GILBERT & GEORGE

In the piss. 1997

-->

L’art a quatre mans

Gilbert Proesch va néixer l’11 de setembre de 1943 a St. Martin, al Sudtirol italià. George Passmore el 8 de gener de 1942 a Devon, Anglaterra. Ambdós es van trobar, el 1967, a l’escola d’art St. Martin de Londres on, segons ells, els ensenyaven que el color era dolent, el significat era un concepte també dolent, com dolents eren el pensament, els sentiments, el sexe i l’amor. Allò els va formar en l’oposició i tota la seva obra ha estat basada en la provocació i l’intent d’escandalitzar el públic amb les seves extravagàncies sobre el sexe, els diners, la raça i la religió.

Des del primer moment van creure que el sacrifici de l’artista i el seu compromís personal eren condicions necessàries per a l’obra d’art. Així, coherents amb aquesta idea s’han presentat sempre com a objecte i subjecte de les seves creacions. Apareixen en totes vestits elegantment, en calçotets o sense, però sempre amb posat seriós, amb un inquietant sentit de l’humor. De l’humor anglès, of course. I sense amagar mai la seva homosexualitat.

En els seus començaments es van dedicar a les performances. Amb les cares i les mans pintades eren capaços de passejar, fumar o beure amb total indiferència davant d’un públic astorat amb aquelles escultures vivents. En la seva Escultura cantant, de 1969, representaven dos perdularis que, drets sobre una taula, ballaven i cantaven la cançó Sota els arcs en la que explicaven el plaer de viure al carrer. L’acció havia arribat a durar un dia sencer però es van adonar que, per arribar a més gent, calia utilitzar altres registres.

Així, a partir de 1971 van començar a exhibir una sèrie de treballs fotogràfics sobre l’alcohol i la degeneració. Amb les seves fotografies van participar a les Documenta de Kassel els anys 1972, 1977 i 1982. Presentaven les fotografies en blanc i negre, emmarcades totes en negre. La Documenta de 1977 era dedicada especialment als grans fotògrafs del món. Allà es va presentar, entre altres, per primera vegada a Europa l’obra de Robert Mappelthorpe.

A partir de 1980 Gilbert & George van començar a consolidar el seu estil. Sempre amb ells autoretratats, en formats enormes, sovint de dos metres d’alçada i quatre de llargada, les seves composicions barrejaven pictogrames simbòlics, grafitis, escenes de la vida quotidiana, comentaris irònics sobre la sexualitat, la política i l’agressivitat, amb una tècnica impecable, amb colors brillants i presentació simètrica que recorden sovint les vidrieres plomades de les catedrals gòtiques.

Sempre han tingut una flaca per presentar temes tabús i no es van estar d’exhibir-ne dos, la nuesa i els excrements, que combinats anaven directament a ofendre els espectadors. Algun crític va escriure que Gilbert & George eren objecte d’una admiració excessiva ja que aquells eren temes inacceptables per a la societat, malgrat que sempre eren representats al voltant de l’obsessiva presència dels autors.

Però van tenir la traça de no encallar-se en cap d’aquests terrenys llefiscosos i després d’exposar a tot el món, també a Madrid l’any 1987 i a València l’any 1999, van ser els encarregats de representar Anglaterra en la 51a Biennal de Venècia, l’any 2005, amb una contundent i extensa mostra dels seus treballs, així com reunir l’obra de 40 anys en la més gran retrospectiva que s’havia fet mai a cap artista a la Tate Modern de Londres l’any 2007.

Amb l’ajut de la tecnologia digital Gilbert & George segueixen enlluernant amb unes obres brillants, recarregades de símbols, de complexitat gràfica, amb colors vius, impregnades de solemnitat tenebrosa que té tot l’impacte visual dramàtic de l’art neo-gòtic medieval. I amb molt sentit de l’humor.

Algú va dir que la vida seria una mica més avorrida sense ells.

