dilluns, 14 de desembre de 2015

JAUME MERCADÉ



Els Garidells. 1930

El patriarca de la pintura catalana

Gabriel Ferrater va publicar un article a Alcalá,22 el 10 de desembre de 1952 titulat De la pintura catalana actual on feia un aterridor repàs a la nòmina d’artistes catalans i els retreia a cadascun les seves febleses i l’estancament de la seva pintura, invitant a comprovar-ho amb la comparació de les exposicions d’aquells anys amb les d’abans de la guerra. Però també deia: Sólo, en definitiva, tres hombres resisten a la prueba. Y son, ciertamente, los tres que ya veinte años atrás eran “i piu forti”: Joaquín Sunyer, Jaime Mercadé, Miguel Villà. Son (y no vamos a motivar nuestra afirmación) tres grandes pintores y a ellos se reduce la única posible tradición de la pintura catalana.

Jaume Mercadé va néixer a Valls el 22 de juliol de 1889. Des de jove va manifestar les seves dots pel dibuix i la pintura. Anava als escolapis i els pintava els decorats pels Pastorets. Davant d’aquesta afecció, el seu pare, previsor, el va obligar a aprendre un ofici. I el noi es va fer orfebre, ofici que va anar a aprendre al Gremi de Joiers de Barcelona i al taller de Jaume Sunyer.

També es va apuntar a l’Escola d’Art de Francesc d’A. Galí, una escola on ensenyaven a mirar com a primera premissa artística. Tornat a Valls el 1909 disposava d’una botiga amb taller i un estudi on va començar a pintar seriosament al mateix temps que creava joies. El 1916 es va instal·lar a Barcelona i al cap d’un any ja va fer la seva primera exposició de joies i pintura a les Galeries Laietanes amb un gran èxit de crítica. Josep Puig i Cadafalch, aleshores president de la Mancomunitat de Catalunya va visitar aquella exposició i en va sortir tan impressionat que va oferir a Mercadé una plaça de professor d’orfebreria a l’Escola Superior de Bells Oficis que dirigia, precisament, Francesc d’A. Galí.

La vida de Mercadé transcorria entre viatges a l’estranger i exposicions de les seves creacions. L’agost de 1922 es va casar amb Rosa Farrés i l’any següent naixia el seu fill Jordi que, amb els anys, també seria pintor. La situació política, complicada amb la Dictadura va fer el que destituïssin, junt amb altres professors i funcionaris de la Mancomunitat. Però va continuar amb la seva activitat artística que li va ser reconeguda, tan com a orfebre – la Medalla d’Argent a Paris el 1924 i el Gran Premi i Medalla d’Or de l’Exposició Internacional de Barcelona, el 1929 – com a pintor, amb el premi de la Diputació de Barcelona en el concurs Barcelona vista pels seus artistes per l’obra El zepelí, una pintura dels terrats de Barcelona d’una considerable complexitat.

El març de 1938 es refugia a Viladrau i en acabar la guerra torna a Barcelona i reprèn les seves activitats que, a més de premis com la Medalla d’Or de la IX Triennal de Milà, el 1951 o el Gran Premi de la III Bienal Hispano-Americana de Arte, a Barcelona el 1955 en orfebreria, li van anar consolidant el respecte i admiració dels joves pintors. Alexandre Cirici Pellicer va escriure a Revista el 28 de novembre de 1959 que Jaume Mercadé era el patriarca de la pintura catalana. Consideració i entusiasme que van perdurar més enllà de la seva mort el 26 d’abril de 1967.

La seva pintura – Mercadé va conrear tot tipus de temes – natures mortes, nus, retrats – però sobre tot va excel·lir en la pintura de paisatges de la seva terra natal. Els boscos i camps del Priorat, de la serra de Prades, de la Conca de Barberà – el monestir de Poblet – i el Camp de Tarragona, es repeteixen en els quadres de les diferents etapes de la seva paleta. Inicialment amb games fredes, grisos i blancs, després lleugerament fauve amb ocres i sèpies per descolorir-se uns anys més tard, segurament després de conèixer Cézanne. Retornat a la gama més colorista dels fauves va distingir la seva darrera etapa amb la barreja de sorra als pigments. Aquesta etapa textural, iniciada després d’un viatge a París, va facilitar a Mercadé la forma idònia per a reproduir els garrofers, les oliveres, els boscos, els turons i l’aspror de la seva terra.

Mercadé va ser un pintor honest, creatiu, rigorós, que traslladava a la tela el sentiment que la naturalesa del seu voltant li provocava. Ho deia Carlos Antonio Arean en el programa d’una exposició a l’Ateneo de Madrid, l’any 1963: Una Cataluña con raíces más de veinte veces seculares palpita en todas estas obras.

            També l’ esmentat Alexandre Cirici el juny de 1967 escrivia a Serra d’Or: Era el més gran paisatgista de la nostra pintura d’aquest segle.

Bibliografia
Jardí, E. Jaume Mercadé. Pintor de una tierra. Ed. Polígrafa, Barcelona. 1977
Corredor-Matheos, J. Jaume Mercadé. Museu Diocesà de Barcelona. Fundació Banc Sabadell. Barcelona. 2000

Ferrater, G. Sobre pintura. Biblioteca Breve. Editorial Seix Barral S.A.. Barcelona. 1981

Article publicat el desembre de 2010

Cap comentari: