JOSEPH BEUYS (I)

El concepte d’art en sentit ampli

Joseph Beuys és, segurament, l’artista alemany més important del segle XX. La seva trajectòria artística com a dibuixant primer, com a escultor després, com a mestre d’artistes i com a activista cultural i polític està marcada pel seu afany d’atacar, obrir i ampliar el concepte d’art, apropant-lo a l’home del carrer. Ell en deia el concepte d’art en sentit ampli.
Beuys va ser, per l’estament oficial, un pertorbador, un nyic-nyic amb la suficient força renovadora, creativa i persistent per a crear un món de símbols i rituals, en un moment en que desapareixia la creença de que l’art representava l’ordre del món o que expressava la vida interna de l’artista. Era el moment de Mort al cavallet, visca l’objecte!. La postmodernitat.
La seva vida – Joseph Beuys va néixer a Kleve, Alemanya, el 12 de maig de 1921. Des de la seva infantesa es va sentir atret per les ciències naturals i havia pensat estudiar medicina, però durant la Segona Guerra Mundial va decidir dedicar-se a l’art. El servei militar l’ocupà des del 1941 al 1945 com a pilot de combat. El 1943 va ser abatut a Crimea, va salvar la pell però aquest accident el marcaria tota la vida, psíquicament i física. El 1947 inicia els seus estudis d’escultura a l’Acadèmia de Belles Arts de Düsseldorf on, des del 1949 té com a professor Ewald Mataré, el qual experimentava en l’abstracció de figures d’animals. Acabats els seus estudis, el 1951, produeix milers de dibuixos en paper, a l’oli, a l’aquarel·la, a la tinta i a llapis, amb temes d’animals, especialment cérvols, ants, llebres, cignes i abelles.
En aquesta època coneix els germans Hans i Franz Joseph van der Grinten, fills de Kleve com ell, que es converteixen en els seus mecenes i junt amb la seva mare tenen cura de Beuys quan està malalt i l’ajuden a sortir d’una forta depressió que li produeix un canvi profund en el seu caràcter. És en aquest moment i en el contacte amb la naturalesa que li facilita la casa dels van der Grinten quan comença a treballar en els principis bàsics del que, més endavant, seria la seva Teoria de l’Escultura Social.
El 1961, casat i amb un fill, és nomenat professor d’escultura monumental a la mateixa Acadèmia de Belles Arts. El 1962 coneix Nam June Paik i George Maciunas del corrent Fluxus, organitzadors de happenings i accions musicals. L’any següent Beuys fa la seva primera Aktion.
El 1964 participa per primera vegada a la Documenta de Kassel, la 3, participació que s’estendrà fins a la Documenta 7 el 1982. El juny de 1967, després dels aldarulls ocorreguts a Berlín amb motiu de la visita del Xa de Pèrsia que van acabar amb la mort d’un estudiant, Beuys funda el Deutschen Studenpartei, el partit alemany d’estudiants amb un ideari basat en les necessitats reals de la persona i per fomentar totes les nostres possibilitats desaprofitades. L’objectiu del partit era aconseguir el desarmament total i l’absoluta autonomia en tots els camps.
El 10 d’octubre de 1972 el Ministre de Ciència de Renània del Nord-Westfàlia, Rau, el destitueix per haver admès a classe cent quaranta-dos alumnes rebutjats pel numerus clausus. S’inicia una allau de protestes i manifestacions de solidaritat i un procés que, el 1978, Beuys guanya davant el Tribunal Federal de Treball a Kassel.
El 1974, amb Heinrich Böll, funden la FIU, Free International University, la universitat internacional lliure per la Creativitat i Recerca interdisciplinària. Representa Alemanya a la XXXVII Biennal de Venècia de 1976 i el 1978 participa a la de São Paulo. El 1984 és elegit membre de l’Akademie der Künste de Berlín.
Mor a Düsseldorf el 23 de gener de 1986.
El concepte d’art en sentit ampli era una de les seves expressions característiques. Sentit ampli que incloïa, deia, l’acte de pensar i l’acte de parlar. El concepte d’art que comença amb el procés de comunicació i que acaba quan s’ha acostat l’art a la persona.
Beuys, artista, professor, polític i teòric, actua d’oficiant, de sacerdot, de tot aquest canvi radical. La seva activitat artística es basa en un programa educatiu de gran abast. El 1968, en el partit alemany d’estudiants amb Johannes Stüttgen i Jörg Immendorf organitzen la formació d’educadors d’art del millor nivell possible. És quan Beuys diu: Qualsevol dona que hagi estudiat amb mi i que a continuació educa millor els seus fills, és una artista infinitament millor que ningú que aconsegueixi triomfar en el mercat de l’art. Que les forces creatives de l’home caminin cap el seu desenvolupament és per Beuys la base de la plàstica social. L’art en sentit ampli.
I que l’home actuï amb tota llibertat, sense cap cotilla que l’engavanyi. Aquest desig de llibertat el va portar a obrir les portes de la seva aula a tothom qui hi volgués anar, saltant-se el procés de selecció i el numerus clausus. Va ser expulsat de la càtedra el 1972. Sis anys més tard el Tribunal del Treball li va reconèixer els seus drets. Però el seu mestratge no s’havia aturat. El seu carisma i l’esforç intel·lectual que va continuar abocant en la coherència de les seves accions, van configurar la imatge de l’artista alemany contemporani. La màgia de la personalitat de Beuys amb el seu aire de mèdium que li conferia el barret – ajuda a mantenir la temperatura del cervell constant, deia – i l’armilla de pescador plena de butxaques, va contribuir a revisar els prejudicis respecte a l’art i als artistes alemanys, menystinguts des de les acaballes de la guerra.

Publicat al Butlletí de l'Associació del Personal de La Caixa del mes de juny de 2005

JOSEPH BEUYS (II)

L’art de l’acció

El món artístic – L’obra de Joseph Beuys es desenvolupa en una època en la qual totes les tendències artístiques semblaven tenir un denominador comú: l’oposició a la pintura. Jean Tinguely, el suís conreador de l’art cinètic, el 1959 havia dit: Hem d’acabar amb l’època de la pintura. Deixeu de construir catedrals i piràmides que es desfan com terrossos de sucre. Respireu profundament, viviu el present, viviu el moment i mireu d’agafar-lo desprevingut. Per una realitat bonica i absoluta! D’aquest manifest en llençà 15.000 exemplars, precisament sobre Düsseldorf on Joseph Beuys exercia el seu mestratge. El 1960, Yves Klein havia creat les seves Antropometries del període blau, amb noies nues empastifades de pintura que deixaven la seva empremta a la tela. El 1963, Niki de Saint Phalle disparava colors amb una escopeta als seus Tableaux surprise. El mateix any, Arman, un altre dels nouveaux réalistes, presentava White Orchid, l’explosió en una cantera d’un cotxe, un piano, una nevera i un televisor. L’any següent Daniel Spoerri exhibia els Tableaux pièges, amb les restes de menjar i estris de taula enganxats a la tela.
El nouveau réalisme des de París i l’expressionisme abstracte dels americans que es començava a veure a Europa, puntejaven el ritme artístic d’aquells anys marcats per la recuperació econòmica de després de la guerra i els inicis de l’aventura astronàutica. Aquells anys també van veure com la reestructuració del món de l’art recollia els nous models de comportament de la societat. L’apropament del públic a les manifestacions artístiques propicien els happenings, els environments, les performances, l’inici de l’art de l’acció.
El grup Zero, liderat per Klein, mostrava interès en el moviment i la llum, a més de la calidesa i el so, la il·lusió òptica, el magnetisme, la condensació i expansió dels materials, el moviment de l’aigua i l’escuma i la sorra, el foc, el vent, el fum i altres aspectes naturals i tècnics. El grup Zero organitzava les festes de la llum amb noies Zero, bombolles de sabó Zero, globus Zero, banderes d’alumini, projectors i focs artificials. Tot amb la participació del públic. Només va durar dos anys, del 1961 al 1962.
Fluxus va ser més un corrent que un moviment. Estès pels EE.UU., París i Berlín les seves intervencions eren musicals i es basaven en els experiments de John Cage que ja a l’any 1952 havia treballat el soroll i el silenci en una sèrie d’actes teatrals multisensorials. D’aquí en van sortir els happenings, inventats per Allan Kaprow. A Fluxus, liderat per George Maciunas, hom entenia l’art com a diversió amb accions senzilles, entretingudes i sense pretensions. Es tractaven temes trivials i per participar-hi no calia dominar cap tècnica especial, ni fer assaigs ni, per descomptat, pretendre treure cap profit comercial ni institucional. A Fluxus hi participaven principalment músics i literats. Joseph Beuys va contactar amb Fluxus el 1962 i va trobar-hi el patró per a realitzar-hi, prèvia adaptació als seus interessos, gran part de la seva obra.
L’obra de Beuys – Beuys va ser dibuixant, pintor, escultor, creador d’objectes, environments, artista de happenings, d’accions fluxus i d’accions pròpies. Si bé totes les activitats són considerables, va ser des de la seva càtedra d’escultura monumental a Düsseldorf on va influir més en la vida social i cultural del seu país. Aquell va ser el centre on es generà una de les renovacions plàstiques més radicals del nostre temps. Beuys representava i exercia de consciència crítica enfront dels models docents oficials i utilitzava l’art, l’acció artística, com a instrument de lluita contra el sistema. Cap esdeveniment polític o social li era aliè. L’Acadèmia es va obrir a les noves tendències i, a més de pintura i escultura, s’hi impartien coneixements de música i fotografia i s’utilitzaven vídeos, instal·lacions, accions i performances. Tot plegat amb una càrrega ideològica que configurava Beuys com l’últim dels fenòmens autènticament avantguardista, a la recerca d’un nou llenguatge místic i vehement, demolidor i ingenu, dedicat a traslladar la noció d’art a esferes més quotidianes, a investigar el potencial artístic de cada home i a ampliar el concepte d’art cap a noves direccions.
L’escultura – Quan el seu avió va ser abatut el 1943 a Crimea, Beuys es va trobar que l’havien atès, salvant-li la vida, en un llogarret tàrtar sense cap instal·lació sanitària. Li havien cobert de greix el cos cremat i l’havien tapat amb mantes de feltre. El greix i el feltre van ser dos dels materials nous que va introduir en la seva obra escultòrica.
En aquells anys 60, l’escultura havia sofert algunes metamorfosis importants. Amb el ressò llunyà dels ready-made de Duchamp, ara tot podia ser una escultura, des d’una pastilla de mantega fins a un núvol, un tros de terra, una acció, una idea, un vídeo. Les escultures s’exhibien a les galeries, al carrer, al desert, al cel, al cos o simplement a la ment de l’espectador. Els nous conceptes se succeïen: de l’objecte al procés, del procés al concepte, del concepte a l’actitud, de l’actitud a la situació i de la situació al model. Sorgeixen etiquetes com el nouveau réalisme francès o l’arte povera italià. I en aquesta situació que podríem qualificar de crisi d’identitat de l’escultura Beuys hi crea la seva pròpia tradició cultural, com ho farien també Mario Merz, Jannis Kounellis o Marcel Broodthaers, caracteritzada per la seva oposició al materialisme positivista, al conductisme i a les carències històriques latents en els nord-americans.
Beuys defineix l’escultura com a pensament. La seva Teoria de l’Escultura Social, el pas de la matèria primera d’un estat caòtic, indeterminat, a un estat ordenat, determinat, gràcies al procés d’emmotllat diu Beuys que hauria de servir en els aspectes creatius de qualsevol procés social.

Publicat al Butlletí de l'Associació del Personal de la Caixa del mes de setembre de 2005

JOSEPH BEUYS (i III)

Accions i seguidors

Les accions – Les intenses i llargues Aktions de Beuys davant de públic aviat es van diferenciar de les curtes i lleugeres de Fluxus. Hi utilitzava el so i el silenci, el llenguatge, instruments musicals, especialment el piano, conscient que l’esperit poètic només s’encarna en els objectes, les eines, els materials, els residus, els productes de l’acció – els sorolls, els sons, els apunts a les pissarres -. Oficiant ell mateix imposava la seva tensió corporal i la transmetia als espectadors a través d’hores senceres de postures petrificades, tenses, insuportables, amb repeticions irritants i amb una aparent manca de sentit. Hi afegia tensions buides, tedioses, amb llargues estones en les que no passava absolutament res. De sobte intercalava manifestacions d’intensitat sense motiu aparent, aprofitava o no, segons li convenia, els estímuls externs, les interferències, els suggeriments.
No cal dir que la crítica va ser ferotge. El van titllar de ridícul i de perillós. Criticaven el seu carisma i la seva vocació i deien que els seus actes eren sectaris, pseudoreligiosos, irracionals i feixistes.
Del 1963 al 1985 va fer més de trenta accions. En la majoria d’elles hi havia un component autobiogràfic que en reforçava la seva credibilitat. Així, el 1976 va presentar Mostra la teva ferida on hi mostrava la seva experiència de la mort. A Espai capital presentada el 1970 i el 1977 tractava de la reactivació dels sentits. Amb La bomba de mel en el lloc de treball, del 1977, explicava la circulació de les energies culturals, la relació entre art i vida. El mateix any amb Detenció del tramvia, donava pistes sobre la seva infantesa.
Com s’expliquen les pintures a una llebre morta va ser, el 1965, una de les accions més conegudes de Beuys. Amb el cap untat de mel i cobert amb làmines de paper d’or, explicava durant tres hores les pintures d’una exposició seva, a una llebre morta. Ho feia perquè, deia, una llebre comprèn molt més que molts humans amb el seu obstinat racionalisme. direccions.Li vaig explicar que n’hi havia prou amb clavar la mirada en els quadres per entendre el que era realment important en ells. Sens dubte la llebre reconeix millor que l’home la importància de les direccions.
El novembre de 1967 amb motiu de la festa de matriculació de l’Acadèmia, realitza el happening öö-Programm. Amb una destral a la mà, Beuys inaugura la festa xiulant, lladrant i xiuxiuejant durant deu minuts. És el primer happening de Beuys que tracta directament el tema de la plasticitat del llenguatge.
El 1972, l’any de l’acomiadament de l’Acadèmia de Belles Arts de Düsseldorf i de les protestes, munta a la Documenta 5 de Kassel una acció de cent dies de debat amb dos colegues i els visitants, amb temes tan diversos com la seva activitat davant el sentit de l’ésser humà o la creativitat derivada de la llibertat individual; la idea associada a la democràcia des de la base o el sou de les mestresses de casa. Cinc anys després, a la Documenta 6 i difosa per TV, en una nova acció fa un discurs propagant el seu concepte d’art extens – l’art en sentit ampli – on reclama que l’art ha de sobrepassar el simple fi estètic i ha d’englobar tots els àmbits de la vida.
