In the piss. 1997
-->
L’art a quatre mans
Gilbert Proesch va néixer l’11 de setembre de 1943 a St. Martin, al Sudtirol italià. George Passmore el 8 de gener de 1942 a Devon, Anglaterra. Ambdós es van trobar, el 1967, a l’escola d’art St. Martin de Londres on, segons ells, els ensenyaven que el color era dolent, el significat era un concepte també dolent, com dolents eren el pensament, els sentiments, el sexe i l’amor. Allò els va formar en l’oposició i tota la seva obra ha estat basada en la provocació i l’intent d’escandalitzar el públic amb les seves extravagàncies sobre el sexe, els diners, la raça i la religió.
Des del primer moment van creure que el sacrifici de l’artista i el seu compromís personal eren condicions necessàries per a l’obra d’art. Així, coherents amb aquesta idea s’han presentat sempre com a objecte i subjecte de les seves creacions. Apareixen en totes vestits elegantment, en calçotets o sense, però sempre amb posat seriós, amb un inquietant sentit de l’humor. De l’humor anglès, of course. I sense amagar mai la seva homosexualitat.
En els seus començaments es van dedicar a les performances. Amb les cares i les mans pintades eren capaços de passejar, fumar o beure amb total indiferència davant d’un públic astorat amb aquelles escultures vivents. En la seva Escultura cantant, de 1969, representaven dos perdularis que, drets sobre una taula, ballaven i cantaven la cançó Sota els arcs en la que explicaven el plaer de viure al carrer. L’acció havia arribat a durar un dia sencer però es van adonar que, per arribar a més gent, calia utilitzar altres registres.
Així, a partir de 1971 van començar a exhibir una sèrie de treballs fotogràfics sobre l’alcohol i la degeneració. Amb les seves fotografies van participar a les Documenta de Kassel els anys 1972, 1977 i 1982. Presentaven les fotografies en blanc i negre, emmarcades totes en negre. La Documenta de 1977 era dedicada especialment als grans fotògrafs del món. Allà es va presentar, entre altres, per primera vegada a Europa l’obra de Robert Mappelthorpe.
A partir de 1980 Gilbert & George van començar a consolidar el seu estil. Sempre amb ells autoretratats, en formats enormes, sovint de dos metres d’alçada i quatre de llargada, les seves composicions barrejaven pictogrames simbòlics, grafitis, escenes de la vida quotidiana, comentaris irònics sobre la sexualitat, la política i l’agressivitat, amb una tècnica impecable, amb colors brillants i presentació simètrica que recorden sovint les vidrieres plomades de les catedrals gòtiques.
Sempre han tingut una flaca per presentar temes tabús i no es van estar d’exhibir-ne dos, la nuesa i els excrements, que combinats anaven directament a ofendre els espectadors. Algun crític va escriure que Gilbert & George eren objecte d’una admiració excessiva ja que aquells eren temes inacceptables per a la societat, malgrat que sempre eren representats al voltant de l’obsessiva presència dels autors.
Però van tenir la traça de no encallar-se en cap d’aquests terrenys llefiscosos i després d’exposar a tot el món, també a Madrid l’any 1987 i a València l’any 1999, van ser els encarregats de representar Anglaterra en la 51a Biennal de Venècia, l’any 2005, amb una contundent i extensa mostra dels seus treballs, així com reunir l’obra de 40 anys en la més gran retrospectiva que s’havia fet mai a cap artista a la Tate Modern de Londres l’any 2007.
Amb l’ajut de la tecnologia digital Gilbert & George segueixen enlluernant amb unes obres brillants, recarregades de símbols, de complexitat gràfica, amb colors vius, impregnades de solemnitat tenebrosa que té tot l’impacte visual dramàtic de l’art neo-gòtic medieval. I amb molt sentit de l’humor.
Algú va dir que la vida seria una mica més avorrida sense ells.
Bibliografia
Ruhrberg, Schneckenburger, Fricke i Honnef – Arte del Siglo XX – Colònia. 2001 Ed. Taschen
Webs
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada