JUAN MUÑOZ
Una exposició retrospectiva al Guggenheim de Bilbao
Juan Muñoz era un artista madrileny que havia assolit un prestigi internacional culminat amb una gran exposició a la Sala de Turbines de la Tate Modern a Londres, que dirigeix el valencià Vicent Todolí, l’estiu de 2001, just quan Muñoz va morir als 48 anys a la seva casa d’Eivissa. D’aquella exposició titulada Double Bind (Doble vincle), del valor de la seva obra i del record permanent de l’artista, n’ha sorgit la Retrospectiva que, muntada i exhibida per la pròpia Tate Modern a Londres, ha viatjat al Guggenheim de Bilbao i properament ho farà al Museo Serralves de Porto per acabar el seu periple al Centro de Arte Reina Sofia de Madrid del 19 de maig fins el 3 d’agost de 2009.
L’univers de Juan Muñoz, ple d’homenets amb cara de xinesos que riuen amb insolència, és prou conegut arreu, però l’exposició, que comprèn 80 obres entre escultura, instal·lacions, dibuixos, collages, guions radiofònics, assaigs, textos i experiments amb llum, so i ginys mecànics, ensenya tot el procés creatiu i l’evolució de la seva obra. Dels balcons, escales de cargol i baranes del seus inicis, hom veu l’aparició dels que Muñoz anomenava els seus personatges: ninots de ventríloc, nans, figures amb base esfèrica i els homenets monocromàtics que semblen parlar – en algun hi va incorporar so -, riure o simplement badar.
Juan Muñoz havia començat a estudiar arquitectura, d’aquí que en tota la seva obra l’espai hi té una importància fonamental per a bastir allò que Muñoz ens vol explicar a través de les seves criatures, en uns escenaris gairebé teatrals on l’escenografia la determinen miralls o terres de linòleum de formes geomètriques inquietants i on els tambors són l’atrezzo més recurrent.
La seva vida – Juan Muñoz va néixer a Madrid el 17 de juny de 1953. Tenia sis germans i després d’uns estudis inacabats se’n va anar, el 1970, amb el seu germà Vicente a Londres, des d’on van recórrer diversos països d’Europa. Amb una beca del British Council va estudiar litografia i va començar a experimentar la incorporació de sons i gravacions en escultures durant els anys 1976 i 1977. Dos anys més tard, amb una altra beca, va aprofundir els seus coneixements de litografia i va conèixer Cristina Iglesias1 amb qui es casaria més endavant. Una altra beca el va portar a Nova York.
El 1982 es va instal·lar a Torrelodones des d’on va comissariar vàries exposicions i on va començar a fer escultura. L’any 1986 n’exhibeix a la Biennal de Venècia, juntament amb un experiment sonor, un disc de 45 r.p.m. compost amb el seu cunyat Alberto Iglesias amb qui col·laborarà sovint.
Vista en perspectiva la vida creativa de Juan Muñoz sembla força afortunada. Les exposicions a l’estranger van ser freqüents. Des de la primera al Museu d’Art Contemporani de Bordeus, el 1987, la seva obra va ser vista arreu del món: Chicago, Londres, Roma – on va viure un any -, Anvers, Dublín, Boston i un llarg etcètera d’èxits que inclou la concessió, l’any 2000, per part del govern de l’estat, del Premio Nacional de Artes Plásticas i que té el seu punt culminant en l’esmentada exposició de la Tate Modern, de la qual, set anys després, encara se’n parla. De Muñoz podem admirar a Barcelona la seva obra Una habitación en la que siempre llueve instal·lada a la Barceloneta per les Olimpíades de 1992 i que – cosa rara – es conserva prou neta. També la Fundació la Caixa té una de les seves Escenas de conversación amb tres personatges de base esfèrica que fan petar la xerrada.
Muñoz era un artista polifacètic i aquesta Retrospectiva en dóna fe. Els dibuixos amb guix sobre tela de gavardina negra eren tan atractius i interessants com els guions radiofònics que escrivia i que, el 1996, li van valer el premi al millor programa de ràdio produït a Alemanya.
Juan Muñoz va morir el 28 d’agost de 2001. La seva prematura desaparició ens ha privat d’un gran artista però la seva obra ja forma part de la història de l’art contemporani.
