L'Art Naïf

Henri Rousseau. El Somni. 1910

El marxant, el burot i la dona de fer feines.

La Gran Enciclopèdia Catalana, en una col·laboració del nostre company Emili Bou, defineix naïf així: “Dit del corrent artístic aparegut a França a la fi del segle XIX que concep la pintura com una obra feta amb tècnica minuciosa, amb refinament natural i amb simplicitat i imaginació, que respon a un art instintiu, antinaturalista i espontani, sense perspectives i que usa alhora la representació del somni i de la realitat dels personatges representats. Sorgí amb l’obra d’Henri Rousseau... El crític alemany Wilhelm Uhde estudià seriosament l’art naïf i en descobrí valors com Séraphine de Senlis i C. Bombois...”

El marxant - Aquesta precisa definició ens dóna peu a parlar d’aquest alemany, escriptor, crític d’art, col·leccionista, marxant i galerista, Wilhelm Uhde, d’arrels jueves nascut a Friedeberg in der Neumark el 1874, que va estudiar dret a Munic i art a Florència i, independitzat de la seva família, es va instal·lar a París on, entre altres coses va aprendre a comprar un quadre a un antiquari per dos francs i revendre’l a un col·leccionista per varis centenars.
Uhde va ser el primer en comprar, l’any 1905, una pintura a Picasso, i després a Braque i a tants d’altres . Va ser l’organitzador de la primera exposició d’Henri Rousseau, el 1908, i després va muntar exposicions d’aquests pintors a Alemanya i a Suïssa. Uhde era un europeista convençut. Volia donar a conèixer la literatura alemanya als francesos i la pintura francesa als alemanys, però ni uns ni altres el van tractar gens bé. Els francesos el van expulsar, per alemany, el 1914; li van confiscar tota la seva extraordinària col·lecció i la van vendre en subhasta pública. Quan el 1938 va publicar De Bismark a Picasso els alemanys, després de saquejar-li la casa, el van desposseir de la seva nacionalitat per haver-se atrevit a relacionar Bismarck amb el més conegut dels artistes dits degenerats.
Però allò que més cal agrair a Uhde és, com diu Bou a la GEC, l’estudi seriós de l’art naïf, la dignificació de Rousseau i la descoberta, entre altres, de Séraphine Louis.

El burot – Henri Rousseau va néixer a Laval el 1844, quart de cinc fills d’un calderer i d’una néta d’un oficial de Napoleó. Després de treballar amb un advocat el van llogar de burot – d’aquí l’irònic qualificatiu de Douanier - a París on va començar a pintar, primer com a copista al Louvre i després, com a pintor de diumenges.
Era un home tan simple com la seva pintura, inepte per fer treballs complicats però capaç d’ajudar tots els veïns sense feina del seu barri. Les seves pintures, rebutjades als Salons oficials van ser admeses al Saló dels Independents i es van convertir en el reclam més popular d’aquelles exposicions. La gent hi anava a riure. Davant les seves teles, diu Uhde, la gent hi reia més que en una comèdia o al circ. Des de 1886 a 1910 hi va participar amb infinitat d’obres. Els anys 1905, 1906 i 1907, amb un nom ja consolidat, va ocupar un lloc d’honor al Saló de Tardor.
Rousseau pintava amb molta energia. Amb un temperament apassionat, era capaç de dormir vestit per no perdre temps. Estava convençut que era el millor pintor del món. Els temes dels seus quadres, reflectien boscos de palmeres, arbres de fulles gegantines, la lluna i tota mena d’animals salvatges: lleons, micos, ocells exòtics en unes selves fantàstiques com en un somni d’infant. D’execució refinada i delicada , amb una acurada composició, en la seva paleta colorista hi destacaven el roig, el violeta i el verd – en un quadre s’hi podien arribar a comptar 50 tonalitats de verd! – i amb un domini del negre que el singularitza.
Rousseau també pintava paisatges urbans i retrats, amb la mateixa delicadesa i colorit. L’any 1893 va deixar la feina de burot per viure de la pintura però va haver de donar classes de violí i rebre l’ajuda d’algun amic com Alfred Jarry – el de l’Ubú -. Perquè la seva economia va tardar anys en millorar, fins que va trobar Uhde i li va muntar la primera exposició en una botiga de mobles però amb tan mala fortuna que en les invitacions es van oblidar de posar-hi l’adreça. Com que era una galeria desconeguda no hi va anar ningú i només Uhde li va comprar, per 40 francs, una pintura.

La dona de fer feines – El marxant es va traslladar el 1912 a Senlis. Tenia un piset on cada matí hi anava una dona a fer-li la neteja mentre ell sortia a fer un vol. Un dia va veure una pintura – unes pomes sobre una taula – que el va sorprendre. En preguntar qui n’era l’autor, li van dir: Séraphine, la vostra dona de fer feines.
Séraphine Louis de petita havia fet de pastora i després es llogava per les cases però, com Rousseau, tenia la dèria de la pintura i, també com l’altre, creia en la grandesa de la seva obra. Els seus quadres tenien l’estil naïf propi d’una sensibilitat infantil dels artistes amb poca o nul·la formació. Séraphine es feia les pintures amb una barreja de laques, oli de les llànties del seu altar casolà... el vermell barrejant cera de ciri i sang de porc. Ningú havia vist mai com pintava. Es tancava a casa seva i n'anaven sorgint unes teles úniques amb una textura mat, encerades, amb la firma gravada en ganivet.
El seu tema eren el rams acolorits que recordaven el sol a través d’una rosassa. Uhde va ser el seu mecenes. Li fornia les teles i els colors – que no utilitzava – fins que amb la depressió de l’any 1930 es van acabar els diners del marxant. Però Séraphine seguia gastant i desequilibrant-se mentalment i econòmica fins que va ser ingressada en una bogeria on va morir, de gana, el 1942 als 78 anys.
Séraphine de Senlis ha passat a la història de la pintura com a una genuïna representant de l’art naïf. Testimoni de l’art popular, ella deia: Sóc una vella debutant. El 2008 a França han estrenat una pel·lícula, Séraphine de Martin Provost interpretada per Yolande Moreau sobre la vida d’aquesta dona excepcional que ha obtingut set Cèsars del cinema francès.

Bibliografia
Uhde W. Henri Rousseau. Séraphine de Senlis. Editions du Linteau. Paris. 2008

Publicat el mes d'abril de 2009

JUAN GRIS

El violí. 1916

Un madrileny sense sort

Juan Gris va ser un home sense sort. Això no li va impedir ser un gran pintor cubista. El més pur, el més fidel a aquell estil, però, durant molts anys, el més desconegut.
Com desconeguda va ser la seva vida. Qui sap si volgudament ja que quan el seu marxant i amic Daniel-Henry Kahnweiler va voler escriure-la, Gris no li va explicar res del seu passat, ni de la seva família madrilenya. Es coneixien tan poques coses de Juan Gris que van començar a córrer errors tan inexplicables com que era català o que era enginyer.
Ni Juan Gris era el seu nom.

Madrid – José Victoriano González va néixer a Madrid el 23 de març de 1887, fill de Gregorio González i d’Isabel Pérez. Va ser el tretzè de catorze germans molts dels quals van morir joves. El seu pare tenia una botiga al número 3 del carrer Carretas que lluïa un rètol que deia Objetos para regalo. Papeleria inglesa. Timbrados imperiales. Bronces de Viena.
Va estudiar art amb José Moreno Carbonero, mestre també de Picasso i de Dalí. La primera firma del xicot, un escarit Gris, figura a l’ex-libris de l’editorial Pueyo. El 1906 il·lustrava llibres i a l’editorial tractava amb Menéndez Pelayo, Unamuno i Rubén Darío. Il·lustrava també a Blanco y Negro, però el mes de setembre d’aquell any es va vendre tot el que tenia – llit i matalàs – i se’n va anar a París per no haver de fer el servei militar. Per desertor no va poder tornar mai més.

París – Amb l’amistat de Daniel Vázquez Díaz que li va obtenir un crèdit per un mes a l’Hotel Caulaincourt i 16 francs a la butxaca, es va integrar a la bohèmia dels del Bateau Lavoir on hi havia Picasso, Apollinaire, André Salmon i Max Jacob entre altres.
En la nebulositat de la seva vida madrilenya hi ha qui diu que tenia dificultats per la seva sexualitat i que aquesta va ser una de les causes del seu exili. A París es va aparellar amb una noia, Me Belin, que després de donar-li un fill, Jorge, va desaparèixer. El xic va anar a parar amb la família madrilenya i no el va recuperar fins disset anys després, a rel del trencament amb els seus.
Malvivia il·lustrant revistes satíriques fins que un ex pallasso, Clovis Sagot, li va comprar algunes pintures. Després ho faria Gertrud Stein i finalment, el 1913, va subscriure un contracte amb Kahnweiler que, a més de ser el seu marxant va ser el seu biògraf i amic.
Picasso i Braque van inventar el cubisme i després de les èpoques dites analítica i sintètica van abandonar-lo. Juan Gris no. Ell sempre va ser cubista. Estava convençut que ser pintor volia dir ser pintor cubista. Amb una tossuderia messetària va confegir un obra sòlida, exigent, polida, de formes ben definides, amb els temes més estimats pels cubistes: diaris, pipes, violins, taulers d’escacs, arlequins... i amb una paleta d’ocre, verd, blau, morat i negre, on mai cap de les seves teles va ser fruit de la improvisació. Quan va caldre va utilitzar el collage, fins i tot de trossos de mirall, però si convenia, on els altres enganxaven reixeta de cadira, ell la hi pintava. Això enfurismava Picasso.
Van ser els anys de la Gran Guerra els més reeixits en la seva producció. Les obres de 1914 a 1918 són les millors de Gris. Fins i tot es va atrevir, el 1917, a fer una escultura cubista. Només una. Aquests també van ser anys de molta relació amb els altres artistes. Des de 1913 vivia amb Josette i freqüentaven Ceret on hi havia Manolo i Picasso; Colliure amb Matisse i Marquet; fins que es van instal·lar a Beaulieu, a la Turena.
A partir dels anys 20 es va dedicar a fer decorats i figurins pels ballets de Diaghilev. Va ser un error. Les escenografies no agradaven i a Gris no li van proporcionar ni diners, ni fama ni popularitat que era allò que hi buscava. En els darrers anys de la seva vida no va pintar gaire i, continuant amb les incògnites, no se sap ben bé si una tuberculosi o un càncer renal, van acabar amb la seva vida l’11 de maig de 1927 a Boulogne.
Gertude Stein va dir que Juan Gris era l’única persona a la que Picasso hauria, de bona gana, esborrat del mapa. La mateixa Stein el definia com un home turmentat i poc agradable, melancòlic i efusiu. A Gris el turmentava la poca consideració de la seva obra quan l’alineaven amb els cubistes de segona fila. Ell sabia que era mereixedora del mateix reconeixement que l’obra de Picasso i Braque.
Kahnweiler escrivia a Carl Einstein, crític d’art i teòric del cubisme, el novembre de 1922: Cada dia que passa m’adono més de la grandesa d’aquest pintor modest, una grandesa que algun dia serà admirada i reconeguda per tothom. Ara veig que el gir decisiu dels millors pintors cubistes, al voltant de 1917, va ser obra de Gris. I el desembre de 1938 tornava a escriure: A Gris l’estan descobrint ara.
Ara sí, Juan Gris té el reconeixement que li va ser negat en vida.

Bibliografia
Gaya Nuño, J.A. Juan Gris. Ed. Polígrafa S.A. Barcelona. 1974
Meffre, L. Correspondencia Carl Einstein – Daniel-Henry Kahnweiler 1921-1939. Ediciones La Central. Barcelona. 2008

Publicat el mes de març de 2008

El Bellas Artes de Bilbao

Angel Llarroque. Maternidad

BILBOKO ARTE EDER MUSEOA

L’altre museu de Bilbao

Anar a Bilbao sempre és un plaer. Des de la inauguració del Museu Guggenheim del senyor Frank Gehry, la ciutat ha estrenat una línia de metro dissenyada per Norman Foster i un aeroport de Santiago Calatrava. Si a aquestes modernitats hi afegim el tradicional tarannà de la seva gent, l’atractiu de les seves tradicions, la verdor del paisatge i la qualitat de la gastronomia, tindrem tots els ingredients per a fer-hi una estada agradable i la possibilitat de descobrir-hi encara més encanteris, com el Bilboko Arte eder Museoa, és a dir el Museo de Bellas Artes de Bilbao que en els darrers anys s’ha fet un lloc entre els museus d’art de l’estat espanyol tant per la qualitat de la seva col·lecció permanent com per l’activitat en les exhibicions temporals, amb una programació ampla i arriscada que complau un gran sector de visitants.

El Museu – L’any 1908 la Diputació de Biscaia i l’Ajuntament de Bilbao van crear el Museo de Bellas Artes que es va obrir el 1914 a l’Escola d’Arts i Oficis, amb l’objectiu de situar Bilbao com a punt de referència en el món cultural. La societat civil va fer seu aquest objectiu i des del primer moment el museu va rebre moltes donacions tant de particulars com d’institucions que li van donar un volum important.
Al cap de deu anys, el 1924, un grup d’artistes moguts per afanys renovadors, va crear el Museo de Arte Moderno instal·lat a les dependències de la Diputació. Acabada la guerra els dos museus es van fusionar i el 1945 hom inaugurava l’edifici del nou Museo de Bellas Artes de Bilbao, millorat el 1970 i notablement ampliat el 2001. Des de 1991 el Govern Basc s’afegeix a les institucions fundadores en la gestió del museu.

La Col·lecció permanent – Amb les donacions rebudes i les adquisicions, la col·lecció del museu té més de 6.000 obres que van des del Segle XII – la primera obra exposada és un Crist del romànic català – fins als nostres dies. Les obres d’art antic s’exhibeixen en les velles sales, agrupades per estils, en un recorregut molt pedagògic. L’art contemporani es pot veure en les àmplies sales construïdes recentment. La Guia del museu recomana no perdre’s les obres de Bartolomé Bermejo, El Greco, José de Ribera, Murillo, Gentileschi, Van Dyck, Goya, Gauguin, Sorolla, Zuloaga, Oteiza, Chillida i Francis Bacon. També s’hi troben peces de Zurbarán, Regoyos, Romero de Torres, Tàpies, Saura, Barceló, Kitaj i molt d’altres.

Les exposicions temporals – Però el nervi del museu, el que el situa a l’elit d’aquestes institucions, són les actuacions i exposicions temporals que organitza. D’entrada el Museo de Bellas Artes de Bilbao s’ha proposat recuperar l’obra d’artistes bascos oblidats o poc coneguts. Així ha revisat pintors com José Mª Ucelay, Adolfo Guiard, Antonio de Quesada, Francisco Iturrino, Angel Larroque, en un intent didàctic per donar a conèixer a la seva gent l’obra dels seus artistes. Una altra de les iniciatives del museu és l’exposició periòdica d’una Obra Convidada exhibint peces emblemàtiques pertanyents a altres museus. Ara s’hi podia veure La alacena d’Antonio López, i anteriorment Nadadora de Sorolla o Al tocador de Toulouse-Lautrec i altres.
Les exposicions temporals d’aquest 2004 donen idea del pols del museu: als primers mesos hi ha hagut L’esplendor de Gènova, pintura dels segles XVI al XVIII de la col·lecció del Palazzo Bianco de Gènova. De febrer a maig s’hi pot veure La Ciudad que nunca existió, producció del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. D’abril a juny Juan de Echevarría un altre pintor basc. De maig a agost Kitaj. Spain in me, on es veurà la producció d’aquest nord-americà durant les seves estades a Catalunya. De juny a setembre De Ingres a Cézanne, amb els quadres del Petit Palais de París, actualment en obres. I d’octubre a gener del 2005, escultures i dibuixos del britànic John Davies el qual presentarà la seva producció recent en aquesta mostra organitzada en col·laboració amb l’IVAM valencià.

El museu completa la seva oferta amb cicles de pel·lícules d’art i assaig, cicles de conferències, una biblioteca especialitzada en art, audio-guies, llibreria d’art, boutique de regals, cafeteria i restaurant. El Museo de Bellas Artes de Bilbao és un museu estrella que al costat del Guggenheim porta una activitat pròpia, independent, entusiasta i molt intel·ligent. La gent de Bilbao estan orgullosos del seu museu i l’ofereixen al visitant amb la seva proverbial generositat.

Si voleu més informació la trobareu a http://www.museobilbao.com/.

Publicat el mes de març de 2004

Les exposicions de la Fundació La Caixa

LES EXPOSICIONS DE LA FUNDACIÓ LA CAIXA

Vint-i-cinc anys de pedagogía artística

Des que a finals de la dècada dels setanta La Caixa va reorganitzar la seva Obra Social amb una decidida aposta per l’Obra Cultural que en crear-se la Fundació es va mantenir i potenciar, els ciutadans de l’estat espanyol hem tingut l’oportunitat de poder ser espectadors d’un seguit d’exposicions de pintura, escultura, fotografia, història i antropologia de primer ordre qualitatiu i quantitatiu.
En efecte, des de l’exposició d’escultura d’Aristides Maillol el setembre de 1979 al Palau Macaya fins al Dalí, cultura de masses del mes de març d’enguany al Caixaforum, les exposicions de La Caixa han estat un punt de referència en el món cultural que ha traspassat les fronteres i ha introduït La Caixa i les seves produccions en els circuits artístics internacionals. La col·laboració amb els centres culturals més prestigiosos del món ho certifiquen: el Centre Pompidou, les Galeries Nationales du Gran Palais, la Galerie Nationale Jeu de Paume o el Musée des Arts Décoratifs de París, el Musée Barbier-Muller de Ginebra, la Tate Britain, la Whitechapel Art Gallery i la Serpentine Gallery de Londres, la Universitat de Manchester, el Museum of Modern Art d’Oxford, la Douglas Hyde Gallery de Dublin, el Ministeri d’Educació d’Àustria, la Galleria Nazionale d’Arte Moderna de Roma, el Museum des 20. Jahrhunderts de Viena, el Ludwig de Colònia, l’Akademie der Künste de Berlín, o el MOMA i la Tibet House de Nova York, el Birmingham Museum of Arts d’Alabama, el Museum of Contemporary Art de Los Angeles o el Modern Art Museum de San Francisco, per citar-ne alguns, però sense oblidar la col·laboració amb el Centro de Arte Reina Sofía i el Museo Español de Arte Contemporáneo de Madrid, l’IVAM de València, el MNAC, la Fundació Miró o el Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona.

Els catàlegs – Però les exposicions són efímeres i es podrien oblidar fàcilment si no fos pels catàlegs que en conserven la memòria i que sempre han acompanyat les exposicions, formant una col·lecció admirable, tant per l’acurada i modèlica edició com per la vàlua dels seus continguts. Amb l’excepció del que va editar el Ministerio de Cultura per l’exposició conjunta 400 obres de Salvador Dalí, 1914-1983, al Palau de Pedralbes, farcit de faltes d’ortografia en català, tots els altres, editats per La Caixa, són d’una qualitat extraordinària.
Així podem recordar, conèixer i reviure la vida i l’obra d’artistes tan importants com Vuillard, Modigliani, Francis Picabia, Duchamp, Oskar Schlemmer, Enzo Cucchi, Philip Guston, Jean Dubuffet, les pintures i dibuixos d’Arnold Schönberg, Joseph Beuys, David Salle, Arshile Gorky, Dokoupil, Edward Ruscha, Domenico Gnoli, Willem de Kooning, Georg Baselitz, l’obra sobre paper de Wifredo Lam, Lucio Fontana, les escultures de Martin Puryear, els camins cap a l’abstracció de Kandinsky i Mondrian, Charles Simonds, Arman, Miriam Cahn, Lucian Freud, etc. Tota una nòmina d’artistes moderns, postmoderns i contemporanis.
Les exhibicions de la Fundació no han descuidat els moviments ni les agrupacions d’artistes en mostres col·lectives: el Grupo Cobra, Italia aperta, La Cuba del Siglo XX, L’Art després del Diluvi: Europa de Postguerra, 1945-1965, La Pintura española: Aspectos de una década, 1955-1965, El IX Salón de los 16, Madrid-Barcelona, 1930-1936: La tradició d’allò que és nou, De Renoir a Picasso, etc. etc.
Tampoc no han oblidat els nostres artistes, alguns poc coneguts com Jaume Malaret i Miquel Carbonell, o de renom com en l’exposició Els Pintors modernistes del Liceu, l’obra de Modest Urgell, Anglada Camarasa, Joaquim Mir, Joan Miró, Joan Ponç, Miralda... Ni els clàssics universals: els gravats de Rembrandt, Rubens, Van Dyck, Jordaëns, la mostra Versalles, retrats d’una societat, Turner, Rodin...

La fotografia – Les exposicions de fotografia també han mantingut el nivell de qualitat general. Sense oblidar que des de 1982 es convoca FotoPres, hem pogut seguir a través d’elles l’evolució d’aquest art : La fotografia a Espanya al Segle XIX, La fotografia picturalista en España, Les dones fotògrafes de la República de Weimar, Les avantguardes fotogràfiques a Espanya, El compromís de la mirada, Passages de l’image, De la rebel·lió a la utopia, Guerres fratricides de la prestigiosa agència Magnum, Deixeu el balcó obert: la fotografia en l’art contemporani espanyol, El silenci de les coses, Josef Sudek, l’obra d’Otto Lloyd, Sugimoto, Sophie Calle, Cartier-Bresson...
No es pot oblidar l’esforç de l’Obra Cultural de la Fundació en la confecció de la Col·lecció d’Art Contemporani, una de les millors del món, ni les exposicions temàtiques com Els Ibers, Bhutan, Núbia, Àfrica: Màgia i Poder, El Quart Continent: l’art pre-colombí, L’Art sagrat del Tibet, Esperits de l’aigua: Art d’Alaska i la Colúmbia Britànica, etc. etc.
Són vint-i-cinc anys de labor pedagògica pels quals hem de felicitar tota la gent de la Fundació i hem d’esperonar-los a seguir amb el mateix encert i amb la mateixa generositat amb que ho han fet fins ara.
Per molts anys i, mai tan ben dit, que tots ho puguem veure!


Publicat el mes de maig de 2004

ENSEÑARTE3

Brossa

ENSEÑARTE3

Una iniciativa pedagògica

Ejea de los Caballeros és una localitat que passa dels 15000 habitants, situada a la comarca aragonesa de Las Cinco Villas, a 72 km. de Saragossa. La història de l’antiga Eixea explica la importància de la població amb dates ben significatives, com el 1265, any en què el rei Jaume I hi convocà les corts, o quan fou escenari de les trifulgues que precediren el Compromís de Casp, al segle XV.
Les seves esglésies donen fe del passat esplendorós i exhibeixen, com la de Sant Salvador, mostres de l’art romànic en les seves dues portalades, esculpides pel mestre de San Juan de la Peña, o el retaule gòtic de l’altar major, obra de Blasco de Grañén (1438) i de Martín de Soria (1476).

L’art contemporani - Però la gent d’Ejea no s’ancora en el passat i, des de fa tres anys, està fent una experiència pedagògica digna de ser coneguda i valorada. Amb la complicitat de l’Ajuntament, la Diputació Provincial, les escoles de la població i de Miguel Marcos, el galerista aragonès més conegut (té galeria a Saragossa i a Barcelona), a la sala d’exposicions de la Parròquia, s’organitza anualment una mostra anomenada ENSEÑARTE, amb la finalitat d’explicar las claves del arte contemporáneo. L’experiència va començar l’any 2002 amb La posmodernidad española. El color de su pintura. ENSEÑARTE2, el 2003, estava dedicat a La mirada en el paisaje i l’actual a El papel en el arte contemporáneo que ha exhibit obra de Picasso, Miró, Barceló, Tàpies, Chillida, Arroyo, Aguirre, Cobo, García Sevilla, Bartolozzi, Brossa, Broto, Campano, Franco, Guerrero, Lamazares, Palazuelo, Grau, Mira, Navarro Baldeweg, Arranz-Bravo, Roig, Saura, Serrano i Zush.
El Catàleg-guia - La peculiaritat del projecte rau en el caire pedagògic que la gent d’Ejea ha volgut donar a ENSEÑARTE i que queda reflectida en el Catàleg-guia que cada any ha editat. El d’enguany, que ja hem dit que estava dedicat a l’art sobre paper, conté quatre articles d’experts que expliquen la trajectòria del paper en el món de l’art. Segueix la reproducció de les obres exhibides, amb una breu ressenya biogràfica de cada autor. A continuació hi ha un Vocabulari del Dibuix, un Vocabulari del Gravat i unes imatges dels diferents sistemes d’estampació: xilografia, calcografia, litografia i serigrafia, acompanyats d’un resum de materials i utensilis utilitzats. El Catàleg-guia acaba amb una unitat didàctica pels professors i una altra pels alumnes, amb la finalitat de treure el millor profit de l’experiència.

ENSEÑARTE és una feliç iniciativa que fa coincidir l’afany educatiu dels mestres d’Ejea de los Caballeros i l’esperit de servei de l’Ajuntament i la Diputació Provincial de Saragossa amb la bona voluntat d’un galerista que ha pogut i volgut prestar obres d’art contemporani, per elevar el nivell cultural dels seus conciutadans. És una experiència força insòlita que s’està consolidant i que aconsegueix fer conèixer a la gent jove, i a tots els qui visitin l’exposició d’Ejea de los Caballeros, l’art contemporani i per la qual cal felicitar tots els que hi intervenen. Enhorabona!

Publicat el mes de juliol de 2004

Les exposicions del Fòrum 2004

FÒRUM BARCELONA 2004

Robert Wilson al Museo Barbier-Mueller

El Fòrum de les Cultures que ja ha tancat portes a Barcelona després de 141 dies d’activitat, a més de les exposicions ubicades dintre del recinte - Els Guerrers de Xi,an, Veus, Ciutats-Cantonades, Habitar el món i Barcelona en progrés -, ha propiciat que els museus de la ciutat hagin col·laborat muntant unes exposicions adequades als objectius generals: interculturalitat, pau, diàleg...
Així hem vist com una allau d’art precolombí omplia les sales de La Pedrera amb El Cos i el Cosmos, les de la Virreina amb El primer Eros i, és clar, el Museu d’art precolombí Barbier-Mueller amb Imatges del cos. El Museu Picasso contribuïa a l’esdeveniment amb Picasso: Guerra i Pau, la Fundació Miró amb La bellesa del fracàs, el fracàs de la bellesa i el MACBA amb Art i Utopia mentre Caixaforum ho havia fet fins el mes d’agost amb Confuci.

Picasso: Guerra i Pau. Les guerres que des dels anys trenta fins els seixanta havia viscut Picasso, van ser el fil conductor de l’exposició. El procés de creació del Guernica que Picasso va pintar amb molt poc temps però, com demostrava l’exposició, amb elements que es venien repetint des de quatre anys enrere, il·lustra la barbàrie de la Guerra Civil espanyola. Les dones ploraneres també. Les natures mortes amb cranis d’animals van ser pintats durant la Segona Guerra Mundial.
La mostra tenia un apartat dedicat a la preparació de l’escultura L’home de l’anyell per donar pas, tot seguit, a l’època de pau que el pintor va viure a Antibes, amb l’òliba repetida una i altra vegada. La llum del Mediterrani es reflecteix en els seus quadres. Però arribada la guerra de Corea, Picasso recorda Goya amb Massacres a Corea, una repetició dels afusellaments del 3 de Maig a Madrid.
No hi faltaven documents de l’afiliació de Picasso al Partit Comunista francès ni de la seva participació als Congressos de la Pau a Breslau, París i Londres els anys 1948, 1949 i 1950 respectivament. La mostra acabava amb una sala dedicada al colom de la pau tan conegut de Picasso. Entre l’extensa documentació que acompanyava les obres hi havia un parell de cartes del Govern de la República espanyola, dels anys de la Guerra Civil, en les quals agraïen a l’artista sengles donatius de 100.000 i 200.000 francs de l’època, per a la compra de llet per a les escoles del país.
Com és habitual en les exposicions del Museu Picasso, aquesta també deixava l’espectador altament satisfet, tant per la cura en el muntatge com per la claredat d’exposició i la qualitat i quantitat d’obra exhibida que s’ajustava perfectament a una dita del pintor que figurava a l’entrada de l’exposició. Deia:”...la pintura no s’ha fet per decorar les cases. És un instrument de guerra ofensiva i defensiva contra l’enemic.”

Art i Utopia – L’acció restringida. Al MACBA s’hi va presentar una exposició amb moltes pretensions. Volia relacionar tot l’art modern i totes les avantguardes amb la poesia de Mallarmé. El programa de mà ho deia clarament: L’exposició passa revista a alguns moments clau dels intercanvis entre art i poesia al segle XX, fins a finals dels anys setanta. La poètica de Mallarmé serveix de fil conductor d’una història de l’art modern en la seva relació amb el llenguatge i la seva dispersió. Al març de 1970, l’artista belga Marcel Broodthaers, també procedent del camp de la poesia, va declarar:”Mallarmé és la font de l’art contemporani. Inventa inconscientment l’espai modern.”.Aquesta era la intenció de l’exposició i potser se’n sortia prou, però per a l’espectador ras el resultat era més aviat una pallissa, difícil d’entendre, hermètica com la poesia de Mallarmé, malgrat la gran quantitat d’obra, principalment dibuixos i gravats, dels artistes més destacats en la història de l’art dels segle XX. Tampoc hi faltaven llibres, revistes i documents entre els quals, curiosament, el més entendridor era un tros de paper de prou feines mig pam, en el qual Joan Miró hi va escriure: Posar-se devant d’una tela blanca com Mallarmé devant une feuille blanche. Com si cinquanta anys abans hagués endevinat que es faria aquella exposició.

El Museu Barbier-Mueller i Robert Wilson. Ves per on aquest petit museu dedicat a l’art precolombí ha fet, a criteri nostre, l’aportació més valenta, més trencadora i més reeixida de totes les que hom ha fet amb motiu del Fòrum. Les peces que presenta en la seva exposició Imatges del cos són totes peces que entusiasmaran als interessats en aquest art, però la particularitat rau en que el muntatge ha estat encarregat ni més ni menys que a Robert Wilson, el conegut home de teatre nord-americà que darrerament apareix sovint en esdeveniments pictòrics, com a organitzador d’espais, tal com va fer a la primera Biennal de València, l’any 2001.
Al Museu Barbier-Mueller Wilson fa una anunciada interpretació personal del museu. És a dir, reinventa el museu i presenta les 40 petites peces en tres espais. En el primer, Retrats, exposa 22 peces entre un munt de retalls plàstics. En el segon espai que titula Natures mortes, col·loca 17 peces en uns escenaris teatrals i barrejades amb els més impensables accessoris. I finalment, en l’anomenat Paisatge, ens mostra una sola peça en un escenari mes gran. Allà s’hi desenvolupa una acció lumínica que dura set minuts i que s’acompanya d’una música de Michael Calasso. Tot plegat una delícia.
Imatges del cos tanca el 31 d’octubre. Encara hi sou a temps per a gaudir d’aquesta petita joia del Fòrum Barcelona 2004.


Publicat el mes d'octubre de 2004

GNOLI

Peus de senyora. 1969

El Pop Art amb flaires renaixentistes

Domenico Gnoli va aprendre a llegir amb els llibres d’art que li deixava el seu pare, Umberto Gnoli, historiador i director de la Galleria Nazionale de Perugia. La seva mare, Annie de Garrou, era pintora, ceramista i dona de molta imaginació, virtut que va transmetre al seu fill. L’avi patern es deia com ell, Domenico Gnoli i era un poeta reconegut.
En un ambient familiar favorable era fàcil que el noi tirés cap a artista. Ho deia ell mateix: Vaig néixer sabent que seria pintor perquè el meu pare, crític d’art, em va presentar la pintura com l’única cosa acceptable. El seu pare el volia formar en la pintura clàssica italiana, ell se’n va apartar però el coneixement de les obres renaixentistes el va acompanyar tota la vida.
Dibuix i teatre - Nascut el 3 de maig de 1933 a Roma, la seva infantesa la va passar entre la capital i Spoleto. Durant la guerra va rebre lliçons de dibuix i d’arquitectura i després va aprendre l’art del gravat. El 1950, amb només disset anys ja va presentar una mostra de dibuixos a Roma.
De l’any 1952 al 1956 es va dedicar al teatre, començant com a decorador i immediatament com a actor. La seva habilitat en fer decorats i vestuaris no va passar desapercebuda i el va portar fins a l’Old Vic de Londres on va triomfar amb As you like it de Shakespeare. Però ves per on, després d’aquell èxit el xicot va abandonar el teatre perquè, deia: em distreu d’allò essencial.
La vida de Gnoli es repartia entre Londres, París i Roma quan amb la seva producció, essencialment de dibuixos i gravats, es va començar a donar a conèixer en el món artístic. El 1957 es va casar amb Luisa Gilardenghi i es van instal·lar a Nova York. Nombroses revistes americanes com Holiday, Sports Ilustrated, Horizon, Wagons Lits i d’altres van publicar durant la seva vida il·lustracions i reportatges de Gnoli. De fet la il·lustració va ser la seva principal font d’ingressos i li va fer guanyar, el 1966, la medalla d’or al millor dibuixant dels Estats Units.
Pintura - La seva trajectòria artística es va arrodonir quan va voler ampliar la dedicació a la pintura. A començament dels anys seixanta, separat de Luisa, es va instal·lar a l’illa de Mallorca, a Deià, amb Yannick Vu, una jove pintora amb qui es va casar l’any 1965 i que l’acompanyaria en els últims anys de la seva vida.
Pintar en aquella època i ser reconegut volia dir alinear-se amb els expressionistes abstractes americans, com Rothko o Pollock, amb els abstractes europeus com Tàpies o l’art brut de Dubuffet; pintar a cops d’escopeta com els Nouveaux Réalistes francesos, Klein, Arman o Saint-Phalle, o dedicar-se a la reproducció d’objectes casolans com feien els artistes del Pop Art, com Warhol. Per un italià amarat del Renaixement com Gnoli, cap d’aquests estils li quadrava. Amb una esmolada imaginació, va tenir la gosadia d’inventar el seu propi estil. Entre el postimpressionisme i el Pop Art, totes les pintures de Gnoli representen alguna part ampliada del cos humà. Mai però, mostra la persona que pinta. Ens n’ensenya el clatell, els cabells, la corbata, la jaqueta, la camisa o les sabates. I ho fa amb la minuciositat del gravador: els cabells es poden comptar, el teixit de l’americana es pot desfilar, les teles dels sofàs es poden palpar...
Pinta grans formats, amb els colors acrílics barrejats amb la sorra de Deià i n’obté unes obres que, val a dir-ho, li van costar de que algun marxant s’hi interessés. Durant vuit mesos va estar esperant a Paris que algú s’encuriosís per aquella pintura tan original però tan allunyada d’allò que el mercat demanava. Finalment el 20 de novembre de 1964 va exposar a la Gallerie André Schoeller amb un bon èxit de crítica. A partit d’aquella, un seguit d’exposicions, individuals o col·lectives, el van projectar arreu del món.
Gnoli treballava molt. De dia pintava, a la nit dibuixava. Li agradava, es clar, viure bé. S’havia comprat dos cavalls i un vaixell i s’havia traslladat a S’Estaca, la casa de l’arxiduc d’Àustria – ara propietat de l’actor Michael Douglas -, sense electricitat però, segons ell, el lloc ideal pel seu taller. La correspondència amb el seu marxant i amic americà, Ted Riley, dóna fe de les angúnies econòmiques i revelen, com no ho feia a ningú més, l’esgavellament de la seva salut que el va portar a les illes Grenadines a les Antilles. Va ser endebades. El 17 d’abril de 1970 va morir de càncer al Columbia Presbyterian Medical Center de Nova York on l’havien traslladat per l’agreujament de la malaltia.
Encara no tenia trenta set anys. Mai més ningú ha sabut pintar com ho feia ell.

Bibliografia
VVAA. GNOLI. Catàleg exposició Fundació Caixa de Pensions. Madrid. 1990.

Publicat el mes de febrer de 2009