Jean Tinguely

Eureka

Constructor de màquines inútils

Jean Tinguely és un dels artistes més coneguts de l’art cinètic, l’art del moviment. Juntament amb el minimalista George Rickey i Alexander Calder amb els seus Mobiles i els seus monumentals Stabiles, formen la nòmina d’aquells escultors que a mitjans del segle passat van fer del moviment el protagonista de les seves produccions artístiques.

Les obres de Tinguely són fetes d’un cúmul de peces de rebuig, de troballes de deixalleria, d’engranatges i rodes que l’artista té la traça de combinar, tramar, ajustar i fer moure, amb motors més o menys amagats, per oferir a l’espectador, amb un evident sentit de l’ humor, un espectacle de moviments i de sons, de fragor de ferros i drings metàl•lics que conformen un univers mecànic captivador que critica, amb ironia, la mecanització del món industrial en una època de revitalització econòmica.
Com tots els artistes, Tinguely evoluciona: des de la construcció de màquines-joguina, a mitjans de la dècada dels 50 del segle passat, fins a una segona etapa amb la inclusió de motors i la construcció dels anomenats Méta-màtics, enginys capaços ells mateixos de crear obres tatxistes, per entrar a l’inici de les fonts públiques on fa palès el seu sentit de l’ humor.
En la darrera de les seves èpoques creatives, a partir de 1960, Tinguely es posa seriós. Com si fossin dalt d’un escenari les seves obres s’entatxonen encara més de peces de mil procedències, fins que pels volts del 80 hi comença a incorporar símbols de la mort: esquelets d’animals i calaveres. L’ impacte visual l’estimula també amb el soroll: els grinyols i xerrics metàl•lics, junt amb els batecs i el catric-catrac de les peces, introdueixen aquestes obres en una estètica del terror a vegades de visió insuportable.
Jean Tinguely va formar part del Nouveau Réalisme amb Arman, Yves Klein, Daniel Spoerri, François Dufrêne, Raymond Hains, Pierre Restany, Martial Raysse i Jacques de la Villeglé. La seva adscripció al grup la va propiciar la utilització de material de rebuig, seguint l’estela trencadora de Marcel Duchamp, amb el record llunyà dels constructivistes russos, com Vladimir Tatlin i els quadres de màquines impossibles de Francis Picabia.
Però Tinguely, pel moviment de les seves obres, s’adscriu amb tot el dret als artistes cinètics. I per les seves actuacions públiques – els happenings – al grup ZERO, on era considerat el seu conseller. Perquè Tinguely a l’hora de provocar, també en sabia:
- El 1959 havia llençat des d’un avió, sobre Düsseldorf, 150000 exemplars del manifest Für Statik (Per l’estàtica) en el que demanava el final de l’època de la pintura.
- El 1962 al desert de Las Vegas va presentar Study for an End of the World nº 2, un grup d’escultures que s’autodestruïen en una explosió.
- El 1966 a Estocolm, amb Niki de Saint Phalle i Per Olof Ultvedt van presentar HON - la dona catedral, una escultura gegant d’una dona ajaguda que es podia visitar entrant-hi per l’entrecuix.
- El 1970, davant la catedral de Milà, en l’acció La Vittoria, va cremar un fal•lus gegant en la commemoració del desè aniversari del Nouveau Réalisme.

La seva vida – Jean Tinguely va néixer a Friburg, Suïssa, el 22 de maig de 1925. El juliol d’aquell any, la seva mare se’l va endur a Basilea on va estudiar fins als setze anys. Va fer tres anys d’aprenentatge de decoració i el 1944 va entrar a l’Escola d’Arts i Oficis d’aquella ciutat. El 1947 es relacionava amb l’anarquista Heiner Koechlin.
A l’octubre de 1952 se’n va anar a França amb la seva dona, Eva Aeppli i el 1954 va fer la seva primera exposició a la Galeria Arnau de París. El seu taller estava voltat dels d’altres artistes entre els qual hi havia l’escultor Constantin Brancusi.
Pels voltants del 56 es va trobar amb Niki de Saint Phalle amb qui es casaria quinze anys més tard i amb qui col•laboraria en infinitat d’ocasions, com en la coneguda Font Igor Stravinsky, davant el Museu Georges Pompidou de París.
La trajectòria artística de Jean Tinguely ha estat coneguda i reconeguda arreu del món: París, Düsseldorf, Londres, Nova York, Las Vegas, Lausana, Estocolm, Montreal, Milà, Zurich, Frankfurt, Brussel•les, Ginebra, Friburg, Munic, Venècia... són algunes de les capitals que van fruir, i moltes encara frueixen, de l’obra d’aquest escultor suís que va morir a l’ Inselspital de Berna el 30 d’agost de 1991 als 66 anys.
La seva obra es pot veure, a més d’infinitat de places i fonts de tot el món, al Museu Tinguely de Basilea, propietat de la Fundació Roche a la que Niki de Saint Phalle va donar 50 obres de l’artista que bateguen amb estrèpit per transmetre a l’espectador tota l’emoció d’una obra excepcional. Una mostra paradigmàtica d’art cinètic.

