Les Senyoretes d'Avinyó

Les Senyoretes d'Avinyó

FELIÇ ANIVERSARI

Les Senyoretes d’Avinyó compleixen cent anys

El quadre més famós de Picasso és, sens dubte, Les Senyoretes d’Avinyó, pintat a la primavera de 1907, ara fa justament cent anys i considerat per tothom com la frontissa entre la pintura, diguem-ne clàssica o acadèmica i la pintura moderna.
Picasso, als seus vint-i-cinc anys, després de l’estada a Gósol, on havia treballat molt, es va tancar gairebé mig any al seu estudi per fer una infinitat de dibuixos i pintures – algú ha dit que mai cap obra havia tingut tants estudis previs – al mateix temps que s’enfrontava, segurament, al refredament de la seva relació sentimental amb Fernande Olivier. El cert és que d’aquella situació en va sortir una obra que amb el temps i no pas immediatament, havia de commoure el món artístic.
Anys més tard, amb la publicació del llibre de la Olivier, Picasso i els seus amics (1933), es va saber que els comentaris que havia suscitat Les Senyoretes... no eren pas gens afalagadors. Al contrari, sembla que Leo Stein havia dit que l’obra era una solemne estupidesa; Derain va vaticinar el suïcidi de Picasso; Matisse va dir que allò era la mort de la pintura i Braque que és com si et beguessis petroli mentre et menges una estopa encesa. Un còctel Molotov, ras i curt. Kahnweiler, el marxant de Picasso va ser un dels pocs que no va rebutjar el quadre, però potser tampoc no el va entendre ja que en diria que era inacabat, i sense unitat, encara que el principal mèrit del qual consistia en ser el punt de partida del cubisme.
La història del quadre – Tot i haver estat pintat l’any 1907, Les Senyoretes... no va ser exhibit en públic fins l’any 1916. El crític i poeta André Salmon n’havia parlat l’any 1912 però el quadre havia quedat oblidat fins que el 1925, André Breton el va reproduir a La Révolution Surréaliste al mateix temps que convencia al modista Jacques Doucet que el comprés i a Picasso que l’hi vengués amb la promesa d’una possible donació al Museu del Louvre.
Però Doucet es va oblidar de la promesa i el va penjar al seu luxós palau parisenc, junt amb obra de Matisse i Seurat. Al cap de deu anys, Doucet va morir i el quadre va anar a parar al MOMA de Nova York, on encara s’exhibeix després d’haver-se convertit en la icona del Museu. L’un i l’altre, el MOMA i Les Senyoretes... s’han donat fama mútuament. Va ser el seu director d’aleshores, Alfred H. Barr qui va començar a publicar estudis sobre el significat de l’obra encetant una vertadera allau de treballs que han intentat interpretar el quadre i desvelar-ne els seus misteris.
El nom – Picasso hauria volgut titular el quadre El Bordell d’Avinyó. Deia que la paraula Avinyó formava part de la seva vida perquè era el carrer que hi havia a dues passes de casa seva, a Barcelona, on comprava el paper i les pintures. A més a més, l’àvia de Max Jacob, poeta i bohemi de la colla, era d’Avinyó i sovint hi feien broma, dient que una de les dones era l’àvia de Max, l’altra Fernande Olivier i la tercera Marie Laurencin, la pintora. Però va ser l’esmentat Salmon qui li va posar el títol amb que s’ha fet famós.
El quadre –És una obra gran, gairebé quadrada (224 x 234 cm), en la qual hi ha cinc dones nues que s’ofereixen a un client invisible del bordell - aquest és un dels mèrits del quadre -. L’espectador en forma part, substitueix el mariner i l’estudiant de medicina que Picasso havia pintat en els treballs preparatoris..
T’adones també que és un quadre pla, sense ombres ni llum, sense perspectiva, de formes triangulars: els colzes, els pits, l’entrecuix, el blau del fons i el roig de la cortina. Hi descobreixes referències a altres quadres de Picasso, L’harem de l’època gosolana i d’altres pintors, Els Banys Turcs d’Ingres , així com a l’art africà primitiu o a l’ibèric.
Veus la diferència que hi ha entre les dues dones de la dreta i les altres tres. La figura de l’esquerra recorda una de les Dues dones nues pintat per Picasso el 1906 a París en la seva època rosa; les dues del centre, tenen els ulls frontals i el nas de perfil, una altra de les troballes cubistes; els ulls recorden tant les pintures romàniques com l’autoretrat del propi pintor. El posat d’aquestes dues senyoretes evoca el de la Venus Anadiomene d’Ingres. Les dues de la dreta, porten màscares primitives. L’asseguda té el posat més revolucionari i enèrgic de l’art de tots els temps (J. Golding): li veus al mateix temps la cara i l’esquena, o si voleu, la cara i el cul.
Al peu del quadre hi ha un bodegó, el primer bodegó cubista, que en Les senyoretes...ens indica que és l’estiu, temps calorós i propici a la luxúria. Entre les moltes explicacions que s’hi ha buscat hi ha qui diu que Picasso mostra la fascinació per la prostitució i les malalties venèries insinuades per les imatges i els significats de l’escultura primitiva; la vida en una comunitat bohèmia amb diferències ètniques, idees anarquistes i conceptes sobre la llibertat sexual. Potser sí o potser no. El cert és que Les Senyoretes d’Avinyó ja han fet cent anys però segueixen tan fresques.

Bibliografia

Ramírez J.A. Las señoritas de Aviñón . Descubrir el Arte. Març 2007 (pàg. 26 a 31)
Jones J. Las putas de Pablo. Descubrir el Arte. Març 2007 (pàg 32 a 34)
Carmona E. Campo de batalla. Descubrir el Arte. Març 2007 (pàg. 36 a 43)
Campàs J. Las señoritas de Aviñón de Picasso. Historia de l’Art II. UOC

Publicat al Butlletí de l'Associacio del Personal de La Caixa el mes de maig de 2007