior de Mèxic l’any 1958 i a la Isaacson Gallery de Nova York l’any 1962.

Amb aquesta broma, Aub va donar una visió dels ambients artístics i socials de Barcelona i París que coneixia a bastament i hi va exposar les seves idees sobre les avantguardes i sobre els artistes que havia conegut tot barrejant personatges i situacions reals amb d’altres de ficció.

El llibre, que fins i tot l’INLE (Instituto Nacional del Libro Español) va classificar com a biografia, fa el retrat d’un artista des de diferents aportacions literàries: hi ha uns Annals amb la gent nascuda i desapareguda entre 1886 i 1914, i els fets més rellevants; la biografia de JTC amb algun anacronisme (Jusep per Josep o Mollerussa que és del bisbat de Solsona i no del de Vic); el Cuaderno verde, escrits curts i pensaments del pintor que amaguen els de l’autor; les suposades converses d’Aub amb el biografiat a Chiapas, al final de la seva vida; i el catàleg raonat de les 58 obres que el suposat crític irlandès volia exposar a la Tate. Una visió caleidoscòpica, com en un quadre cubista, per a explicar la vida d’un pintor català, catòlic, catalanista i anarquista que no va existir mai però que podia haver existit ben bé.

Ah! Max Aub, intel•lectual de gran volada, va ser qui, en qualitat de sotscomissari de l’Exposició Universal de París, va encarregar a Picasso el Guernica, per un import de 150.000 francs. I això no és ficció.

Bibliografia
Aub, M. Jusep Torres Campalans. Alianza Editorial S.A. Madrid. 1975

Publicat el mes de febrer de 2010