A la Documenta 7, el 1982, en la que seria la darrera participació de la seva vida en aquella mostra, va muntar l’acció dels 7.000 roures, consistent en plantar set mil arbres a Kassel i els seus encontorns. L’arbre es plantava al costat d’una estela de basalt. Amb aquesta acció Beuys, a més de contribuir a la reforestació de la zona, volia explicar que l’art s’equilibra entre dos pols: el pol tou, de formes orgàniques – l’arbre – i el pol dur, de formes cristal·litzades – el basalt – perquè, deia, la solució entre aquests dos pols suposa un nou pas cap a la llibertat.
Els altres – La força d’irradiació de Joseph Beuys a l’Acadèmia de Belles Arts de Düsseldorf va produir una bona colla de col·laboradors i deixebles. La generositat amb que exercia la seva càtedra, l’honestedat i coherència de totes les seves actuacions i la tenacitat germànica en portar a terme el seu objectiu d’acostar l’art a la gent del carrer, van fer que es reunissin al seu voltant una munió d’artistes, admiradors i seguidors incondicionals, tot i que algun, com Hans Rogalla, no estalviés les seves crítiques.
Entre els alumnes, amics i col·laboradors hi trobem gent tan significada com Sigmar Polke, Gerhard Richter, Klaus Rinke, Katharina Sieverding, Reiner Ruthenberg, Ulrike Rosenbach, Chris Reinecke, l’holandès Panamarenko, Blinky Palermo, el coreà Nam June Paik, l’americà Bob Morris, Inge Mahn, Bernd Lohaus, Ute Klophaus fotògraf de moltes accions de Beuys, Jörg Immendorff, Reiner Giese Imi, Hening Christiansen, James Lee Byars, Johannes Stüttgen, Imi Knoebel, l’americana d’origen alemany Eva Hesse, Anselm Kiefer... tots noms destacats en la història de l’art contemporani que en un moment o altre, amb més o menys intensitat van rebre la influència, la força de la irradiació de Joseph Beuys.
L’art en el sentit ampli - Joseph Beuys que va morir a Düsseldorf el 1986, va ser l’últim utòpic. La seva obra, les seves accions, eren una mostra de la congruència entre la vida i l’art, la unificació en sí mateix de totes les contradiccions d’una època en un intent de superar-les, de reconciliar raó i imaginació, de congriar mite i realitat, il·lustració amb màgia, la història amb el present. .
A la Documenta 5, després d’un debat en una de les accions dels cent dies se li va acostar una noia i li va demanar:
- Això és art?Beuys li va respondre:
- D’alguna manera, sí. Oi que a tu també et fa pensar?
Bibliografia

Ruhrberg, Schneckenburger, Fricke i Honnef – Arte del Siglo XX – Colònia (2001) Ed. Taschen

VV.AA. – Punt de confluència. Joseph Beuys, Düsseldorf 1962-1987 – Catàleg exposició del 18 d’abril al 22 de maig de 1988 al Centre Cultural de la Caixa de Pensions – Barcelona.

VV.AA. – Origen i Visió. Nova pintura alemanya. – Catàleg exposició Desembre 1985 al Centre Cultural de la Caixa. Madrid i Barcelona. - Ministerio de Cultura. Dirección General de Bellas Artes y Archivos i Fundació Caixa de Pensions.

Publicat al Butlletí de l'Associació de Personal de la Caixa del mes de novembre de 2005