FRIDA KAHLO

Frida i Diego Rivera. 1931

Mexicana, comunista, naïf i surrealista

El Festival de Cinema de Venècia de 2002 es va inaugurar amb l’estrena d’una pel·lícula, Frida, dirigida per Julie Taymor i produïda i interpretada per Salma Hayeck (veure Butlletí 378, Cinema, J.L. Muñoz) que va popularitzar la vida d’una de les artistes més rellevants del segle XX, la pintora mexicana Frida Kahlo.
L’obra de la Kahlo s’emmarca entre el primitivisme de les formes i el surrealisme dels temes i insinua la cruesa de les particularitats de la seva atribolada vida. Sense deixar mai d’exhibir un mexicanisme actiu, les seves pintures van anar deixant constància de les etapes de la seva existència, amb els seus estats d’ànim, les seves malalties, les limitacions físiques a que estava sotmesa i el sofriment que l’anava turmentant.
En les prop de dues-centes teles que va pintar, hi ha una majoria d’autoretrats. Segurament és l’artista que més en té. Em pinto perquè estic molt sola. Sóc la persona que conec més bé, deia. Amb el seu estil naïf, ens presenta la Frida indígena, enamorada, amant, o la Frida llibertària o malalta que ha de pintar postrada al llit.
Sense cap dubte la trobada amb Diego Rivera a la seu del partit comunista mexicà va ser una de les claus del seu destí artístic. Entremig de tantes figures com el mateix Rivera, José Clemente Orozco i David Alfaro Siqueiros, els grans muralistes, Frida era una noieta que pintava i vivia amb intensitat. El pas dels anys, i el mercat artístic, l’han situada ara al capdavant de tots ells. En una subhasta a la Sotheby’s de Nova York, el mes passat, es van pagar 5.616.000 dòlars per un quadre seu, Arrels, de 30 x 50 cm. És el preu més alt pagat mai per una obra d’un artista llatinoamericà. El quadre és, no cal dir-ho, un autoretrat on l’artista es veu estirada en un paisatge rocós fent arrels que surten del seu cos. Com a prova del reconeixement de la seva obra, l’any passat la Tate Modern de Londres va presentar-ne una magna exposició.
La seva vida – Magdalena Carmen Frieda Kahlo Calderón va néixer a Coyoacán (Ciutat de Mèxic) el 6 de juliol de 1907. El seu pare, jueu alemany emigrat, era fotògraf com l’avi matern de Frida. Tots dos li van transmetre la seva dèria per a la composició i la fotografia. Va aprendre a retratar, revelar, retocar i acolorir. Als sis anys havia emmalaltit de poliomielitis. Als quinze anys volia ser metge i a l’escola formava part d’un grup d’ideari socialnacionalista del qual en van sortir alguns líders de l’esquerra mexicana.
L’any 1925 l’autobús on viatjava va xocar amb un tramvia. Es va estar tres mesos al llit però fins al cap d’un any no li van detectar que tenia una vèrtebra trencada. Aquest accident li va marcar la vida. Va haver de patir una trentena d’operacions que cada vegada li incrementaven les molèsties i el dolor. Però Frida era una dona d’empenta i això no li va impedir d’afiliar-se al partit comunista, l’any 1928, casar-se amb Diego Rivera el 1929, viure dos anys als Estat Units on va pintar-hi murals l’any 1932, conèixer i conviure amb el mateix Lleó Trotski, fer amistat amb André Breton, el pare dels surrealistes francesos als qui va visitar l’any 1939 en un viatge a París, i fer una vida aparentment normal.
La vida sentimental de Frida Kahlo va ser molt tempestuosa. Rivera va ser el gran amor de la seva vida tot i les contínues separacions que van viure. La seva correspondència expressa la gran atracció i l’amor que es professaven però tant l’un com l’altra van tenir les seves aventures sentimentals amb altra gent. Frida, tot i que no era cap bellesa tenia molta requesta. La seva personalitat atreia amants dels dos sexes: el ja esmentat Trotski, el fotògraf Nickolas Muray, les actrius Dolores del Río i Paulette Goddard i molts d’altres van compartir la seva vida a temporades.
L’any 1939 es va divorciar de Rivera però per poc temps. El 1940 es van tornar a casar. L’any 1943 va impartir classes de dibuix a l’escola La Esmeralda i amb els seus alumnes més destacats formà el grup Los Fridos. El 1946 li van concedir el Premi Nacional de Pintura. En aquells anys se li va empitjorar l’estat de salut i els problemes físics li augmentaren. Havia de portar una cotilla metàl·lica i va acabar en una cadira de rodes. Però va continuar pintant, ara natures mortes i tots els objectes que hi havia pels seus voltants.
El 1953 va fer una exposició a la galeria d’Art Contemporani de Ciutat de Mèxic. Al cap d’un any, després d’amputar-li una cama, va morir a casa seva a Coyoacán, el 13 de juliol de 1954. La seva mort va restar envoltada de misteri. Rivera – això es va saber a la fira del llibre de Guadalajara, l’any passat - havia manifestat: Quan menjàvem junts en una tauleta a la cuina de Coyoacan i les llàgrimes li rodolaven per la cara havia pensat que, si podia, la mataria. Per evitar-li tants sofriments. Tanmateix val a dir que Frida havia deixat ben explicat com volia que la vestissin i que la pentinessin quan morís i que fos, com així va ser, la seva amiga Lola Alvarez qui la fotografiés de cos present. Quin personatge!

Bibliografia
Jamis, R. Frida Kahlo. Barcelona. Columna-Circe. 1989
Ruhrberg, Schnekenburger, Fricke, Honnef. ARTE del siglo XX. Colònia. Ed. Taschen . 2001
www.literaberinto.com/pintura/fridakhalo.htm (sic)

Publicat al Butlletí de l'Associació del Personal de La Caixa el mes de juny de 2007