GUSTAV KLIMT

Església de Casone. Paisatge amb xiprers. 1913

El món en forma de dona

Gustav Klimt va ser, potser, el pintor més criticat, més discutit, més perseguit, més menyspreat per la crítica del seu temps. Però també ha estat el més representat fins els nostres dies. De la seva obra El petó se’n troben reproduccions en portades de llibres, de discos, i en tota mena d’objectes quotidians, en totes les llars del món.

Pintor i dibuixant, va buscar nous camins en l’art, conreant el Jugendstil, això que aquí anomenen Modernisme. Va adquirir fama i ofici en la decoració d’edificis institucionals de Viena i va encapçalar el moviment de la Secession vienesa que pretenia alliberar l’art, en l’ocàs de l’imperi austro-hongarès, de la cotilla mercantilista i del dirigisme oficial. Val a dir que la Secession va trobar en la burgesia liberal, apartada del poder polític pels militars imperialistes, els mecenes apropiats per les seves intencions, és a dir, acostar l’art a la gent a través de l’artesania i de la indústria.

No se’n van acabar de sortir per les discrepàncies sorgides al llarg dels anys entre els secessionistes, i per les dificultats econòmiques de l’època, així com per la comprovació de les dificultats que suposava voler fer de l’art l’instrument per a arreglar els problemes socials i els ètnics d’aquell imperi.

El Jugendstil va posar al descobert la potència publicitària del nu. Especialment del nu femení, quan l’emancipació de la dona era tinguda com una amenaça. Klimt era considerat un pintor i dibuixant eròtic. La descoberta, després de la seva mort, de més de 5.000 dibuixos amb temes poc publicables, ho va confirmar. En les seves obres, especialment les de tema simbòlic, sempre hi apareixien dones nues. Com a bruixes, éssers mítics, monstres o genis de la naturalesa, Klimt les utilitzava amb la mateixa destresa que quan les representava com a simples objectes estètics de seducció.

Amb el seu germà Ernst i el pintor Franz Matsch van fundar la Companyia d’artistes i van decorar el Teatre Municipal de Fiume a Iugoslàvia i l’escalinata del Burgtheater de Viena entre altres treballs, l’èxit dels quals els van fer mereixedors de l’encàrrec dels Quadres de les Facultats per a la Universitat vienesa. Aquest va ser un calvari pel pintor ja que la crítica va arribar a influir al ministeri corresponent per a rebutjar unes pintures monumentals en les quals Klimt, desfent-se del simbolisme, havia fet una interpretació lliure de la Medicina, la Filosofia i la Jurisprudència que no van agradar ningú. Klimt va arribar a retornar els diners que havia cobrat al llarg dels anys per aquest encàrrec.

Amb el temps els Quadres de les Facultats van ser adquirits per particulars i posteriorment requisats pels nazis. Aquests els van dipositar al castell d’Immendorf, a la Baixa Àustria, que en la retirada, l’any 1945, va ser incendiat pels propis soldats hitlerians amb tot el seu contingut.

La Secession – Ubicada en un edifici propi, obra de l’arquitecte Joseph Maria Olbricht, que encara avui, amb la seva cúpula de fulles de llorer en ferro daurat, és una de les icones de la capital austríaca, el moviment va viure el seu moment més àlgid l’any 1902 amb la seva XIV Exposició. Klimt hi va pintar l’anomenat Fris Beethoven a qui anava dedicada l’exposició. El fris, comprat per l’Estat l’any 1970 i restaurat, encara es pot veure al sòtan de l’edifici. En ell el pintor hi va representar l’estrofa final de la Novena Simfonia, el Cant de Joia de Schiller i no hi va estalviar les figures femenines habituals en les seves obres representades com a força enemiga de l’heroi que busca la seva llibertat. Al fris hi va afegir tatxes, mirallets, botons i bijuteria i el pa d’or que en aquella època l’artista utilitzava molt sovint per a embellir i dignificar la seva pintura.

Va ser la seva fase daurada, l’obra més coneguda de la qual és El petó, on una parella es lliura a un apassionat bes en un marc irreal i en un espai de gran força ornamental. És la seva obra més coneguda. Però també podia haver estat reconegut per la multitud de retrats femenins de dames vieneses o pels magnífics paisatges, un dels quals, Església de Cassone. Paisatge amb xiprers de 1913, subhastat recentment a la sala Sotheby’s de Londres amb un preu de sortida de 12 milions de lliures es va adjudicar per 26.921.250.

La majoria de paisatges eren pintats a les ribes de l’Attersee o del llac de Garda, on estiuejava, fins que l’11 de febrer de 1918 va morir a Viena d’un vessament cerebral. Tenia 55 anys.

Bibliografia
Fliedl, G. Klimt. Taschen. Colònia. 2006

Publicat al Butlletí del mes de març de 2010