LA BIENNAL DE VENÈCIA

Charles Ray. Noi amb granota

-->

VENÈCIA, COM SEMPRE

La 53ª Exposició Internacional d'Art

Com cada dos anys, la Biennal de Venècia acut puntual a afegir-se a les activitats dels nombrosos museus de la ciutat que aquest any s’han vist incrementats amb la inauguració, a primers de juny, de la François Pinault Fondation, en un esplèndid local a la Punta della Dogana. El senyor François Pinault és francès, ric i sogre de la Salma Hayek. El 2008 la revista Forbes li atribuïa una fortuna de 16900 milions de dòlars (Gucci, Puma, Christie’s, TF1, Stade Reims, FNAC, etc.). A Venècia ja havia comprat, el 2006, el Palazzo Grassi a la FIAT.

Ara, en aquests dos espais, exposa part de la seva formidable col·lecció d’art contemporani, amb obres tan espectaculars com el cavall encastat a la paret de Mauricio Cattelan, el bust de Jeff Koons abraçat a la Cicciolina o el noi manga de Takashi Murakami, escandalós pels seus jocs de mans. L’exposició té molts altres atractius com el tenebrós Fucking Hell de Jake i Dinos Chapman (www.jakeanddinoschapman.com ), però el Noi amb granota de Charles Ray, instal·lat a l’exterior del museu i visible des del Gran Canal, de ben segur que esdevindrà un nou atribut de la ciutat.

La Biennal – A partir d’aquesta edició s’ha consolidat un espai exclusiu pels artistes italians, després de molts anys de reivindicació. Això ha propiciat que el Palazzo delle Esposizione dels Giardini, antic pavelló d’Itàlia, contingui només l’obra d’artistes convidats. Situat entre els pavellons dels 30 països més veterans que, amb pressupostos reduïts segurament per la crisi, han intentat salvar els mobles. França, Gran Bretanya i Alemanya, habituals plats forts, se’n surten exhibint una gàbia, una pel·lícula i una mena de cuina d’IKEA respectivament.

L’estat espanyol juga segur amb l’atot de Miquel Barceló, presentant la seva pintura dels darrers deu anys, ceràmiques, la filmació de la performance “Paso doble” que va interpretar a la inauguració amb Josef Nadj, i uns quants quadres de François Augiéras, escriptor i pintor francès que Barceló vol divulgar.

Els Països Nòrdics presenten, segurament, la més suggerent de totes les propostes: The Collectors. L’apartament d’un escriptor. A través de les pintures, dibuixos, fotografies i trofeus de diferents artistes, penjats a les parets de la vivenda, hom descobreix la vida de l’infortunat que apareix ofegat a la piscina de casa seva. És una història molt ben explicada amb obres d’art.

Dels altres pavellons en destaca el de Polònia amb una mena d’ombres xineses de gent que treballa; l’artesania d’Egipte; el Bruce Nauman dels Estats Units; la coberta exterior del pavelló del Japó; el museu de joguines pedagògiques dels soviètics a Finlàndia... i moltes coses més.

A l’Arsenale, el segon espai important de la Biennal, de seguida et trobes amb una vintena de grans miralls trencats de Michelangelo Pistoletto; unes cambres plenes de color de Cildo Meireles; un univers color rosa de la italiana Grazia Toderi; la ingenuïtat de Xile, amb un pou de llum i la contundent presència italiana en l’acabat d’estrenar Padiglione d’Italia. Vint artistes hi presenten Collaudi en homenatge al futurisme des de l’actual diversitat d’estils, d’entre els quals en destaca Aron Demetz amb unes espectaculars escultures de fusta i les figures de neon de Marco Lodola.

Catalunya – Dintre dels anomenats Eventi collaterali in città hi ha Venezia.Catalunya. La Comunità inconfessabile, una exposició instal·lada al Magazzino del Sale nº 3, prop de la col·lecció Pinault.

Consta de tres projectes: Archivo F.X. de Pedro G. Romero, Archivo Postcapital de Daniel G. Andújar i Sitesize de Joan Vila-Puig i Elvira Pujol i Masip. Promoguda per l’Institut Ramon Llull i muntada pel MACBA amb finançament de Gas Natural, Aigües de Barcelona i La Caixa.

Es fa difícil explicar com aquests tres projectes, malgrat la transversalitat que anuncia el fulletó, poden donar una imatge del nostre país, més enllà de les lluites que en el seu dia van haver de fer la gent del Poble Nou per defensar el seu barri. És possible també que s’hagi volgut cantar les excel·lències del comunisme. Qui sap si amb una presentació més suggestiva s’hauria arribat a entendre alguna cosa, però la instal·lació no té ni la traça de generar curiositat pel tema. Llàstima!

Venècia és, com sempre, una atracció de primer ordre. També pels amants de l’art ja que l’oferta artística abasta des de l’art bizantí fins allò més rabiós de l’art contemporani. La Biennal s’acaba el 22 de novembre. Encara hi sou a temps.

Publicat el mes d'octubre de 2009