dimarts, 14 d’octubre de 2008

Mestres del collage


Poveda. Tractat de Versailles. s/d


Dues exposicions coincidents

A finals de l’any 2005 han coincidit dues exposicions que tenien el denominador comú del collage però que eren molt diferents en esperit i contingut. La primera, a la Fundació Miró de Barcelona es titulava Mestres del collage. De Picasso a Rauschenberg i l’altra, al Museu d’Història de Catalunya, també a Barcelona, Para la Libertad. Poveda i la crítica de les dictadures.El collage, com tothom sap, consisteix en retallar i enganxar paper, cartró, cordill o qualsevol element que l’artista considera adequat per a configurar una obra i obtenir el resultat que s’acosti més a la seva idea. Aquesta tècnica, inventada per Picasso i Braque quan covaven el cubisme, va revolucionar el món de l’art, amb resultats sorprenents. Les possibilitats de la pintura es van veure ampliades i van ser molts els artistes que s’hi van apuntar. A la primera de les exposicions – ja ho anuncia el títol - s’hi poden veure obres dels millors noms de les avantguardes modernes.
Mestres del collage - L’exposició de la Miró, que es pot veure fins el 26 de febrer és, com ens té acostumats aquesta Fundació, molt extensa i molt didàctica. Exhibeix quadres i escultures organitzats per tendències que, sovint, ens recorden els països d’origen dels autors o els llocs on treballaven. Des del Cap de dona de Georges Braque i la Composició amb violí de Picasso amb paper de diari enganxat, creats el 1912, comencem un itinerari cap a l’obra de Juan Gris, Carlo Carrà, Giacomo Balla, dels alemanys Kurt Schwitters, Johannes Itten, Johannes Baader, Georg Grosz i Hanna Höch, per arribar a Marcel Duchamp amb la seva famosa La núvia despullada pels seus solters, àdhuc (la capsa verda); seguim amb Man Ray i László Moholy-Nagy; i els mestres russos Liubov Popova, El Lissitzki amb els seus fotomuntatges, Aleksandr Rodxenko i altres.
L’escultura de Jean Arp i la de Joan Miró amb el seu Personatge, un penjador antropomòrfic amb un paraigua, ens introdueixen en el món surrealista on hi trobem, naturalment, René Magritte, Max Ernst, Juli González i Yves Tanguy. Henri Matisse el fauve que més va retallar i enganxar. Joseph Cornell inicia el camí de l’altra banda de l’Atlàntic i de seguida trobem a Jackson Pollock, Willem de Kooning, Franz Kline, Robert Motherwell, els expressionistes abstractes americans.
L’exposició acaba amb l’abstracció d’Antoni Tàpies, els experiments d’Eduardo Chillida, de Jean Dubuffet, de Joseph Beuys, i de Jasper Johns. Robert Rauschenberg tanca una nòmina de mestres del collage que a les parets de la Fundació Miró ens han permès recordar que en els darrers vuitanta anys del segle XX la pintura, l’art, ha viscut una explosió creadora, d’una genialitat desbordada que, potser va començar enganxant un tros de paper de diari a una pintura. El collage.
Art de contrapropaganda – “Para la libertad”. Poveda i la crítica de les dictadures es pot veure al Museu d’Història de Catalunya fins el dia 12 de febrer. És únicament de l’obra de Luis Sánchez Poveda, un autèntic desconegut, nascut a Barcelona el 1924 i mort a la mateixa ciutat el 1986. Fill d’un fotògraf, estudiant de dibuix i pintura, el Poveda, com li deien els seus companys de feina, va ser un bon il·lustrador i creador publicitari. Des del seu lloc de treball a l’agència d’Alexandre Cirici va contribuir a revolucionar la publicitat, modernitzant-la, així com a divulgar l’art català donant a conèixer les obres d’artistes com els del Dau al Set, als quals va exposar l’any 1951, a la Galeria Caralt que ell dirigia i que era propietat del conegut editor falangista Lluís de Caralt.
Poveda era un home discret, molt amable i amatent, amb molt sentit de l’humor, inquiet i introvertit que en el taller de casa seva es dedicava a confegir una obra artística íntima, editant llibres de tirada molt curta – set exemplars –, que no va ensenyar mai a ningú més que als seus amics a qui destinava el que avui són vertaderes joies de bibliòfil. Les làmines d’aquests llibres, un centenar de peces, és el que hom pot veure en l’exposició actual.
Poveda va fer sempre el que va voler i les seves peces, d’una gran audàcia gràfica i una acurada realització, com diu Daniel Venteo en el catàleg, confegeixen una obra irònica i a la vegada tràgica que motiva, fa pensar, diverteix i commou. La temàtica, com diu el títol de l’exposició, és una crítica a les dictadures: a la franquista, al nazisme, a Pinochet. Llegim al programa de mà: La provocadora i subtil obra de Luis Poveda és una invitació permanent a reflexionar sobre la crueltat de les dictadures.
Vegeu-ne alguns títols: Interprétation de l’Apocalypse (1970); Vigília del 18 de juliol de 1975 (17 de juliol de 1975) ; Viva Franco (c. 1976); Palabras del Caudillo (18 de juliol de 1975); Ciutadà: què has de fer davant la guerra aèria (c. 1976); 36è aniversari de l’afusellament de Lluís Companys (1976); La nit, que llarga és la nostra nit (5 d’octubre de 1977); Tractat de Versailles (s/d); Ich Bertolt Brecht (s/d); Exorcisme (c. 1973), etc.
La mala bava que es desprèn de les obres de Poveda no hauria estat tan eficaç sense la utilització del collage. El seu missatge atrevit i contundent va trobar en el retallar i enganxar un camí per a fer del seu autor un genuí mestre de l’art de contrapropaganda.

Bibliografia
VV.AA. Mestres del collage. De Picasso a Rauschenberg. Catàleg Fundació Miró. Barcelona. 2005
Venteo D. Poveda, art de contrapropaganda. Catàleg Museu d’Història de Catalunya. Barcelona. 2005.

Publicat al butlletí de l'Associació del Personal de la Caixa el mes de febrer de 2006