JEAN TINGUELY

Eureka

Constructor de màquines inútils

Jean Tinguely és un dels artistes més coneguts de l’art cinètic, l’art del moviment. Juntament amb el minimalista George Rickey i Alexander Calder amb els seus Mobiles i els seus monumentals Stabiles, formen la nòmina d’aquells escultors que a mitjans del segle passat van fer del moviment el protagonista de les seves produccions artístiques.

Les obres de Tinguely són fetes d’un cúmul de peces de rebuig, de troballes de deixalleria, d’engranatges i rodes que l’artista té la traça de combinar, tramar, ajustar i fer moure, amb motors més o menys amagats, per oferir a l’espectador, amb un evident sentit de l’ humor, un espectacle de moviments i de sons, de fragor de ferros i drings metàl•lics que conformen un univers mecànic captivador que critica, amb ironia, la mecanització del món industrial en una època de revitalització econòmica.
Com tots els artistes, Tinguely evoluciona: des de la construcció de màquines-joguina, a mitjans de la dècada dels 50 del segle passat, fins a una segona etapa amb la inclusió de motors i la construcció dels anomenats Méta-màtics, enginys capaços ells mateixos de crear obres tatxistes, per entrar a l’inici de les fonts públiques on fa palès el seu sentit de l’ humor.
En la darrera de les seves èpoques creatives, a partir de 1960, Tinguely es posa seriós. Com si fossin dalt d’un escenari les seves obres s’entatxonen encara més de peces de mil procedències, fins que pels volts del 80 hi comença a incorporar símbols de la mort: esquelets d’animals i calaveres. L’ impacte visual l’estimula també amb el soroll: els grinyols i xerrics metàl•lics, junt amb els batecs i el catric-catrac de les peces, introdueixen aquestes obres en una estètica del terror a vegades de visió insuportable.
Jean Tinguely va formar part del Nouveau Réalisme amb Arman, Yves Klein, Daniel Spoerri, François Dufrêne, Raymond Hains, Pierre Restany, Martial Raysse i Jacques de la Villeglé. La seva adscripció al grup la va propiciar la utilització de material de rebuig, seguint l’estela trencadora de Marcel Duchamp, amb el record llunyà dels constructivistes russos, com Vladimir Tatlin i els quadres de màquines impossibles de Francis Picabia.
Però Tinguely, pel moviment de les seves obres, s’adscriu amb tot el dret als artistes cinètics. I per les seves actuacions públiques – els happenings – al grup ZERO, on era considerat el seu conseller. Perquè Tinguely a l’hora de provocar, també en sabia:
- El 1959 havia llençat des d’un avió, sobre Düsseldorf, 150000 exemplars del manifest Für Statik (Per l’estàtica) en el que demanava el final de l’època de la pintura.
- El 1962 al desert de Las Vegas va presentar Study for an End of the World nº 2, un grup d’escultures que s’autodestruïen en una explosió.
- El 1966 a Estocolm, amb Niki de Saint Phalle i Per Olof Ultvedt van presentar HON - la dona catedral, una escultura gegant d’una dona ajaguda que es podia visitar entrant-hi per l’entrecuix.
- El 1970, davant la catedral de Milà, en l’acció La Vittoria, va cremar un fal•lus gegant en la commemoració del desè aniversari del Nouveau Réalisme.

La seva vida – Jean Tinguely va néixer a Friburg, Suïssa, el 22 de maig de 1925. El juliol d’aquell any, la seva mare se’l va endur a Basilea on va estudiar fins als setze anys. Va fer tres anys d’aprenentatge de decoració i el 1944 va entrar a l’Escola d’Arts i Oficis d’aquella ciutat. El 1947 es relacionava amb l’anarquista Heiner Koechlin.
A l’octubre de 1952 se’n va anar a França amb la seva dona, Eva Aeppli i el 1954 va fer la seva primera exposició a la Galeria Arnau de París. El seu taller estava voltat dels d’altres artistes entre els qual hi havia l’escultor Constantin Brancusi.
Pels voltants del 56 es va trobar amb Niki de Saint Phalle amb qui es casaria quinze anys més tard i amb qui col•laboraria en infinitat d’ocasions, com en la coneguda Font Igor Stravinsky, davant el Museu Georges Pompidou de París.
La trajectòria artística de Jean Tinguely ha estat coneguda i reconeguda arreu del món: París, Düsseldorf, Londres, Nova York, Las Vegas, Lausana, Estocolm, Montreal, Milà, Zurich, Frankfurt, Brussel•les, Ginebra, Friburg, Munic, Venècia... són algunes de les capitals que van fruir, i moltes encara frueixen, de l’obra d’aquest escultor suís que va morir a l’ Inselspital de Berna el 30 d’agost de 1991 als 66 anys.
La seva obra es pot veure, a més d’infinitat de places i fonts de tot el món, al Museu Tinguely de Basilea, propietat de la Fundació Roche a la que Niki de Saint Phalle va donar 50 obres de l’artista que bateguen amb estrèpit per transmetre a l’espectador tota l’emoció d’una obra excepcional. Una mostra paradigmàtica d’art cinètic.

Bibliografia
Museu Tinguely: www.tinguely.ch/en/index.html
Ruhrberg, Schneckenburger, Fricke i Honnef – Arte del Siglo XX – Colònia (2001) Ed. Taschen

Publicat el mes de novembre de 2009