dimarts, 15 de desembre de 2015

CESAR MANRIQUE


Timanfaya. 1965

Pioner de l’art abstracte i moltes coses més

En una de les parets de la Fundación César Manrique a Taro de Tahíche, es pot llegir una frase de Joan Miró que diu: Cal pintar xafant la terra perquè la força entra pels peus. L’obra de César Manrique és tota ella la transmissió de la força de la terra que xafava: el malpaís, el  jable, les escorrialles volcàniques de Lanzarote que es reflecteixen en unes obres fetes en una època escaient, de renovació de la pintura espanyola, és a dir, al començament de l’ informalisme: Manrique va ser un dels primers a conrear l’abstracció.

            Lanzarote era per César Manrique, no solament el generador d’emocions, sentiments i sensacions estimuladores de la seva creativitat, si no també el fornidor d’una pràctica pictòrica nova realitzada a partir de relleus estranys, de sorra, de pedres, de forats... amb els quals aquell noi que hi havia nascut el 24 d’abril de 1919 arribaria a formar un corpus artístic de primer ordre, reconegut internacionalment.

            Manrique, en acabar la guerra civil, que havia fet amb l’exèrcit revoltat de Franco, va cremar el seu uniforme militar i mai més va voler parlar d’aquella experiència. El 1942 va fer la primera exposició de dibuixos al Cabildo Insular de l’illa. Es va matricular a la Universitat de La Laguna per ser aparellador però al segon any ho va deixar córrer i amb el consegüent disgust del seu pare, i una beca de Capitania General de les Canàries, se’n va anar a Madrid per matricular-se a la Escuela Superior de Bellas Artes de San Fernando.

A Madrid, a més d’estudiar hi va conèixer una noia, Pepi Gómez, que seria la seva companya fins  que va morir el 1963. Manrique mai va trencar els lligams amb la seva terra. Era un home ben relacionat i tenia amics als Cabildos canaris que li feien encàrrecs d’obres públiques com al Parador Nacional de Turismo d’Arrecife on hi va pintar un mural que, això sí, va haver de modificar tapant les nueses femenines considerades obscenes.

            El seu pis de Madrid, decorat i moblat amb les seves creacions es va convertir en el lloc de trobada d’artistes i crítics, de tertúlies i festes mundanes amb un cert aire de llibertat que no passava de recitar poemes de García Lorca. Manrique eixamplava les seves amistats i rebia encàrrecs que anaven des de fer els aparadors de El Corte Inglés fins a un mural de 13 metres pel Cine Princesa, o un pel Banco Guipuzcoano o la decoració integral de la parrilla de l’Hotel Fénix, mentre seguia participant en exposicions individuals o col·lectives. El 1960, el govern espanyol va enviar a la XXX Biennal de Venècia el més granat de l’ informalisme patri. Manrique hi tenia set quadres.

            La mort de la seva companya el va empènyer a canviar d’aires i se’n va anar a Nova York. Allà també hi tenia amics i les seves teles es venien de seguida. Va obtenir una altra beca que li va permetre viure-hi gairebé dos anys, sense estretors econòmiques. L’estada als Estats Units va representar un assentament del seu estil pictòric que fins aleshores s’havia mogut entre l’anomenada abstracció lírica, de caire kleenià i un constructivisme amb aires cubistes per endinsar-se, definitivament, en l’ informalisme matèric que tan bé reflectia el seu món de Lanzarote. A Amèrica va tenir ocasió de conèixer i viure l’actualitat artística amb els acabaments de l’expressionisme abstracte de Mark Rothko i els inicis del pop art d’Andy Warhol, amb qui es va relacionar però l’obra dels quals no el va influir gens ni mica.

Va retornar a Lanzarote amb un esperit missioner, encaparrat a divulgar i preservar la bellesa d’un lloc únic. Va reduir l’activitat pictòrica tot incrementant els esforços per embellir l’illa amb escultures pròpies, con Fecundidad, avui anomenada Monumento al Campesino, una escultura de 15 metres d’alçada, confegida amb diferents dipòsits d’aigua – el bé més preuat de l’illa – que va rebre crítiques ferotges i la incomprensió dels illencs. Manrique no va afluixar i amb la connivència dels seus amics – José “Pepín” Ramírez, cap del Cabildo Insular – va aconseguir portar a terme els projectes que, encara avui, qualifiquen l’oferta turística de Lanzarote: Los Jameos del Agua, el MIAC Museo Internacional de Arte Contemporáneo al Castell de San José, el Jardín de Cactus, El Mirador del Río, el Museo del Campesino, El Golfo  i Las Montañas del Fuego  a Timanfaya.

Manrique té la força suficient per aturar la urbanització de l’illa veïna, La Graciosa i el temps el convertirà en el cap visible del moviment ecologista que malda per combatre la voracitat especuladora de les empreses turístiques i s’esforça per predicar el bon gust, l’equilibri entre la natura i el negoci. Això que ara en diem sostenibilitat. Aquesta labor li és reconeguda abans a l’estranger que a casa amb tres premis atorgats des d’Alemanya i un des d’Holanda que se sumen a la Medalla d’Or de Belles Arts de l’any 1980.

L’activitat de César Manrique no es limita a Lanzarote. Té obra a Tenerife, El Hierro, La Gomera, Ceuta i a Madrid, on va dissenyar el centre comercial Madrid-2 La Vaguada. Malgrat tanta activitat pública mai va deixar de pintar. Les seves teles, enriquides amb collages i aportacions temàtiques van anar mantenint la qualitat de Manrique, el pintor canari més estimat que també va saber ser escultor, urbanista, escriptor, activista, apòstol i defensor del bon gust en una terra que estimava.

Va morir d’accident de tràfic el 25 de setembre de 1992, prop de la seva Fundación. Lanzarote és ple de la seva petjada artística i, encara ara, divuit anys després de la seva mort, molta gent l’enyora.

Bibliografia

VVAA – César Manrique. Pintura 1958-1992. IVAM. València. 2005

Publicat el gener de 2011

Cap comentari: