dimarts, 30 de setembre del 2008

MAX ERNST


La toilette de la núvia


Un home d’avantguardes

L’any 1951 la ciutat alemanya de Brühl, propera a Colònia, va organitzar una gran exposició de Max Ernst per commemorar el seu seixantè aniversari. L’ajuntament no ho veia gaire clar. Ernst era un complet desconegut al seu poble i els que el recordaven el tenien per un bala perduda que no sabien ni on parava. De fet, Ernst era un cul d’en jaumet, un home que arribaria a tenir, al llarg de la seva vida: tres nacionalitats – alemanya, nord-americana i francesa -; sis dones i es casaria quatre vegades – la tercera ni més ni menys que amb Peggy Guggenheim; que seria perseguit pels nazis per artista degenerat; perseguit pels francesos – es va escapar dues vegades d’un camp de concentració – i pels americans pel fet de ser ciutadà alemany, és a dir, enemic en temps de guerra.
Ernst, home d’ulls petits i penetrants va ser una baula molt important en el procés de les avantguardes artístiques de començament del segle XX. Iniciat com a pintor expressionista es va trobar, just acabada la Primera Guerra Mundial, on havia servit com a soldat d’artilleria, amb el moviment Dadà. En ell va començar a treballar i difondre el collage com a tècnica de creació artística. Això li va facilitar el reconeixement dels surrealistes francesos amb qui es va ajuntar i els va aportar les seves invencions de la tècnica del frottage i del grattage, equiparables a l’escriptura mecànica tan estimada per la colla d’André Breton. I va desplegar la decalcomania que havia inventat el canari Oscar Domínguez. Als EEUU, Ernst va idear el dripping que després popularitzaria Jackson Pollock¹. També va ser escultor, amb obres de gran format i d’estil primitiu. I escriptor. I actor de cinema.
Max Ernst era un experimentador infatigable que reflectia en la seva obra el món dels somnis – com a bon surrealista – i hi posava tota la seva imaginació i enginy. Experimentava tècniques, estils i materials.
La seva vida – Max Ernst va néixer el dos d’abril de 1891. El seu pare, mestre d’una escola de sordmuts, era afeccionat a la pintura. A casa eren cinc noies i dos nois i Max, acabat el batxillerat es va traslladar a Bonn per estudiar Història de l’Art, però de seguida es va interessar per la psicologia, la psiquiatria i les pintures que feien els malalts mentals. El 1912 a Colònia va conèixer les pintures de Cézanne, Van Gogh, Gauguin, Munch i Picasso i va decidir que ell també seria pintor. L’any següent ja exposava en companyia de Paul Klee, Chagall, Delaunay i Arp, que esdevindria el seu gran amic. També va conèixer Guillaume Apollinaire el guru de les avantguardes. Acabada la guerra, que Ernst considerava la gran marranada, es va trobar identificat plenament amb el moviment Dadà nascut a Zurich el 1916. Ernst va fundar-ne la sucursal a Colònia, la Zentrale W/3 Stupidia, amb Arp i J.T. Baargeld.
Va començar a treballar i a difondre el collage. El Sindicat d’Artistes de Colònia no va admetre-li les seves obres en una exposició i, quan va intentar exhibir-les a la cerveseria Winter, la policia va clausurar la mostra adduint que un collage era pornogràfic. Quan es van adonar que estava fet amb un Adam i Eva de Dürer, van aixecar la prohibició. Amb tot aquell aldarull, Breton va convidar Ernst a Paris i el 1921, va fer la primera exposició a la Gallerie Au Sans Pareil.
L’acostament als surrealistes el va esperonar a inventar el frottage i el grattage amb l’aplaudiment i la satisfacció de tots els membres del grup. La immersió d’Ernst en aquella colla va ser total. Apareix en totes les fotografies i en pinta un quadre coral, La cita dels amics, l’any 1922, on ell seu a la falda de Dostoiewski i, entre altres, hi ha Paul Éluard, la seva dona Gala, Louis Aragon, André Bréton, de Chirico... encara no s’hi havia incorporat Salvador Dalí, però el quadre és un testimoni ben viu de la nòmina d’aquell moviment. El 1930 va participar com actor a la pel·lícula L’âge d’or de Buñuel i Dalí. Hi interpretava el violent cap d’una banda de lladregots.

