dijous, 9 d’octubre de 2008

EGON SCHIELE


EGON SCHIELE

Un artista escandalós

Viena - A principi del segle xx, Viena amb dos milions d’habitants era, si no el melic del món, el centre de l’imperi austrohongarès, una de les monarquies més nombroses de l’època amb prop de quaranta sis milions de ciutadans, escampats en una munió de territoris, és a dir, una munió de cultures. Per altra banda, la monarquia tenia tan aferrat el poder polític que la burgesia no hi podia accedir, i s’havia d’entretenir promovent i pagant revoltes de caire cultural, com la Secession vienesa, un grup d’artistes capitanejats per Gustav Klimt, el més famós dels pintors austríacs que, entre el modernisme i el decorativisme, maldaven per escapar-se d’un academicisme tronat.
A més de l’art, la literatura, la música i la ciència van donar personatges tan trencadors com Arthur Schnitzler en el teatre, Gustav Mahler a la música o Sigmund Freud amb la seva psicoanàlisi. En totes les produccions d’aquella gent s’hi traslluïa una forta sensualitat. Klimt, tot i el seu prestigi, va ser censurat diverses vegades per la sexualitat manifesta en algunes de les seves pintures i, quan va morir, van trobar-li centenars de dibuixos eròtics que no havia gosat posar en circulació.
Amb tot aquest ambient va sorgir un noiet espavilat, Egon Schiele, que dibuixava nens, nenes, senyores i senyors nus amb molta traça, com ningú ho havia fet. Però seria injust parlar d’Egon Schiele només com artista eròtic, tot i que la seva afecció li va suposar anar a raure a la presó. Schiele, deixeble i amic de Klimt, va ser un pintor d’una forta personalitat. No es va entretenir en seguir el simbolisme daurat i acolorit del seu amic. S’acostava més als expressionistes alemanys, tant en la utilització del color, en el traç sinuat dels seus dibuixos o en la temàtica de les seves pintures: personatges al·legòrics - la mort -, però també paisatges, ciutats, interiors, flors... i nombrosos autoretrats, molts dels quals despullat i en postures que desafiaven la moral establerta.

Egon Schiele – Va néixer el 12 de juny de 1890 a l’estació de tren de Tulln, a prop de Viena. El seu pare era el cap de l’estació, lloc que va haver d’abandonar per trastorns mentals que van acabar amb la seva vida el 1905. Aleshores, Egon recolzat pel seu padrí, va començar a estudiar a l’Acadèmia de les Arts. Les relacions amb la seva mare no van ser mai bones i tot plegat va influir en la temàtica posterior de l’obra d’Egon.
A l’Acadèmia li van ensenyar dibuix i pintura a l’estil clàssic antic la qual cosa aviat li va fer perdre interès en aquell aprenentatge i va haver de sortir al carrer a buscar quelcom més engrescador. Va conèixer l’obra dels impressionistes i el 1907 es va topar en el Cafè Museum amb Gustav Klimt que es va convertir en el seu protector artístic, mestre i amic. Klimt li comprava obra, li suggeria models i li presentava mecenes. També el va fer treballar en l’anomenat Estudi de Viena amb altres artistes de la Secession. L’Estudi era una escola de disseny on es creaven i fabricaven articles domèstics, roba, mobles... A la II Exposició d’art, el 1909, Schiele va presentar-hi quatre obres al costat de gent de tanta anomenada com Edvard Munch, Henri Matisse, Pierre Bonnard, el mateix Klimt i el jove Oskar Kokoschka de qui Schiele n’esdevindria un bon amic. A l’exposició hi havia també obra de Van Gogh i de Gauguin.
Després d’aquesta exposició, va trencar amb l’estil de Klimt i amb la dependència econòmica del seu padrí. Va fundar un grup, el Neukunstgruppe, que no va tenir ni èxit ni ressò. La seva obra va assolir aleshores el seu estil característic: línies cantelludes que delimitaven els entorns dels seus dibuixos i teles, amb profusió de noies en carranxa i nens i nenes despullats. Era allò que el mercat demanava i que Schiele, voyeur d’una sensualitat insaciable i obsessiva li oferia amb una destresa poc habitual.
De 1910 a 1912 va viure a Krumau, a la Bohèmia meridional, d’on procedia la seva mare. Hi va pintar una sèrie de paisatges, La ciutat morta, d’una gran contundència expressiva. Hi convivia amb la seva model Wally Nuezil, la qual cosa incomodava la gent del poble que li va acabar fent la vida impossible. El 1912 va passar breument per la presó acusat d’abusos a menors i rapte, acusacions de les que va ser exculpat. Schiele va tenir tres models: la seva germana Gertrude, Wally i la que acabaria sent la seva esposa Edith Harms que el va posar a ratlla i li va proporcionar una certa tranquil·litat.
Però la tranquil·litat no és mai duradora i menys amb la Guerra començada. Schiele no va ser admès, en principi, a l’exèrcit perquè era massa escanyolit. Però la gran quantitat de baixes va fer que el 1915 el fessin apte pel servei. Es va incorporar el 21 de juny, quatre dies després de casar-se amb Edith. Mai no va anar al front i, amb la connivència dels seus caps, va seguir pintant fins el 3 de novembre de 1918 que va morir a causa de la grip espanyola, als vint-i-vuit anys. Tres dies abans també havia mort la seva dona i a la primavera ho havia fet Gustav Klimt.
La seva obra – Schiele va fer cap a tres mil dibuixos, 300 pintures, 17 gravats i litografies i 2 xilografies. La seva obra es pot veure, entre altres, al Museu Schiele de Tulln, a l’Albertina de Viena i a la Col·lecció Leopold, també a Viena. Tot i que havia estat qualificat d’art degenerat pels nazis, gràcies a l’actuació de l’historiador d’art Otto Benesch avui podem admirar l’obra d’aquell noiet austríac, capcalent però gran artista.

Bibliografia
Artinger K. Egon Schiele. Vida y obra. Könemann. Colònia. 1999
Faerna J.M. Klimt. Simbolisme. Edicions Polígrafa. Barcelona. 2006

Publicat al Butlletí de l'Associació del Personal de la Caixa el mes de maig de 2006