Bibliografia
VV.AA. Juan Muñoz. Retrospectiva. Catàleg de l’exposició al Museu Guggenheim de Bilbao. 2008
1 Cristina Iglesias (1956), escultora basca autora de les portes de l’ampliació del Museo del Prado de Madrid
Publicat al Butlletí de l'Associació de Personal de la Caixa, mes d'Octubre de 2008
L’univers de Juan Muñoz, ple d’homenets amb cara de xinesos que riuen amb insolència, és prou conegut arreu, però l’exposició, que comprèn 80 obres entre escultura, instal·lacions, dibuixos, collages, guions radiofònics, assaigs, textos i experiments amb llum, so i ginys mecànics, ensenya tot el procés creatiu i l’evolució de la seva obra. Dels balcons, escales de cargol i baranes del seus inicis, hom veu l’aparició dels que Muñoz anomenava els seus personatges: ninots de ventríloc, nans, figures amb base esfèrica i els homenets monocromàtics que semblen parlar – en algun hi va incorporar so -, riure o simplement badar.
Juan Muñoz havia començat a estudiar arquitectura, d’aquí que en tota la seva obra l’espai hi té una importància fonamental per a bastir allò que Muñoz ens vol explicar a través de les seves criatures, en uns escenaris gairebé teatrals on l’escenografia la determinen miralls o terres de linòleum de formes geomètriques inquietants i on els tambors són l’atrezzo més recurrent.
La seva vida – Juan Muñoz va néixer a Madrid el 17 de juny de 1953. Tenia sis germans i després d’uns estudis inacabats se’n va anar, el 1970, amb el seu germà Vicente a Londres, des d’on van recórrer diversos països d’Europa. Amb una beca del British Council va estudiar litografia i va començar a experimentar la incorporació de sons i gravacions en escultures durant els anys 1976 i 1977. Dos anys més tard, amb una altra beca, va aprofundir els seus coneixements de litografia i va conèixer Cristina Iglesias1 amb qui es casaria més endavant. Una altra beca el va portar a Nova York.
El 1982 es va instal·lar a Torrelodones des d’on va comissariar vàries exposicions i on va començar a fer escultura. L’any 1986 n’exhibeix a la Biennal de Venècia, juntament amb un experiment sonor, un disc de 45 r.p.m. compost amb el seu cunyat Alberto Iglesias amb qui col·laborarà sovint.
Vista en perspectiva la vida creativa de Juan Muñoz sembla força afortunada. Les exposicions a l’estranger van ser freqüents. Des de la primera al Museu d’Art Contemporani de Bordeus, el 1987, la seva obra va ser vista arreu del món: Chicago, Londres, Roma – on va viure un any -, Anvers, Dublín, Boston i un llarg etcètera d’èxits que inclou la concessió, l’any 2000, per part del govern de l’estat, del Premio Nacional de Artes Plásticas i que té el seu punt culminant en l’esmentada exposició de la Tate Modern, de la qual, set anys després, encara se’n parla. De Muñoz podem admirar a Barcelona la seva obra Una habitación en la que siempre llueve instal·lada a la Barceloneta per les Olimpíades de 1992 i que – cosa rara – es conserva prou neta. També la Fundació la Caixa té una de les seves Escenas de conversación amb tres personatges de base esfèrica que fan petar la xerrada.
Muñoz era un artista polifacètic i aquesta Retrospectiva en dóna fe. Els dibuixos amb guix sobre tela de gavardina negra eren tan atractius i interessants com els guions radiofònics que escrivia i que, el 1996, li van valer el premi al millor programa de ràdio produït a Alemanya.
Juan Muñoz va morir el 28 d’agost de 2001. La seva prematura desaparició ens ha privat d’un gran artista però la seva obra ja forma part de la història de l’art contemporani.
Bibliografia
VV.AA. Juan Muñoz. Retrospectiva. Catàleg de l’exposició al Museu Guggenheim de Bilbao. 2008
1 Cristina Iglesias (1956), escultora basca autora de les portes de l’ampliació del Museo del Prado de Madrid
Publicat al Butlletí de l'Associació de Personal de la Caixa, mes d'Octubre de 2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada