dilluns, 6 d’octubre de 2008

PAUL CÉZANNE


Cases de la Provença, la vall de Riaux a prop de l'Estaque. 1883


CÉZANNE A LA PROVENÇA

L’artista i la seva terra

La Provença és una terra de camins polsegosos, camps d’espígol, muntanyes calcàries i pinedes que arriben al mar. El cel és ventat i clar i el mar s’encomana del blau del cel. A l’estiu la calor és aclaparadora i el concert que fan les cigales, ensordidor. La Provença és també una terra de gent agraïda i espavilada. A Aix-en-Provence, aquest estiu, amb motiu del centenari de la mort d’un dels seus fills il·lustres, el pintor Paul Cézanne (1839-1906), han organitzat una de les exposicions més interessants i concorregudes de la temporada.
El Museu Granet que està en procés de remodelació, s’ha hagut d’afanar per presentar, juntament amb la National Gallery of Art de Washington, prop de 170 obres que el seu paisà va pintar en els diferents estudis de la regió. Alguns llepafils van criticar que no s’hagués aprofitat l’oportunitat per a presentar una mostra més extensa, afegint-hi obres pintades a París, però els organitzadors tenien molt clar que la finalitat era exhibir el lligam entre l’artista i la seva terra.
Les dèries del pintor - Cézanne tenia dues dèries: la primera, transmetre en la seva obra tota la bellesa de la seva terra; la segona, fer de l’impressionisme quelcom sòlid i durador, com l’art dels museus. Totes dues les va assolir a bastament. Com que a la mostra hi ha obres dels primers anys de Cézanne, s’evidencia com, en un moment determinat, la pintura espessa i fosca feta a cops d’espàtula d’aquell noiet de vint anys, es transforma en la pintura que seria exemple de modulació, model de composició i reflex d’aquells camps rogencs, d’aquelles muntanyes grises, d’aquell verd dels pins i del blau del cel i del mar del que ara anomenen el País d’Aix.
Dos elements van contribuir a fer que Cézanne esdevingués el mestre Cézanne que tots coneixem. El primer, la seva llarga estada a L’Estaque, un poblet proper a Marsella on hi va trobar el temps i l’espai necessaris per aprendre a pintar paisatges. A més a més, L’Estaque va ser l’amagatall per evitar ser allistat a l’exèrcit quan va esclatar la guerra amb Prússia el juliol de 1870 i el lloc secret on va poder compartir la vida amb la seva companya Hortense Fiquet, de qui va tenir un fill, Paul, sense que el seu pare, banquer ric i rabiüt, se n’assabentés.
L’altre motiu del seu canvi d’estil va ser la inestimable companyia de Camille Pissarro amb qui va coincidir a Pontoise i Auvers-sur-Oise on Cézanne s’havia instal·lat en néixer el seu fill. Pissarro era contrari a l’ensenyament acadèmic i predicava els postulats impressionistes. A Cézanne el va convèncer de deixar l’espàtula i agafar el pinzell, moderar la pinzellada i no deixar mai de pintar a l’aire lliure. La coincidència amb la dèria de pintar les belleses que li oferia la natura a la Provença va culminar amb una obra que es distingeix pel seu color, la seva llum, el tractament de l’espai i l’elecció del motiu: els paisatges, les natures mortes, els banyistes, els jugadors de cartes, els retrats... Una obra que va fer exclamar a Picasso: És el pare de tots nosaltres.La seva vida – Paul Cézanne va tenir la vida d’un noi de casa bona. El seu pare, barreter d’ofici, es va convertir en banquer i va fer diners. Els seus pares es van casar quan Paul ja tenia 5 anys i una germana, Maria, de dos anys.. Als tretze anys va fer amistat amb Émile Zola que li deia: Sostreu-te de les influències de les escoles, desenvolupa alguna originalitat!. Després el va convèncer per traslladar-se a París, on Cézanne va tenir algunes dificultats per a ser admès a l’Escola de Belles Arts. Allà hi va conèixer la seva companya amb qui es va casar al cap de nou anys, quan el seu fill ja en tenia sis i perquè el seu pare havia descobert el secret d’aquella relació que li va suposar, és clar, el perdre momentàniament la subvenció paterna. Les seves estades a París mai van ser definitives. La Provença el tibava i, amb el temps, es va allunyar de Zola quan aquest va publicar L’Obra, una novel·la on Cézanne es va sentir al·ludit negativament.
Cézanne era un home amant de la tranquil·litat. La necessitava per pintar. Això el va fer canviar de taller moltes vegades. Des del que el seu pare li havia construït al Jas de Bouffan, la casa als afores d’Aix, fins el que, anys més tard, es va fer construir al turó dels Lauves, amb obertures per a poder-ne treure els quadres de Les banyistes, els seus llocs de treball van ser nombrosos. La tranquil·litat només es veia torbada per la visita dels seus amics: Braque, Dérain, Dufy, Monet, Bernard... i per la manca de salut ja que, des de 1890 la diabetis li va agrejar el caràcter.
Els darrers quadres de Cézanne són tots fets als voltants de la muntanya Santa Victòria, la muntanya més famosa de la Història de l’Art. Pintava al taller cada dia des de les sis del matí fins a dos quarts d’onze i després de dinar se n’anava al lloc que era el tema del seu quadre. En una d’aquestes sortides el va sorprendre un temporal. El van recollir xop i sense sentits i, tot i que encara va tenir ànims per fer algunes pinzellades, va morir el 23 d’Octubre de 1906. Ara fa cent anys.
Gombrich en la seva Història de l’Art diu que Cézanne va esllavissar el món de la pintura, obrint les portes de l’era moderna. Les seves pintures figuren a tots els museus importants del món. La Provença hi té reproduït tot el seu esplendor, tots els seus colors. Les dues dèries complertes de Paul Cézanne.

Bibliografia
VV.AA. Cézanne en Provence. Catàleg de l’exposició. Communauté du Pays d’Aix. Musée Granet.

Publicat al Butlletí de l'Associació de Personal de La Caixa de l'octubre de 2006