Bibliografia

Ruhrberg, Schneckenburger, Fricke i Honnef – Arte del Siglo XX – Colònia. 2001 Ed. Taschen

Webs

http://www.tate.org.uk/modern/exhibitions/gilbertandgeorge/

http://www.whitecube.com/artists/gilbertandgeorge/

http://www.arnet.com/artist/6964/gilbert-george.html

Publicat el mes de gener de 2010

EDUARD ARRANZ-BRAVO

Abraçada italiana. 1982

Una nova Fundació a l’Hospitalet de Llobregat

El Centre Cultural Metropolità Tecla Sala de l’Hospitalet de Llobregat, amaga darrera d’aquest títol tan llarg i inflat, l’aposta cultural més ambiciosa de l’ajuntament d’aquella ciutat. Situat en l’edifici de l’antiga fàbrica tèxtil de la senyora Tecla Sala i Miralpeix, comprat pel consistori l’any 1982, el Centre disposa d’un dels espais d’exposicions més generosos del país, el Centre d’Art Tecla Sala, a més de la Biblioteca Central Tecla Sala, del Servei Municipal de Joventut i de l’escola d’arts plàstiques TPK.
A mitjans d’aquest any 2009 en el recinte del Centre hi han inaugurat un nou espai dedicat a la recent creada Fundació Arranz-Bravo, que té un doble objectiu: fer difusió de l’obra de l’artista Eduard Arranz-Bravo que dóna nom a la Fundació i propagar l’obra de joves creadors.
Per la seva part, l’artista ha fet donació de 96 pintures, 59 dibuixos, 8 escultures de bronze i una de policromada, 124 gravats, aiguaforts, litografies i serigrafies a més de 2 decorats de teatre. Algunes d’aquests obres s’exhibeixen en aquest nou espai mentre que amb altres, la Diputació de Barcelona, ha organitzat una exposició itinerant per vàries poblacions catalanes.
La impressió que rep el visitant és immillorable. Les obres són penjades cronològicament i donen una visió de l’evolució de l’artista així com de la qualitat de la seva pintura. Els quadres mantenen la frescor i la força de l’època en que van ser pintats i l’univers acolorit d’Arranz-Bravo es mostra sense cap indici d’envelliment. Tots els quadres semblen acabats de pintar.
L’artista – Eduard Arranz-Bravo va néixer a Barcelona el 9 d’octubre de 1941. Va ser el menor de set germans, fills d’Antolin Arranz de Blas, basc, i d’Angélica Bravo de Laguna, argentina de mare italiana i pare canari.
A l’Institut Menéndez y Pelayo de Barcelona el van suspendre de dibuix perquè el professor estava convençut que l’Eduard calcava els dibuixos. De 1959 a 1962 va estudiar a l’Escola de Belles Arts Sant Jordi, on va conèixer Isidor Prenafeta que seria, a més del seu amic, el seu mecenes.
Instal•lat a Vallvidrera, de 1968 a 1970 va formar part d’un grup d’artistes amb Gerard Sala, Robert Llimós i Rafael Lozano Bartolozzi. Amb aquest darrer van compartir una etapa de més de deu anys d’intensa col•laboració. Eren els temps de l’art conceptual, dels happenings i dels hippies. Els artistes feien ús de la seva llibertat per a embarcar-se en qualsevol aventura artística per escabellada que fos.
Traslladat el seu estudi a Vespella, Arranz-Bravo i Bartolozzi es van donar a conèixer sobretot per la decoració exterior, l’any 1971, de la fàbrica de Tipel a Parets del Vallès, propietat d’Isidor Prenafeta. Va ser una obra perseguida per les autoritats del moment que maldaven per fer-la tapar, per dissimular aquella anomalia al costat de l’autopista. Però no se’n van sortir. També van pintar l’exterior d’un hotel a Magalluf i la casa de Camilo José Cela, a Mallorca, entre altres.
Després de dues exposicions antològiques a Pamplona i Sta. Cruz de Tenerife, van presentar 170 obres amb el títol de Mides Universals al Tinell de Barcelona. L’any següent, el 1980, van participar a la XXXIX Biennal de Venècia. A partir d’aquell any, Arranz-Bravo va traslladar el seu estudi a Cadaqués i va continuar en solitari.
El canvi de taller és una de les constants en la trajectòria d’Arranz-Bravo. De Cadaqués en va marxar l’any 1990 per tornar a Vallvidrera. Cada un d’aquests trasllats va suposar també un canvi en la temàtica de les seves obres. A Vespella retratava tothom que l’anava a veure. La sèrie Visitants, amb grans fons de colors plans marca una de les seves èpoques. El 1982 va presentar la sèrie Abraçades a la galeria de Miguel Marcos a Saragossa, una esplèndida sèrie de nus deformats que omplien les teles amb colpidora eficàcia.
Arranz-Bravo és molt treballador. La majoria de les seves obres són de gran format i malgrat els canvis de temàtica, pinti abstracte o figuratiu, no rebaixa mai la factura de les seves obres. Sempre són ben construïdes, excel•lentment dibuixades i acuradament realitzades. De traç delicat i d’un cromatisme únic. Alguns l’han titllat de surrealista, altres d’expressionista. Hi ha qui diu que alguna de les seves èpoques recorda a Bacon. Ell sempre ha dit que allò que li interessa és fer una obra ben feta, i no l’ha amoïnat mai aquestes etiquetes que, sigui dit de passada, tampoc li esqueien amb massa exactitud.
L’obra d’Arranz-Bravo ha rebut molts premis i reconeixements i es pot trobar en museus arreu del món, des de Nova York a Brussel•les, Munic, Lausana, el Reina Sofia de Madrid, el MNAC i el MACBA de Barcelona... fins a l’Hospitalet de Llobregat.
També és escultor i a l’Hospitalet hi ha dues mostres prou significatives de la seva relació amb aquella població. L’acollidora és una escultura a la Rambla Just Oliveras, instal•lada l’any 1985 per demostrar l’esperit acollidor de la ciutat. El pont de la llibertat és una escultura monumental, erigida el 2007 entre la Rambla de la Marina i l’Avinguda del Carrilet que dignifica la complicada xarxa urbanística de la segona ciutat de Catalunya.
La visita al Centre d’Art Tecla Sala és molt recomanable. Si ho voleu fer fàcil, agafeu la Línia 1 del Metro de Barcelona i baixeu a l’estació de la Torrassa. Si aneu en cotxe ho tindreu més difícil. No hi ha aparcaments.

Bibliografia
Casado, L. Fundació Arranz-Bravo. Obres 1950-2009. Fundació Arranz-Bravo. L’Hospitalet. 2009
Mercadé, A. Arranz-Bravo. Recorregut per la passió. Pintura, escultures i gravats. Diputació de Barcelona. Barcelona. 2009.
Racionero, L. Arranz-Bravo. Ediciones Polígrafa. Barcelona. 1988

Publicat el mes de Desembre de 2009

JEAN TINGUELY

Eureka

Constructor de màquines inútils

Jean Tinguely és un dels artistes més coneguts de l’art cinètic, l’art del moviment. Juntament amb el minimalista George Rickey i Alexander Calder amb els seus Mobiles i els seus monumentals Stabiles, formen la nòmina d’aquells escultors que a mitjans del segle passat van fer del moviment el protagonista de les seves produccions artístiques.

Les obres de Tinguely són fetes d’un cúmul de peces de rebuig, de troballes de deixalleria, d’engranatges i rodes que l’artista té la traça de combinar, tramar, ajustar i fer moure, amb motors més o menys amagats, per oferir a l’espectador, amb un evident sentit de l’ humor, un espectacle de moviments i de sons, de fragor de ferros i drings metàl•lics que conformen un univers mecànic captivador que critica, amb ironia, la mecanització del món industrial en una època de revitalització econòmica.
Com tots els artistes, Tinguely evoluciona: des de la construcció de màquines-joguina, a mitjans de la dècada dels 50 del segle passat, fins a una segona etapa amb la inclusió de motors i la construcció dels anomenats Méta-màtics, enginys capaços ells mateixos de crear obres tatxistes, per entrar a l’inici de les fonts públiques on fa palès el seu sentit de l’ humor.
En la darrera de les seves èpoques creatives, a partir de 1960, Tinguely es posa seriós. Com si fossin dalt d’un escenari les seves obres s’entatxonen encara més de peces de mil procedències, fins que pels volts del 80 hi comença a incorporar símbols de la mort: esquelets d’animals i calaveres. L’ impacte visual l’estimula també amb el soroll: els grinyols i xerrics metàl•lics, junt amb els batecs i el catric-catrac de les peces, introdueixen aquestes obres en una estètica del terror a vegades de visió insuportable.
Jean Tinguely va formar part del Nouveau Réalisme amb Arman, Yves Klein, Daniel Spoerri, François Dufrêne, Raymond Hains, Pierre Restany, Martial Raysse i Jacques de la Villeglé. La seva adscripció al grup la va propiciar la utilització de material de rebuig, seguint l’estela trencadora de Marcel Duchamp, amb el record llunyà dels constructivistes russos, com Vladimir Tatlin i els quadres de màquines impossibles de Francis Picabia.
Però Tinguely, pel moviment de les seves obres, s’adscriu amb tot el dret als artistes cinètics. I per les seves actuacions públiques – els happenings – al grup ZERO, on era considerat el seu conseller. Perquè Tinguely a l’hora de provocar, també en sabia:
- El 1959 havia llençat des d’un avió, sobre Düsseldorf, 150000 exemplars del manifest Für Statik (Per l’estàtica) en el que demanava el final de l’època de la pintura.
- El 1962 al desert de Las Vegas va presentar Study for an End of the World nº 2, un grup d’escultures que s’autodestruïen en una explosió.
- El 1966 a Estocolm, amb Niki de Saint Phalle i Per Olof Ultvedt van presentar HON - la dona catedral, una escultura gegant d’una dona ajaguda que es podia visitar entrant-hi per l’entrecuix.
- El 1970, davant la catedral de Milà, en l’acció La Vittoria, va cremar un fal•lus gegant en la commemoració del desè aniversari del Nouveau Réalisme.

La seva vida – Jean Tinguely va néixer a Friburg, Suïssa, el 22 de maig de 1925. El juliol d’aquell any, la seva mare se’l va endur a Basilea on va estudiar fins als setze anys. Va fer tres anys d’aprenentatge de decoració i el 1944 va entrar a l’Escola d’Arts i Oficis d’aquella ciutat. El 1947 es relacionava amb l’anarquista Heiner Koechlin.
A l’octubre de 1952 se’n va anar a França amb la seva dona, Eva Aeppli i el 1954 va fer la seva primera exposició a la Galeria Arnau de París. El seu taller estava voltat dels d’altres artistes entre els qual hi havia l’escultor Constantin Brancusi.
Pels voltants del 56 es va trobar amb Niki de Saint Phalle amb qui es casaria quinze anys més tard i amb qui col•laboraria en infinitat d’ocasions, com en la coneguda Font Igor Stravinsky, davant el Museu Georges Pompidou de París.
La trajectòria artística de Jean Tinguely ha estat coneguda i reconeguda arreu del món: París, Düsseldorf, Londres, Nova York, Las Vegas, Lausana, Estocolm, Montreal, Milà, Zurich, Frankfurt, Brussel•les, Ginebra, Friburg, Munic, Venècia... són algunes de les capitals que van fruir, i moltes encara frueixen, de l’obra d’aquest escultor suís que va morir a l’ Inselspital de Berna el 30 d’agost de 1991 als 66 anys.
La seva obra es pot veure, a més d’infinitat de places i fonts de tot el món, al Museu Tinguely de Basilea, propietat de la Fundació Roche a la que Niki de Saint Phalle va donar 50 obres de l’artista que bateguen amb estrèpit per transmetre a l’espectador tota l’emoció d’una obra excepcional. Una mostra paradigmàtica d’art cinètic.

Bibliografia
Museu Tinguely: www.tinguely.ch/en/index.html
Ruhrberg, Schneckenburger, Fricke i Honnef – Arte del Siglo XX – Colònia (2001) Ed. Taschen

Publicat el mes de novembre de 2009

LA BIENNAL DE VENÈCIA

Charles Ray. Noi amb granota

-->

VENÈCIA, COM SEMPRE

La 53ª Exposició Internacional d'Art

Com cada dos anys, la Biennal de Venècia acut puntual a afegir-se a les activitats dels nombrosos museus de la ciutat que aquest any s’han vist incrementats amb la inauguració, a primers de juny, de la François Pinault Fondation, en un esplèndid local a la Punta della Dogana. El senyor François Pinault és francès, ric i sogre de la Salma Hayek. El 2008 la revista Forbes li atribuïa una fortuna de 16900 milions de dòlars (Gucci, Puma, Christie’s, TF1, Stade Reims, FNAC, etc.). A Venècia ja havia comprat, el 2006, el Palazzo Grassi a la FIAT.

Ara, en aquests dos espais, exposa part de la seva formidable col·lecció d’art contemporani, amb obres tan espectaculars com el cavall encastat a la paret de Mauricio Cattelan, el bust de Jeff Koons abraçat a la Cicciolina o el noi manga de Takashi Murakami, escandalós pels seus jocs de mans. L’exposició té molts altres atractius com el tenebrós Fucking Hell de Jake i Dinos Chapman (www.jakeanddinoschapman.com ), però el Noi amb granota de Charles Ray, instal·lat a l’exterior del museu i visible des del Gran Canal, de ben segur que esdevindrà un nou atribut de la ciutat.

La Biennal – A partir d’aquesta edició s’ha consolidat un espai exclusiu pels artistes italians, després de molts anys de reivindicació. Això ha propiciat que el Palazzo delle Esposizione dels Giardini, antic pavelló d’Itàlia, contingui només l’obra d’artistes convidats. Situat entre els pavellons dels 30 països més veterans que, amb pressupostos reduïts segurament per la crisi, han intentat salvar els mobles. França, Gran Bretanya i Alemanya, habituals plats forts, se’n surten exhibint una gàbia, una pel·lícula i una mena de cuina d’IKEA respectivament.

L’estat espanyol juga segur amb l’atot de Miquel Barceló, presentant la seva pintura dels darrers deu anys, ceràmiques, la filmació de la performance “Paso doble” que va interpretar a la inauguració amb Josef Nadj, i uns quants quadres de François Augiéras, escriptor i pintor francès que Barceló vol divulgar.

Els Països Nòrdics presenten, segurament, la més suggerent de totes les propostes: The Collectors. L’apartament d’un escriptor. A través de les pintures, dibuixos, fotografies i trofeus de diferents artistes, penjats a les parets de la vivenda, hom descobreix la vida de l’infortunat que apareix ofegat a la piscina de casa seva. És una història molt ben explicada amb obres d’art.

Dels altres pavellons en destaca el de Polònia amb una mena d’ombres xineses de gent que treballa; l’artesania d’Egipte; el Bruce Nauman dels Estats Units; la coberta exterior del pavelló del Japó; el museu de joguines pedagògiques dels soviètics a Finlàndia... i moltes coses més.

A l’Arsenale, el segon espai important de la Biennal, de seguida et trobes amb una vintena de grans miralls trencats de Michelangelo Pistoletto; unes cambres plenes de color de Cildo Meireles; un univers color rosa de la italiana Grazia Toderi; la ingenuïtat de Xile, amb un pou de llum i la contundent presència italiana en l’acabat d’estrenar Padiglione d’Italia. Vint artistes hi presenten Collaudi en homenatge al futurisme des de l’actual diversitat d’estils, d’entre els quals en destaca Aron Demetz amb unes espectaculars escultures de fusta i les figures de neon de Marco Lodola.

Catalunya – Dintre dels anomenats Eventi collaterali in città hi ha Venezia.Catalunya. La Comunità inconfessabile, una exposició instal·lada al Magazzino del Sale nº 3, prop de la col·lecció Pinault.

Consta de tres projectes: Archivo F.X. de Pedro G. Romero, Archivo Postcapital de Daniel G. Andújar i Sitesize de Joan Vila-Puig i Elvira Pujol i Masip. Promoguda per l’Institut Ramon Llull i muntada pel MACBA amb finançament de Gas Natural, Aigües de Barcelona i La Caixa.

Es fa difícil explicar com aquests tres projectes, malgrat la transversalitat que anuncia el fulletó, poden donar una imatge del nostre país, més enllà de les lluites que en el seu dia van haver de fer la gent del Poble Nou per defensar el seu barri. És possible també que s’hagi volgut cantar les excel·lències del comunisme. Qui sap si amb una presentació més suggestiva s’hauria arribat a entendre alguna cosa, però la instal·lació no té ni la traça de generar curiositat pel tema. Llàstima!

Venècia és, com sempre, una atracció de primer ordre. També pels amants de l’art ja que l’oferta artística abasta des de l’art bizantí fins allò més rabiós de l’art contemporani. La Biennal s’acaba el 22 de novembre. Encara hi sou a temps.

Publicat el mes d'octubre de 2009

"LO PARDAL" Poesia visual de GUILLEM VILADOT

AGRAMUNT

Una vila molt artística

Agramunt és una vila de la comarca d’Urgell, tocant a la Segarra i a la Noguera, que té prop de 5.000 habitants. La travessa el riu Sió i és coneguda per la seva producció de torrons d’avellana i xocolata a la pedra. Agramunt és una població amb molts carrers porticats, molt neta i endreçada i que, des del punt de vista artístic, depara moltes sorpreses.

La primera és l’església de Santa Maria, un edifici amb aires de catedral, construïda des de la segona meitat del segle XII i que té una portalada esplèndida, de l’anomenada escola Lleidatana, com la dels Fillols de la Seu Vella de Lleida. A l’interior, ultra la imatge de la Verge dels Socors, del segle XIII, es pot admirar el retaule barroc del Roser, d’una bellesa inapel•lable. Actualment deixen visitar un refugi de la guerra civil ubicat sota l’església on uns panells expliquen els bombardejos d’avions italians que l’any 1938 van arrasar la població.