Bibliografia
Museu Tinguely: www.tinguely.ch/en/index.html
Ruhrberg, Schneckenburger, Fricke i Honnef – Arte del Siglo XX – Colònia (2001) Ed. Taschen

Publicat el mes de novembre de 2009

La Biennal de Venècia

Charles Ray. Noi amb granota

VENÈCIA, COM SEMPRE

La 53ª Exposició Internacional d'Art

Com cada dos anys, la Biennal de Venècia acut puntual a afegir-se a les activitats dels nombrosos museus de la ciutat que aquest any s’han vist incrementats amb la inauguració, a primers de juny, de la François Pinault Fondation, en un esplèndid local a la Punta della Dogana. El senyor François Pinault és francès, ric i sogre de la Salma Hayek. El 2008 la revista Forbes li atribuïa una fortuna de 16900 milions de dòlars (Gucci, Puma, Christie’s, TF1, Stade Reims, FNAC, etc.). A Venècia ja havia comprat, el 2006, el Palazzo Grassi a la FIAT.

Ara, en aquests dos espais, exposa part de la seva formidable col·lecció d’art contemporani, amb obres tan espectaculars com el cavall encastat a la paret de Mauricio Cattelan, el bust de Jeff Koons abraçat a la Cicciolina o el noi manga de Takashi Murakami, escandalós pels seus jocs de mans. L’exposició té molts altres atractius com el tenebrós Fucking Hell de Jake i Dinos Chapman (www.jakeanddinoschapman.com ), però el Noi amb granota de Charles Ray, instal·lat a l’exterior del museu i visible des del Gran Canal, de ben segur que esdevindrà un nou atribut de la ciutat.

La Biennal – A partir d’aquesta edició s’ha consolidat un espai exclusiu pels artistes italians, després de molts anys de reivindicació. Això ha propiciat que el Palazzo delle Esposizione dels Giardini, antic pavelló d’Itàlia, contingui només l’obra d’artistes convidats. Situat entre els pavellons dels 30 països més veterans que, amb pressupostos reduïts segurament per la crisi, han intentat salvar els mobles. França, Gran Bretanya i Alemanya, habituals plats forts, se’n surten exhibint una gàbia, una pel·lícula i una mena de cuina d’IKEA respectivament.

L’estat espanyol juga segur amb l’atot de Miquel Barceló, presentant la seva pintura dels darrers deu anys, ceràmiques, la filmació de la performance “Paso doble” que va interpretar a la inauguració amb Josef Nadj, i uns quants quadres de François Augiéras, escriptor i pintor francès que Barceló vol divulgar.

Els Països Nòrdics presenten, segurament, la més suggerent de totes les propostes: The Collectors. L’apartament d’un escriptor. A través de les pintures, dibuixos, fotografies i trofeus de diferents artistes, penjats a les parets de la vivenda, hom descobreix la vida de l’infortunat que apareix ofegat a la piscina de casa seva. És una història molt ben explicada amb obres d’art.

Dels altres pavellons en destaca el de Polònia amb una mena d’ombres xineses de gent que treballa; l’artesania d’Egipte; el Bruce Nauman dels Estats Units; la coberta exterior del pavelló del Japó; el museu de joguines pedagògiques dels soviètics a Finlàndia... i moltes coses més.

A l’Arsenale, el segon espai important de la Biennal, de seguida et trobes amb una vintena de grans miralls trencats de Michelangelo Pistoletto; unes cambres plenes de color de Cildo Meireles; un univers color rosa de la italiana Grazia Toderi; la ingenuïtat de Xile, amb un pou de llum i la contundent presència italiana en l’acabat d’estrenar Padiglione d’Italia. Vint artistes hi presenten Collaudi en homenatge al futurisme des de l’actual diversitat d’estils, d’entre els quals en destaca Aron Demetz amb unes espectaculars escultures de fusta i les figures de neon de Marco Lodola.

Catalunya – Dintre dels anomenats Eventi collaterali in città hi ha Venezia.Catalunya. La Comunità inconfessabile, una exposició instal·lada al Magazzino del Sale nº 3, prop de la col·lecció Pinault.

Consta de tres projectes: Archivo F.X. de Pedro G. Romero, Archivo Postcapital de Daniel G. Andújar i Sitesize de Joan Vila-Puig i Elvira Pujol i Masip. Promoguda per l’Institut Ramon Llull i muntada pel MACBA amb finançament de Gas Natural, Aigües de Barcelona i La Caixa.

Es fa difícil explicar com aquests tres projectes, malgrat la transversalitat que anuncia el fulletó, poden donar una imatge del nostre país, més enllà de les lluites que en el seu dia van haver de fer la gent del Poble Nou per defensar el seu barri. És possible també que s’hagi volgut cantar les excel·lències del comunisme. Qui sap si amb una presentació més suggestiva s’hauria arribat a entendre alguna cosa, però la instal·lació no té ni la traça de generar curiositat pel tema. Llàstima!

Venècia és, com sempre, una atracció de primer ordre. També pels amants de l’art ja que l’oferta artística abasta des de l’art bizantí fins allò més rabiós de l’art contemporani. La Biennal s’acaba el 22 de novembre. Encara hi sou a temps.

Publicat el mes d'octubre de 2009

"Lo Pardal" poesia visual de Guillem Viladot

AGRAMUNT
Una vila molt artística

Agramunt és una vila de la comarca d’Urgell, tocant a la Segarra i a la Noguera, que té prop de 5.000 habitants. La travessa el riu Sió i és coneguda per la seva producció de torrons d’avellana i xocolata a la pedra. Agramunt és una població amb molts carrers porticats, molt neta i endreçada i que, des del punt de vista artístic, depara moltes sorpreses.

La primera és l’església de Santa Maria, un edifici amb aires de catedral, construïda des de la segona meitat del segle XII i que té una portalada esplèndida, de l’anomenada escola Lleidatana, com la dels Fillols de la Seu Vella de Lleida. A l’interior, ultra la imatge de la Verge dels Socors, del segle XIII, es pot admirar el retaule barroc del Roser, d’una bellesa inapel•lable. Actualment deixen visitar un refugi de la guerra civil ubicat sota l’església on uns panells expliquen els bombardejos d’avions italians que l’any 1938 van arrasar la població.

La segona, i potser la més important de les ofertes artístiques que depara Agramunt, és la Fundació Privada Espai Guinovart, ubicada a l’edifici de l’antic mercat, on també hi trobem, al soterrani, el Museu Etnològic Municipal. De l’Espai Guinovart, creat per Josep Guinovart (1927-2007) l’any 1994, en parlarem en una altra ocasió amb més deteniment.

La tercera sorpresa és el descobriment de la Fundació Privada Guillem Viladot “Lo Pardal”. Guillem Viladot (1922-1999) era el farmacèutic d’Agramunt. Home culte i inquiet es va donar a conèixer en el món literari amb la seva poesia amb una cinquantena de publicacions i les seves novel•les, com Infants de Riella o les històriques Joana o Carles, per citar només alguna de la trentena que en va escriure. El 1966 va guanyar el premi Víctor Català amb el relat La gent i el vent.

Però allò que exhibeix “Lo Pardal” és la producció de la poesia visual de Viladot, un fotimer de peces que il•lustren l’evolució d’una obra plàstica que es mou entre el model de Joan Brossa i les escultures de Leandre Cristòfol. Construïdes amb els materials més inversemblants – eines del camp, instruments musicals, pedres, peces d’automòbil, etc. – i conjuminades amb la imaginació de Viladot, l’espai ret un clar homenatge als ready-made de Marcel Duchamp, la fotografia del qual la trobem just a l’entrada del recinte.

L’espai té set pisos – set nivells – on hi ha instal•lades totes les obres, el seguiment de les quals dóna una idea de com l’imaginari de Viladot es va transformant a partir d’allò que ell anomenava el desmantellament del discurs literari, deixant paraules o lletres soles, fent collages, al principi només alfabètics però que, de mica en mica es van barrejant amb elements externs – baldufes, gàbies, barnilles, ous, embuts, etc. – fins que les lletres desapareixen engolides per les composicions de materials procedents de troballes del propi Viladot o dels seus veïns, col•laboradors espontanis en la creació d’aquelles andròmines. Viladot mai no va tenir necessitat de viure de les seves obres. Potser li hauria estat difícil trobar compradors. Ho va anar guardant i finalment ho va poder exposar tot en un espai comprat i muntat per ell mateix, tal com ara el podem visitar.

La visita a “Lo Pardal” és molt agradable. T’adones de com Viladot deuria gaudir confegint aquells estris en una vila tranqui-la de l’Urgell, amb carrers porticats, endreçada i polida que ara per ara rep més visites d’estrangers que de gent del país.

No us perdeu una escapada a Agramunt.

Referències

Lo Pardal: www.lopardal.com

Publicat el mes de juliol de 2009

Remedios Varo

Cap a la torre, 1960

Catalana, madrilenya i mexicana

Era surrealista, però no gaire; espanyola però mexicana; catalana de naixement però madrilenya per educació; de formació acadèmica a Madrid però afiliada a l’avantguarda barcelonina; nacionalment cèlebre a Mèxic en una època d’exaltació cultural indígena i pintora de cavallet front al masclisme didàctic dels muralistes mexicans. Totes aquestes contradiccions en la vida de Remedios Varo les argumenta la seva biògrafa Janet A. Kaplan, per explicar la fortalesa del seu caràcter i la decidida i impecable trajectòria pictòrica.
L’obra de Varo es basa en un dibuix precís, amb múltiples referències als mestres primitius – el Bosco més que cap altre - executada sota les teories i les tècniques dels surrealistes. Reuneix avantguarda i tradició en un corpus pictòric ple de continguts simbòlics i d’enigmes. Remedios Varo era, com la seva amiga Leonora Carrington - també pintora, exiliada, escriptora i surrealista -, afeccionada a la màgia, al tarot, a la càbala i en les seves obres hi traspuen la bruixeria, la fetilleria, el tarot... representats en un univers ben particular on, entre altres peculiaritats, mai no hi llueix el sol i on els objectes es transformen en plantes, animals o éssers humans.
Els personatges de les seves pintures són follets, malabaristes, prestidigitadors, però també éssers fantàstics que protagonitzen metàfores sovint fàcils d’explicar, com la de la lluna que s’alimenta de la lluïssor de les estrelles a Papilla estelar o la de la noia que, tot sortint del psicoanalista llença el cap del pare dins un pou a Mujer saliendo del psicoanalista. La malenconia que Remedios Varo va arrossegar durant molts anys es reflecteix en les seves obres amb un estil repetitiu, miniaturitzat, fantàstic, de faula, de conte de fades que facilita el rebuig de l’espectador si no s’entreté en copsar-ne tota la seva intencionalitat.

La seva vida – Remedios Varo va néixer el 16 de desembre de 1908 a Anglès (Girona), com podia haver nascut en qualsevol dels altres llocs on el seu pare era destinat. Rodrigo Varo era enginyer hidràulic, lliurepensador i esperantista. Un home d’esperit obert. La seva mare, Ignacia Uranga, era basca, molt pietosa i molt bona dona. Tenien dos fills més, Rodrigo i Luís. Amb el temps es van instal·lar a Madrid. Remedios va ingressar a l’Academia de Bellas Artes de San Fernando on va conèixer Gerardo Lizarraga. S’hi va casar, se’n van anar un any a París i el 1932 van anar a raure a Barcelona on treballaven, tots dos, a l’agència de publicitat Thompson.
Eren temps de l’ADLAN – els Amics de l’Art Nou –. Remedios va trobar Esteve Francès amb qui va mantenir una relació sentimental després de separar-se de Lizarraga, i Oscar Domínguez. Temps d’avantguardes que la guerra va destarotar. El grup Logicofobista amb Leandre Cristófol, Maruja Mallo i Àngel Ferrant, entre altres que produïen un surrealisme molt sui generis. La guerra li va portar a Remedios un poeta francès, Benjamin Péret, que havia vingut a ajudar la República, però el 1937 se’n van anar tots dos a Paris on el poeta la va introduir al grup dels surrealistes: Breton, Ernst, Miró... i Leonora Carrington amb qui conservaria una bona amistat tota la vida.
Després d’escapar de la guerra civil espanyola va haver de tornar a fer-ho, a la Segona Guerra Mundial, per la persecució dels nazis. Empresonada, segurament per haver donat aixopluc a un desertor francès, Varo i Péret van poder fugir a Marsella i embarcar-se, no sense dificultats, cap a Mèxic on es van retrobar amb un munt d’amics: el seu ex Lizarraga, Leonora Carrington, Esteve Francès, Octavio Paz... i Eva Sulzer, una dona suïssa que es convertiria en la mecenes de Remedios.
Malgrat l’ambient folklòric que imperava en l’art mexicà d’aquells dies – Frida Khalo, per exemple – la Varo va saber fer-se un lloc sense abandonar mai el seu estil. El 1947 Péret la va deixar per tornar a París. Ella se’n va anar a Veneçuela amb una expedició científica on hi va trobar el seu germà i la seva mare. Els dibuixos que feia dels insectes van interessar la casa Bayer que li va donar feina publicitària. Enyorava Mèxic i no va parar fins que va reunir prou diners per tornar l’any 1949. Tres anys més tard s’ajuntava amb un refugiat polític austríac, Walter Gruen i va decidir deixar la publicitat i dedicar-se plenament a la pintura.
L’èxit no va tardar en arribar. L’any 1955 va fer dues exposicions a la Galeria Diana i tant el públic com la crítica van ser molt favorables. El 1958 va obtenir el primer premi al 1er. Salón de la Plàstica Femenina a les Galeries Excelsior, seguit pel triomf a la 2ª Bienal Interamericana de México. Un èxit que la va acompanyar fins el dia de la seva mort, el 8 d’octubre de 1963, després de patir un infart.
El 1964 li van fer una exposició-homenatge al Museo Nacional de Arte Moderno, del Palacio de Bellas Artes de la capital mexicana. L’exposició va batre el rècord de visitants. Remedios Varo, nascuda en terres gironines, va acabar sent una celebritat de l’art mexicà. Reconeguda i estimada tot i no haver pintat mai cap dels signes genuïns d’aquell país.

Bibliografia
VV.AA. Remedios Varo. Catálogo razonado. Ediciones Era. México, 2008

Publicat el mes de juny de 2009

El preu de la pintura, el valor d'un quadre

Henri Rousseau. La muse inspirant le poête. 1909

El Douanier Rousseau, per exemple

Quan el dia 2 de setembre de 1910, Henri Rousseau moria, a causa d’una gangrena, a l’Hospital Necker de París, a casa seva no hi havia ni un franc per pagar les despeses de l’enterrament. Els seus amics van improvisar una subhasta de les seves obres i dos d’ells se’n van quedar una per 200 francs cada pintura. La resta de despeses les van pagar Paul Signac, president del Saló dels Independents i Berthe de Rose, comtessa de Delaunay. El poeta Apollinaire li va escriure l’epitafi que a ser gravat a la seva tomba pels escultors Brancusi i Ortiz de Zárate.
Aquells dos-cents francs van marcar durant els anys següents el preu dels quadres de Rousseau i va ser el primer augment de la seva obra que, en vida del pintor, sempre s’havia mogut entre els 20 i els 40 francs per quadre. Només hi havia hagut una excepció: una família volia que Rousseau fes un retrat del seu fill. Aquest els en va demanar 300 francs i la bona gent es va vendre tot el que va poder per reunir aquella quantitat. Al cap de poc temps, com que s’havien quedat escurats, van haver d’entregar el quadre en pagament d’un deute a la bugaderia.
A un fotògraf que retratava la seva obra, com que no tenia diners per pagar-lo, li va prometre que l’endemà li donaria sis quadres si els passava a recollir. L’home va creure que aquella pintura no valia l’esforç d’anar-la a recollir, i no hi va anar. Prometre quadres era habitual en Rousseau. Quan el van jutjar per una estafa en la que es va veure involucrat per la seva bona fe, el jutge el va absoldre. Agraït, també li va prometre un retrat de la jutgessa.
Passats dos anys de la mort del Douanier, per muntar una exposició amb les seves obres, el crític i amic Wilhelm Uhde va haver de fer un veritable viacrucis per trobar pintura de Rousseau. Així va poder copsar el valor que tenien aquells quadres pels seus propietaris. Això que ara en diem el valor de possessió, de difícil quantificació perquè afecta el sentiment de satisfacció de qui en gaudeix la propietat.
Una planxadora, veïna de Rousseau, tenia un quadre que utilitzava per tapar una llar de foc. Ple de sutge el va vendre a Uhde per 40 francs, tot disculpant-se per l’elevat preu que en demanava. Per la planxadora el quadre no tenia valor però sí que tenia preu.
Als voltants d’Amiens, Uhde va trobar una parella a pagès que posseïa quatre quadres del pintor. Després d’un penós viatge i amb l’absència del marit, la dona el va engegar sense voler ni sentir a parlar de desprendre’s d’aquells quadres. Els hi havien regalat i per ella tenien un valor sentimental al qual no es podia posar preu. Al cap d’un temps, Uhde i el marit es van posar d’acord i van tancar la venda de les pintures.
Però el cas més estrepitós se’l va trobar amb la filla d’Henri Rousseau. Era l’única que havia sobreviscut dels set fills que havia tingut amb la seva primera dona, Clémence Boitard. Quan la noia era adolescent la van separar del seu pare perquè aquest portava una vida de solter disbauxat i no en tenia cap mena de cura. Quan Uhde buscava pintures per l’exposició, la noia, casada amb un viatjant d’Angers, li va dir que afortunadament havien destruït tots els quadres del seu pare. Per ella aquella pintura no tenia cap valor. Qui sap si aquesta desafecció li venia de lluny o estava influenciada per les riotes que aquells quadres provocaven als visitants del Saló dels Independents.
Després de l’exposició muntada per Uhde a la galeria de Bernheim Jeune el 28 d’octubre de 1912, la cotització del Douanier va començar a pujar. L’interès dels col·leccionistes francesos i alemanys va contribuir-hi. Així, en la subhasta d’una col·lecció anglesa en la que hi havia quadres de Degas, Van Gogh, Gauguin i Cézanne, dos petits estudis de Rousseau van assolir els 1.000 francs cada un, mentre una de les pintures grans de selves tropicals, tan característiques de Rousseau es va vendre per 8.000 francs al propietari de la galeria.
L’increment de cotització de les pintures va venir acompanyada d’un fenomen habitual en el món de l’art i que certificava la instal·lació de Rousseau a l’olimp dels pintors reconeguts: l’aparició de falsificacions que han decorat i decoren parets de propietaris contents i enganyats pels elevats preus que n’han pagat.
A causa de la guerra, Uhde va ser repatriat a Alemanya però deu anys més tard va tornar a París. Allà va veure un dels quadres de Rousseau que li havien requisat i que es venia per 300.000 francs. I encara més endavant, Paul Guillaume li va deixar El casament dient-li que n’havia pagat un milió de francs.
La valoració de la pintura d’Henri Rousseau va arribar al seu zenit quan el Museu del Louvre va rebre en donació L’encantadora de serps i la va col·locar amb Corot, Degas, Manet i els impressionistes, presidint una sala i desplaçant ni més ni menys que un quadre de Manet.

