REMEDIOS VARO

Cap a la torre, 1960

Catalana, madrilenya i mexicana

Era surrealista, però no gaire; espanyola però mexicana; catalana de naixement però madrilenya per educació; de formació acadèmica a Madrid però afiliada a l’avantguarda barcelonina; nacionalment cèlebre a Mèxic en una època d’exaltació cultural indígena i pintora de cavallet front al masclisme didàctic dels muralistes mexicans. Totes aquestes contradiccions en la vida de Remedios Varo les argumenta la seva biògrafa Janet A. Kaplan, per explicar la fortalesa del seu caràcter i la decidida i impecable trajectòria pictòrica.
L’obra de Varo es basa en un dibuix precís, amb múltiples referències als mestres primitius – el Bosco més que cap altre - executada sota les teories i les tècniques dels surrealistes. Reuneix avantguarda i tradició en un corpus pictòric ple de continguts simbòlics i d’enigmes. Remedios Varo era, com la seva amiga Leonora Carrington - també pintora, exiliada, escriptora i surrealista -, afeccionada a la màgia, al tarot, a la càbala i en les seves obres hi traspuen la bruixeria, la fetilleria, el tarot... representats en un univers ben particular on, entre altres peculiaritats, mai no hi llueix el sol i on els objectes es transformen en plantes, animals o éssers humans.
Els personatges de les seves pintures són follets, malabaristes, prestidigitadors, però també éssers fantàstics que protagonitzen metàfores sovint fàcils d’explicar, com la de la lluna que s’alimenta de la lluïssor de les estrelles a Papilla estelar o la de la noia que, tot sortint del psicoanalista llença el cap del pare dins un pou a Mujer saliendo del psicoanalista. La malenconia que Remedios Varo va arrossegar durant molts anys es reflecteix en les seves obres amb un estil repetitiu, miniaturitzat, fantàstic, de faula, de conte de fades que facilita el rebuig de l’espectador si no s’entreté en copsar-ne tota la seva intencionalitat.

La seva vida – Remedios Varo va néixer el 16 de desembre de 1908 a Anglès (Girona), com podia haver nascut en qualsevol dels altres llocs on el seu pare era destinat. Rodrigo Varo era enginyer hidràulic, lliurepensador i esperantista. Un home d’esperit obert. La seva mare, Ignacia Uranga, era basca, molt pietosa i molt bona dona. Tenien dos fills més, Rodrigo i Luís. Amb el temps es van instal·lar a Madrid. Remedios va ingressar a l’Academia de Bellas Artes de San Fernando on va conèixer Gerardo Lizarraga. S’hi va casar, se’n van anar un any a París i el 1932 van anar a raure a Barcelona on treballaven, tots dos, a l’agència de publicitat Thompson.
Eren temps de l’ADLAN – els Amics de l’Art Nou –. Remedios va trobar Esteve Francès amb qui va mantenir una relació sentimental després de separar-se de Lizarraga, i Oscar Domínguez. Temps d’avantguardes que la guerra va destarotar. El grup Logicofobista amb Leandre Cristófol, Maruja Mallo i Àngel Ferrant, entre altres que produïen un surrealisme molt sui generis. La guerra li va portar a Remedios un poeta francès, Benjamin Péret, que havia vingut a ajudar la República, però el 1937 se’n van anar tots dos a Paris on el poeta la va introduir al grup dels surrealistes: Breton, Ernst, Miró... i Leonora Carrington amb qui conservaria una bona amistat tota la vida.
Després d’escapar de la guerra civil espanyola va haver de tornar a fer-ho, a la Segona Guerra Mundial, per la persecució dels nazis. Empresonada, segurament per haver donat aixopluc a un desertor francès, Varo i Péret van poder fugir a Marsella i embarcar-se, no sense dificultats, cap a Mèxic on es van retrobar amb un munt d’amics: el seu ex Lizarraga, Leonora Carrington, Esteve Francès, Octavio Paz... i Eva Sulzer, una dona suïssa que es convertiria en la mecenes de Remedios.
Malgrat l’ambient folklòric que imperava en l’art mexicà d’aquells dies – Frida Khalo, per exemple – la Varo va saber fer-se un lloc sense abandonar mai el seu estil. El 1947 Péret la va deixar per tornar a París. Ella se’n va anar a Veneçuela amb una expedició científica on hi va trobar el seu germà i la seva mare. Els dibuixos que feia dels insectes van interessar la casa Bayer que li va donar feina publicitària. Enyorava Mèxic i no va parar fins que va reunir prou diners per tornar l’any 1949. Tres anys més tard s’ajuntava amb un refugiat polític austríac, Walter Gruen i va decidir deixar la publicitat i dedicar-se plenament a la pintura.
L’èxit no va tardar en arribar. L’any 1955 va fer dues exposicions a la Galeria Diana i tant el públic com la crítica van ser molt favorables. El 1958 va obtenir el primer premi al 1er. Salón de la Plàstica Femenina a les Galeries Excelsior, seguit pel triomf a la 2ª Bienal Interamericana de México. Un èxit que la va acompanyar fins el dia de la seva mort, el 8 d’octubre de 1963, després de patir un infart.
El 1964 li van fer una exposició-homenatge al Museo Nacional de Arte Moderno, del Palacio de Bellas Artes de la capital mexicana. L’exposició va batre el rècord de visitants. Remedios Varo, nascuda en terres gironines, va acabar sent una celebritat de l’art mexicà. Reconeguda i estimada tot i no haver pintat mai cap dels signes genuïns d’aquell país.

Bibliografia
VV.AA. Remedios Varo. Catálogo razonado. Ediciones Era. México, 2008

Publicat el mes de juny de 2009

El preu de la pintura, el valor d'un quadre

Henri Rousseau. La muse inspirant le poête. 1909

El Douanier Rousseau, per exemple

Quan el dia 2 de setembre de 1910, Henri Rousseau moria, a causa d’una gangrena, a l’Hospital Necker de París, a casa seva no hi havia ni un franc per pagar les despeses de l’enterrament. Els seus amics van improvisar una subhasta de les seves obres i dos d’ells se’n van quedar una per 200 francs cada pintura. La resta de despeses les van pagar Paul Signac, president del Saló dels Independents i Berthe de Rose, comtessa de Delaunay. El poeta Apollinaire li va escriure l’epitafi que a ser gravat a la seva tomba pels escultors Brancusi i Ortiz de Zárate.
Aquells dos-cents francs van marcar durant els anys següents el preu dels quadres de Rousseau i va ser el primer augment de la seva obra que, en vida del pintor, sempre s’havia mogut entre els 20 i els 40 francs per quadre. Només hi havia hagut una excepció: una família volia que Rousseau fes un retrat del seu fill. Aquest els en va demanar 300 francs i la bona gent es va vendre tot el que va poder per reunir aquella quantitat. Al cap de poc temps, com que s’havien quedat escurats, van haver d’entregar el quadre en pagament d’un deute a la bugaderia.
A un fotògraf que retratava la seva obra, com que no tenia diners per pagar-lo, li va prometre que l’endemà li donaria sis quadres si els passava a recollir. L’home va creure que aquella pintura no valia l’esforç d’anar-la a recollir, i no hi va anar. Prometre quadres era habitual en Rousseau. Quan el van jutjar per una estafa en la que es va veure involucrat per la seva bona fe, el jutge el va absoldre. Agraït, també li va prometre un retrat de la jutgessa.
Passats dos anys de la mort del Douanier, per muntar una exposició amb les seves obres, el crític i amic Wilhelm Uhde va haver de fer un veritable viacrucis per trobar pintura de Rousseau. Així va poder copsar el valor que tenien aquells quadres pels seus propietaris. Això que ara en diem el valor de possessió, de difícil quantificació perquè afecta el sentiment de satisfacció de qui en gaudeix la propietat.
Una planxadora, veïna de Rousseau, tenia un quadre que utilitzava per tapar una llar de foc. Ple de sutge el va vendre a Uhde per 40 francs, tot disculpant-se per l’elevat preu que en demanava. Per la planxadora el quadre no tenia valor però sí que tenia preu.
Als voltants d’Amiens, Uhde va trobar una parella a pagès que posseïa quatre quadres del pintor. Després d’un penós viatge i amb l’absència del marit, la dona el va engegar sense voler ni sentir a parlar de desprendre’s d’aquells quadres. Els hi havien regalat i per ella tenien un valor sentimental al qual no es podia posar preu. Al cap d’un temps, Uhde i el marit es van posar d’acord i van tancar la venda de les pintures.
Però el cas més estrepitós se’l va trobar amb la filla d’Henri Rousseau. Era l’única que havia sobreviscut dels set fills que havia tingut amb la seva primera dona, Clémence Boitard. Quan la noia era adolescent la van separar del seu pare perquè aquest portava una vida de solter disbauxat i no en tenia cap mena de cura. Quan Uhde buscava pintures per l’exposició, la noia, casada amb un viatjant d’Angers, li va dir que afortunadament havien destruït tots els quadres del seu pare. Per ella aquella pintura no tenia cap valor. Qui sap si aquesta desafecció li venia de lluny o estava influenciada per les riotes que aquells quadres provocaven als visitants del Saló dels Independents.
Després de l’exposició muntada per Uhde a la galeria de Bernheim Jeune el 28 d’octubre de 1912, la cotització del Douanier va començar a pujar. L’interès dels col·leccionistes francesos i alemanys va contribuir-hi. Així, en la subhasta d’una col·lecció anglesa en la que hi havia quadres de Degas, Van Gogh, Gauguin i Cézanne, dos petits estudis de Rousseau van assolir els 1.000 francs cada un, mentre una de les pintures grans de selves tropicals, tan característiques de Rousseau es va vendre per 8.000 francs al propietari de la galeria.
L’increment de cotització de les pintures va venir acompanyada d’un fenomen habitual en el món de l’art i que certificava la instal·lació de Rousseau a l’olimp dels pintors reconeguts: l’aparició de falsificacions que han decorat i decoren parets de propietaris contents i enganyats pels elevats preus que n’han pagat.
A causa de la guerra, Uhde va ser repatriat a Alemanya però deu anys més tard va tornar a París. Allà va veure un dels quadres de Rousseau que li havien requisat i que es venia per 300.000 francs. I encara més endavant, Paul Guillaume li va deixar El casament dient-li que n’havia pagat un milió de francs.
La valoració de la pintura d’Henri Rousseau va arribar al seu zenit quan el Museu del Louvre va rebre en donació L’encantadora de serps i la va col·locar amb Corot, Degas, Manet i els impressionistes, presidint una sala i desplaçant ni més ni menys que un quadre de Manet.

Bibliografia
Uhde W. Henri Rousseau. Séraphine de Senlis. Editions du Linteau. Paris. 2008

Publicat el mes de maig de 2009

L'Art Naïf

Henri Rousseau. El Somni. 1910

El marxant, el burot i la dona de fer feines.

La Gran Enciclopèdia Catalana, en una col·laboració del nostre company Emili Bou, defineix naïf així: “Dit del corrent artístic aparegut a França a la fi del segle XIX que concep la pintura com una obra feta amb tècnica minuciosa, amb refinament natural i amb simplicitat i imaginació, que respon a un art instintiu, antinaturalista i espontani, sense perspectives i que usa alhora la representació del somni i de la realitat dels personatges representats. Sorgí amb l’obra d’Henri Rousseau... El crític alemany Wilhelm Uhde estudià seriosament l’art naïf i en descobrí valors com Séraphine de Senlis i C. Bombois...”

El marxant - Aquesta precisa definició ens dóna peu a parlar d’aquest alemany, escriptor, crític d’art, col·leccionista, marxant i galerista, Wilhelm Uhde, d’arrels jueves nascut a Friedeberg in der Neumark el 1874, que va estudiar dret a Munic i art a Florència i, independitzat de la seva família, es va instal·lar a París on, entre altres coses va aprendre a comprar un quadre a un antiquari per dos francs i revendre’l a un col·leccionista per varis centenars.
Uhde va ser el primer en comprar, l’any 1905, una pintura a Picasso, i després a Braque i a tants d’altres . Va ser l’organitzador de la primera exposició d’Henri Rousseau, el 1908, i després va muntar exposicions d’aquests pintors a Alemanya i a Suïssa. Uhde era un europeista convençut. Volia donar a conèixer la literatura alemanya als francesos i la pintura francesa als alemanys, però ni uns ni altres el van tractar gens bé. Els francesos el van expulsar, per alemany, el 1914; li van confiscar tota la seva extraordinària col·lecció i la van vendre en subhasta pública. Quan el 1938 va publicar De Bismark a Picasso els alemanys, després de saquejar-li la casa, el van desposseir de la seva nacionalitat per haver-se atrevit a relacionar Bismarck amb el més conegut dels artistes dits degenerats.
Però allò que més cal agrair a Uhde és, com diu Bou a la GEC, l’estudi seriós de l’art naïf, la dignificació de Rousseau i la descoberta, entre altres, de Séraphine Louis.

El burot – Henri Rousseau va néixer a Laval el 1844, quart de cinc fills d’un calderer i d’una néta d’un oficial de Napoleó. Després de treballar amb un advocat el van llogar de burot – d’aquí l’irònic qualificatiu de Douanier - a París on va començar a pintar, primer com a copista al Louvre i després, com a pintor de diumenges.
Era un home tan simple com la seva pintura, inepte per fer treballs complicats però capaç d’ajudar tots els veïns sense feina del seu barri. Les seves pintures, rebutjades als Salons oficials van ser admeses al Saló dels Independents i es van convertir en el reclam més popular d’aquelles exposicions. La gent hi anava a riure. Davant les seves teles, diu Uhde, la gent hi reia més que en una comèdia o al circ. Des de 1886 a 1910 hi va participar amb infinitat d’obres. Els anys 1905, 1906 i 1907, amb un nom ja consolidat, va ocupar un lloc d’honor al Saló de Tardor.
Rousseau pintava amb molta energia. Amb un temperament apassionat, era capaç de dormir vestit per no perdre temps. Estava convençut que era el millor pintor del món. Els temes dels seus quadres, reflectien boscos de palmeres, arbres de fulles gegantines, la lluna i tota mena d’animals salvatges: lleons, micos, ocells exòtics en unes selves fantàstiques com en un somni d’infant. D’execució refinada i delicada , amb una acurada composició, en la seva paleta colorista hi destacaven el roig, el violeta i el verd – en un quadre s’hi podien arribar a comptar 50 tonalitats de verd! – i amb un domini del negre que el singularitza.
Rousseau també pintava paisatges urbans i retrats, amb la mateixa delicadesa i colorit. L’any 1893 va deixar la feina de burot per viure de la pintura però va haver de donar classes de violí i rebre l’ajuda d’algun amic com Alfred Jarry – el de l’Ubú -. Perquè la seva economia va tardar anys en millorar, fins que va trobar Uhde i li va muntar la primera exposició en una botiga de mobles però amb tan mala fortuna que en les invitacions es van oblidar de posar-hi l’adreça. Com que era una galeria desconeguda no hi va anar ningú i només Uhde li va comprar, per 40 francs, una pintura.

La dona de fer feines – El marxant es va traslladar el 1912 a Senlis. Tenia un piset on cada matí hi anava una dona a fer-li la neteja mentre ell sortia a fer un vol. Un dia va veure una pintura – unes pomes sobre una taula – que el va sorprendre. En preguntar qui n’era l’autor, li van dir: Séraphine, la vostra dona de fer feines.
Séraphine Louis de petita havia fet de pastora i després es llogava per les cases però, com Rousseau, tenia la dèria de la pintura i, també com l’altre, creia en la grandesa de la seva obra. Els seus quadres tenien l’estil naïf propi d’una sensibilitat infantil dels artistes amb poca o nul·la formació. Séraphine es feia les pintures amb una barreja de laques, oli de les llànties del seu altar casolà... el vermell barrejant cera de ciri i sang de porc. Ningú havia vist mai com pintava. Es tancava a casa seva i n'anaven sorgint unes teles úniques amb una textura mat, encerades, amb la firma gravada en ganivet.
El seu tema eren el rams acolorits que recordaven el sol a través d’una rosassa. Uhde va ser el seu mecenes. Li fornia les teles i els colors – que no utilitzava – fins que amb la depressió de l’any 1930 es van acabar els diners del marxant. Però Séraphine seguia gastant i desequilibrant-se mentalment i econòmica fins que va ser ingressada en una bogeria on va morir, de gana, el 1942 als 78 anys.
Séraphine de Senlis ha passat a la història de la pintura com a una genuïna representant de l’art naïf. Testimoni de l’art popular, ella deia: Sóc una vella debutant. El 2008 a França han estrenat una pel·lícula, Séraphine de Martin Provost interpretada per Yolande Moreau sobre la vida d’aquesta dona excepcional que ha obtingut set Cèsars del cinema francès.

Bibliografia
Uhde W. Henri Rousseau. Séraphine de Senlis. Editions du Linteau. Paris. 2008

Publicat el mes d'abril de 2009

JUAN GRIS

El violí. 1916

Un madrileny sense sort

Juan Gris va ser un home sense sort. Això no li va impedir ser un gran pintor cubista. El més pur, el més fidel a aquell estil, però, durant molts anys, el més desconegut.
Com desconeguda va ser la seva vida. Qui sap si volgudament ja que quan el seu marxant i amic Daniel-Henry Kahnweiler va voler escriure-la, Gris no li va explicar res del seu passat, ni de la seva família madrilenya. Es coneixien tan poques coses de Juan Gris que van començar a córrer errors tan inexplicables com que era català o que era enginyer.
Ni Juan Gris era el seu nom.

Madrid – José Victoriano González va néixer a Madrid el 23 de març de 1887, fill de Gregorio González i d’Isabel Pérez. Va ser el tretzè de catorze germans molts dels quals van morir joves. El seu pare tenia una botiga al número 3 del carrer Carretas que lluïa un rètol que deia Objetos para regalo. Papeleria inglesa. Timbrados imperiales. Bronces de Viena.
Va estudiar art amb José Moreno Carbonero, mestre també de Picasso i de Dalí. La primera firma del xicot, un escarit Gris, figura a l’ex-libris de l’editorial Pueyo. El 1906 il·lustrava llibres i a l’editorial tractava amb Menéndez Pelayo, Unamuno i Rubén Darío. Il·lustrava també a Blanco y Negro, però el mes de setembre d’aquell any es va vendre tot el que tenia – llit i matalàs – i se’n va anar a París per no haver de fer el servei militar. Per desertor no va poder tornar mai més.