La segona, i potser la més important de les ofertes artístiques que depara Agramunt, és la Fundació Privada Espai Guinovart, ubicada a l’edifici de l’antic mercat, on també hi trobem, al soterrani, el Museu Etnològic Municipal. De l’Espai Guinovart, creat per Josep Guinovart (1927-2007) l’any 1994, en parlarem en una altra ocasió amb més deteniment.

La tercera sorpresa és el descobriment de la Fundació Privada Guillem Viladot “Lo Pardal”. Guillem Viladot (1922-1999) era el farmacèutic d’Agramunt. Home culte i inquiet es va donar a conèixer en el món literari amb la seva poesia amb una cinquantena de publicacions i les seves novel•les, com Infants de Riella o les històriques Joana o Carles, per citar només alguna de la trentena que en va escriure. El 1966 va guanyar el premi Víctor Català amb el relat La gent i el vent.

Però allò que exhibeix “Lo Pardal” és la producció de la poesia visual de Viladot, un fotimer de peces que il•lustren l’evolució d’una obra plàstica que es mou entre el model de Joan Brossa i les escultures de Leandre Cristòfol. Construïdes amb els materials més inversemblants – eines del camp, instruments musicals, pedres, peces d’automòbil, etc. – i conjuminades amb la imaginació de Viladot, l’espai ret un clar homenatge als ready-made de Marcel Duchamp, la fotografia del qual la trobem just a l’entrada del recinte.

L’espai té set pisos – set nivells – on hi ha instal•lades totes les obres, el seguiment de les quals dóna una idea de com l’imaginari de Viladot es va transformant a partir d’allò que ell anomenava el desmantellament del discurs literari, deixant paraules o lletres soles, fent collages, al principi només alfabètics però que, de mica en mica es van barrejant amb elements externs – baldufes, gàbies, barnilles, ous, embuts, etc. – fins que les lletres desapareixen engolides per les composicions de materials procedents de troballes del propi Viladot o dels seus veïns, col•laboradors espontanis en la creació d’aquelles andròmines. Viladot mai no va tenir necessitat de viure de les seves obres. Potser li hauria estat difícil trobar compradors. Ho va anar guardant i finalment ho va poder exposar tot en un espai comprat i muntat per ell mateix, tal com ara el podem visitar.

La visita a “Lo Pardal” és molt agradable. T’adones de com Viladot deuria gaudir confegint aquells estris en una vila tranqui-la de l’Urgell, amb carrers porticats, endreçada i polida que ara per ara rep més visites d’estrangers que de gent del país.

No us perdeu una escapada a Agramunt.

Referències

Lo Pardal: www.lopardal.com

Publicat el mes de juliol de 2009

REMEDIOS VARO

Cap a la torre, 1960

Catalana, madrilenya i mexicana

Era surrealista, però no gaire; espanyola però mexicana; catalana de naixement però madrilenya per educació; de formació acadèmica a Madrid però afiliada a l’avantguarda barcelonina; nacionalment cèlebre a Mèxic en una època d’exaltació cultural indígena i pintora de cavallet front al masclisme didàctic dels muralistes mexicans. Totes aquestes contradiccions en la vida de Remedios Varo les argumenta la seva biògrafa Janet A. Kaplan, per explicar la fortalesa del seu caràcter i la decidida i impecable trajectòria pictòrica.
L’obra de Varo es basa en un dibuix precís, amb múltiples referències als mestres primitius – el Bosco més que cap altre - executada sota les teories i les tècniques dels surrealistes. Reuneix avantguarda i tradició en un corpus pictòric ple de continguts simbòlics i d’enigmes. Remedios Varo era, com la seva amiga Leonora Carrington - també pintora, exiliada, escriptora i surrealista -, afeccionada a la màgia, al tarot, a la càbala i en les seves obres hi traspuen la bruixeria, la fetilleria, el tarot... representats en un univers ben particular on, entre altres peculiaritats, mai no hi llueix el sol i on els objectes es transformen en plantes, animals o éssers humans.
Els personatges de les seves pintures són follets, malabaristes, prestidigitadors, però també éssers fantàstics que protagonitzen metàfores sovint fàcils d’explicar, com la de la lluna que s’alimenta de la lluïssor de les estrelles a Papilla estelar o la de la noia que, tot sortint del psicoanalista llença el cap del pare dins un pou a Mujer saliendo del psicoanalista. La malenconia que Remedios Varo va arrossegar durant molts anys es reflecteix en les seves obres amb un estil repetitiu, miniaturitzat, fantàstic, de faula, de conte de fades que facilita el rebuig de l’espectador si no s’entreté en copsar-ne tota la seva intencionalitat.

La seva vida – Remedios Varo va néixer el 16 de desembre de 1908 a Anglès (Girona), com podia haver nascut en qualsevol dels altres llocs on el seu pare era destinat. Rodrigo Varo era enginyer hidràulic, lliurepensador i esperantista. Un home d’esperit obert. La seva mare, Ignacia Uranga, era basca, molt pietosa i molt bona dona. Tenien dos fills més, Rodrigo i Luís. Amb el temps es van instal·lar a Madrid. Remedios va ingressar a l’Academia de Bellas Artes de San Fernando on va conèixer Gerardo Lizarraga. S’hi va casar, se’n van anar un any a París i el 1932 van anar a raure a Barcelona on treballaven, tots dos, a l’agència de publicitat Thompson.
Eren temps de l’ADLAN – els Amics de l’Art Nou –. Remedios va trobar Esteve Francès amb qui va mantenir una relació sentimental després de separar-se de Lizarraga, i Oscar Domínguez. Temps d’avantguardes que la guerra va destarotar. El grup Logicofobista amb Leandre Cristófol, Maruja Mallo i Àngel Ferrant, entre altres que produïen un surrealisme molt sui generis. La guerra li va portar a Remedios un poeta francès, Benjamin Péret, que havia vingut a ajudar la República, però el 1937 se’n van anar tots dos a Paris on el poeta la va introduir al grup dels surrealistes: Breton, Ernst, Miró... i Leonora Carrington amb qui conservaria una bona amistat tota la vida.
Després d’escapar de la guerra civil espanyola va haver de tornar a fer-ho, a la Segona Guerra Mundial, per la persecució dels nazis. Empresonada, segurament per haver donat aixopluc a un desertor francès, Varo i Péret van poder fugir a Marsella i embarcar-se, no sense dificultats, cap a Mèxic on es van retrobar amb un munt d’amics: el seu ex Lizarraga, Leonora Carrington, Esteve Francès, Octavio Paz... i Eva Sulzer, una dona suïssa que es convertiria en la mecenes de Remedios.
Malgrat l’ambient folklòric que imperava en l’art mexicà d’aquells dies – Frida Khalo, per exemple – la Varo va saber fer-se un lloc sense abandonar mai el seu estil. El 1947 Péret la va deixar per tornar a París. Ella se’n va anar a Veneçuela amb una expedició científica on hi va trobar el seu germà i la seva mare. Els dibuixos que feia dels insectes van interessar la casa Bayer que li va donar feina publicitària. Enyorava Mèxic i no va parar fins que va reunir prou diners per tornar l’any 1949. Tres anys més tard s’ajuntava amb un refugiat polític austríac, Walter Gruen i va decidir deixar la publicitat i dedicar-se plenament a la pintura.
L’èxit no va tardar en arribar. L’any 1955 va fer dues exposicions a la Galeria Diana i tant el públic com la crítica van ser molt favorables. El 1958 va obtenir el primer premi al 1er. Salón de la Plàstica Femenina a les Galeries Excelsior, seguit pel triomf a la 2ª Bienal Interamericana de México. Un èxit que la va acompanyar fins el dia de la seva mort, el 8 d’octubre de 1963, després de patir un infart.
El 1964 li van fer una exposició-homenatge al Museo Nacional de Arte Moderno, del Palacio de Bellas Artes de la capital mexicana. L’exposició va batre el rècord de visitants. Remedios Varo, nascuda en terres gironines, va acabar sent una celebritat de l’art mexicà. Reconeguda i estimada tot i no haver pintat mai cap dels signes genuïns d’aquell país.

Bibliografia
VV.AA. Remedios Varo. Catálogo razonado. Ediciones Era. México, 2008