Bibliografia
Uhde W. Henri Rousseau. Séraphine de Senlis. Editions du Linteau. Paris. 2008

Publicat el mes de maig de 2009

L'Art Naïf

Henri Rousseau. El Somni. 1910

El marxant, el burot i la dona de fer feines.

La Gran Enciclopèdia Catalana, en una col·laboració del nostre company Emili Bou, defineix naïf així: “Dit del corrent artístic aparegut a França a la fi del segle XIX que concep la pintura com una obra feta amb tècnica minuciosa, amb refinament natural i amb simplicitat i imaginació, que respon a un art instintiu, antinaturalista i espontani, sense perspectives i que usa alhora la representació del somni i de la realitat dels personatges representats. Sorgí amb l’obra d’Henri Rousseau... El crític alemany Wilhelm Uhde estudià seriosament l’art naïf i en descobrí valors com Séraphine de Senlis i C. Bombois...”

El marxant - Aquesta precisa definició ens dóna peu a parlar d’aquest alemany, escriptor, crític d’art, col·leccionista, marxant i galerista, Wilhelm Uhde, d’arrels jueves nascut a Friedeberg in der Neumark el 1874, que va estudiar dret a Munic i art a Florència i, independitzat de la seva família, es va instal·lar a París on, entre altres coses va aprendre a comprar un quadre a un antiquari per dos francs i revendre’l a un col·leccionista per varis centenars.
Uhde va ser el primer en comprar, l’any 1905, una pintura a Picasso, i després a Braque i a tants d’altres . Va ser l’organitzador de la primera exposició d’Henri Rousseau, el 1908, i després va muntar exposicions d’aquests pintors a Alemanya i a Suïssa. Uhde era un europeista convençut. Volia donar a conèixer la literatura alemanya als francesos i la pintura francesa als alemanys, però ni uns ni altres el van tractar gens bé. Els francesos el van expulsar, per alemany, el 1914; li van confiscar tota la seva extraordinària col·lecció i la van vendre en subhasta pública. Quan el 1938 va publicar De Bismark a Picasso els alemanys, després de saquejar-li la casa, el van desposseir de la seva nacionalitat per haver-se atrevit a relacionar Bismarck amb el més conegut dels artistes dits degenerats.
Però allò que més cal agrair a Uhde és, com diu Bou a la GEC, l’estudi seriós de l’art naïf, la dignificació de Rousseau i la descoberta, entre altres, de Séraphine Louis.

El burot – Henri Rousseau va néixer a Laval el 1844, quart de cinc fills d’un calderer i d’una néta d’un oficial de Napoleó. Després de treballar amb un advocat el van llogar de burot – d’aquí l’irònic qualificatiu de Douanier - a París on va començar a pintar, primer com a copista al Louvre i després, com a pintor de diumenges.
Era un home tan simple com la seva pintura, inepte per fer treballs complicats però capaç d’ajudar tots els veïns sense feina del seu barri. Les seves pintures, rebutjades als Salons oficials van ser admeses al Saló dels Independents i es van convertir en el reclam més popular d’aquelles exposicions. La gent hi anava a riure. Davant les seves teles, diu Uhde, la gent hi reia més que en una comèdia o al circ. Des de 1886 a 1910 hi va participar amb infinitat d’obres. Els anys 1905, 1906 i 1907, amb un nom ja consolidat, va ocupar un lloc d’honor al Saló de Tardor.
Rousseau pintava amb molta energia. Amb un temperament apassionat, era capaç de dormir vestit per no perdre temps. Estava convençut que era el millor pintor del món. Els temes dels seus quadres, reflectien boscos de palmeres, arbres de fulles gegantines, la lluna i tota mena d’animals salvatges: lleons, micos, ocells exòtics en unes selves fantàstiques com en un somni d’infant. D’execució refinada i delicada , amb una acurada composició, en la seva paleta colorista hi destacaven el roig, el violeta i el verd – en un quadre s’hi podien arribar a comptar 50 tonalitats de verd! – i amb un domini del negre que el singularitza.
Rousseau també pintava paisatges urbans i retrats, amb la mateixa delicadesa i colorit. L’any 1893 va deixar la feina de burot per viure de la pintura però va haver de donar classes de violí i rebre l’ajuda d’algun amic com Alfred Jarry – el de l’Ubú -. Perquè la seva economia va tardar anys en millorar, fins que va trobar Uhde i li va muntar la primera exposició en una botiga de mobles però amb tan mala fortuna que en les invitacions es van oblidar de posar-hi l’adreça. Com que era una galeria desconeguda no hi va anar ningú i només Uhde li va comprar, per 40 francs, una pintura.

La dona de fer feines – El marxant es va traslladar el 1912 a Senlis. Tenia un piset on cada matí hi anava una dona a fer-li la neteja mentre ell sortia a fer un vol. Un dia va veure una pintura – unes pomes sobre una taula – que el va sorprendre. En preguntar qui n’era l’autor, li van dir: Séraphine, la vostra dona de fer feines.
Séraphine Louis de petita havia fet de pastora i després es llogava per les cases però, com Rousseau, tenia la dèria de la pintura i, també com l’altre, creia en la grandesa de la seva obra. Els seus quadres tenien l’estil naïf propi d’una sensibilitat infantil dels artistes amb poca o nul·la formació. Séraphine es feia les pintures amb una barreja de laques, oli de les llànties del seu altar casolà... el vermell barrejant cera de ciri i sang de porc. Ningú havia vist mai com pintava. Es tancava a casa seva i n'anaven sorgint unes teles úniques amb una textura mat, encerades, amb la firma gravada en ganivet.
El seu tema eren el rams acolorits que recordaven el sol a través d’una rosassa. Uhde va ser el seu mecenes. Li fornia les teles i els colors – que no utilitzava – fins que amb la depressió de l’any 1930 es van acabar els diners del marxant. Però Séraphine seguia gastant i desequilibrant-se mentalment i econòmica fins que va ser ingressada en una bogeria on va morir, de gana, el 1942 als 78 anys.
Séraphine de Senlis ha passat a la història de la pintura com a una genuïna representant de l’art naïf. Testimoni de l’art popular, ella deia: Sóc una vella debutant. El 2008 a França han estrenat una pel·lícula, Séraphine de Martin Provost interpretada per Yolande Moreau sobre la vida d’aquesta dona excepcional que ha obtingut set Cèsars del cinema francès.

Bibliografia
Uhde W. Henri Rousseau. Séraphine de Senlis. Editions du Linteau. Paris. 2008

Publicat el mes d'abril de 2009

Juan Gris

El violí. 1916

JUAN GRIS

Un madrileny sense sort

Juan Gris va ser un home sense sort. Això no li va impedir ser un gran pintor cubista. El més pur, el més fidel a aquell estil, però, durant molts anys, el més desconegut.
Com desconeguda va ser la seva vida. Qui sap si volgudament ja que quan el seu marxant i amic Daniel-Henry Kahnweiler va voler escriure-la, Gris no li va explicar res del seu passat, ni de la seva família madrilenya. Es coneixien tan poques coses de Juan Gris que van començar a córrer errors tan inexplicables com que era català o que era enginyer.
Ni Juan Gris era el seu nom.

