CESAR MANRIQUE

Timanfaya. 1965

Pioner de l’art abstracte i moltes coses més

En una de les parets de la Fundación César Manrique a Taro de Tahíche, es pot llegir una frase de Joan Miró que diu: Cal pintar xafant la terra perquè la força entra pels peus. L’obra de César Manrique és tota ella la transmissió de la força de la terra que xafava: el malpaís, el  jable, les escorrialles volcàniques de Lanzarote que es reflecteixen en unes obres fetes en una època escaient, de renovació de la pintura espanyola, és a dir, al començament de l’ informalisme: Manrique va ser un dels primers a conrear l’abstracció.

            Lanzarote era per César Manrique, no solament el generador d’emocions, sentiments i sensacions estimuladores de la seva creativitat, si no també el fornidor d’una pràctica pictòrica nova realitzada a partir de relleus estranys, de sorra, de pedres, de forats... amb els quals aquell noi que hi havia nascut el 24 d’abril de 1919 arribaria a formar un corpus artístic de primer ordre, reconegut internacionalment.

            Manrique, en acabar la guerra civil, que havia fet amb l’exèrcit revoltat de Franco, va cremar el seu uniforme militar i mai més va voler parlar d’aquella experiència. El 1942 va fer la primera exposició de dibuixos al Cabildo Insular de l’illa. Es va matricular a la Universitat de La Laguna per ser aparellador però al segon any ho va deixar córrer i amb el consegüent disgust del seu pare, i una beca de Capitania General de les Canàries, se’n va anar a Madrid per matricular-se a la Escuela Superior de Bellas Artes de San Fernando.

A Madrid, a més d’estudiar hi va conèixer una noia, Pepi Gómez, que seria la seva companya fins  que va morir el 1963. Manrique mai va trencar els lligams amb la seva terra. Era un home ben relacionat i tenia amics als Cabildos canaris que li feien encàrrecs d’obres públiques com al Parador Nacional de Turismo d’Arrecife on hi va pintar un mural que, això sí, va haver de modificar tapant les nueses femenines considerades obscenes.

            El seu pis de Madrid, decorat i moblat amb les seves creacions es va convertir en el lloc de trobada d’artistes i crítics, de tertúlies i festes mundanes amb un cert aire de llibertat que no passava de recitar poemes de García Lorca. Manrique eixamplava les seves amistats i rebia encàrrecs que anaven des de fer els aparadors de El Corte Inglés fins a un mural de 13 metres pel Cine Princesa, o un pel Banco Guipuzcoano o la decoració integral de la parrilla de l’Hotel Fénix, mentre seguia participant en exposicions individuals o col·lectives. El 1960, el govern espanyol va enviar a la XXX Biennal de Venècia el més granat de l’ informalisme patri. Manrique hi tenia set quadres.

            La mort de la seva companya el va empènyer a canviar d’aires i se’n va anar a Nova York. Allà també hi tenia amics i les seves teles es venien de seguida. Va obtenir una altra beca que li va permetre viure-hi gairebé dos anys, sense estretors econòmiques. L’estada als Estats Units va representar un assentament del seu estil pictòric que fins aleshores s’havia mogut entre l’anomenada abstracció lírica, de caire kleenià i un constructivisme amb aires cubistes per endinsar-se, definitivament, en l’ informalisme matèric que tan bé reflectia el seu món de Lanzarote. A Amèrica va tenir ocasió de conèixer i viure l’actualitat artística amb els acabaments de l’expressionisme abstracte de Mark Rothko i els inicis del pop art d’Andy Warhol, amb qui es va relacionar però l’obra dels quals no el va influir gens ni mica.

Va retornar a Lanzarote amb un esperit missioner, encaparrat a divulgar i preservar la bellesa d’un lloc únic. Va reduir l’activitat pictòrica tot incrementant els esforços per embellir l’illa amb escultures pròpies, con Fecundidad, avui anomenada Monumento al Campesino, una escultura de 15 metres d’alçada, confegida amb diferents dipòsits d’aigua – el bé més preuat de l’illa – que va rebre crítiques ferotges i la incomprensió dels illencs. Manrique no va afluixar i amb la connivència dels seus amics – José “Pepín” Ramírez, cap del Cabildo Insular – va aconseguir portar a terme els projectes que, encara avui, qualifiquen l’oferta turística de Lanzarote: Los Jameos del Agua, el MIAC Museo Internacional de Arte Contemporáneo al Castell de San José, el Jardín de Cactus, El Mirador del Río, el Museo del Campesino, El Golfo  i Las Montañas del Fuego  a Timanfaya.

Manrique té la força suficient per aturar la urbanització de l’illa veïna, La Graciosa i el temps el convertirà en el cap visible del moviment ecologista que malda per combatre la voracitat especuladora de les empreses turístiques i s’esforça per predicar el bon gust, l’equilibri entre la natura i el negoci. Això que ara en diem sostenibilitat. Aquesta labor li és reconeguda abans a l’estranger que a casa amb tres premis atorgats des d’Alemanya i un des d’Holanda que se sumen a la Medalla d’Or de Belles Arts de l’any 1980.

L’activitat de César Manrique no es limita a Lanzarote. Té obra a Tenerife, El Hierro, La Gomera, Ceuta i a Madrid, on va dissenyar el centre comercial Madrid-2 La Vaguada. Malgrat tanta activitat pública mai va deixar de pintar. Les seves teles, enriquides amb collages i aportacions temàtiques van anar mantenint la qualitat de Manrique, el pintor canari més estimat que també va saber ser escultor, urbanista, escriptor, activista, apòstol i defensor del bon gust en una terra que estimava.

Va morir d’accident de tràfic el 25 de setembre de 1992, prop de la seva Fundación. Lanzarote és ple de la seva petjada artística i, encara ara, divuit anys després de la seva mort, molta gent l’enyora.

Bibliografia

VVAA – César Manrique. Pintura 1958-1992. IVAM. València. 2005

Publicat el gener de 2011

BALTHUS

Teresa. 1938

El rei dels gats

Em desconcerta terriblement descobrir que després de tants anys pintant continuo sense saber què és la pintura. Jo sempre havia volgut ser pintor... aquestes paraules les pronunciava un avi de més de noranta anys que havia estat emparentat amb Lord Byron; que havia conviscut amb Rainer Maria Rilke, amant de la seva mare; que havia tingut per consellers artístics Pierre Bonnard i André Derain; amics com Antonin Artaud, Alberto Giacometti, Pablo Picasso, Joan Miró o Federico Fellini; que havia sigut escenògraf de Shakespeare i d’Albert Camus i que havia gaudit de la confiança d’André Malraux quan aquest era ministre francès de cultura. L’avi era el Comte Balthasar Klossowski de Rola.

            Com que el nom era massa llarg, el pintor, de jove, va abreujar-lo  firmant els quadres com a Balthus. Autodidacta, deia haver après a pintar tot copiant, al Louvre, les pintures de Poussin o les de Piero de la Francesca a Arezzo i les de Masaccio a Florència. No amagava tampoc la seva admiració per Courbet. El cas és que la seva pintura realista es va anar obrint pas en el món de l’art tot i anar a la contra dels corrents surrealistes que marcaven l’època. I de no escatimar temes impertinents que sovint provocaven escàndols. La seva producció, en els primers temps, es concretava en una sèrie de pintures de noies joves en actituds displicents que provocaven molts cops de sang en els espectadors poc avesats.

            Una altra de les característiques de les pintures de Balthus era que, gairebé sempre hi apareixia un gat. L’any 1935 va pintar un autoretrat, amb un gat als peus, titulat El rei dels gats. Deia que ell tenia naturalesa moixina: ...com els gats, no m’agrada obeir; com ells sóc autodidacta i no m’agraden gaire els llocs comuns. Com jo, són a vegades cruels però mai vulgars... Balthus era també un fumador incontinent: Vaig descobrir en una revista científica que fumar beneficia la concentració. I és veritat que m’ajuda molt a concentrar-me a la feina. No entenc com s’ho feien els pintors renaixentistes per pintar sense fumar!

La seva vida – Balthasar va néixer a París el 29 de febrer de 1908, fill d’Erich Klossowski, historiador d’art, pintor i decorador teatral i d’Elizabeth Dorotea Spiro, coneguda com Baldine, pintora i musa de Rilke. Tenia un germà més gran, Pierre, que seria escriptor. La família, d’ascendència polonesa, en esclatar la Gran Guerra va marxar a Berlín. Tres anys després els pares es van separar i el 1919 Baladine, instal·lada a Ginebra,  va iniciar la seva relació amb el poeta Rilke a qui Balthus li va il·lustrar, amb només dotze anys, una novel·la.

            Tornats a París, Balthus va ensenyar els seus treballs a Bonnard i a Maurice Denis els quals, després de demanar a la família que no el portessin a cap escola de Belles Arts, el van aconsellar d’anar al Louvre a copiar Poussin. Allà i a Itàlia va adquirir els coneixements suficients per posar-se a pintar i el 1929 va fer la seva primera exposició: 10 quadres a la Galeria Förter de Zuric. Després del servei militar al Marroc, va conèixer Derain i Wilhelm Uhde que li va presentar el galerista Pierre Loeb, propietari de la Galeria Pierre on va fer, el 1934, una exposició que va causar un gran escàndol per la seva pintura La lliçó de guitarra, on l’alumna substituïa l’ instrument a mans de la professora.

            Aquell mateix any, a l’estiu, va fer una temptativa de suïcidi. Passat el mal tràngol va seguir pintant i treballant pel teatre. El 1937 es va casar amb Antoinette de Watteville, una noia que coneixia des que era nena i que va servir de model de molts dels seus quadres com La faldilla blanca. Aquell any va pintar Els nens Blanchard, un quadre que li va comprar Picasso i que, a la mort d’aquest, el 1973, va passar al Louvre amb tot el patrimoni del malagueny, convertint a Balthus en l’únic artista viu que tenia obra en aquell museu.

