LA BIENNAL DE VENÈCIA

Charles Ray. Noi amb granota

-->

VENÈCIA, COM SEMPRE

La 53ª Exposició Internacional d'Art

Com cada dos anys, la Biennal de Venècia acut puntual a afegir-se a les activitats dels nombrosos museus de la ciutat que aquest any s’han vist incrementats amb la inauguració, a primers de juny, de la François Pinault Fondation, en un esplèndid local a la Punta della Dogana. El senyor François Pinault és francès, ric i sogre de la Salma Hayek. El 2008 la revista Forbes li atribuïa una fortuna de 16900 milions de dòlars (Gucci, Puma, Christie’s, TF1, Stade Reims, FNAC, etc.). A Venècia ja havia comprat, el 2006, el Palazzo Grassi a la FIAT.

Ara, en aquests dos espais, exposa part de la seva formidable col·lecció d’art contemporani, amb obres tan espectaculars com el cavall encastat a la paret de Mauricio Cattelan, el bust de Jeff Koons abraçat a la Cicciolina o el noi manga de Takashi Murakami, escandalós pels seus jocs de mans. L’exposició té molts altres atractius com el tenebrós Fucking Hell de Jake i Dinos Chapman (www.jakeanddinoschapman.com ), però el Noi amb granota de Charles Ray, instal·lat a l’exterior del museu i visible des del Gran Canal, de ben segur que esdevindrà un nou atribut de la ciutat.

La Biennal – A partir d’aquesta edició s’ha consolidat un espai exclusiu pels artistes italians, després de molts anys de reivindicació. Això ha propiciat que el Palazzo delle Esposizione dels Giardini, antic pavelló d’Itàlia, contingui només l’obra d’artistes convidats. Situat entre els pavellons dels 30 països més veterans que, amb pressupostos reduïts segurament per la crisi, han intentat salvar els mobles. França, Gran Bretanya i Alemanya, habituals plats forts, se’n surten exhibint una gàbia, una pel·lícula i una mena de cuina d’IKEA respectivament.

L’estat espanyol juga segur amb l’atot de Miquel Barceló, presentant la seva pintura dels darrers deu anys, ceràmiques, la filmació de la performance “Paso doble” que va interpretar a la inauguració amb Josef Nadj, i uns quants quadres de François Augiéras, escriptor i pintor francès que Barceló vol divulgar.

Els Països Nòrdics presenten, segurament, la més suggerent de totes les propostes: The Collectors. L’apartament d’un escriptor. A través de les pintures, dibuixos, fotografies i trofeus de diferents artistes, penjats a les parets de la vivenda, hom descobreix la vida de l’infortunat que apareix ofegat a la piscina de casa seva. És una història molt ben explicada amb obres d’art.

Dels altres pavellons en destaca el de Polònia amb una mena d’ombres xineses de gent que treballa; l’artesania d’Egipte; el Bruce Nauman dels Estats Units; la coberta exterior del pavelló del Japó; el museu de joguines pedagògiques dels soviètics a Finlàndia... i moltes coses més.

A l’Arsenale, el segon espai important de la Biennal, de seguida et trobes amb una vintena de grans miralls trencats de Michelangelo Pistoletto; unes cambres plenes de color de Cildo Meireles; un univers color rosa de la italiana Grazia Toderi; la ingenuïtat de Xile, amb un pou de llum i la contundent presència italiana en l’acabat d’estrenar Padiglione d’Italia. Vint artistes hi presenten Collaudi en homenatge al futurisme des de l’actual diversitat d’estils, d’entre els quals en destaca Aron Demetz amb unes espectaculars escultures de fusta i les figures de neon de Marco Lodola.

Catalunya – Dintre dels anomenats Eventi collaterali in città hi ha Venezia.Catalunya. La Comunità inconfessabile, una exposició instal·lada al Magazzino del Sale nº 3, prop de la col·lecció Pinault.

Consta de tres projectes: Archivo F.X. de Pedro G. Romero, Archivo Postcapital de Daniel G. Andújar i Sitesize de Joan Vila-Puig i Elvira Pujol i Masip. Promoguda per l’Institut Ramon Llull i muntada pel MACBA amb finançament de Gas Natural, Aigües de Barcelona i La Caixa.

Es fa difícil explicar com aquests tres projectes, malgrat la transversalitat que anuncia el fulletó, poden donar una imatge del nostre país, més enllà de les lluites que en el seu dia van haver de fer la gent del Poble Nou per defensar el seu barri. És possible també que s’hagi volgut cantar les excel·lències del comunisme. Qui sap si amb una presentació més suggestiva s’hauria arribat a entendre alguna cosa, però la instal·lació no té ni la traça de generar curiositat pel tema. Llàstima!

Venècia és, com sempre, una atracció de primer ordre. També pels amants de l’art ja que l’oferta artística abasta des de l’art bizantí fins allò més rabiós de l’art contemporani. La Biennal s’acaba el 22 de novembre. Encara hi sou a temps.

Publicat el mes d'octubre de 2009

SALVADOR DALÍ A VENÈCIA

Una antològica d’antologia

A Venècia es presenta la més important de les exposicions organitzades per commemorar el centenari del naixement de Salvador Dalí. Inaugurada el passat 12 de setembre estarà oberta fins el 16 de gener de 2005, i després es podrà veure des del 16 de febrer fins el 15 de maig a Filadèlfia.
La de Venècia està ubicada i muntada pel Palazzo Grassi i produïda conjuntament amb la Fundació Gala-Salvador Dalí de Figueres amb la col·laboració del Salvador Dalí Museum de St. Petersburg de Florida, el Centro Nacional de Arte Reina Sofía de Madrid i el Philadelphia Museum of Art que és on s’exposarà als EEUU. Tots plegats han arribat a reunir un conjunt d’obra de Salvador Dalí que difícilment es podrà tornar a veure mai més tota plegada. El que és segur és que no es veurà ni a Catalunya, tan atrafegats com hem estat amb el Fòrum, ni a l’estat espanyol. Com també es gairebé segur que el Palazzo Grassi, propietat de la Fiat, tanqui després de vint anys d’activitat amb aquesta exposició. Les finances de l’empresa automobilística no estan per gaires alegries culturals.
El muntatge – L’exposició ha estat muntada per l’arquitecte Óscar Tusquets que és patró vitalici de la fundació de Figueres. Ha hagut de treballar amb les dificultats que proporciona un palau venecià però les obres es veuen bé i els televisors penjats al llindar de les portes faciliten el coneixement del pintor empordanès. Les butaques de les sales de projecció de les pel·lícules són reproduccions dels llavis de Mae West i al vestíbul hi ha muntat una gegantina corporeïtzació dels dos tigres sortint de la boca d’un pagre i aquest d’una magrana del Somni causat pel vol d’una abella al voltant d’una magrana, un segon abans de despertar de 1944.
En entrar hi trobem la darrera pintura de Dalí, després les teles es presenten agrupades per temes: les imatges dobles, el surrealisme, el cubisme, l’era atòmica, els retrats, etc. etc. i al final hi ha penjades les obres dels seus inicis.
Les obres - Hi ha més de 200 obres la tria de les quals ens porta a dir que gairebé han pogut presentar les obres cabdals de Salvador Dalí. La mostra evidencia la perícia pictòrica del jove Dalí per passar a demostrar les vacil·lacions de l’autor a l’hora d’agafar un estil propi: hi ha quadres que podrien ser de Jean Arp, o de Miró o del propi Picasso. La trobada amb el surrealisme posa de manifest el geni i confirma allò amb que tothom està d’acord, el millor Dalí és el surrealista. Però l’exposició de Venècia palesa també que, en l’anomenada època tardana, Dalí continua sent el mestre, que la claror del cel de Cadaqués el va acompanyar fins els darrers dies, que el seu ofici estava tan arrelat a l’Empordà que fins i tot quan retratava senyorassos americans ho feia amb el fons de la seva terra com es pot veure amb el Retrat de Madame Isabel Styler-Tas (Malenconia).A la mostra del Palazzo Grassi hi ha quadres pertanyent a col·leccions privades que serà difícil de tornar a veure. Com la Madona de Port Lligat pintada al 1950, de dimensions remarcables, 366 x 244 cm, i d’una execució portentosa amb una munió de símbols dalinians com la panera i el pa, o el rinoceront que apareix per primera vegada, i les conquilles de sípia que es van convertint en Gala, la musa constant, vestida de núvia o l’ou penjat del sostre a la manera de Piero della Francesca. Dalí deia que si la pintura volia sobreviure, els artistes joves havien de tornar a l’esplendor del Renaixement.
El Retrat del meu germà mort, de 1963 ens mostra la capacitat de Dalí per inventar-se el seu món. Malgrat que el seu germà va morir quan encara no tenia ni dos anys, el quadre representa un noi adolescent, el rostre del qual està compost per cireres i els cabells són part d’un voltor que, segons l’autor identifica la seva mare. El fons recorda l’Àngelus de Millet i els guerrers de les llances podrien molt ben ser astronautes.
El Catàleg - Hi fa la introducció Dawn Ades, comissària de l’exposició, per continuar tot seguit amb el comentari de totes les obres exposades a Venècia i d’altres que s’han quedat a Amèrica esperant ser exhibides allà o que són en altres exposicions. Aquí no hem vist els rellotges tous de La persistència de la memòria ni Crucifixió (Corpus Hipercubicus) ni d’altres però ja se sap, la felicitat mai no és completa. Segueix un Diccionari amb temes dalinians i una Cronologia, escrita per Montse Aguer, Directora del Centre d’Estudis Dalinians. També hi ha una antologia de textos de Salvador Dalí i un Apèndix d’Exposicions, Bibliografia, Índex d’obres i Índex onomàstic. Un bon record de la millor exposició d’un dels millors pintors del segle XX en el centenari del seu naixement: Salvador Dalí.


Publicat al Butlletí de l'Associació del Personal de La Caixa el mes de novembre de 2004