Madrid – José Victoriano González va néixer a Madrid el 23 de març de 1887, fill de Gregorio González i d’Isabel Pérez. Va ser el tretzè de catorze germans molts dels quals van morir joves. El seu pare tenia una botiga al número 3 del carrer Carretas que lluïa un rètol que deia Objetos para regalo. Papeleria inglesa. Timbrados imperiales. Bronces de Viena.
Va estudiar art amb José Moreno Carbonero, mestre també de Picasso i de Dalí. La primera firma del xicot, un escarit Gris, figura a l’ex-libris de l’editorial Pueyo. El 1906 il·lustrava llibres i a l’editorial tractava amb Menéndez Pelayo, Unamuno i Rubén Darío. Il·lustrava també a Blanco y Negro, però el mes de setembre d’aquell any es va vendre tot el que tenia – llit i matalàs – i se’n va anar a París per no haver de fer el servei militar. Per desertor no va poder tornar mai més.

París – Amb l’amistat de Daniel Vázquez Díaz que li va obtenir un crèdit per un mes a l’Hotel Caulaincourt i 16 francs a la butxaca, es va integrar a la bohèmia dels del Bateau Lavoir on hi havia Picasso, Apollinaire, André Salmon i Max Jacob entre altres.
En la nebulositat de la seva vida madrilenya hi ha qui diu que tenia dificultats per la seva sexualitat i que aquesta va ser una de les causes del seu exili. A París es va aparellar amb una noia, Me Belin, que després de donar-li un fill, Jorge, va desaparèixer. El xic va anar a parar amb la família madrilenya i no el va recuperar fins disset anys després, a rel del trencament amb els seus.
Malvivia il·lustrant revistes satíriques fins que un ex pallasso, Clovis Sagot, li va comprar algunes pintures. Després ho faria Gertrud Stein i finalment, el 1913, va subscriure un contracte amb Kahnweiler que, a més de ser el seu marxant va ser el seu biògraf i amic.
Picasso i Braque van inventar el cubisme i després de les èpoques dites analítica i sintètica van abandonar-lo. Juan Gris no. Ell sempre va ser cubista. Estava convençut que ser pintor volia dir ser pintor cubista. Amb una tossuderia messetària va confegir un obra sòlida, exigent, polida, de formes ben definides, amb els temes més estimats pels cubistes: diaris, pipes, violins, taulers d’escacs, arlequins... i amb una paleta d’ocre, verd, blau, morat i negre, on mai cap de les seves teles va ser fruit de la improvisació. Quan va caldre va utilitzar el collage, fins i tot de trossos de mirall, però si convenia, on els altres enganxaven reixeta de cadira, ell la hi pintava. Això enfurismava Picasso.
Van ser els anys de la Gran Guerra els més reeixits en la seva producció. Les obres de 1914 a 1918 són les millors de Gris. Fins i tot es va atrevir, el 1917, a fer una escultura cubista. Només una. Aquests també van ser anys de molta relació amb els altres artistes. Des de 1913 vivia amb Josette i freqüentaven Ceret on hi havia Manolo i Picasso; Colliure amb Matisse i Marquet; fins que es van instal·lar a Beaulieu, a la Turena.
A partir dels anys 20 es va dedicar a fer decorats i figurins pels ballets de Diaghilev. Va ser un error. Les escenografies no agradaven i a Gris no li van proporcionar ni diners, ni fama ni popularitat que era allò que hi buscava. En els darrers anys de la seva vida no va pintar gaire i, continuant amb les incògnites, no se sap ben bé si una tuberculosi o un càncer renal, van acabar amb la seva vida l’11 de maig de 1927 a Boulogne.
Gertude Stein va dir que Juan Gris era l’única persona a la que Picasso hauria, de bona gana, esborrat del mapa. La mateixa Stein el definia com un home turmentat i poc agradable, melancòlic i efusiu. A Gris el turmentava la poca consideració de la seva obra quan l’alineaven amb els cubistes de segona fila. Ell sabia que era mereixedora del mateix reconeixement que l’obra de Picasso i Braque.
Kahnweiler escrivia a Carl Einstein, crític d’art i teòric del cubisme, el novembre de 1922: Cada dia que passa m’adono més de la grandesa d’aquest pintor modest, una grandesa que algun dia serà admirada i reconeguda per tothom. Ara veig que el gir decisiu dels millors pintors cubistes, al voltant de 1917, va ser obra de Gris. I el desembre de 1938 tornava a escriure: A Gris l’estan descobrint ara.
Ara sí, Juan Gris té el reconeixement que li va ser negat en vida.

Bibliografia
Gaya Nuño, J.A. Juan Gris. Ed. Polígrafa S.A. Barcelona. 1974
Meffre, L. Correspondencia Carl Einstein – Daniel-Henry Kahnweiler 1921-1939. Ediciones La Central. Barcelona. 2008

Publicat el mes de març de 2008