París – Amb l’amistat de Daniel Vázquez Díaz que li va obtenir un crèdit per un mes a l’Hotel Caulaincourt i 16 francs a la butxaca, es va integrar a la bohèmia dels del Bateau Lavoir on hi havia Picasso, Apollinaire, André Salmon i Max Jacob entre altres.
En la nebulositat de la seva vida madrilenya hi ha qui diu que tenia dificultats per la seva sexualitat i que aquesta va ser una de les causes del seu exili. A París es va aparellar amb una noia, Me Belin, que després de donar-li un fill, Jorge, va desaparèixer. El xic va anar a parar amb la família madrilenya i no el va recuperar fins disset anys després, a rel del trencament amb els seus.
Malvivia il·lustrant revistes satíriques fins que un ex pallasso, Clovis Sagot, li va comprar algunes pintures. Després ho faria Gertrud Stein i finalment, el 1913, va subscriure un contracte amb Kahnweiler que, a més de ser el seu marxant va ser el seu biògraf i amic.
Picasso i Braque van inventar el cubisme i després de les èpoques dites analítica i sintètica van abandonar-lo. Juan Gris no. Ell sempre va ser cubista. Estava convençut que ser pintor volia dir ser pintor cubista. Amb una tossuderia messetària va confegir un obra sòlida, exigent, polida, de formes ben definides, amb els temes més estimats pels cubistes: diaris, pipes, violins, taulers d’escacs, arlequins... i amb una paleta d’ocre, verd, blau, morat i negre, on mai cap de les seves teles va ser fruit de la improvisació. Quan va caldre va utilitzar el collage, fins i tot de trossos de mirall, però si convenia, on els altres enganxaven reixeta de cadira, ell la hi pintava. Això enfurismava Picasso.
Van ser els anys de la Gran Guerra els més reeixits en la seva producció. Les obres de 1914 a 1918 són les millors de Gris. Fins i tot es va atrevir, el 1917, a fer una escultura cubista. Només una. Aquests també van ser anys de molta relació amb els altres artistes. Des de 1913 vivia amb Josette i freqüentaven Ceret on hi havia Manolo i Picasso; Colliure amb Matisse i Marquet; fins que es van instal·lar a Beaulieu, a la Turena.
A partir dels anys 20 es va dedicar a fer decorats i figurins pels ballets de Diaghilev. Va ser un error. Les escenografies no agradaven i a Gris no li van proporcionar ni diners, ni fama ni popularitat que era allò que hi buscava. En els darrers anys de la seva vida no va pintar gaire i, continuant amb les incògnites, no se sap ben bé si una tuberculosi o un càncer renal, van acabar amb la seva vida l’11 de maig de 1927 a Boulogne.
Gertude Stein va dir que Juan Gris era l’única persona a la que Picasso hauria, de bona gana, esborrat del mapa. La mateixa Stein el definia com un home turmentat i poc agradable, melancòlic i efusiu. A Gris el turmentava la poca consideració de la seva obra quan l’alineaven amb els cubistes de segona fila. Ell sabia que era mereixedora del mateix reconeixement que l’obra de Picasso i Braque.
Kahnweiler escrivia a Carl Einstein, crític d’art i teòric del cubisme, el novembre de 1922: Cada dia que passa m’adono més de la grandesa d’aquest pintor modest, una grandesa que algun dia serà admirada i reconeguda per tothom. Ara veig que el gir decisiu dels millors pintors cubistes, al voltant de 1917, va ser obra de Gris. I el desembre de 1938 tornava a escriure: A Gris l’estan descobrint ara.
Ara sí, Juan Gris té el reconeixement que li va ser negat en vida.

Bibliografia
Gaya Nuño, J.A. Juan Gris. Ed. Polígrafa S.A. Barcelona. 1974
Meffre, L. Correspondencia Carl Einstein – Daniel-Henry Kahnweiler 1921-1939. Ediciones La Central. Barcelona. 2008

Publicat el mes de març de 2008

El Bellas Artes de Bilbao

Angel Llarroque. Maternidad

BILBOKO ARTE EDER MUSEOA

L’altre museu de Bilbao

Anar a Bilbao sempre és un plaer. Des de la inauguració del Museu Guggenheim del senyor Frank Gehry, la ciutat ha estrenat una línia de metro dissenyada per Norman Foster i un aeroport de Santiago Calatrava. Si a aquestes modernitats hi afegim el tradicional tarannà de la seva gent, l’atractiu de les seves tradicions, la verdor del paisatge i la qualitat de la gastronomia, tindrem tots els ingredients per a fer-hi una estada agradable i la possibilitat de descobrir-hi encara més encanteris, com el Bilboko Arte eder Museoa, és a dir el Museo de Bellas Artes de Bilbao que en els darrers anys s’ha fet un lloc entre els museus d’art de l’estat espanyol tant per la qualitat de la seva col·lecció permanent com per l’activitat en les exhibicions temporals, amb una programació ampla i arriscada que complau un gran sector de visitants.

El Museu – L’any 1908 la Diputació de Biscaia i l’Ajuntament de Bilbao van crear el Museo de Bellas Artes que es va obrir el 1914 a l’Escola d’Arts i Oficis, amb l’objectiu de situar Bilbao com a punt de referència en el món cultural. La societat civil va fer seu aquest objectiu i des del primer moment el museu va rebre moltes donacions tant de particulars com d’institucions que li van donar un volum important.
Al cap de deu anys, el 1924, un grup d’artistes moguts per afanys renovadors, va crear el Museo de Arte Moderno instal·lat a les dependències de la Diputació. Acabada la guerra els dos museus es van fusionar i el 1945 hom inaugurava l’edifici del nou Museo de Bellas Artes de Bilbao, millorat el 1970 i notablement ampliat el 2001. Des de 1991 el Govern Basc s’afegeix a les institucions fundadores en la gestió del museu.

La Col·lecció permanent – Amb les donacions rebudes i les adquisicions, la col·lecció del museu té més de 6.000 obres que van des del Segle XII – la primera obra exposada és un Crist del romànic català – fins als nostres dies. Les obres d’art antic s’exhibeixen en les velles sales, agrupades per estils, en un recorregut molt pedagògic. L’art contemporani es pot veure en les àmplies sales construïdes recentment. La Guia del museu recomana no perdre’s les obres de Bartolomé Bermejo, El Greco, José de Ribera, Murillo, Gentileschi, Van Dyck, Goya, Gauguin, Sorolla, Zuloaga, Oteiza, Chillida i Francis Bacon. També s’hi troben peces de Zurbarán, Regoyos, Romero de Torres, Tàpies, Saura, Barceló, Kitaj i molt d’altres.

Les exposicions temporals – Però el nervi del museu, el que el situa a l’elit d’aquestes institucions, són les actuacions i exposicions temporals que organitza. D’entrada el Museo de Bellas Artes de Bilbao s’ha proposat recuperar l’obra d’artistes bascos oblidats o poc coneguts. Així ha revisat pintors com José Mª Ucelay, Adolfo Guiard, Antonio de Quesada, Francisco Iturrino, Angel Larroque, en un intent didàctic per donar a conèixer a la seva gent l’obra dels seus artistes. Una altra de les iniciatives del museu és l’exposició periòdica d’una Obra Convidada exhibint peces emblemàtiques pertanyents a altres museus. Ara s’hi podia veure La alacena d’Antonio López, i anteriorment Nadadora de Sorolla o Al tocador de Toulouse-Lautrec i altres.
Les exposicions temporals d’aquest 2004 donen idea del pols del museu: als primers mesos hi ha hagut L’esplendor de Gènova, pintura dels segles XVI al XVIII de la col·lecció del Palazzo Bianco de Gènova. De febrer a maig s’hi pot veure La Ciudad que nunca existió, producció del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. D’abril a juny Juan de Echevarría un altre pintor basc. De maig a agost Kitaj. Spain in me, on es veurà la producció d’aquest nord-americà durant les seves estades a Catalunya. De juny a setembre De Ingres a Cézanne, amb els quadres del Petit Palais de París, actualment en obres. I d’octubre a gener del 2005, escultures i dibuixos del britànic John Davies el qual presentarà la seva producció recent en aquesta mostra organitzada en col·laboració amb l’IVAM valencià.

El museu completa la seva oferta amb cicles de pel·lícules d’art i assaig, cicles de conferències, una biblioteca especialitzada en art, audio-guies, llibreria d’art, boutique de regals, cafeteria i restaurant. El Museo de Bellas Artes de Bilbao és un museu estrella que al costat del Guggenheim porta una activitat pròpia, independent, entusiasta i molt intel·ligent. La gent de Bilbao estan orgullosos del seu museu i l’ofereixen al visitant amb la seva proverbial generositat.

Si voleu més informació la trobareu a http://www.museobilbao.com/.

