dilluns, 14 de desembre de 2015

CLAUDE MONET



El Parlament. Bretxa de sol a la boira. 1904


Caçador d’impressions


Al Grand Palais de París es va presentar una gran exposició de Claude Monet que va estar oberta des del 22 de setembre de 2010 fins el 24 de gener de 2011. En ella s’hi podia repassar tota la trajectòria artística del que va ser considerat el més important dels pintors impressionistes i l’autor de la tela Impression, soleil levant que va provocar que el crític Louis Leroy els motegés amb aquell adjectiu.

L’exposició del Gran Palais explicava les diferents etapes pictòriques de Monet des  que a l’any 1865 va fer entrada al món de l’art amb l’exposició al Salon d’aquell any de dues marines. La seva era ja una pintura lluminosa, que inseria la figura humana en els paisatges captats a l’aire lliure. Fins el 1886 va sovintejar els quadres de noies amb ombrel·les blanques. A La Grenouillère, amb Renoir, va encetar l’estil impressionista: pinzellades curtes, cops de pinzell que servien per reflectir el cel dins de l’aigua bellugadissa d’aquella guingueta.

A Argenteuil hi va pintar amb Manet, Renoir i Sisley i entre tots van assolir la plena expansió d’un moviment que topava amb els crítics més ferotges i encarcarats del país. Val a dir que Edouard Manet, tot i ser de la colla, mai va voler exposar amb ells ni ser-ne considerat un afiliat. A Paris, Monet a més de pintar parcs, jardins, bulevards, i l’estació de Saint-Lazare, es va convertir, amb alguna de les seves obres, en un reporter d’esdeveniments extraordinaris com en el quadre La Rue Montorgueil, fête du 30 juin 1878 que va fer per reflectir la festassa organitzada per l’exposició universal d’aquell any.

            De 1880 a 1886 són freqüents els quadres dels penya-segats de la costa normanda. En aquella època es va començar a pagar bé la seva pintura. Anys més tard Monet va iniciar les seves sèries de pintures. Ho feia, deia, per poder retenir allò fugisser, la llum, diferent segons les hores, sobre el mateix subjecte: sobre els pallers,  els pollancres o la façana occidental de la catedral de Rouen amb quadres que reflectien les variacions de la llum, fets amb la voluntat de copsar la instantaneïtat, la impressió d’un moment efímer, una de les dèries dels impressionistes. Guy de Maupassant deia de Monet que era un caçador a la percaça d’impressions.

            Els anys 1899, 1900 i 1901 Monet va tornar a Londres, on havia estat refugiat durant la guerra franco-prussiana el 1870. De Londres li interessaven els efectes de la boira en el paisatge i en va arribar a pintar 100 teles. El 1908, als seus 68 anys va descobrir Venècia que el va fascinar per la seva arquitectura sobre l’aigua, un dels elements recurrents en la pintura de Monet.

            El 1914 va començar una de les sèries que l’ocuparien fins a la seva mort. Els Nenúfars un seguit de quadres que va regalar a l’Estat acabada la guerra, el 1918, i en els que s’hi reflecteix tota la saviesa pictòrica de Monet. Inspirats en els jardins de la seva casa de Giverny que havia dissenyat ell mateix, alguns d’ells s’acosten a l’abstracció: sense cel, sense perspectiva, reflecteixen i amplien en quadres de grans dimensions, tot un seguit de colors i de formes inspirats en els seus nenúfars.

Un home curiós –Claude Monet va néixer el 14 de novembre de 1840 a París però va passar la infantesa i l’adolescència a Le Havre, on feia caricatures amb molta traça. Abans del servei militar a Algèria va conèixer Pissarro i després, Renoir, Bazille i Sisley. Monet deia que per pintar havien de concórrer tres condicions: seguretat econòmica, tenir una família i tenir una casa. Van haver de transcórrer molts anys abans no va poder reunir-les totes. La seguretat econòmica se li va trastocar perquè, com també els havia passat a Pissarro, a Renoir, a Cézanne i a  algun altre, l’arribada de fills il·legítims tinguts amb les seves models, li havia suposat perdre l’ajuda econòmica paterna.

Monet, un cop casat amb Camille Doncieux el 1870, quan el seu fill Jean ja tenia tres anys, va passar penúries en les quals el va ajudar Manet comprant-li 10 quadres. A la mort del seu pare, el 1871, va rebre una petita herència que els va permetre instal·lar-se a Argenteuil. Després es va trobar que un dels seus col·leccionistes, Ernest Hoschedé es va arruïnar. Monet va compartir casa a Vétheuil amb la família Hoschedé que tenia sis fills. Tot això l’any 1878, any del naixement del seu segon fill Michel. L’any següent va morir Camille als 32 anys i poc temps després va desaparèixer Ernest Hoschedé. Monet es va avenir a ajuntar-se amb Alice Hoschedé, i els seus sis fills amb qui, el 1883 s’instal·laria a Giverny i nou anys després, coneguda la mort d’Ernest es casaria. Ja tenia una família i una casa.

La seguretat econòmica li va venir quan els americans van començar a comprar-li obres. Pissarro es queixava dient que els americans només compraven monets. Al seu voltant, a Giverny, s’hi va establir una colònia de pintors americans que van trastocar la petita població. Amb l’astorament dels vilatans hi van arribar a construir una pista de tenis!

Claude Monet, un cop assolida la seguretat econòmica, es va convertir en un home obert a tots aquells invents moderns que facilitaven la vida familiar, sobretot a les dones. Tenien nevera i màquina de picar carn, però també planxa i màquina de cosir. L’època s’ho portava: a l’exposició universal de 1878 hi havia set tipus diferents de màquines de rentar. Les comoditats de la llar, Monet les complementava amb la construcció i manteniment del seu jardí i del seu hort. Va arribar a tenir 6 jardiners, 1 cuinera, 1 rentadora i 1 donzella a més a més d’un xofer que conduïa el seu flamant Panhard-Levassor.

El 1911 va morir Alice. Claude Monet el 5 de desembre de 1926.

A l’exposició del Grand Palais tancada el gener passat, hi van acudir 900.000 persones, algunes de les quals van fer hores i hores de cua per entrar. Els dos darrers dies, les sales del museu van restar obertes i plenes de visitants les 24 hores del dia. Els francesos sempre s’han estimat allò que és seu i Monet, amb tota la seva nombrosa producció, no n’és una excepció.

Bibliografia

VVAA. Monet 1840-1926 Album de l’exposition. Galeries nationales, Gran Palais, Paris. 2010
Todd, P. Los impresionistas en casa. Alianza EditorialS.A. Madrid 2005

Publicat l'abril de 2011


Cap comentari: