dimarts, 23 de setembre de 2008

MIQUEL VILLÀ


Berga. 1938


Matèria i color

Dedicat a Llorenç Sànchez i Vilanova

Miquel Villà és un dels artistes més destacats de la pintura catalana del segle XX. Nascut a Barcelona el 15 de febrer de 1901 i criat al Masnou, va ser el més gran d’una família de deu germans. Va estudiar a l’Escola Nàutica del Masnou que havia estat fundada pel seu avi. El seu pare, representant de vins se’l va emportar a l’Argentina amb només 11 anys i dos anys més tard, el 1914, tota la família es va traslladar a Bogotà on en Miquel va poder estudiar a l’Escola de Belles Arts.
Així va començar una vocació que li determinaria la vida: la pintura, acompanyada per l’afecció als viatges que, tornat a Catalunya el 1918 i seguint les passes del seu pare, el portaran a conèixer el continent americà i Anglaterra, Holanda, Bèlgica...i París.
A París s’hi va instal·lar el 1922, alliberat de la feina, i hi va viure fins el 1930. En aquella època a la capital francesa hi naixien i creixien la majoria d’avantguardes artístiques en un ambient sostingut per la bohèmia i les idees trencadores. Villà hi va fer amistat amb gent tan rellevant com Marcel Duchamp amb qui compartia l’afecció als escacs; els pintors Soutine, Torres Garcia, Togores, Fautrier, Pancho Cossío; els escultors Manolo Hugué, Apel·les Fenosa, Gargallo; i Tristan Tzara, ideòleg dels dadà, però també amb gent com Unamuno o el fill de Tolstoi.
Villà era una persona equilibrada, disciplinada i cordial, al·lèrgic a l’alcohol i molt allunyat del patró d’artista bohemi de l’època. Però en la seva estada a París va aprofitar el temps per acumular prou coneixements per aplicar-los rigorosament a la seva obra que mai no va poder ser classificada en cap dels ismes del moment: ni cubisme, ni fauvisme, ni tan sols impressionisme. La pintura de Villà era genuïna, amb dos elements ben diferenciadors: la matèria i el color.
La matèria, Villà l’anava col·locant amb paciència i rigor sobre la tela i sovint el gruix agafava espessors, marcava solcs i sostenia grumolls que, segons Gabriel Ferrater, eren l’element més fidedigne de Villà. L’altre element, el color, el constituïa una paleta d’ocres, blaus, verds, vermells i blanc que s’anava repetint i enriquint en totes les seves teles. Villà deia que, si no n’hagués hagut de viure, només hauria pintat un quadre a la seva vida. Que una pintura mai no estava acabada.
Miquel Villà era essencialment un paisatgista, però no deixava d’aproximar-se a altres temes quotidians. Els interiors – la cuina -, els estables, les natures mortes, retrats o escenes de grups. Totes les seves teles tenien la sòlida construcció apresa de Cézanne i el tractament del color inspirat per Rembrandt, els seus dos referents principals.
Era molt metòdic, cada any anava als mateixos llocs, els mateixos dies. Marta Maragall explica que el seu cicle vital era: una estada a París, després a Barcelona, seguida d’un creuer de deu setmanes per continuar amb una estada al Masnou, després Eivissa o Altea i La Pobla de Segur.
En aquest univers, La Pobla de Segur va ser una fita molt important en la seva trajectòria creadora. Villà la va descobrir el 1934 gràcies al seu amic Enric Porta, pintor nadiu d’aquella vila. I ja mai va deixar d’anar-hi. Va ser allà on va trobar els paisatges que més s’adeien a la seva manera d’entendre i veure el país per traspassar-lo al futur a través de la seva mirada. Les muntanyes del Pallars són un dels horitzons de Villà, juntament amb els carrers del Masnou i les marines d’Eivissa o Altea.
Però a La Pobla de Segur, la cordialitat d’aquell personatge va aconseguir que el consideressin un dels seus. Llorenç Sànchez i Vilanova ho explica amb molta tendresa en el seu llibre Miquel Villà i La Pobla de Segur.
Villà va tenir sempre els crítics d’art al seu favor. Pintant amb la sinceritat que ho feia no podia ser d’altra manera. Des d’abans de la guerra, amb Sebastià Gasch apassionat per la seva obra fins a Eugeni d’Ors que a la postguerra el va fer conèixer a Madrid, tots, absolutament tots, coincideixen en lloar la singularitat i la qualitat de les seves pintures.
El 1988 morí al Masnou. L’any següent a La Pobla de Segur li van fer un homenatge recordant-lo. El 2001, amb motiu del centenari del seu naixement, l’Ajuntament del Masnou va fer una exposició d’alguns quadres de la vila. En vida, Villà havia rebut guardons i premis però era un home sense ambicions, mai havia demostrat cap desig de pervivència en el futur, en tenia prou amb el plaer immens de pintar. Deia: Pinto perquè m’agrada la vida, perquè m’agrada la natura. I no necessito res més.Francesc Miralles, el 1998 va dir que Miquel Villà és un dels pintors catalans del nostre segle, més profunds i originals.

Bibliografia

Sánchez i Vilanova, Ll. Miquel Villà i La Pobla de Segur. Col. Història i Cultura del Pallars. Casa Torres. La Pobla de Segur. 1989
Giralt-Miracle D. (coord.) Àlbum Millà. Quaderns Crema S.A. Barcelona. 1998
Villà. Maestros actuales de la pintura y escultura catalanas. Nº 15. Ed. La Gran Enciclopedia Vasca. Bilbao. 1974
Tusell J., Urrutia, A. Miguel Villà. Fundación Banco Sabadell 1998
Miralles F. Miquel Villà. Barcelona 1901-1988. Manuel Mayoral. Barcelona 1998
Miquel Villà. Exposició antològica. Obra de 1917 a 1985. Departament de Cultura de la Generalitat de Barcelona i Obra Social Caixa de Barcelona. Barcelona. 1985

Publicat al Butlletí de l'Associació del Personal de La Caixa el mes de setembre de 2007