Publicat el mes de juny de 2009

El preu de la pintura, el valor d'un quadre

Henri Rousseau. La muse inspirant le poête. 1909

El Douanier Rousseau, per exemple

Quan el dia 2 de setembre de 1910, Henri Rousseau moria, a causa d’una gangrena, a l’Hospital Necker de París, a casa seva no hi havia ni un franc per pagar les despeses de l’enterrament. Els seus amics van improvisar una subhasta de les seves obres i dos d’ells se’n van quedar una per 200 francs cada pintura. La resta de despeses les van pagar Paul Signac, president del Saló dels Independents i Berthe de Rose, comtessa de Delaunay. El poeta Apollinaire li va escriure l’epitafi que a ser gravat a la seva tomba pels escultors Brancusi i Ortiz de Zárate.
Aquells dos-cents francs van marcar durant els anys següents el preu dels quadres de Rousseau i va ser el primer augment de la seva obra que, en vida del pintor, sempre s’havia mogut entre els 20 i els 40 francs per quadre. Només hi havia hagut una excepció: una família volia que Rousseau fes un retrat del seu fill. Aquest els en va demanar 300 francs i la bona gent es va vendre tot el que va poder per reunir aquella quantitat. Al cap de poc temps, com que s’havien quedat escurats, van haver d’entregar el quadre en pagament d’un deute a la bugaderia.
A un fotògraf que retratava la seva obra, com que no tenia diners per pagar-lo, li va prometre que l’endemà li donaria sis quadres si els passava a recollir. L’home va creure que aquella pintura no valia l’esforç d’anar-la a recollir, i no hi va anar. Prometre quadres era habitual en Rousseau. Quan el van jutjar per una estafa en la que es va veure involucrat per la seva bona fe, el jutge el va absoldre. Agraït, també li va prometre un retrat de la jutgessa.
Passats dos anys de la mort del Douanier, per muntar una exposició amb les seves obres, el crític i amic Wilhelm Uhde va haver de fer un veritable viacrucis per trobar pintura de Rousseau. Així va poder copsar el valor que tenien aquells quadres pels seus propietaris. Això que ara en diem el valor de possessió, de difícil quantificació perquè afecta el sentiment de satisfacció de qui en gaudeix la propietat.
Una planxadora, veïna de Rousseau, tenia un quadre que utilitzava per tapar una llar de foc. Ple de sutge el va vendre a Uhde per 40 francs, tot disculpant-se per l’elevat preu que en demanava. Per la planxadora el quadre no tenia valor però sí que tenia preu.
Als voltants d’Amiens, Uhde va trobar una parella a pagès que posseïa quatre quadres del pintor. Després d’un penós viatge i amb l’absència del marit, la dona el va engegar sense voler ni sentir a parlar de desprendre’s d’aquells quadres. Els hi havien regalat i per ella tenien un valor sentimental al qual no es podia posar preu. Al cap d’un temps, Uhde i el marit es van posar d’acord i van tancar la venda de les pintures.
Però el cas més estrepitós se’l va trobar amb la filla d’Henri Rousseau. Era l’única que havia sobreviscut dels set fills que havia tingut amb la seva primera dona, Clémence Boitard. Quan la noia era adolescent la van separar del seu pare perquè aquest portava una vida de solter disbauxat i no en tenia cap mena de cura. Quan Uhde buscava pintures per l’exposició, la noia, casada amb un viatjant d’Angers, li va dir que afortunadament havien destruït tots els quadres del seu pare. Per ella aquella pintura no tenia cap valor. Qui sap si aquesta desafecció li venia de lluny o estava influenciada per les riotes que aquells quadres provocaven als visitants del Saló dels Independents.
Després de l’exposició muntada per Uhde a la galeria de Bernheim Jeune el 28 d’octubre de 1912, la cotització del Douanier va començar a pujar. L’interès dels col·leccionistes francesos i alemanys va contribuir-hi. Així, en la subhasta d’una col·lecció anglesa en la que hi havia quadres de Degas, Van Gogh, Gauguin i Cézanne, dos petits estudis de Rousseau van assolir els 1.000 francs cada un, mentre una de les pintures grans de selves tropicals, tan característiques de Rousseau es va vendre per 8.000 francs al propietari de la galeria.
L’increment de cotització de les pintures va venir acompanyada d’un fenomen habitual en el món de l’art i que certificava la instal·lació de Rousseau a l’olimp dels pintors reconeguts: l’aparició de falsificacions que han decorat i decoren parets de propietaris contents i enganyats pels elevats preus que n’han pagat.
A causa de la guerra, Uhde va ser repatriat a Alemanya però deu anys més tard va tornar a París. Allà va veure un dels quadres de Rousseau que li havien requisat i que es venia per 300.000 francs. I encara més endavant, Paul Guillaume li va deixar El casament dient-li que n’havia pagat un milió de francs.
La valoració de la pintura d’Henri Rousseau va arribar al seu zenit quan el Museu del Louvre va rebre en donació L’encantadora de serps i la va col·locar amb Corot, Degas, Manet i els impressionistes, presidint una sala i desplaçant ni més ni menys que un quadre de Manet.

Bibliografia
Uhde W. Henri Rousseau. Séraphine de Senlis. Editions du Linteau. Paris. 2008

Publicat el mes de maig de 2009