Publicat el mes de març de 2004

Les exposicions de la Fundació La Caixa

LES EXPOSICIONS DE LA FUNDACIÓ LA CAIXA

Vint-i-cinc anys de pedagogía artística

Des que a finals de la dècada dels setanta La Caixa va reorganitzar la seva Obra Social amb una decidida aposta per l’Obra Cultural que en crear-se la Fundació es va mantenir i potenciar, els ciutadans de l’estat espanyol hem tingut l’oportunitat de poder ser espectadors d’un seguit d’exposicions de pintura, escultura, fotografia, història i antropologia de primer ordre qualitatiu i quantitatiu.
En efecte, des de l’exposició d’escultura d’Aristides Maillol el setembre de 1979 al Palau Macaya fins al Dalí, cultura de masses del mes de març d’enguany al Caixaforum, les exposicions de La Caixa han estat un punt de referència en el món cultural que ha traspassat les fronteres i ha introduït La Caixa i les seves produccions en els circuits artístics internacionals. La col·laboració amb els centres culturals més prestigiosos del món ho certifiquen: el Centre Pompidou, les Galeries Nationales du Gran Palais, la Galerie Nationale Jeu de Paume o el Musée des Arts Décoratifs de París, el Musée Barbier-Muller de Ginebra, la Tate Britain, la Whitechapel Art Gallery i la Serpentine Gallery de Londres, la Universitat de Manchester, el Museum of Modern Art d’Oxford, la Douglas Hyde Gallery de Dublin, el Ministeri d’Educació d’Àustria, la Galleria Nazionale d’Arte Moderna de Roma, el Museum des 20. Jahrhunderts de Viena, el Ludwig de Colònia, l’Akademie der Künste de Berlín, o el MOMA i la Tibet House de Nova York, el Birmingham Museum of Arts d’Alabama, el Museum of Contemporary Art de Los Angeles o el Modern Art Museum de San Francisco, per citar-ne alguns, però sense oblidar la col·laboració amb el Centro de Arte Reina Sofía i el Museo Español de Arte Contemporáneo de Madrid, l’IVAM de València, el MNAC, la Fundació Miró o el Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona.

Els catàlegs – Però les exposicions són efímeres i es podrien oblidar fàcilment si no fos pels catàlegs que en conserven la memòria i que sempre han acompanyat les exposicions, formant una col·lecció admirable, tant per l’acurada i modèlica edició com per la vàlua dels seus continguts. Amb l’excepció del que va editar el Ministerio de Cultura per l’exposició conjunta 400 obres de Salvador Dalí, 1914-1983, al Palau de Pedralbes, farcit de faltes d’ortografia en català, tots els altres, editats per La Caixa, són d’una qualitat extraordinària.
Així podem recordar, conèixer i reviure la vida i l’obra d’artistes tan importants com Vuillard, Modigliani, Francis Picabia, Duchamp, Oskar Schlemmer, Enzo Cucchi, Philip Guston, Jean Dubuffet, les pintures i dibuixos d’Arnold Schönberg, Joseph Beuys, David Salle, Arshile Gorky, Dokoupil, Edward Ruscha, Domenico Gnoli, Willem de Kooning, Georg Baselitz, l’obra sobre paper de Wifredo Lam, Lucio Fontana, les escultures de Martin Puryear, els camins cap a l’abstracció de Kandinsky i Mondrian, Charles Simonds, Arman, Miriam Cahn, Lucian Freud, etc. Tota una nòmina d’artistes moderns, postmoderns i contemporanis.
Les exhibicions de la Fundació no han descuidat els moviments ni les agrupacions d’artistes en mostres col·lectives: el Grupo Cobra, Italia aperta, La Cuba del Siglo XX, L’Art després del Diluvi: Europa de Postguerra, 1945-1965, La Pintura española: Aspectos de una década, 1955-1965, El IX Salón de los 16, Madrid-Barcelona, 1930-1936: La tradició d’allò que és nou, De Renoir a Picasso, etc. etc.
Tampoc no han oblidat els nostres artistes, alguns poc coneguts com Jaume Malaret i Miquel Carbonell, o de renom com en l’exposició Els Pintors modernistes del Liceu, l’obra de Modest Urgell, Anglada Camarasa, Joaquim Mir, Joan Miró, Joan Ponç, Miralda... Ni els clàssics universals: els gravats de Rembrandt, Rubens, Van Dyck, Jordaëns, la mostra Versalles, retrats d’una societat, Turner, Rodin...

La fotografia – Les exposicions de fotografia també han mantingut el nivell de qualitat general. Sense oblidar que des de 1982 es convoca FotoPres, hem pogut seguir a través d’elles l’evolució d’aquest art : La fotografia a Espanya al Segle XIX, La fotografia picturalista en España, Les dones fotògrafes de la República de Weimar, Les avantguardes fotogràfiques a Espanya, El compromís de la mirada, Passages de l’image, De la rebel·lió a la utopia, Guerres fratricides de la prestigiosa agència Magnum, Deixeu el balcó obert: la fotografia en l’art contemporani espanyol, El silenci de les coses, Josef Sudek, l’obra d’Otto Lloyd, Sugimoto, Sophie Calle, Cartier-Bresson...
No es pot oblidar l’esforç de l’Obra Cultural de la Fundació en la confecció de la Col·lecció d’Art Contemporani, una de les millors del món, ni les exposicions temàtiques com Els Ibers, Bhutan, Núbia, Àfrica: Màgia i Poder, El Quart Continent: l’art pre-colombí, L’Art sagrat del Tibet, Esperits de l’aigua: Art d’Alaska i la Colúmbia Britànica, etc. etc.
Són vint-i-cinc anys de labor pedagògica pels quals hem de felicitar tota la gent de la Fundació i hem d’esperonar-los a seguir amb el mateix encert i amb la mateixa generositat amb que ho han fet fins ara.
Per molts anys i, mai tan ben dit, que tots ho puguem veure!


Publicat el mes de maig de 2004

ENSEÑARTE3

Brossa

ENSEÑARTE3

Una iniciativa pedagògica

Ejea de los Caballeros és una localitat que passa dels 15000 habitants, situada a la comarca aragonesa de Las Cinco Villas, a 72 km. de Saragossa. La història de l’antiga Eixea explica la importància de la població amb dates ben significatives, com el 1265, any en què el rei Jaume I hi convocà les corts, o quan fou escenari de les trifulgues que precediren el Compromís de Casp, al segle XV.
Les seves esglésies donen fe del passat esplendorós i exhibeixen, com la de Sant Salvador, mostres de l’art romànic en les seves dues portalades, esculpides pel mestre de San Juan de la Peña, o el retaule gòtic de l’altar major, obra de Blasco de Grañén (1438) i de Martín de Soria (1476).

L’art contemporani - Però la gent d’Ejea no s’ancora en el passat i, des de fa tres anys, està fent una experiència pedagògica digna de ser coneguda i valorada. Amb la complicitat de l’Ajuntament, la Diputació Provincial, les escoles de la població i de Miguel Marcos, el galerista aragonès més conegut (té galeria a Saragossa i a Barcelona), a la sala d’exposicions de la Parròquia, s’organitza anualment una mostra anomenada ENSEÑARTE, amb la finalitat d’explicar las claves del arte contemporáneo. L’experiència va començar l’any 2002 amb La posmodernidad española. El color de su pintura. ENSEÑARTE2, el 2003, estava dedicat a La mirada en el paisaje i l’actual a El papel en el arte contemporáneo que ha exhibit obra de Picasso, Miró, Barceló, Tàpies, Chillida, Arroyo, Aguirre, Cobo, García Sevilla, Bartolozzi, Brossa, Broto, Campano, Franco, Guerrero, Lamazares, Palazuelo, Grau, Mira, Navarro Baldeweg, Arranz-Bravo, Roig, Saura, Serrano i Zush.
El Catàleg-guia - La peculiaritat del projecte rau en el caire pedagògic que la gent d’Ejea ha volgut donar a ENSEÑARTE i que queda reflectida en el Catàleg-guia que cada any ha editat. El d’enguany, que ja hem dit que estava dedicat a l’art sobre paper, conté quatre articles d’experts que expliquen la trajectòria del paper en el món de l’art. Segueix la reproducció de les obres exhibides, amb una breu ressenya biogràfica de cada autor. A continuació hi ha un Vocabulari del Dibuix, un Vocabulari del Gravat i unes imatges dels diferents sistemes d’estampació: xilografia, calcografia, litografia i serigrafia, acompanyats d’un resum de materials i utensilis utilitzats. El Catàleg-guia acaba amb una unitat didàctica pels professors i una altra pels alumnes, amb la finalitat de treure el millor profit de l’experiència.

ENSEÑARTE és una feliç iniciativa que fa coincidir l’afany educatiu dels mestres d’Ejea de los Caballeros i l’esperit de servei de l’Ajuntament i la Diputació Provincial de Saragossa amb la bona voluntat d’un galerista que ha pogut i volgut prestar obres d’art contemporani, per elevar el nivell cultural dels seus conciutadans. És una experiència força insòlita que s’està consolidant i que aconsegueix fer conèixer a la gent jove, i a tots els qui visitin l’exposició d’Ejea de los Caballeros, l’art contemporani i per la qual cal felicitar tots els que hi intervenen. Enhorabona!

Publicat el mes de juliol de 2004