divendres, 3 d’octubre de 2008

Avantguardes figuratives a Catalunya


Josep Maria Garcia-Llort. L'home que sempre guanya. 1960





UTOPIES DE L’ORIGEN

La pintura a Catalunya després de la guerra

Aquest estiu passat, al Palau Moja de Barcelona, vam poder veure una interessant exposició titulada Utopies de l’origen. Avantguardes figuratives a Catalunya, 1946-1960. Hom hi presentava obres de deu pintors catalans que en els anys de la postguerra maldaven per recuperar el fil de la creació artística, interrompuda per la guerra civil.
En l’acurat catàleg de l’exposició s’explica el panorama artístic d’aquells anys: la proliferació de galeries d’art i d’artistes, amb obres – paisatges i natures mortes – d’un academicisme tronat que eren comprades per la gent enriquida amb l’estraperlo, sense cap exigència de qualitat ni per part dels uns ni dels altres.
Els Salons d’Octubre – Des de 1948 a 1957 les Galeries Laietanes van obrir les seves sales a l’anomenat Saló d’Octubre. Allà s’hi van aplegar tots aquells artistes inquiets que tenien en comú la consciència i la voluntat de fer quelcom nou, de trencar amb aquella pobresa cultural que rebutjava tot allò que venia de l’estranger, encotillava la llibertat personal i condicionava la creació.
El Saló d’Octubre va ser un revulsiu en aquell ambient esquifit i va rebre tots els improperis que generava l’hostilitat cap a allò experimental. El 1er Salón de Octubre va ser titllat des d’El Correo Catalán de ser el comunisme de l’art, de xarampió d’uns quants pintors, d’esnobisme i de disfressar les impotències creatives.
L’any 1955, organitzada pel Ministerio de Educación que encara portava el senyor Joaquín Ruiz Giménez, va tenir lloc a Barcelona, al Museu d’Art Modern de la Ciutadella, la III Bienal Hispanoamericana de Arte en la qual s’hi va incloure el Saló d’Octubre d’aquell any. La Biennal, muntada com un aparador de les excel·lències culturals del règim franquista, molt preocupat en aquells dies per quedar bé amb els Estats Units, va ser un lloc ben adequat per a exhibir-hi les obres dels pintors catalans la majoria dels quals ja s’havien passat a l’abstracció.
Quan es va presentar el darrer Saló d’Octubre, el de 1957, després de deu anys d’esforços, la crítica ja no qüestionava si la pintura abstracta o la surrealista eren “legals”, ja s’exigia, només, qualitat, responsabilitat artística i sinceritat.
Els artistes – Dels més de cent pintors que van exposar als Salons d’Octubre, la mostra del Palau Moja n’exhibia deu i n’indicava els referents que les seves obres confirmaven. Així, l’art romànic, Picasso, Rouault, Joan Miró, Torres-García i Olga Sacharoff eren, segons els organitzadors, el fil retrobat, els models que van seguir per a fonamentar la seva pintura.
Els deu pintors eren:
Josep Mª de Sucre (1886 - 1969) poeta, crític d’art i l’enllaç amb la Catalunya de la primera meitat del segle. Director del Cercle Maillol de l’Institut Francès, va facilitat una gran quantitat de beques per a estudiar pintura a París. Va ser un dels creadors del Saló d’Octubre.
Joan Ponç (1927 - 1984), surrealista, membre del Dau al Set. Dibuixant notable, transmet una mena d’humor diabòlic a través de les seves figures.
Francesc Fornells-Pla (1921 - 1998) un altre dels creadors dels Salons d’Octubre. A més de París va estudiar a Florència on va perfeccionar la tècnica del fresc. A partir de 1959 es va dedicar al vitrall, renovant-lo tècnicament i formal.
Joan Brotat (1920 – 1990) l’artista naïf que, a diferència d’altres, no va evolucionar cap a l’abstracció. Sempre va ser naïf.
Josep Guinovart (1927) ha mantingut sempre un lligam entre la seva obra i la natura més propera, el món rural. En els seus començaments també, com ho demostren els temes dels seus quadres: el blat, el circ...
Joan Vilacasas (1920) també és escriptor. Els quadres de París relaten la vida que l’envoltava.
Josep Maria Garcia-Llort (1921 – 2003) influït tant pel cubisme com per l’art medieval, en la seva obra crea un mostrari d’animals que gairebé sempre acompanyen les figures dels seus quadres. No va passar a l’informalisme però la seva és una obra personal i, com la de tots els bons artistes, fàcilment identificable.
Albert Ràfols Casamada (1923) en els seus començaments era un pintor intimista, d’arrels noucentistes, com es veia a l’exposició. Va ser a partir de 1957 quan es passa a l’abstracció i arriba a ser-ne un dels exponents més destacats.
Maria Girona (1923) l’art de la qual és senzill, net, esquemàtic, amb una coherent sensibilitat que ha perdurat en l’obra de l’autora fins els nostres dies.
Francesc Todó (1922) va produir la seva “època de les màquines” en la qual hi vessava tot el seu saber de gran artista. La mostra en donava fe.
Deu pintors que en la seva època van somniar en assolir l’utopia.


Publicat al Butlletí de l'Associació del Personal de la Caixa el mes de desembre de 2006