CHAÏM SOUTINE

El Cambrer. 1927

Jueu errant, pintor maleït

Smilovici és un llogaret de Lituània, prop de Minsk, que l’any 1893 tenia 400 habitants i una petita comunitat jueva – una stetl – que, pobra i atemorida, vivia la conservadora ortodòxia de la religió hebrea.
Chaïm Soutine hi va néixer aquell any, desè fill d’una família d’onze germans. El pare, es guanyava la vida fent de sastrinyol i hauria volgut que el seu fill hagués sigut sastre o sabater però el xicot tirava per dibuixant, activitat totalment prohibida a l’stetl. “Un jueu no pinta” li deien els seus germans més grans tot atonyinant-lo.
Al setze anys, Chaïm va dibuixar un vell de la comunitat i els fills d’aquell home li van clavar una allisada que el van deixar per mort. Va estar una setmana sense poder caminar i la seva mare, que va anar a protestar, va obtenir una compensació de 25 rubles amb els quals Chaïm es va poder traslladar a Minsk, amb el seu amic Michel Kikoïne, per estudiar pintura. L’any següent van anar a Vilna a fer un curs de tres anys a l’Escola de Belles Arts però a l’examen d’ingrés els nervis li van impedir de dibuixar un con, un cub i un gerro i va ser rebutjat. La seva ploranera va entendrir el tribunal que li va deixar repetir la prova i finalment va ser admès.
Paris – Acabats els estudis, el 1913, amb vint anys va arribar a París i es va instal·lar a La Ruche, un edifici estrambòtic on hi tenien l’estudi Chagall, Léger, Lipchitz, Kisling i Modigliani amb qui va establir una profunda amistat. Modigliani li va presentar el seu marxant, Zborowski, però Soutine no va poder sortir d’una pobresa extrema i va portat, durant anys, una vida de misèria i brutícia, alleugerida només pel goig de pintar. Al voltant del seu llit hi havia de posar pots de parafina per a ofegar-hi les xinxes i, en una ocasió, es va haver de fer una camisa d’uns calçotets vells perquè no tenia res per posar-se.
Per poder sobreviure va treballar de maleter a l’estació, decorador d’exposicions i, en temps de guerra, de cavador de tombes. La seva tenacitat i astúcia davant l’adversitat, apresa a l’stetl en la infantesa i adolescència el van ajudar a tirar endavant. Els seus quadres serien sempre un reflex d’aquella misèria, d’aquella tristesa i del seu sofriment. Admirador d’El Greco, influït pels temes de Van Gogh, va aprendre de Cézanne com aplanar els volums i de Bonnard, potser el seu únic mestre, com donar gruix a les teles.
El 1919, Zborowski el va fer instal·lar a Céret, on la llum mediterrània li va aclarir la paleta. En tres anys va pintar 200 quadres de l’anomenat estil de Céret que es distingeix pels paisatges violents, amb cases i arbres inclinats, guerxos, i carrers tortuosos. Tornat a París, va renegar d’aquesta època i va destruir moltes obres, especialment aquelles que algun espectador deia que recordaven l’estil d’altres artistes.
La seva pintura – Els temes de les seves obres són repetitius: paisatges, natures mortes i retrats. Les natures mortes són sempre d’animals morts, escorxats i amb aspecte putrefacte. La cultura hebrea exigeix que els animals siguin sacrificats amb rapidesa i la seva sang recollida immediatament. Soutine, qui sap si per dur la contrària, deixava que els models es podrissin i les gallines, faisans, conills o el bou que pintava, omplien de pudor i de més brutícia el seu estudi.
Els retrats són seriats. Pintava escolans, cuiners, pastissers, maîtres i porters d’hotel, homes i dones gairebé sempre desconeguts. Els pintava de cara, com ho feia Modigliani, amb el fons buit i mai, excepte una vegada, pinta nus, una altra de les exigències de la tradició hebrea que condemna la visió dels cossos despullats.
L’any 1923 la sort li canvia. El Dr. Albert C. Barnes, industrial farmacèutic, americà i ric, seguint el consell de Paul Guillaume, compra gairebé un centenar de teles de Soutine que va poder deixar enrere i per sempre la misèria i des d’aleshores ja va comprar les camises noves. També va abandonar els llocs que freqüentava i els vells amics. Però la seva pintura va seguir reflectint la soledat, la tensió, la revolta i el sofriment.
Tot i que Soutine ha sigut classificat sempre com a expressionista, a diferència de l’expressionisme alemany, cerebral i lligat a idees i a estats d’ànim, la pintura de Soutine està arrelada a l’impressionisme francès i és física i tangible i no és mai una pintura compromesa, ni socialment, ni psicològica, ni política.
Jueu errant i pintor maleït però sempre respectat per la gent de l’ofici, Soutine va viure els darrers temps de la seva vida fugint i amagant-se dels nazis. Feia anys que una úlcera d’estómac l’obligava a un règim alimentari limitat a patates bullides, brous i llet. La por i el neguit de la seva situació van provocar la perforació de l’úlcera i, des de Champigny-sur-Veuldre, on estava amagat, l’hagueren de traslladar a París per a ser intervingut. La marrada que van haver de fer per no caure en mans dels alemanys va allargar massa el viatge i Chaïm Soutine va morir a la sala d’operacions el dia 9 d’agost de 1943. Tenia 50 anys.

Bibliografia
Tuchman, M., Dunow, E., Perls, K. Chaïm Soutine. Catalogue Raisonné. 2001 Taschen. Colònia.

Publicat al Butlletí de l'Associació del Personal de la Caixa el mes de setembre de 2008