Els anys americans

En els seus anys amb els surrealistes, Max Ernst va col·laborar amb Joan Miró en els decorats de Romeu i Julieta de Sergei Diaghilev. Va inventar les novel·les-collage. Va escriure, el 1938, L’home que ha perdut el seu esquelet contra Bréton i, davant les crítiques que li feien els del seu grup, els va abandonar. Des de 1933 els nazis el tenien a la llista negra d’artistes maleïts. Quan va esclatar la guerra, els francesos el van internar al camp de concentració de Milles, prop d’Ais de Provença, d’on es va fugar dues vegades.
Va iniciar els tràmits per anar-se’n als EEUU, cosa que va aconseguir, no sense dificultats. A l’estació de Canfranc, a l’agent de duanes francès no li acabava d’agradar el passaport d’Ernst. Li van fer obrir tot l’equipatge que portava i un feix d’obres enrotllades. Al veure aquelles pintures el funcionari es va emocionar i li va dir: Miri, aquell tren va a Paris on hi ha la Prefectura de Policia i aquell altre va a Madrid. No s’equivoqui. I no es va equivocar, va agafar el de Madrid, d’allà va anar a Lisboa i a Nova York, on va arribar el 14 d’abril de 1941.
Després d’un fugaç matrimoni amb Peggy Guggenheim es va ajuntar amb Dorothea Tanning i van viure al desert d’Arizona, a Sedona, un poblet de setze habitants i dues botigues de queviures. Era el 1942 i en el seu quadre Jove intrigat pel vol d’una mosca no euclidiana, Ernst va utilitzar per primera vegada el dripping – pintura esquitxada sobre la tela – que tanta importància tindria en els joves artistes nord-americans, com Jackson Pollock.
A partir de 1944, es va iniciar en l’escultura amb obres allunyades del seu surrealisme i molt properes a l’art primitiu. De fet l’escultura va ser l’activitat que més el va ocupar durant la seva estada en aquella terra tan àrida, prop de la frontera de Nuevo México, on va haver de vèncer dificultats de tot tipus, també econòmiques, que va superar gràcies a la generositat dels seus amics americans. La barraca on vivien se l’havia construït ell mateix, així com la del seu estudi. Però la soledat i l’aridesa del desert l’esperonaven. Deia: Aquí hi trobo el paisatge que sempre he portat en el meu interior i amb Dorothea eren feliços. Es van casar el 1946 en una cerimònia conjunta amb Juliet i Man Ray. El 1948, després de vèncer un munt de dificultats, Ernst es va nacionalitzar nord-americà.
El 1953 va tornar a Paris. El reconeixement de la seva obra es va fer evident en les moltes exposicions que li demanaven i, sobre tot, en la concessió del Gran Premi de Pintura de la XXVII Biennal de Venècia de 1954 on, a més a més, van donar el premi d’escultura i de gravat als seus amics Hans Arp i Joan Miró, respectivament. L’any 1958, Ernst es va nacionalitzar francès. De les moltes exposicions retrospectives que li van organitzar, cal destacar-ne la del Museu Guggenheim de Nova York, el 1975, que després va ser exhibida, més o menys modificada, al Museu Nacional d’Art Modern de Paris, ciutat on va morir Max Ernst el dia 1 d’abril de 1976, un dia abans de complir els seus vuitanta cinc anys.
Ernst havia exposat l’any 1936 al Museo Nacional de Arte Moderno de Madrid i el 1968 a la Galeria René Métras de Barcelona. La Fundació La Caixa, juntament amb el Kunstmuseum de Bonn, va itinerar una exposició de Max Ernst, titulada Invisible a primera vista. Gravats, llibres il·lustrats i escultures per Girona, Lleida i Tarragona a finals de 2005 i principi de 2006.

¹ - Aquestes tècniques, que aplicaria a les seves obres, no són més que adaptacions dels coneguts jocs infantils de passar un llapis en un paper que cobreix un objecte i fregant – el frottage – el llapis, apareix la superfície de l’objecte. El grattage consisteix en gratar la pintura seca i fer aparèixer el color que hi pot haver sota la darrera capa. I la decalcomania consisteix en estendre sobre un full de paper, aiguada negra o tinta xinesa, més o menys diluïda, cobrir-la amb un altre full, fer-hi pressió amb intensitat desigual i obtenir com a resultat una imprevista composició de tons negres, grisos i blancs on s’hi poden descobrir paisatges, perfils, caps, animals... El dripping és la tècnica d’esquitxar la pintura sobre la tela, generalment col·locada a terra

Bibliografia
Quinn Edward. Max Ernst. Ediciones Polígrafa S.A. Barcelona. 1977
http://www.imageandart.com/
http://www.wikipedia.org/
http://www.guggenheimcollection.org/

Publicat al Butlletí de l'Associació del Personal de La Caixa els mesos de març i abril de 2007