NATÀLIA GONCHAROVA

Autoretrat amb lliris grocs. 1907

Una dona a l’avantguarda russa

A principis del segle XX la societat russa esperava amb candeletes un canvi radical. El món artístic se’n feia ressò i cada artista portava fins a l’extrem les seves troballes particulars, treballant-hi amb rigor i amb la clara intenció de fer-ne un manifest carregant-se tot allò del món de l’art anterior.
Aquesta dèria va propiciar l’expansió de les avantguardes sorgides a París, Munic o Dresde que els artistes russos van adaptar ràpidament aportant-hi la seva creativitat i donant-les-hi un estil propi que en poc temps va gaudir de noms tan importants com Kandinsky, Mijail Larionov, Malevich, Matiushin, Wladimir Tatlin, Marc Chagall, Filonov, Rodchenko, El Lissitzi o Natàlia Goncharova.
Tot i que l’obra de la Goncharova passa per diverses d’aquelles tendències: fauvisme, futurisme, cubisme... el seu nom va associat a dos dels ismes que, juntament amb el seu company Mijail Larionov, van treballar per imposar: el neoprimitivisme i després el lucisme.
El neoprimitivisme fonamentava els seus temes en l’art folklòric tradicional, en les estampes populars i les joguines rústegues, en els rètols comercials pintats sobre fusta i en les icones primitives. Formalment era l’adaptació del fauvisme francès i l’expressionisme alemany amb la diferència que els temes d’aquests s’inspiraven en l’art primitiu i el neoprimitivisme rus ho feia en l’herència cultural russa. La majoria eren escenes populars, amb segadors, pescadors, pagesos, etc.
El lucisme, més conegut com a rayonnisme, el nom del qual venia del francès rayon, el basaven en voler representar els raigs de la llum sobre els objectes amb el resultat d’una abstracció molt dinàmica i propera al futurisme italià amb aires de cubisme.
Al voltant de Larionov i Goncharova sempre hi havia altres artistes i grups, com l’anomenat La sota de Diamants del qual se’n van separar, o els que van muntar l’exposició dita La cua de l’ase que va causar un rebombori remarcable per les propostes agosarades que s’hi exhibien. La seva intenció era trencar amb l’art europeu i establir una escola russa d’art modern.
La seva vida –Natàlia Goncharova venia d’una família que s’havia enriquit fabricant veles per la flota russa. En el seu arbre genealògic hi havia la germana del seu besavi que s’havia casat ni més ni menys que amb Pushkin, el poeta, una de les glòries de la literatura mundial.
Natàlia va néixer el 16 de juny de 1881 (el mateix any que Picasso) a Negaevo, districte de Tula al sud de Moscou. El seu pare Sergei Goncharov, era arquitecte i la noia després d’estudiar Ciències es va traslladar, el 1898, a la capital per estudiar escultura. Natàlia era molt treballadora, inquieta i d’una gran vitalitat i l’escultura era la matèria que més s’ajustava al seu tarannà. Però allà hi va trobar Mijail Larionov, de la seva mateixa edat, amb qui es va ajuntar i es van fer companyia tota la vida. Mijail la va convèncer de deixar l’escultura i dedicar-se a la pintura, com ell. La decisió va ser un encert perquè la Goncharova de seguida es va situar, i mantenir, entre els artistes capdavanters del seu país.
La seva activitat es manifesta en una exposició de 1912 on la Goncharova hi va exposar 50 obres de diferents estils, i una de 1913 on va penjar-hi 700 obres. Set-centes! La seva inquietud la va portar a viatjar a altres països com Suïssa, Itàlia, Espanya i França. El 1914 va acompanyar Diaghilev a París i hi va pintar el teló, els figurins i els decorats del ballet Le coq d’or de Rimski-Kórsakov, feina aquesta de la decoració de ballets que més endavant, instal·lada definitivament a París, l’ajudaria a viure i a ser reconeguda pel món artístic i social.
El 1916 també va acompanyar Diaghilev a Espanya d’on en va tornar admirada per la passió dels seus habitants per tot allò que no és la feina. Hi va descobrir el color negre i amb els colors de la seva paleta, el negre, el blanc, el color cafè i el vermellós, va compondre vàries sèries d’Espagnoles amb les seves peinetas, els seus mantones i els seus abanicos que va vendre immediatament a un comprador dels Estats Units.
Larionov i Goncharova es van establir definitivament a París l’any 1919, després de les transformacions socials de la revolució soviètica. El 1929 va morir Diaghilev i l’estrella de la Goncharova es va ennuvolar fins que el 1948 s’exhibí una gran exposició sobre el rayonnisme. Però va ser una revifalla passatgera. S’havien nacionalitzat francesos el 1938. Dotze anys més tard, el 1950, Larionov va tenir greus problemes de salut i Natàlia va haver de vendre’s gairebé tots els quadres que tenia per poder fer front a les despeses econòmiques.
Larionov i Goncharova es van casar el 1955 i la resta dels seus dies els van viure gairebé en la pobresa. Natàlia sempre havia dit que Larionov era la meva consciència de treball. La Goncharova va viure fins el 17 d’octubre de 1962 que va morir a París. Larionov la va sobreviure dos anys.
La importància de Natàlia Goncharova ens la demostra, entre altres, la seva presència actual a la col·lecció permanent del Centre Pompidou de París, o en la gran mostra que l’any passat va muntar el Guggenheim de Bilbao, Rússia! on la seva pintura figurava entre el més granat de tota la història pictòrica russa.

Bibliografia

Tsvietáieva, M. Natalia Goncharova. Retrato de una pintora. Editorial Minúscula S.L. Barcelona. 2006.

Publicat al Butlletí de l'Associació del Personal de La Caixa el mes de juliol de 2006