L'Art Naïf

Henri Rousseau. El Somni. 1910

El marxant, el burot i la dona de fer feines.

La Gran Enciclopèdia Catalana, en una col·laboració del nostre company Emili Bou, defineix naïf així: “Dit del corrent artístic aparegut a França a la fi del segle XIX que concep la pintura com una obra feta amb tècnica minuciosa, amb refinament natural i amb simplicitat i imaginació, que respon a un art instintiu, antinaturalista i espontani, sense perspectives i que usa alhora la representació del somni i de la realitat dels personatges representats. Sorgí amb l’obra d’Henri Rousseau... El crític alemany Wilhelm Uhde estudià seriosament l’art naïf i en descobrí valors com Séraphine de Senlis i C. Bombois...”

El marxant - Aquesta precisa definició ens dóna peu a parlar d’aquest alemany, escriptor, crític d’art, col·leccionista, marxant i galerista, Wilhelm Uhde, d’arrels jueves nascut a Friedeberg in der Neumark el 1874, que va estudiar dret a Munic i art a Florència i, independitzat de la seva família, es va instal·lar a París on, entre altres coses va aprendre a comprar un quadre a un antiquari per dos francs i revendre’l a un col·leccionista per varis centenars.
Uhde va ser el primer en comprar, l’any 1905, una pintura a Picasso, i després a Braque i a tants d’altres . Va ser l’organitzador de la primera exposició d’Henri Rousseau, el 1908, i després va muntar exposicions d’aquests pintors a Alemanya i a Suïssa. Uhde era un europeista convençut. Volia donar a conèixer la literatura alemanya als francesos i la pintura francesa als alemanys, però ni uns ni altres el van tractar gens bé. Els francesos el van expulsar, per alemany, el 1914; li van confiscar tota la seva extraordinària col·lecció i la van vendre en subhasta pública. Quan el 1938 va publicar De Bismark a Picasso els alemanys, després de saquejar-li la casa, el van desposseir de la seva nacionalitat per haver-se atrevit a relacionar Bismarck amb el més conegut dels artistes dits degenerats.
Però allò que més cal agrair a Uhde és, com diu Bou a la GEC, l’estudi seriós de l’art naïf, la dignificació de Rousseau i la descoberta, entre altres, de Séraphine Louis.

El burot – Henri Rousseau va néixer a Laval el 1844, quart de cinc fills d’un calderer i d’una néta d’un oficial de Napoleó. Després de treballar amb un advocat el van llogar de burot – d’aquí l’irònic qualificatiu de Douanier - a París on va començar a pintar, primer com a copista al Louvre i després, com a pintor de diumenges.
Era un home tan simple com la seva pintura, inepte per fer treballs complicats però capaç d’ajudar tots els veïns sense feina del seu barri. Les seves pintures, rebutjades als Salons oficials van ser admeses al Saló dels Independents i es van convertir en el reclam més popular d’aquelles exposicions. La gent hi anava a riure. Davant les seves teles, diu Uhde, la gent hi reia més que en una comèdia o al circ. Des de 1886 a 1910 hi va participar amb infinitat d’obres. Els anys 1905, 1906 i 1907, amb un nom ja consolidat, va ocupar un lloc d’honor al Saló de Tardor.
Rousseau pintava amb molta energia. Amb un temperament apassionat, era capaç de dormir vestit per no perdre temps. Estava convençut que era el millor pintor del món. Els temes dels seus quadres, reflectien boscos de palmeres, arbres de fulles gegantines, la lluna i tota mena d’animals salvatges: lleons, micos, ocells exòtics en unes selves fantàstiques com en un somni d’infant. D’execució refinada i delicada , amb una acurada composició, en la seva paleta colorista hi destacaven el roig, el violeta i el verd – en un quadre s’hi podien arribar a comptar 50 tonalitats de verd! – i amb un domini del negre que el singularitza.
Rousseau també pintava paisatges urbans i retrats, amb la mateixa delicadesa i colorit. L’any 1893 va deixar la feina de burot per viure de la pintura però va haver de donar classes de violí i rebre l’ajuda d’algun amic com Alfred Jarry – el de l’Ubú -. Perquè la seva economia va tardar anys en millorar, fins que va trobar Uhde i li va muntar la primera exposició en una botiga de mobles però amb tan mala fortuna que en les invitacions es van oblidar de posar-hi l’adreça. Com que era una galeria desconeguda no hi va anar ningú i només Uhde li va comprar, per 40 francs, una pintura.

La dona de fer feines – El marxant es va traslladar el 1912 a Senlis. Tenia un piset on cada matí hi anava una dona a fer-li la neteja mentre ell sortia a fer un vol. Un dia va veure una pintura – unes pomes sobre una taula – que el va sorprendre. En preguntar qui n’era l’autor, li van dir: Séraphine, la vostra dona de fer feines.
Séraphine Louis de petita havia fet de pastora i després es llogava per les cases però, com Rousseau, tenia la dèria de la pintura i, també com l’altre, creia en la grandesa de la seva obra. Els seus quadres tenien l’estil naïf propi d’una sensibilitat infantil dels artistes amb poca o nul·la formació. Séraphine es feia les pintures amb una barreja de laques, oli de les llànties del seu altar casolà... el vermell barrejant cera de ciri i sang de porc. Ningú havia vist mai com pintava. Es tancava a casa seva i n'anaven sorgint unes teles úniques amb una textura mat, encerades, amb la firma gravada en ganivet.
El seu tema eren el rams acolorits que recordaven el sol a través d’una rosassa. Uhde va ser el seu mecenes. Li fornia les teles i els colors – que no utilitzava – fins que amb la depressió de l’any 1930 es van acabar els diners del marxant. Però Séraphine seguia gastant i desequilibrant-se mentalment i econòmica fins que va ser ingressada en una bogeria on va morir, de gana, el 1942 als 78 anys.
Séraphine de Senlis ha passat a la història de la pintura com a una genuïna representant de l’art naïf. Testimoni de l’art popular, ella deia: Sóc una vella debutant. El 2008 a França han estrenat una pel·lícula, Séraphine de Martin Provost interpretada per Yolande Moreau sobre la vida d’aquesta dona excepcional que ha obtingut set Cèsars del cinema francès.

Bibliografia
Uhde W. Henri Rousseau. Séraphine de Senlis. Editions du Linteau. Paris. 2008

Publicat el mes d'abril de 2009