            El 1938 va fer la primera exposició a la Galeria de Pierre Matisse a Nova York. En esclatar la Segona Guerra va ser mobilitzat el setembre de 1939 i enviat a Alsàcia d’ on en va tornar, ferit, el mes de desembre. Desmobilitzat es va refugiar a Suïssa on, el 1942 va néixer el seu fill Stanislas i el 1944 l’altre fill, Thadée. El prestigiós editor Albert Skira li va presentar, el 1945, André Malraux. El 1946 va fer els decorats per Estat de setge d’Albert Camus. I es va separar d’Antoinette i va tornar a París.

            L’any 1953 un consorci de galeristes i col·leccionistes associats per comprar les seves pintures, li van permetre instal·lar-se al castell de Chassy. Tres anys més tard el MOMA de Nova York li va muntar una gran exposició. Però el canvi més radical de la seva vida va venir propiciat per l’encàrrec de Malraux per dirigir l’Acadèmia Francesa de Roma a la Villa Mèdicis. Balthus no solament la va refer físicament si no que va organitzar-ne les activitats amb tant encert que el propi Malraux el va enviar al Japó per preparar una exposició d’art japonès a París.

            Al Japó hi va conèixer Setsuko Ideta, una guia de vint anys de qui es va enamorar i amb qui es va casar el 1967. Van tenir un fill, Fumio, que només va viure dos anys. La Tate Gallery de Londres li va muntar una gran retrospectiva el 1968. El 1973 va néixer la seva filla Harumi. El 1977 van comprar un gran casalot a Rossinière, Suïssa, des d’ on va veure com la seva obra viatjava a la Biennal de Venècia, al Pompidou de París, al Metropolitan Museum de Nova York, al Museu de Kioto o al Museu cantonal de Belles Arts de Lausana. Va pintar fins els darrers dies de la seva vida. El 18 de febrer de 2001 Balthus va morir a Rossinière.

            A la tardor d’aquell mateix any, al Palazzo Grassi de Venècia hom hi va poder veure una gran retrospectiva que deixava constància de la vàlua d’aquell vell impertinent que, nascut un 29 de febrer en un any de traspàs, en noranta tres anys havia omplert de gats tots els museus importants del món: el comte Balthasar Klossowski de Rola, Balthus.

Bibliografia

Néret, G. Balthus. Taschen. Colònia. 2003

Carrillo de Albornoz, C. Balthus. H Kliczkowski-Onlybook S.L. Madrid

Publicat el març de 2011

MAX BECKMANN

Els Argonautes. 1949-1950

Figura predominant de l’art alemany del segle XX

La Gran Guerra de 1914 a més d’enviar a l’altre món a milions de persones, d’assolar països i devastar paisatges se’n va endur il·lusions i projectes. En el món de l’art van desaparèixer  les avantguardes – el cubisme, el fauvisme, el futurisme – i els creadors, els que no hi havien deixat la pell, escaldats per la virulència dels temps viscuts, van retornar a l’ordre, a la disciplina, al mètode. L’art d’entreguerres es va distingir tant per un nou realisme que representava a la perfecció els objectes i les persones, com per les obres més progressistes, més crítiques, d’alguns membres de l’anomenada Nova Objectivitat com Otto Dix, Georg Grosz o Max Beckmann que encara tenien l’esperança de poder canviar el món amb la seva pintura.

            Max Beckmann, pintor que ja gaudia d’un cert prestigi es va presentar voluntari i el van enviar a fer de sanitari al front de Prússia. Després va ser traslladat a Bèlgica a un centre de malalts de tifus. Tot allò que havia vist i viscut li va produir una depressió per la qual va haver de ser llicenciat. Aquesta circumstància va suposar un tomb a la seva obra que fins aquell moment havia tingut un marcat accent acadèmic, però que a partir de la seva experiència bèl·lica es va decantar cap a un cert expressionisme, influït per Munch que derivaria en un estil rotund on els elements de les seves pintures estan emmarcats per contorns negres.

            Beckmann va ser un dels pintors que més va practicar l’autoretrat al llarg de la seva vida, però no li van faltar èpoques en las que pintava paisatges i marines, o d’altres on els seus temes preferits eren els interiors entatxonats de  gent en estances sense perspectiva, o els paisatges urbans, les natures mortes, els retrats, les escenes de circ, les màscares. I la representació de personatges mitològics. La seva formació cristiana li va fer apreciar els tríptics dels altars medievals. Beckmann va utilitzar en nou ocasions el tríptic de grans dimensions per fer la seva pintura, un format que li permetia presentar al mateix temps el passat, el present i el futur de la història que pintava.

La seva vida – Max Beckmann va néixer a Leipzig el 12 de febrer de 1884. El seu pare, comerciant, va morir quan el noi tenia 10 anys. La família es va traslladar a Braunschweig. Max aniria tota la vida amunt i avall, canviant de domicili. Als 15 anys va estudiar a l’Acadèmia de Weimar on va conèixer  Edvard Munch i la que seria la seva dona, Minna Tube. El 1903 se’n va anar a París on va descobrir l’obra de Cézanne. El 1904 es va instal·lar a Berlin i l’any següent es va casar amb Minna. El 1906 va participar en una exposició de la Sezession  berlinesa. Li van donar un premi i una beca per estudiar, durant 6 mesos, a la Vila Romana de Florència.

