Henri Rousseau. La muse inspirant le poête. 1909
El Douanier Rousseau, per exemple
Quan el dia 2 de setembre de 1910, Henri Rousseau moria, a causa d’una gangrena, a l’Hospital Necker de París, a casa seva no hi havia ni un franc per pagar les despeses de l’enterrament. Els seus amics van improvisar una subhasta de les seves obres i dos d’ells se’n van quedar una per 200 francs cada pintura. La resta de despeses les van pagar Paul Signac, president del Saló dels Independents i Berthe de Rose, comtessa de Delaunay. El poeta Apollinaire li va escriure l’epitafi que a ser gravat a la seva tomba pels escultors Brancusi i Ortiz de Zárate.
Aquells dos-cents francs van marcar durant els anys següents el preu dels quadres de Rousseau i va ser el primer augment de la seva obra que, en vida del pintor, sempre s’havia mogut entre els 20 i els 40 francs per quadre. Només hi havia hagut una excepció: una família volia que Rousseau fes un retrat del seu fill. Aquest els en va demanar 300 francs i la bona gent es va vendre tot el que va poder per reunir aquella quantitat. Al cap de poc temps, com que s’havien quedat escurats, van haver d’entregar el quadre en pagament d’un deute a la bugaderia.
A un fotògraf que retratava la seva obra, com que no tenia diners per pagar-lo, li va prometre que l’endemà li donaria sis quadres si els passava a recollir. L’home va creure que aquella pintura no valia l’esforç d’anar-la a recollir, i no hi va anar. Prometre quadres era habitual en Rousseau. Quan el van jutjar per una estafa en la que es va veure involucrat per la seva bona fe, el jutge el va absoldre. Agraït, també li va prometre un retrat de la jutgessa.
Passats dos anys de la mort del Douanier, per muntar una exposició amb les seves obres, el crític i amic Wilhelm Uhde va haver de fer un veritable viacrucis per trobar pintura de Rousseau. Així va poder copsar el valor que tenien aquells quadres pels seus propietaris. Això que ara en diem el valor de possessió, de difícil quantificació perquè afecta el sentiment de satisfacció de qui en gaudeix la propietat.
Una planxadora, veïna de Rousseau, tenia un quadre que utilitzava per tapar una llar de foc. Ple de sutge el va vendre a Uhde per 40 francs, tot disculpant-se per l’elevat preu que en demanava. Per la planxadora el quadre no tenia valor però sí que tenia preu.
Als voltants d’Amiens, Uhde va trobar una parella a pagès que posseïa quatre quadres del pintor. Després d’un penós viatge i amb l’absència del marit, la dona el va engegar sense voler ni sentir a parlar de desprendre’s d’aquells quadres. Els hi havien regalat i per ella tenien un valor sentimental al qual no es podia posar preu. Al cap d’un temps, Uhde i el marit es van posar d’acord i van tancar la venda de les pintures.
Però el cas més estrepitós se’l va trobar amb la filla d’Henri Rousseau. Era l’única que havia sobreviscut dels set fills que havia tingut amb la seva primera dona, Clémence Boitard. Quan la noia era adolescent la van separar del seu pare perquè aquest portava una vida de solter disbauxat i no en tenia cap mena de cura. Quan Uhde buscava pintures per l’exposició, la noia, casada amb un viatjant d’Angers, li va dir que afortunadament havien destruït tots els quadres del seu pare. Per ella aquella pintura no tenia cap valor. Qui sap si aquesta desafecció li venia de lluny o estava influenciada per les riotes que aquells quadres provocaven als visitants del Saló dels Independents.
Després de l’exposició muntada per Uhde a la galeria de Bernheim Jeune el 28 d’octubre de 1912, la cotització del Douanier va començar a pujar. L’interès dels col·leccionistes francesos i alemanys va contribuir-hi. Així, en la subhasta d’una col·lecció anglesa en la que hi havia quadres de Degas, Van Gogh, Gauguin i Cézanne, dos petits estudis de Rousseau van assolir els 1.000 francs cada un, mentre una de les pintures grans de selves tropicals, tan característiques de Rousseau es va vendre per 8.000 francs al propietari de la galeria.
L’increment de cotització de les pintures va venir acompanyada d’un fenomen habitual en el món de l’art i que certificava la instal·lació de Rousseau a l’olimp dels pintors reconeguts: l’aparició de falsificacions que han decorat i decoren parets de propietaris contents i enganyats pels elevats preus que n’han pagat.
A causa de la guerra, Uhde va ser repatriat a Alemanya però deu anys més tard va tornar a París. Allà va veure un dels quadres de Rousseau que li havien requisat i que es venia per 300.000 francs. I encara més endavant, Paul Guillaume li va deixar El casament dient-li que n’havia pagat un milió de francs.
La valoració de la pintura d’Henri Rousseau va arribar al seu zenit quan el Museu del Louvre va rebre en donació L’encantadora de serps i la va col·locar amb Corot, Degas, Manet i els impressionistes, presidint una sala i desplaçant ni més ni menys que un quadre de Manet.
Bibliografia
Uhde W. Henri Rousseau. Séraphine de Senlis. Editions du Linteau. Paris. 2008
Publicat el mes de maig de 2009
