EGON SCHIELE

EGON SCHIELE

Un artista escandalós

Viena - A principi del segle xx, Viena amb dos milions d’habitants era, si no el melic del món, el centre de l’imperi austrohongarès, una de les monarquies més nombroses de l’època amb prop de quaranta sis milions de ciutadans, escampats en una munió de territoris, és a dir, una munió de cultures. Per altra banda, la monarquia tenia tan aferrat el poder polític que la burgesia no hi podia accedir, i s’havia d’entretenir promovent i pagant revoltes de caire cultural, com la Secession vienesa, un grup d’artistes capitanejats per Gustav Klimt, el més famós dels pintors austríacs que, entre el modernisme i el decorativisme, maldaven per escapar-se d’un academicisme tronat.
A més de l’art, la literatura, la música i la ciència van donar personatges tan trencadors com Arthur Schnitzler en el teatre, Gustav Mahler a la música o Sigmund Freud amb la seva psicoanàlisi. En totes les produccions d’aquella gent s’hi traslluïa una forta sensualitat. Klimt, tot i el seu prestigi, va ser censurat diverses vegades per la sexualitat manifesta en algunes de les seves pintures i, quan va morir, van trobar-li centenars de dibuixos eròtics que no havia gosat posar en circulació.
Amb tot aquest ambient va sorgir un noiet espavilat, Egon Schiele, que dibuixava nens, nenes, senyores i senyors nus amb molta traça, com ningú ho havia fet. Però seria injust parlar d’Egon Schiele només com artista eròtic, tot i que la seva afecció li va suposar anar a raure a la presó. Schiele, deixeble i amic de Klimt, va ser un pintor d’una forta personalitat. No es va entretenir en seguir el simbolisme daurat i acolorit del seu amic. S’acostava més als expressionistes alemanys, tant en la utilització del color, en el traç sinuat dels seus dibuixos o en la temàtica de les seves pintures: personatges al·legòrics - la mort -, però també paisatges, ciutats, interiors, flors... i nombrosos autoretrats, molts dels quals despullat i en postures que desafiaven la moral establerta.

Egon Schiele – Va néixer el 12 de juny de 1890 a l’estació de tren de Tulln, a prop de Viena. El seu pare era el cap de l’estació, lloc que va haver d’abandonar per trastorns mentals que van acabar amb la seva vida el 1905. Aleshores, Egon recolzat pel seu padrí, va començar a estudiar a l’Acadèmia de les Arts. Les relacions amb la seva mare no van ser mai bones i tot plegat va influir en la temàtica posterior de l’obra d’Egon.
A l’Acadèmia li van ensenyar dibuix i pintura a l’estil clàssic antic la qual cosa aviat li va fer perdre interès en aquell aprenentatge i va haver de sortir al carrer a buscar quelcom més engrescador. Va conèixer l’obra dels impressionistes i el 1907 es va topar en el Cafè Museum amb Gustav Klimt que es va convertir en el seu protector artístic, mestre i amic. Klimt li comprava obra, li suggeria models i li presentava mecenes. També el va fer treballar en l’anomenat Estudi de Viena amb altres artistes de la Secession. L’Estudi era una escola de disseny on es creaven i fabricaven articles domèstics, roba, mobles... A la II Exposició d’art, el 1909, Schiele va presentar-hi quatre obres al costat de gent de tanta anomenada com Edvard Munch, Henri Matisse, Pierre Bonnard, el mateix Klimt i el jove Oskar Kokoschka de qui Schiele n’esdevindria un bon amic. A l’exposició hi havia també obra de Van Gogh i de Gauguin.
Després d’aquesta exposició, va trencar amb l’estil de Klimt i amb la dependència econòmica del seu padrí. Va fundar un grup, el Neukunstgruppe, que no va tenir ni èxit ni ressò. La seva obra va assolir aleshores el seu estil característic: línies cantelludes que delimitaven els entorns dels seus dibuixos i teles, amb profusió de noies en carranxa i nens i nenes despullats. Era allò que el mercat demanava i que Schiele, voyeur d’una sensualitat insaciable i obsessiva li oferia amb una destresa poc habitual.
De 1910 a 1912 va viure a Krumau, a la Bohèmia meridional, d’on procedia la seva mare. Hi va pintar una sèrie de paisatges, La ciutat morta, d’una gran contundència expressiva. Hi convivia amb la seva model Wally Nuezil, la qual cosa incomodava la gent del poble que li va acabar fent la vida impossible. El 1912 va passar breument per la presó acusat d’abusos a menors i rapte, acusacions de les que va ser exculpat. Schiele va tenir tres models: la seva germana Gertrude, Wally i la que acabaria sent la seva esposa Edith Harms que el va posar a ratlla i li va proporcionar una certa tranquil·litat.
Però la tranquil·litat no és mai duradora i menys amb la Guerra començada. Schiele no va ser admès, en principi, a l’exèrcit perquè era massa escanyolit. Però la gran quantitat de baixes va fer que el 1915 el fessin apte pel servei. Es va incorporar el 21 de juny, quatre dies després de casar-se amb Edith. Mai no va anar al front i, amb la connivència dels seus caps, va seguir pintant fins el 3 de novembre de 1918 que va morir a causa de la grip espanyola, als vint-i-vuit anys. Tres dies abans també havia mort la seva dona i a la primavera ho havia fet Gustav Klimt.
La seva obra – Schiele va fer cap a tres mil dibuixos, 300 pintures, 17 gravats i litografies i 2 xilografies. La seva obra es pot veure, entre altres, al Museu Schiele de Tulln, a l’Albertina de Viena i a la Col·lecció Leopold, també a Viena. Tot i que havia estat qualificat d’art degenerat pels nazis, gràcies a l’actuació de l’historiador d’art Otto Benesch avui podem admirar l’obra d’aquell noiet austríac, capcalent però gran artista.

Bibliografia
Artinger K. Egon Schiele. Vida y obra. Könemann. Colònia. 1999
Faerna J.M. Klimt. Simbolisme. Edicions Polígrafa. Barcelona. 2006

Publicat al Butlletí de l'Associació del Personal de la Caixa el mes de maig de 2006

PICASSO I EL MUSEU BARBIER-MUELLER

PICASSO, L'HOME DE LES MIL MÀSCARES

Al Museu Barbier-Mueller d’art precolombí de Barcelona

Aquest 2006 fa cent vint-i-cinc anys del naixement de Pablo Picasso i cent anys de la seva estada a Gósol amb la seva companya Fernande Olivier. Els responsables de la cultura de Barcelona, atents sempre a tot allò que pot posar la ciutat a l’aparador, han confegit un seguit d’actes dins del programa anomenat PICASSO2006BARCELONA per commemorar aquestes efemèrides.

El Museu Barbier-Mueller d’art precolombí, s’ha sumat a la iniciativa amb una mostra peculiar, atípica, diuen ells, que suposa la oportunitat de contemplar la influència que l’art primitiu va tenir en l’obra del més gran dels artistes del segle XX. Picasso, com altres artistes del seu temps es va fascinar per aquelles obres que no havien estat fetes per guarnir cap casa senyorial si no que tenien una funcionalitat màgica, mítica, religiosa, però que tendien a la recerca de la perfecció formal. I això va captivar Picasso.

La exhibició del Barbier-Mueller ens proposa contemplar 85 peces, 23 de les quals són de Picasso i una d’Andy Warhol provinents de les col·leccions de Marina Picasso, de Jan Krugier i la seva esposa, de la Fundació Beyeler de Basilea, del Musée des Antiquités Nationales de Saint Germain-en-Laye, del Museu Picasso de Barcelona, del Musée Picasso de Paris i de les col·leccions del propi Barbier-Mueller de Ginebra i de Barcelona.

Les obres ens permeten especular amb la influència que l’art iber, el grec o l’africà van tenir en l’obra del malagueny. Podem contemplar el Cap de fusta de 1907 que es pot veure per primera vegada a l’estat espanyol, al costat d’un cap de pedra ibèric del segle III aC. que li va servir d’inspiració. Hi veiem apunts per a Les senyoretes d’Avinyó, les cares de dues de les quals – les de la dreta del quadre – són clarament d’influència primitiva. I moltes altres.

Ara bé, la qualitat de les màscares africanes que serveixen de contrapunt a l’obra picassiana, són d’una qualitat i d’una bellesa remarcable. Quan les observes i les compares amb l’obra moderna et dóna la sensació que la inspiració del pintor - de l’escultor -, està encara molt allunyada de la perfecció de la Màscara nimba o la Màscara facial del Congo. Vaja, que Picasso és l’aprenent i els primitius són els mestres.

El contingut de Picasso, l’home de les mil màscares fa que l’exposició sigui molt recomanable. Tant per les obres antigues com per les de Pablo Picasso que és un artista que no te l’acabes mai. La comparació d’ambdues és l’al·licient afegit que et fa sortir satisfet i complagut, tot i que hi ha algunes referències mal il·luminades que el Museu hauria de solucionar. Perquè el Barbier-Mueller és un museu amb uns muntatges innovadors que val la pena conèixer i seguir.

El Museu Barbier-Mueller –Ubicat al Palau Nadal, del segle XV, i situat just al davant del Museu Picasso, al carrer Montcada de Barcelona va ser inaugurat per la reina Sofia el maig de 1997. Conté una part de la col·lecció del matrimoni suís Barbier-Mueller, llogada a l’Ajuntament de Barcelona amb convenis que es renoven cada cinc anys.

Els Barbier-Mueller són els col·leccionistes d’art primitiu més importants d’Europa. La recopilació d’obres l’havia començada el senyor Josef Mueller però van ser la seva filla Monique i el seu gendre, Jean Paul Barbier, els que van ampliar, classificar i exhibir al seu Museu de Ginebra, inaugurat el maig de 1977, tot allò que el senyor Mueller havia adquirit amb criteris purament estètics i que ells van convertir en una veritable obra d’art, estesa a Barcelona vint anys més tard.

La col·lecció té més de 7.000 obres entre escultures, màscares, tèxtils i objectes d’ornamentació. El Museu edita llibres sobre art primitiu i té un banc d’imatges amb més de 15.000 diapositives a l’abast d’aquells que hi estiguin interessats. Com es pot constatar amb l’exposició de Picasso, també té traça en l’organització d’exposicions temporals i molt interessants. Picasso, l’home de les mil màscares es pot veure fins el 3 de setembre de 2006. Aneu-hi, us agradarà!

Informació:

http://www.amicsmuseuprecolombi.org/


Publicat al Butlletí de l'Associació del Personal de la Caixa el mes de juny de 2006

NATÀLIA GONCHAROVA

Autoretrat amb lliris grocs. 1907

Una dona a l’avantguarda russa

A principis del segle XX la societat russa esperava amb candeletes un canvi radical. El món artístic se’n feia ressò i cada artista portava fins a l’extrem les seves troballes particulars, treballant-hi amb rigor i amb la clara intenció de fer-ne un manifest carregant-se tot allò del món de l’art anterior.
Aquesta dèria va propiciar l’expansió de les avantguardes sorgides a París, Munic o Dresde que els artistes russos van adaptar ràpidament aportant-hi la seva creativitat i donant-les-hi un estil propi que en poc temps va gaudir de noms tan importants com Kandinsky, Mijail Larionov, Malevich, Matiushin, Wladimir Tatlin, Marc Chagall, Filonov, Rodchenko, El Lissitzi o Natàlia Goncharova.
Tot i que l’obra de la Goncharova passa per diverses d’aquelles tendències: fauvisme, futurisme, cubisme... el seu nom va associat a dos dels ismes que, juntament amb el seu company Mijail Larionov, van treballar per imposar: el neoprimitivisme i després el lucisme.
El neoprimitivisme fonamentava els seus temes en l’art folklòric tradicional, en les estampes populars i les joguines rústegues, en els rètols comercials pintats sobre fusta i en les icones primitives. Formalment era l’adaptació del fauvisme francès i l’expressionisme alemany amb la diferència que els temes d’aquests s’inspiraven en l’art primitiu i el neoprimitivisme rus ho feia en l’herència cultural russa. La majoria eren escenes populars, amb segadors, pescadors, pagesos, etc.
El lucisme, més conegut com a rayonnisme, el nom del qual venia del francès rayon, el basaven en voler representar els raigs de la llum sobre els objectes amb el resultat d’una abstracció molt dinàmica i propera al futurisme italià amb aires de cubisme.
Al voltant de Larionov i Goncharova sempre hi havia altres artistes i grups, com l’anomenat La sota de Diamants del qual se’n van separar, o els que van muntar l’exposició dita La cua de l’ase que va causar un rebombori remarcable per les propostes agosarades que s’hi exhibien. La seva intenció era trencar amb l’art europeu i establir una escola russa d’art modern.
La seva vida –Natàlia Goncharova venia d’una família que s’havia enriquit fabricant veles per la flota russa. En el seu arbre genealògic hi havia la germana del seu besavi que s’havia casat ni més ni menys que amb Pushkin, el poeta, una de les glòries de la literatura mundial.
Natàlia va néixer el 16 de juny de 1881 (el mateix any que Picasso) a Negaevo, districte de Tula al sud de Moscou. El seu pare Sergei Goncharov, era arquitecte i la noia després d’estudiar Ciències es va traslladar, el 1898, a la capital per estudiar escultura. Natàlia era molt treballadora, inquieta i d’una gran vitalitat i l’escultura era la matèria que més s’ajustava al seu tarannà. Però allà hi va trobar Mijail Larionov, de la seva mateixa edat, amb qui es va ajuntar i es van fer companyia tota la vida. Mijail la va convèncer de deixar l’escultura i dedicar-se a la pintura, com ell. La decisió va ser un encert perquè la Goncharova de seguida es va situar, i mantenir, entre els artistes capdavanters del seu país.
La seva activitat es manifesta en una exposició de 1912 on la Goncharova hi va exposar 50 obres de diferents estils, i una de 1913 on va penjar-hi 700 obres. Set-centes! La seva inquietud la va portar a viatjar a altres països com Suïssa, Itàlia, Espanya i França. El 1914 va acompanyar Diaghilev a París i hi va pintar el teló, els figurins i els decorats del ballet Le coq d’or de Rimski-Kórsakov, feina aquesta de la decoració de ballets que més endavant, instal·lada definitivament a París, l’ajudaria a viure i a ser reconeguda pel món artístic i social.
El 1916 també va acompanyar Diaghilev a Espanya d’on en va tornar admirada per la passió dels seus habitants per tot allò que no és la feina. Hi va descobrir el color negre i amb els colors de la seva paleta, el negre, el blanc, el color cafè i el vermellós, va compondre vàries sèries d’Espagnoles amb les seves peinetas, els seus mantones i els seus abanicos que va vendre immediatament a un comprador dels Estats Units.
Larionov i Goncharova es van establir definitivament a París l’any 1919, després de les transformacions socials de la revolució soviètica. El 1929 va morir Diaghilev i l’estrella de la Goncharova es va ennuvolar fins que el 1948 s’exhibí una gran exposició sobre el rayonnisme. Però va ser una revifalla passatgera. S’havien nacionalitzat francesos el 1938. Dotze anys més tard, el 1950, Larionov va tenir greus problemes de salut i Natàlia va haver de vendre’s gairebé tots els quadres que tenia per poder fer front a les despeses econòmiques.
Larionov i Goncharova es van casar el 1955 i la resta dels seus dies els van viure gairebé en la pobresa. Natàlia sempre havia dit que Larionov era la meva consciència de treball. La Goncharova va viure fins el 17 d’octubre de 1962 que va morir a París. Larionov la va sobreviure dos anys.
La importància de Natàlia Goncharova ens la demostra, entre altres, la seva presència actual a la col·lecció permanent del Centre Pompidou de París, o en la gran mostra que l’any passat va muntar el Guggenheim de Bilbao, Rússia! on la seva pintura figurava entre el més granat de tota la història pictòrica russa.

Bibliografia

Tsvietáieva, M. Natalia Goncharova. Retrato de una pintora. Editorial Minúscula S.L. Barcelona. 2006.

Publicat al Butlletí de l'Associació del Personal de La Caixa el mes de juliol de 2006

Rússia!

Andrei Riabushkin. Una família de comerciants del segle XVII. 1896

L'ART I LA HISTÒRIA RUSSOS AL GUGGENHEIM DE BILBO

El Museu Guggenheim de Bilbo ha tancat les portes d’una exposició excepcional, la més important, deien, de les fetes fora de Rússia des de l’acabament de la guerra freda. Gairebé 300 peces, distribuïdes en vuit seccions, ens donaven, a més d’una visió molt completa de l’art rus, una repassada a la història d’aquell país des del segle XIII fins els nostres dies.

Les obres que s’hi exhibien provenien de les col·leccions imperials, de les esglésies i de les col·leccions privades de dos comerciants, Serguei Sxukin i Ivan Morozov que a començaments del segle XX van invertir els seus estalvis en la compra d’obres dels artistes europeus de més anomenada. No hi faltaven tampoc els creadors actuals, amb una selecció acurada per a no cansar el visitant.

La Guia del Museu, editada en euskera, castellà, anglès, francès, gallec o en un acurat català (finesa que no hem vist corresposta en cap dels nostres museus) ajudava a seguir l’exposició pels intricats espais del meravellós i enrevessat Guggenheim de Bilbo, repartits entre el segon i el tercer pis. Així, començava la mostra amb la col·lecció d’icones i objectes sagrats dels segles XIII fins el XVII amb obres d’arrel bizantina i d’altres amb les singularitats russes dels seus iconòstasis, plafons arrenglerats en cinc files que incorporaven tot tipus de sants, profetes, patriarques i festivitats locals.

La segona secció la formaven les col·leccions reials dels segles XVIII i XIX. Tant Pere el Gran com Caterina la Gran i més tard Nicolau I es van dedicar a comprar pintura europea, principalment francesa i anglesa. Va ser el naixement i els primers passos del Museu de l’Ermitage, la importància del qual coneix tothom. La tercera secció de RÚSSIA! la formava l’art natiu del segle XVIII. L’any 1757 hom havia creat l’Acadèmia de Belles Arts, a semblança de la de París i els pintors de l’època, esgotada la possibilitat de pintar icones i esglésies van trobar el modus vivendi en els retrats de la família imperial i de la noblesa dels quals n’hi havia una bona mostra a l’exposició.

La quarta secció corresponia al segle XIX i contrastava les obres de la primera meitat del segle amb les de la segona. Les primeres eren bàsicament retrats romàntics, escenes de la vida de Crist, escenes pagesívoles... però les de la segona meitat eren gairebé totes del grup anomenat Ambulants, uns artistes que consideraven l’art com una eina social de denúncia i que amb les seves exposicions itinerants ensenyaven les condicions de vida o la repressió política d’una població apallissada. Un d’aquests ambulants era Ilià Repin amb el seu quadre monumental El sirgadors del Volga on pinta la força física, el coratge, el treball dels sirgadors mentre el jove del centre fa un gest per alliberar-se d’una feina que sempre havien fet les bèsties en un anunci de la revolució proletària que vindrà.

La cinquena secció la formaven les obres d’artistes d’arreu. Les col·leccions citades de Sxukin i Morozov amb obres de gent tant coneguda com Cézanne, Picasso, Gauguin o Matisse que en les reestructuracions – eufemisme per definir les incautacions - de museus russos del 1918, després de la Revolució, van servir per a constituir el 1923 el Museu Estatal d’Art Modern Occidental ampliat amb altres obres. Va ser el primer museu d’art d’avantguardes del món i va subsistir fins que el ximple de l’Stalin el va eliminar amb un decret secret el 1948. Aquestes obres, sobre tot de pintors francesos, van influir en els russos, l’obra dels quals es trobava a la secció sisena de l’exposició. Després de les obres del simbolisme rus hom trobava les avantguardes amb noms tan familiars com Natàlia Gontxarova, Mikhail Larionov o Kasimir Malèvitx i exemples del cubofuturisme, raionisme, suprematisme i constructivisme que tant de ressò van tenir a la seva època.

El realisme socialista, la doctrina oficial de l’art, imposada l’any 1934 configurava la penúltima secció, la setena, de la mostra. No cal dir que els retrats de Lenin i d’Stalin eren presents en gairebé cada obra. L’Himne a Octubre d’Alexander Guerasimov (1942) de 4 metres d’alt i 7 de llarg, era una obra esclafadora, et feia sentir petit davant tant entusiasme pel líder predicant en un teatre ple de gent de totes les ètnies, en un moment en que les tropes russes eren amallonades pels nazis en el camp de batalla. La darrera secció, l’art després d’Stalin, volia demostrar que de 1930 a 1980 l’art rus no s’havia alimentat exclusivament de les ordres del règim. Hi havia mostres d’art conceptual, poc diferent del que es feia a la resta d’Occident.

Tancava l’exposició una tria d’art contemporani del qual voldríem destacar Àbac de Serguei Shutov, una instal·lació que ja vam poder veure a la Biennal de Venècia de 2001 però que encara emociona per la contundència dels maniquins vestits de negre, agenollats i resant en diverses llengües que s’interposen. A Venècia hi havia quaranta maniquins, aquí només ni cabien una dotzena, però el resultat era el mateix.

RÚSSIA! era una gran exposició d’art, però també una gran lliçó d’història.

Publicat al Butlletí de l'Associació de Personal de la Caixa del mes de setembre de 2006

PAUL CÉZANNE

Cases de la Provença, la vall de Riaux a prop de l'Estaque. 1883

CÉZANNE A LA PROVENÇA

L’artista i la seva terra

La Provença és una terra de camins polsegosos, camps d’espígol, muntanyes calcàries i pinedes que arriben al mar. El cel és ventat i clar i el mar s’encomana del blau del cel. A l’estiu la calor és aclaparadora i el concert que fan les cigales, ensordidor. La Provença és també una terra de gent agraïda i espavilada. A Aix-en-Provence, aquest estiu, amb motiu del centenari de la mort d’un dels seus fills il·lustres, el pintor Paul Cézanne (1839-1906), han organitzat una de les exposicions més interessants i concorregudes de la temporada.
El Museu Granet que està en procés de remodelació, s’ha hagut d’afanar per presentar, juntament amb la National Gallery of Art de Washington, prop de 170 obres que el seu paisà va pintar en els diferents estudis de la regió. Alguns llepafils van criticar que no s’hagués aprofitat l’oportunitat per a presentar una mostra més extensa, afegint-hi obres pintades a París, però els organitzadors tenien molt clar que la finalitat era exhibir el lligam entre l’artista i la seva terra.
Les dèries del pintor - Cézanne tenia dues dèries: la primera, transmetre en la seva obra tota la bellesa de la seva terra; la segona, fer de l’impressionisme quelcom sòlid i durador, com l’art dels museus. Totes dues les va assolir a bastament. Com que a la mostra hi ha obres dels primers anys de Cézanne, s’evidencia com, en un moment determinat, la pintura espessa i fosca feta a cops d’espàtula d’aquell noiet de vint anys, es transforma en la pintura que seria exemple de modulació, model de composició i reflex d’aquells camps rogencs, d’aquelles muntanyes grises, d’aquell verd dels pins i del blau del cel i del mar del que ara anomenen el País d’Aix.
Dos elements van contribuir a fer que Cézanne esdevingués el mestre Cézanne que tots coneixem. El primer, la seva llarga estada a L’Estaque, un poblet proper a Marsella on hi va trobar el temps i l’espai necessaris per aprendre a pintar paisatges. A més a més, L’Estaque va ser l’amagatall per evitar ser allistat a l’exèrcit quan va esclatar la guerra amb Prússia el juliol de 1870 i el lloc secret on va poder compartir la vida amb la seva companya Hortense Fiquet, de qui va tenir un fill, Paul, sense que el seu pare, banquer ric i rabiüt, se n’assabentés.
L’altre motiu del seu canvi d’estil va ser la inestimable companyia de Camille Pissarro amb qui va coincidir a Pontoise i Auvers-sur-Oise on Cézanne s’havia instal·lat en néixer el seu fill. Pissarro era contrari a l’ensenyament acadèmic i predicava els postulats impressionistes. A Cézanne el va convèncer de deixar l’espàtula i agafar el pinzell, moderar la pinzellada i no deixar mai de pintar a l’aire lliure. La coincidència amb la dèria de pintar les belleses que li oferia la natura a la Provença va culminar amb una obra que es distingeix pel seu color, la seva llum, el tractament de l’espai i l’elecció del motiu: els paisatges, les natures mortes, els banyistes, els jugadors de cartes, els retrats... Una obra que va fer exclamar a Picasso: És el pare de tots nosaltres.La seva vida – Paul Cézanne va tenir la vida d’un noi de casa bona. El seu pare, barreter d’ofici, es va convertir en banquer i va fer diners. Els seus pares es van casar quan Paul ja tenia 5 anys i una germana, Maria, de dos anys.. Als tretze anys va fer amistat amb Émile Zola que li deia: Sostreu-te de les influències de les escoles, desenvolupa alguna originalitat!. Després el va convèncer per traslladar-se a París, on Cézanne va tenir algunes dificultats per a ser admès a l’Escola de Belles Arts. Allà hi va conèixer la seva companya amb qui es va casar al cap de nou anys, quan el seu fill ja en tenia sis i perquè el seu pare havia descobert el secret d’aquella relació que li va suposar, és clar, el perdre momentàniament la subvenció paterna. Les seves estades a París mai van ser definitives. La Provença el tibava i, amb el temps, es va allunyar de Zola quan aquest va publicar L’Obra, una novel·la on Cézanne es va sentir al·ludit negativament.
Cézanne era un home amant de la tranquil·litat. La necessitava per pintar. Això el va fer canviar de taller moltes vegades. Des del que el seu pare li havia construït al Jas de Bouffan, la casa als afores d’Aix, fins el que, anys més tard, es va fer construir al turó dels Lauves, amb obertures per a poder-ne treure els quadres de Les banyistes, els seus llocs de treball van ser nombrosos. La tranquil·litat només es veia torbada per la visita dels seus amics: Braque, Dérain, Dufy, Monet, Bernard... i per la manca de salut ja que, des de 1890 la diabetis li va agrejar el caràcter.
Els darrers quadres de Cézanne són tots fets als voltants de la muntanya Santa Victòria, la muntanya més famosa de la Història de l’Art. Pintava al taller cada dia des de les sis del matí fins a dos quarts d’onze i després de dinar se n’anava al lloc que era el tema del seu quadre. En una d’aquestes sortides el va sorprendre un temporal. El van recollir xop i sense sentits i, tot i que encara va tenir ànims per fer algunes pinzellades, va morir el 23 d’Octubre de 1906. Ara fa cent anys.
Gombrich en la seva Història de l’Art diu que Cézanne va esllavissar el món de la pintura, obrint les portes de l’era moderna. Les seves pintures figuren a tots els museus importants del món. La Provença hi té reproduït tot el seu esplendor, tots els seus colors. Les dues dèries complertes de Paul Cézanne.

Bibliografia
VV.AA. Cézanne en Provence. Catàleg de l’exposició. Communauté du Pays d’Aix. Musée Granet.

Publicat al Butlletí de l'Associació de Personal de La Caixa de l'octubre de 2006

IGOR MITORAJ

Eros embenat. 1999

Escultura al carrer

Si visiteu Florència segurament anireu a veure el Palau Pitti i els seus jardins de Bóboli, un espai descurat que desdiu de la bellesa que inunda la ciutat. Però en un dels seus racons, en una placeta assolellada topareu amb un enorme bust de reminiscències clàssiques que us deixarà palplantats. És el Tíndar esquerdat d’Igor Mitoraj, un escultor actual, l’obra del qual ha estat exhibida recentment per la Fundació La Caixa en diverses ciutats de l’estat espanyol: Granada, Palma de Mallorca, València i aviat a Sevilla, Madrid i Barcelona.
Qui és Igor Mitoraj? – Mitoraj és un escultor polonès, nascut el 26 de març de 1944 a la ciutat alemanya d’Oederlan. La seva mare, polonesa, havia estat deportada a Alemanya i obligada a treballs forçats. El seu pare, francès de la Legió estrangera, també havia estat empresonat a Alemanya. El febrer de 1945, ell i la seva mare van sobreviure al terrible bombardeig de la ciutat de Dresden. Acabada la guerra la seva mare se’l va emportar a Polònia, on vivien els seus avis, prop de Cracòvia. Allà hi va passar la seva infantesa i la seva joventut, en un ambient poc propici a la creació artística que calia ajustar-la a la política cultural oficial dels comunistes i dedicar-la, només, a lloar les excel·lències de les forces productives del món obrer socialista.
El descobriment dels renaixentistes italians i dels impressionistes va impel·lir el jove Igor a l’estudi de la pintura. El 1963 es va apuntar a l’escola de Cracòvia on s’havia de trobar amb Tadeusz Kantor (1914-1990), artista total i home de teatre que esdevindria un dels renovadors més importants de l’escena europea. Kantor li va fer conèixer l’obra d’artistes tan destacats con Andy Warhol, d’ascendència polonesa, l’americà Roy Lichtenstein, l’italià Mario Merz o el francès Yves Klein, entre altres. Kantor va eixamplar l’horitzó a Mitoraj i va acabar dient-li: Ves-te’n, deixa Cracòvia, només així faràs quelcom important. Li va fer cas i amb 24 anys va arribar a París i es va matricular a l’Escola Nacional Superior de Belles Arts.
A principis dels anys 70 se’n va anar un any a Mèxic on la descoberta de l’art asteca el va convèncer de deixar la pintura per dedicar-se principalment a l’escultura com a mitjà més idoni per a expressar les seves inquietuds artístiques. Al cap de poc temps, el 1976, la seva primera exposició a la galeria la Hune de París li va proporcionar el primer dels seus grans èxits. En aquell temps només treballava amb terracota i bronze fins que el 1979 va visitar Pietrasanta, prop de Carrara, i va descobrir les possibilitats del marbre. El 1983 hi va muntar un nou taller i s’hi va establir. La XLII Biennal de Venècia, el 1986, el va convidar a exposar amb tot el que suposa un aparador d’aquella envergadura. El 1989 li va arribar l’èxit als Estats Units i, des d’aleshores, seixanta de les seves obres s’exhibeixen a les principals capitals del món. A Milà hi té set escultures, sis a París, tres a Florència, i a Roma el 2004 va ocupar el Foro de Trajà. També en té a Londres, Atlanta i Tokio.
Al nostre país fins ara havia exposat quatre vegades a Madrid, cinc a Barcelona, i una a Vitòria, Pamplona, Sevilla i Burgos. També va ser present al Pavelló de Polònia a l’Expo de Sevilla el 1992 i és un artista habitual a la fira ARCO de Madrid.
La seva obra – Com la de tots els bons artistes, l’obra de Mitoraj és fàcilment identificable. Per la seva monumentalitat, la perfecció de les formes, la puresa de la seva realització i pel domini dels materials que usa: el bronze, la terracota, el marbre, el travertí, el granit o el ferro colat. I per la seva temàtica. Tota la seva producció està inspirada en l’escultura greco-romana, egípcia o pre-colombina. Però Mitoraj no imita els models clàssics, els interpreta i els dóna el seu toc personal tot fragmentant, esquerdant o embenant les seves figures.
Les versions d’Ícar, Eros, el Centaure, Venus, Tíndar o Osiris són realitzacions modernes d’aquells mites, perfectament adaptables a qualsevol entorn i amb un sentit d’allò teatral que, segurament, li havia inculcat Tadeusz Kantor amb el seu mestratge a l’escola de Cracòvia.
Tant de bo que algun indret de les nostres ciutats o alguna sala dels nostres museus pogués acollir un tors d’Ícar, un Eros embenat o un Osiris adormit d’Igor Mitoraj. Podríem admirar l’obra d’un dels escultors contemporanis d’anomenada sense la pressa fugissera de les exposicions temporals que ha organitzat la Fundació La Caixa.

* Igor Mitoraj va morir a París el 6 d'octubre de 2014

Bibliografia

VVAA, Igor Mitoraj en Granada. El Mito Perdido. Arte en la calle. Ayto. de Granada, Fundació La Caixa. Catàleg de l’exposició. 2006

Publicat al Butlletí de l'Associació del Personal de La Caixa el mes de novembre de 2006

Avantguardes figuratives a Catalunya

Josep Maria Garcia-Llort. L'home que sempre guanya. 1960

UTOPIES DE L’ORIGEN

La pintura a Catalunya després de la guerra

Aquest estiu passat, al Palau Moja de Barcelona, vam poder veure una interessant exposició titulada Utopies de l’origen. Avantguardes figuratives a Catalunya, 1946-1960. Hom hi presentava obres de deu pintors catalans que en els anys de la postguerra maldaven per recuperar el fil de la creació artística, interrompuda per la guerra civil.
En l’acurat catàleg de l’exposició s’explica el panorama artístic d’aquells anys: la proliferació de galeries d’art i d’artistes, amb obres – paisatges i natures mortes – d’un academicisme tronat que eren comprades per la gent enriquida amb l’estraperlo, sense cap exigència de qualitat ni per part dels uns ni dels altres.
Els Salons d’Octubre – Des de 1948 a 1957 les Galeries Laietanes van obrir les seves sales a l’anomenat Saló d’Octubre. Allà s’hi van aplegar tots aquells artistes inquiets que tenien en comú la consciència i la voluntat de fer quelcom nou, de trencar amb aquella pobresa cultural que rebutjava tot allò que venia de l’estranger, encotillava la llibertat personal i condicionava la creació.
El Saló d’Octubre va ser un revulsiu en aquell ambient esquifit i va rebre tots els improperis que generava l’hostilitat cap a allò experimental. El 1er Salón de Octubre va ser titllat des d’El Correo Catalán de ser el comunisme de l’art, de xarampió d’uns quants pintors, d’esnobisme i de disfressar les impotències creatives.
L’any 1955, organitzada pel Ministerio de Educación que encara portava el senyor Joaquín Ruiz Giménez, va tenir lloc a Barcelona, al Museu d’Art Modern de la Ciutadella, la III Bienal Hispanoamericana de Arte en la qual s’hi va incloure el Saló d’Octubre d’aquell any. La Biennal, muntada com un aparador de les excel·lències culturals del règim franquista, molt preocupat en aquells dies per quedar bé amb els Estats Units, va ser un lloc ben adequat per a exhibir-hi les obres dels pintors catalans la majoria dels quals ja s’havien passat a l’abstracció.
Quan es va presentar el darrer Saló d’Octubre, el de 1957, després de deu anys d’esforços, la crítica ja no qüestionava si la pintura abstracta o la surrealista eren “legals”, ja s’exigia, només, qualitat, responsabilitat artística i sinceritat.
Els artistes – Dels més de cent pintors que van exposar als Salons d’Octubre, la mostra del Palau Moja n’exhibia deu i n’indicava els referents que les seves obres confirmaven. Així, l’art romànic, Picasso, Rouault, Joan Miró, Torres-García i Olga Sacharoff eren, segons els organitzadors, el fil retrobat, els models que van seguir per a fonamentar la seva pintura.
Els deu pintors eren:
Josep Mª de Sucre (1886 - 1969) poeta, crític d’art i l’enllaç amb la Catalunya de la primera meitat del segle. Director del Cercle Maillol de l’Institut Francès, va facilitat una gran quantitat de beques per a estudiar pintura a París. Va ser un dels creadors del Saló d’Octubre.
Joan Ponç (1927 - 1984), surrealista, membre del Dau al Set. Dibuixant notable, transmet una mena d’humor diabòlic a través de les seves figures.
Francesc Fornells-Pla (1921 - 1998) un altre dels creadors dels Salons d’Octubre. A més de París va estudiar a Florència on va perfeccionar la tècnica del fresc. A partir de 1959 es va dedicar al vitrall, renovant-lo tècnicament i formal.
Joan Brotat (1920 – 1990) l’artista naïf que, a diferència d’altres, no va evolucionar cap a l’abstracció. Sempre va ser naïf.
Josep Guinovart (1927) ha mantingut sempre un lligam entre la seva obra i la natura més propera, el món rural. En els seus començaments també, com ho demostren els temes dels seus quadres: el blat, el circ...
Joan Vilacasas (1920) també és escriptor. Els quadres de París relaten la vida que l’envoltava.
Josep Maria Garcia-Llort (1921 – 2003) influït tant pel cubisme com per l’art medieval, en la seva obra crea un mostrari d’animals que gairebé sempre acompanyen les figures dels seus quadres. No va passar a l’informalisme però la seva és una obra personal i, com la de tots els bons artistes, fàcilment identificable.
Albert Ràfols Casamada (1923) en els seus començaments era un pintor intimista, d’arrels noucentistes, com es veia a l’exposició. Va ser a partir de 1957 quan es passa a l’abstracció i arriba a ser-ne un dels exponents més destacats.
Maria Girona (1923) l’art de la qual és senzill, net, esquemàtic, amb una coherent sensibilitat que ha perdurat en l’obra de l’autora fins els nostres dies.
Francesc Todó (1922) va produir la seva “època de les màquines” en la qual hi vessava tot el seu saber de gran artista. La mostra en donava fe.
Deu pintors que en la seva època van somniar en assolir l’utopia.

Publicat al Butlletí de l'Associació del Personal de la Caixa el mes de desembre de 2006