            El 1908 va néixer el seu únic fill, Peter. El 1910 Max ja era el líder de la Sezession però se’n va desvincular, junt amb altres, l’any següent. Quan el van llicenciar de l’exèrcit es va instal·lar a Frankfurt però la seva dona va ser contractada com a cantant a l’Òpera de Graz la qual cosa l’obligava a viatjar constantment. Aquella va ser l’etapa més reeixida de la seva vida: donava classes a l’escola Städel mentre exposava a Berlin, Stuttgart i a Viena on va conèixer la que seria la seva segona dona, Mathilde Kaulbach, filla del pintor Friedrich August von Kaulbach.

            El 1925 va participar a l’exposició que va donar nom a la Nova Objectivitat, a Mannheim on el prestigi de Beckmann es va consolidar. Aquell any es va separar, a les bones, de Minna amb qui mantindria contactes fins a la seva mort. Es va casar amb Mathilde i es van establir també a Frankfurt on l’acabaven de contractar com a professor de pintura a l’escola on ja treballava.

            Va continuar exposant a Zuric, a Londres, a la XV Biennal de Venècia i als Estats Units. Li van ploure els reconeixements, com el Premi d’Honor del Reich o la Medalla d’Or de la ciutat de Düsseldorf... i tants d’altres fins a l’arribada al poder, el 1933, del règim nazi. Beckmann va ser acomiadat de l’escola on professava. El 1937 li van ser espoliades prop de 600 obres, 10 de les quals formaven part de l’exposició d’Art Degenerat muntada per escarnir la pintura contemporània. Max, l’endemà mateix de la inauguració d’aquella exposició es va refugiar a Holanda, a Naarden, prop d’Amsterdam.

            Els deu anys que Beckmann va viure a Holanda no van pas ser gens tranquils. Fins el començament de la segona Guerra Mundial encara va exposar a Suïssa, a Anglaterra i als Estats Units. Quan els nazis van entrar a Holanda, el 1940, Beckmann va cremar els seus diaris i el seu fill Peter va salvar els quadres. Abans d’acabar la guerra, els holandesos li volien expropiar les seves pertinences perquè era alemany.

            El 1947, finalment va emigrar als Estats Units on li havien ofert un lloc de professor de pintura a la Universitat Washington de St. Louis, ciutat on també li van organitzar una gran retrospectiva de la seva obra. Va rebre el reconeixement i la consideració de la crítica i li van concedir premis com el del Carnegie Institute de Pittsburg, o el Conte Volpi a la XXV Biennal de Venècia. Però el reconeixement més valorat va ser el nomenament de Doctor Honoris Causa per la Universitat on treballava.

            Va morir el 27 de desembre de 1950, d’un atac de cor quan es dirigia al Metropolitan de Nova York a veure l’exposició Pintura Americana d’avui on hi tenia obra seva. El dia abans havia acabat el tríptic Els Argonautes.

            Max Beckmann va ser una figura predominant de l’art alemany del segle XX. Realista expressiu, feia una interpretació penetrant i desil·lusionada del comportament humà en situacions extremes.

Bibliografia

Ruhrberg, Schneckenburger, Fricke, Honnef. Arte del Siglo XX. Taschen. Colònia. 2001

Publicat el febrer de 2011

GUSTAVE CAILLEBOTE

Home en el seu bany. 1884

L’entrada dels impressionistes al Louvre

Gustave Caillebotte era un home ric que es va poder dedicar a totes les seves dèries: la filatèlia (la seva col·lecció és ara al British Museum), l’ horticultura especialitzada en el cultiu d’ orquídies, la nàutica com a regatista i dissenyador de velers i la pintura. La fortuna li venia del seu pare, Martial Caillebotte, un comerciant tèxtil que proveïa l’exèrcit de teles i llençols des d’una botiga anomenada Le lit militaire. La seva mare, Celeste Daufresne era la tercera esposa de Martial i mare de tres fills, Gustave, René i Martial. D’un dels matrimonis anteriors n’havia nascut un noi que es va fer capellà. L’abbé Caillebotte va ser conegut com el capellà més ric de París.

Gustave va estudiar Dret però va ser mobilitzat per anar a la guerra el 1869 contra els prussians. A casa seva li van pagar un substitut per poder acabar la carrera. Acabada la guerra, el 1870 va entrar a l’estudi de l’acadèmic Léon Bonnat, el mestre baionès. El 1873 va estar-se un any a l’Acadèmia de Belles Arts i l’any següent, en morir el seu pare, es va dedicar plenament a la pintura. El seu tarannà el va acostar als impressionistes on l’havia portat Degas.

La seva obra, amb uns inicis acadèmics, es basa en el més pur realisme però incorpora la traça dels seus amics impressionistes que es reflecteix, mai més ben dit, en els quadres on l’aigua n’és un element principal. Amb una realització gairebé fotogràfica, les pintures de Caillebotte testimonien la transformació de la ciutat de París. Els nous boulevards que Napoleó III va fer construir al baró Haussmann amb l’amplada suficient per dificultar la construcció de possibles barricades, donen a l’artista l’oportunitat d’exhibir les grans perspectives urbanes i els avenços de la tècnica, símbols de la modernitat, com els ponts de ferro i el ferrocarril.

En èpoques posteriors Caillebotte retrata les activitats a l’aire lliure, especialment nàutiques, amb velers, canoes i banyistes o la reposada vida familiar burgesa de reunions, partides de cartes, lectures i passejades. Tanmateix aquella tranquil·litat econòmica va ser una de les causes del seu ostracisme. Com que no tenien necessitat de vendre, ni ell ni els seus hereus van frissar per desfer-se de les obres. Fins els anys 60 del segle passat no van sortir a la llum les teles que havien romàs tancades a la seva finca de Gennevilliers i que han difós el  coneixement d’un dels pintors francesos més interessants d’aquella època de ruptura.

El mecenes – En allò que sí que era conegut Gustave Caillebotte va ser en la seva tasca de mecenatge. Hom pot dir que els impressionistes no haurien fet un recorregut tant llarg si no hi hagués hagut qui els sostingués econòmicament. Això ho va fer aquest home generós que algú va qualificar de la Joana d’Arc dels impressionistes. Si algun dels seus amics, Renoir, Pissarro o Monet, no arribava a final de mes, Caillebotte els ajudava comprant els seus quadres. Però també quan havien de llogar algun estudi, comprar material per pintar o muntar una exposició, Caillebotte en pagava totes les despeses.

            De mica en mica va anar reunint una col·lecció única que a la seva mort, l’any 1894, quan encara no havia complert 46 anys, va cedir a l’Estat francès. Renoir i el seu germà Martial van anar al Louvre a oferir la col·lecció. Al funcionari que els va rebre li va caure la notícia com una llosa. Com havien d’admetre allò que l’Acadèmia i els Salons oficials havien rebutjat durant vint anys! Els de Belles Arts van dir que el llegat era una ofensa a la dignitat de la nostra escola. I va començar un estira i arronsa que va acabar al cap de dos anys amb l’acceptació, prèvia intervenció del Consell d’Estat, de només una part de la donació que es va instal·lar en unes dependències noves del Museu Luxemburg.

            L’any 1929 el llegat Caillebotte va ser traslladat al Louvre i el 1947 al recent creat Museu de l’Impressionisme al Jeu de Paume i finalment, el 1986, al Museu d’ Orsay on es poden admirar aquelles 38 obres de les 67 inicials. De Cézanne n’hi ha 2, 7 de Degas, 2 de Manet, 8 de Monet, 7 de Pissarro, 6 de Renoir i 6 de Sisley. Les 29 restants van quedar en poder de Martial Caillebotte que va acabar venent-les a col·leccionistes americans.

            Sempre hi ha hagut moltes crítiques per l’escampada de pintura d’aquella època, i de posteriors, cap a les col·leccions americanes. L’estultícia dels estaments governamentals i l’encarcarament de les seves institucions van ser responsables d’aquell refús. Però també cal dir que, precisament Gustave Caillebotte va ser un dels primers pintors europeus que va exposar, i vendre, la seva pintura als Estats Units.

            Havia nascut a París el 19 d’agost de 1848 i va morir, solter, a Gennevilliers el 21 de febrer de 1894, d’un vessament cerebral. Està enterrat al cementiri Père Lachaise de Paris, molt a prop de Delacroix.

Bibliografia

Renoir, J. Pierre-Auguste Renoir, mon père. Ed. Gallimard, Paris 1981

Publicat el mes de juliol de 2011

BERTHE MORISOT

Retrat d'Edma. 1871

La dama impressionista

A mitjans del segle XIX els aires de renovació de la pintura havien començat amb l’anomenada Escola de Barbizon, un grup que amb les seves sortides a la natura va adobar el camí a una altra de les colles més innovadores de la història de l’art: els impressionistes.

            Aquest grup, que abans s’anomenaven els independents  o els intransigents, intentava tossudament fer una pintura àgil, acolorida, instantània, que no tenia res a veure amb l’art acadèmic i oficial de les escenes mitològiques o gloriejants. Rebien les crítiques més ferotges, el públic se’n reia i les seves obres eren rebutjades, una i altra vegada, als Salons oficials.

            La quadrilla la formaven Claude Monet, Edgar Degas, Paul Cézanne, Jean Frédéric Bazille, Camille Pissarro, Auguste Renoir, Alfred Sisley i Berthe Morisot.  Tots provinents de la burgesia excepte Renoir i Pissarro.

            Berthe Morisot era, al principi, l’única dona del grup. Ser pintora en aquella època no era gens fàcil. Les dones de casa bona, com Berthe, eren educades per a fer un bon casament. En el món de l’art les dones només podien ser amigues, models o companyes dels pintors. L’Escola de Belles Arts de París no va admetre noies fins l’any 1897. Però Berthe no s’avenia a cap d’aquest patrons. La seva àvia, Elisabeth Duchêne era descendent de Jean Honoré Fragonard. A casa seva s’hi respiraven aires artístics. El seu pare, Edme Tiburce Morisot havia estat prefecte del Cher, per això Berthe va néixer a Bourges, el 14 de gener de 1841. Va ser el Sr. Morisot qui va empènyer Berthe i la seva germana Edma a rebre classes de dibuix i assistir, ben vigilades per la seva mare, Marie Cornélie Thomas, a copiar les obres dels mestres del Louvre.

            La germana de Berthe, Edma, tenia més qualitats i més traça que ella, però es va casar i ho va deixar córrer. Berthe, de caràcter càustic i aspecte arrogant, gens garlaire, anorèxica durant la seva joventut, va convertir la pintura en la raó de ser de la seva vida, amb tossuderia. Exigent amb ella mateixa mai no va estar satisfeta de la seva obra, tot i tenir al seu voltant consellers tan significats com Camille Corot o el que va ser el gran amic de la seva vida, Edouard Manet.

            Berthe i Manet es van conèixer el 1868 al Louvre. Manet va ser l’amor impossible de la noia. Impossible perquè estava casat amb Suzanne Leenhoff, la seva professora de piano, una holandesa de grans proporcions. Berthe va fer de model en molts dels quadres de Manet com El Balcó de 1869 o el retrat Berthe Morisot amb un ram de violetes de 1872, on la va pintar amb els cabells esborrifats, com sempre, sota un barret amb cintes negres. La fama, merescuda, de faldiller que tenia Manet obligava la mare de Berthe a ser sempre present en les sessions de posa.

            Amb el pas dels anys la solteria de Berthe començava a preocupar la mare Morisot. Puvis de Chavannes, un altre pintor famós, va festejar-la amb perseverança però Berthe es va casar, sense massa entusiasme, amb Eugène Manet, el segon germà d’Edouard. Va ser l’any 1874, als 33 anys, justament l’any de la primera exposició dels impressionistes. Eugène, que vivia de renda, va ser un bon marit i un excel·lent camarada per l’artista que mai va haver de deixar de pintar. De les vuit exposicions que els impressionistes van fer des de 1874 a 1886, Berthe només va faltar a la tercera, l’any 1878, perquè va tenir Julie, la seva única filla.

            L’obra de Berthe Morisot, de pinzellada ràpida i paleta clara és un mirall de tendresa femenina. Totes les seves pintures tenen per tema la felicitat familiar, l’amor d’una mare o la dolcesa infantil. La seva pintura i les seves aquarel·les són com un àlbum de fotografies familiars. Berthe va ser sempre ben considerada entre aquell grup d’homenots que es barallaven, a vegades amb vehemència, com quan algun d’ells – Monet – no va estar d’acord amb l’acollida de Gauguin dins del grup. Berthe era sempre qui hi posava calma.

            Amb el pas dels anys, tot i la companyia constant de la seva filla, Berthe es va anar trobant sola. Van morir Edouard i Eugène Manet, la seva sogra i la seva germana gran i el 2 de març de 1895, per una pneumònia mal atesa, va morir ella, als 54 anys. La seva filla Julie la va deixar a l’empara de Stéphane Mallarmé, el poeta, l’amic més proper de Berthe. De l’educació artística de Julie en van tenir cura Monet, Renoir i Pissarro.

            El març de 1896, la filla i els amics van muntar una gran exposició amb 394 obres. En el muntatge de la mostra, complicat, Monet i Degas es van embardissar en una forta discussió per la col·locació d’uns plafons amb dibuixos. El litigi va durar més d’allò acostumat. Berthe Morisot no hi era per posar-hi pau però l’exposició va tenir molt èxit.

Bibliografia

Bona, D. Berthe Morisot. Le secret de la femme en noir. Le Livre de Poche, Ed. Grasset. 2000. Paris.

Publicat el maig de 2011

FRÉDÉRIC BAZILLE

La vista del poble. 1868

Un pintor malaguanyat

El juliol de 1870 la Prússia de Bismark i la França de Napoleó III es van embardissar en una guerra en la que els prussians van arrabassar als francesos l’Alsàcia i la Lorena i van provocar la caiguda de l’emperador. Però amb la República les coses no van millorar pels francesos.

 A finals de novembre en els enfangats camins del front, prop de Beaune la Rolande, al departament de Loiret a l’ Orleanès, un home d’una cinquantena d’anys, vingut des de Montpeller, buscava amb afany el seu fill de qui li havien dit que havia estat ferit. No el va trobar. El vicari de Beaune  li va dir que feia pocs dies havien enterrat un munt de soldats i que un d’ells el recordava molt alt i amb barba. Aquell home el va fer desenterrar i en reconèixer el seu fill va iniciar una cursa d’obstacles per emportar-se’n el cadàver.

Al poble no hi havia taüts. El fuster va improvisar-ne un amb caixes de galetes. Tampoc no hi havia cavalls ni mules per fer-ne el transport, tots requisats per l’exèrcit. Un hortolà li va vendre el seu carretó i amb l’ajuda d’un pagès aquell pare va emprendre una marxa que va durar cinc dies, a peu sota la neu, fins que van arribar a Issoudun on van poder agafar el tren que els va tornar a Montpeller.

Encara el dia abans, en un hostal, una colla de gent va avisar les autoritats per aquella estranya càrrega. Al pobre home el volien afusellar per espia fins que, incrèduls d’allò que explicava, van destapar la caixa i van veure el macabre contingut.

Aquell soldat, mort al front, era un xicot de 29 anys que s’havia allistat a un regiment de zuaus malgrat haver estat alliberat del servei militar per la compra d’un substitut. Però també era un artista prometedor, un pintor de raça: Frédéric Bazille.

La seva vida -  Jean-Frédéric Bazille va néixer a Montpeller el 5 de desembre de 1841. La família Bazille formava part de l’alta societat protestant, un grup endogàmic que s’havia anat enfortint des del segle XIII i que, com molts dels protestants es van enriquir encara més amb la desamortització dels béns dels catòlics.

            El seu pare, Gaston Bazille, era viticultor i agrònom i persona molt respectada en el seu entorn. Va ser un dels que van contribuir a refer les vinyes franceses després de la fil·loxera. També va ser senador de l’Hérault. Un home notable decantat cap al món artístic. La seva influència i la d’un amic de la família, Alfred Bruyas, banquer i col·leccionista de pintura van ser decisives pel descobriment de la vocació del jove Frédéric.

            Però el seu pare no s’estava de romanços i el va obligar a estudiar medicina, una professió de debò. El calvari que aquell noi va passar remenant cadàvers putrefactes, sovint robats dels cementiris de París, el va decidir a deixar els estudis i dedicar-se a allò que li agradava: la pintura.

            Al taller de Charles Gleyre, mestre de pintors, hi havia trobat els amics que marcarien la història de la pintura: Monet, Renoir, Sisley, Corot, Cézanne, Pissarro. També va conèixer Courbet, Baudelaire i Verlaine. I va rebre lliçons de piano d’un aleshores desconegut Gabriel Fauré.

La vida a París, tot i l’ajuda familiar, era més aviat de misèria compartida, sobretot amb Claude Monet que no tenia un ral, carregat de problemes familiars. Bazille, que era un bon dibuixant, s’aferrava a Monet perquè li agradava la seva manera de pintar i el seu mestratge. Les teles que va pintar Bazille en set anys escassos demostren aquella precarietat: al principi no tenien diners per llogar models i els quadres, o són de familiars i amics o paisatges o són la representació dels seus diversos tallers que van haver d’anar canviant en ser desnonats per falta de pagament. Però totes reflecteixen el tremp d’un pintor de raça.

Les escenes familiars i els exteriors pintats a Méric, la finca familiar d’estiu, o a Aigües Mortes, són, junt amb els retrats del seu amic Edmon Maître i el seu autoretrat amb la paleta les obres més destacades de Bazille. Tothom s’ha preguntat fins on hauria arribat la seva tossuda voluntat de ser pintor, si no hagués tingut la mala idea d’allistar-se en el més arriscat dels cossos d’infanteria de l’exèrcit francès. Els zuaus. Renoir deia, amb sornegueria, que ho havia fet perquè era l’únic cos militar on no calia afaitar-se la barba.

El dia abans de la seva mort l’havien ascendit a sots-tinent. El seu capità el va convidar a sopar amb els oficials i en el brindis Bazille va dir: Per mi. Estic segur que no em mataran: tinc massa coses per fer a la vida!

Un any després de la seva mort, el vicari de Beaune la Rolande va rebre un quadre sobre El casament místic de Santa Caterina, la còpia d’un de Veronese que Frédéric Bazille havia pintat l’any 1863. Era un regal del pare del pintor que també va fer construir un petit monument en el lloc on va trobar el seu fill enterrat. A l’ajuntament del poble hi tenen un retrat de Bazille i li han dedicat un carrer. Reconeixement estèril a canvi d’una vida malmesa per l’estupidesa de la guerra. La vida de Frédéric Bazille, un pintor malaguanyat.

Bibliografia

Michel, F.B. Frédéric Bazille. 1841-1870. Éditions Grasset & Fasquelle. 1992 París.

Publicat el setembre de 2011

ELS ANYS DE GIVERNY

El pont japonès. 1918

Les intimitats del pintor Claude Monet

L’Editorial Turner de Madrid va publicar Los años de Giverny. Correspondencia. Claude Monet, un recull d’algunes de les dues mil cinc-centes cartes que el pintor Claude Monet (1840-1926) va escriure des del 1883 a Giverny on va viure els darrers quaranta tres anys de la seva vida.

            Monet no era literat i les cartes ho corroboren però la seva sinceritat i el seu estil senzill, amè i directe ens donen una visió exacta del seu temperament al mateix temps que ens il·lustren sobre el seu modus operandi i ens informen de tot allò que pensava sobre els esdeveniments artístics, polítics o literaris d’una època tan convulsa.

            El 1883 el grup dels impressionistes ja s’havia dispersat. Monet acostumava a pintar els hiverns lluny de casa seva, sol, però cada dia escrivia a Alice Hoschédé, la seva segona dona amb qui es casaria el 1892 i que tenia cura dels seus sis fills i dels dos que Monet havia tingut amb Camile Doncieux, morta el 1879.

            Les cartes a Alice, a qui no va tutejar fins que es van casar, són una descripció de totes les dificultats amb que es trobava per obtenir el seu objectiu: pintar molt i pintar molt bé. La meteorologia hi és present en totes i marca el seu estat d’ànim o de desànim; la malenconia de la separació i l’esforç constant per demostrar-li la seva fidelitat que Alice, pel que es deriva de les respostes de Monet, posava constantment en qüestió fins el punt que, en un moment determinat, es van plantejar la seva separació. Afortunadament el retorn a Giverny, carregat de teles, sempre solucionava la situació.

            No s’estalviava d’explicar anècdotes com la presència al seu hostal de quatre velles aquarel·listes britàniques o el dia que, tot pintant els penya-segats d’Etretat, a Normandia, una onada el va estampir a les roques, li va trinxar el cavallet i els estris de pintor, pinzells i tubs, i li va quedar la barba acolorida amb els olis de la seva paleta.

            Monet era tossut i, si el temps li ho permetia, pintava tot el dia: avui ha estat un dia esplèndid, he pintat 14 teles!.  Molt exigent: Acabo de destruir 30 quadres. I molt treballador com ho demostra que en un mes i mig d’estada a Londres hi va pintar 80 obres.

            L’altre gran destinatari de les cartes de Monet era el seu marxant, Paul Durand-Ruel. Amb ell les cartes són d’informació de la seva feina; dels quadres que té o tindrà disponibles per complir el contracte d’exclusivitat que el marxant imposava. Al principi Monet reclamava constantment la tramesa de diners a ell o a la seva família. Amb el pas del temps, quan l’economia dels pintors va millorar perquè Durand va obrir el mercat americà, les demandes de diner es van limitar a ocasions extraordinàries, com la compra, el 1890, de la casa de Giverny per 20,000 francs, o l’adquisició d’un automòbil que, sigui dit de passada i segons es desprèn d’una carta al prefecte de policia, li va suposar un requeriment per conduir massa ràpid pels carrers de Giverny, acusació que Monet rebutjava amb ardidesa.

            De les cartes al seu marxant se’n desprèn l’evolució dels preus de les pintures. Si en els primers temps es parlava de centenars de francs, al cap dels anys, Monet ja valorava els seus quadres en desenes de milers. L’estira i arronsa entre el marxant i el pintor va ser constant i va passar per moments delicats ja que Durand, entestat en la pintura impressionista que a França va ser menystinguda per la crítica i el públic, va passar per dificultats que el van obligar a fer suspensió de pagaments.

            Monet va trobar altres venedors però l’amistat amb Durand es va refer al mateix temps que la seva economia i li va guardar fidelitat absoluta tota la seva vida, si bé sense la rèmora de l’exclusivitat.

            La resta de la correspondència deixa constància de les relacions amb personatges de la vida artística com Renoir, Cézanne, Pissarro, Berthe Morisot, Sisley, Degas, Rodin i altres; amb literats con Zola i Mallarmé; amb polítics com Georges Clemenceau i il·lustra els esforços de Monet encapçalant campanyes d’ajuda als fills de Sisley, mort en la misèria, o a la vídua de Manet a qui van adquirir, amb una subscripció entre els amics, el seu Olimpia per regalar-lo al Louvre.

            Altres aspectes del tarannà del pintor, com la seva afició a la jardineria i la construcció i manteniment del seu jardí de Giverny, on va pintar la seva darrera sèrie dels Nenúfars, es reflecteixen detalladament en les cartes on donava instruccions a la seva dona i als jardiners, indicant què i quan s’havia de plantar i com s’havien de cuidar llavors, planters i esqueixos.

            Monet no estalviava l’explicació d’allò que veia i vivia, com l’enterrament de la reina Victòria en una de les seves estades a Londres o el trencament social que va suposar l’affaire Dreyfus que va enfrontar els seus amics – Pissarro, anarquista i Degas, antijueu – tot i que ell va fer mans i mànigues per mantenir l’amistat amb tots i la cohesió del grup. I tantes altres coses...

            La lectura d’aquestes cartes aclareix un dels tòpics que il·lustrava la fama dels impressionistes, com és el fet que Monet, després de prendre apunts del natural, à plein air, i de començar-ne les pintures, sempre les acabava al seu taller. Els 80 quadres de Londres no va dubtar en deixar-los fins l’any següent i va trigar gairebé cinc anys en donar-los per acabats i exposar-los.

            Al final dels seus anys, quan era considerat un pintor de renom i una glòria del país, Monet en una de les seves cartes escrivia: Jo només tinc el mèrit d’haver pintat directament del natural tot tractant de plasmar les meves impressions davant els efectes evanescents i segueixo lamentant haver estat la causa del nom que es va donar al grup, la majoria del qual no tenia res d’impressionista. Una declaració de sinceritat, com en totes les seves cartes.

Bibliografia

Monet, C. Los años de Giverny. Turner Publicaciones S.L. Madrid. 2010

Publicat l'octubre de 2011