SUZANNE VALADON

L'habitació blava. 1923

Una dona terrible, una pintora genial

Suzanne Valadon no es deia Suzanne, es deia Marie-Clementine. Havia nascut el 1865 a Bessines-sur-Gartempe, entre Niort i La Rochelle, filla de pare desconegut i de Madeleine Valadon, vídua d’un falsificador de moneda que havia mort presoner a l’Illa del Diable a la Guaiana francesa. La infantesa, Marie-Clementine la va viure amb la seva mare a La Butte, Montmartre, en una vida de misèria i de privacions. Expulsada d’un col·legi de monges, va començar a treballar de cosidora ben jove. Abandonada l’agulla i el didal es va dedicar al circ, amb tan entusiasme que, un dia, va caure del trapezi. Refeta de l’accident va decidir guanyar-se la vida fent de model de pintors i es va plantar a la plaça Pigalle, com tots els que es dedicaven a la postura, fins que la van llogar.
Als quinze anys, amb un cos esplèndid i un esperit molt viu, va començar a fer de model per Puvis de Chavannes, després per Auguste Renoir (és la noia dels quadres de ball) i més tard per Toulouse-Lautrec. Com manaven els cànons de l’època, les models, sovint, es convertien en amants dels pintors. Marie no va ser-ne l’excepció. Amb diners suficients per mantenir la seva mare alcohòlica, ella tenia prou llibertat per passar-se les tardes i els vespres a les múltiples guinguettes, molins, bars i tuguris del barri fent també el seu consum d’absenta.
Des de petita, a Marie li agradava dibuixar. Tot i que mai va rebre cap formació acadèmica, quan Degas va veure els seus dibuixos la va animar i li va exigir que continués dibuixant. Degas era un misogin, però amb Marie hi tenia una certa debilitat. Li comprava els dibuixos, en feia comprar als seus amics, i li deixava exposar-los junt amb les seves teles. Degas va ser el seu mestre. També li va ensenyar l’art del gravat i l’aiguafort.
Però a més del dibuix a Marie també li agradaven els homes i entre els seus amants, després dels pintors, va venir Eric Satie, el músic, amb qui va tenir una tempestuosa i curta relació. I Miquel Utrillo, el periodista català que vivia al Moulin de la Galette amb Rusiñol i Casas i altres catalans. Quan es van conèixer Marie tenia 18 anys i Miquel en tenia 20. Amb ell va viure una altra època de bonança econòmica, però Utrillo va deixar París per anar a córrer món. Es van tornar a trobar amb motiu de l’exposició universal de 1889, commemorativa del centenari de la Revolució Francesa. En aquell temps, Marie tenia un fill de 6 anys que, tot i que ella deia que no podia saber qui era el seu pare, era clavat a Miquel a qui Marie va pressionar per casar-se com havia fet abans amb Toulouse-Lautrec. Però només en va treure el reconeixement de la paternitat del noi: Maurice Utrillo. Marie es va casar amb Paul Moussis, un home gris i ric amb qui va viure tretze anys.
El fill pintor – Maurice Utrillo, el seu fill, amb el temps arribaria a tenir més nom, i més ingressos que la mare que ja firmava Suzanne Valadon. La vida de Valadon no pot explicar-se sense el calvari que li va fer viure el seu fill. Als sis anys, a cura de Madeleine, la seva àvia alcohòlica, el nen ja era alcohòlic. L’àvia li donava canards, terrossos de sucre sucats amb conyac i li posava vi a les sopes per fer-lo dormir. Durant cinquanta anys, les borratxeres – una amb Modigliani va ser famosa -, els escàndols al carrer, les destrosses de locals, els delirium tremens de Marcel, van marcar la vida de la seva mare.
Però no tot van ser desgràcies. Maurice tenia un amic, André Utter, llauner de professió i pintor de vocació, de qui Suzanne es va enamorar tan follament que va demanar el divorci de Moussis i es va ajuntar amb Utter, de 21 anys, el 1907. Suzanne en tenia 42. Valadon, Utrillo i Utter eren coneguts com la trinitat maleïda. Durant vint-i-cinc anys el camí dels tres va seguir ritmes diferents: l’èxit per Valadon, la glòria per Utrillo i la indiferència per Utter que es va dedicar a administrar, sense gens d’èxit, la fortuna dels altres dos.
L’obra de Suzanne, d’una virilitat innovadora – va ser la primera en pintar nus masculins – es distingia per una paleta postimpressionista de colors vius, aplicats com Gauguin en els seus cloisonnés, i sense negres ni blancs com havia après de Renoir. Les seves obres eren elogiades per la crítica i el públic. Els retrats que feia Suzanne reflectien fidelment la psicologia del personatge. Associada a la FAM, Femmes Artistes Modernes, on també hi havia Maria Blanchard, Tamara de Lempicka i Marie Laurencin, la seva obra va ser coneguda arreu d’Europa i als Estats Units. La crítica va haver de reconèixer que la pintura femenina no desmereixia gens de la masculina. El 1931 va ser el cènit de la seva carrera. El maig va exposar 40 quadres i a l’octubre 65 en dues galeries parisenques, amb l’assistència d’Édouard Herriot president del consell de la República.
El 1932 va trencar amb Utter, faldiller i mal administrador que va acabar arruïnant-se i arruïnant-la a ella. Va escriure a un amic: Marie és terrible. Maurice s’havia casat als 52 anys amb Lucie Valore de 57, vídua d’un banquer ric, després d’un arravatament religiós. La Valore li havia mitigat l’alcoholisme aigualint-li el vi.
Suzanne va morir el 6 d’abril de 1938, pintant encara amb el mateix vigor de sempre i acompanyada d’un jove conegut com a Gazi el tàrtar amb qui convivia. Deixava 480 teles, 275 dibuixos i 31 gravats. Havia dit: He tingut una bona vida, molt trista.

Bibliografia
Rosinsky T.D., Suzanne Valadon. Éditions Flammarion. Paris. 2005

Publicat al Butlletí de l'Associació del Personal de La Caixa el mes de juny de 2008