diumenge, 14 de setembre de 2008

MARIE LAURENCIN


Apollinaire i els seus amics. 1908

La pintura independent

Marie Laurencin als volts de 1925 era, segurament, la dona pintora més famosa del món. Les seves pintures, de tons esclarissats, de colors blau, gris i rosa, representant gairebé sempre noies d’ulls negres, voltades de flors, d’animals, de guitarres, de tot un univers lleuger, havien conquerit la burgesia parisenca que feia cua per a ser retratada per la Laurencin. La mateixa burgesia que feia cua a casa de la Coco Chanel o per comprar els llibres de la Colette.
Especialment les senyores, perquè Marie Laurencin tenia flaca per pintar senyores. I pels autoretrats. Ja des de la seva joventut, als dinou anys, els seus quadres són majoritàriament autoretrats, pintats amb una apreciable destresa i amb una paleta, diríem, molt poc femenina, que recollia les amargors de la vida que li havia tocat de viure.
Marie Laurencin era filla de pare desconegut. Bé, no ben bé desconegut, perquè hom sabia que el senyor Alfred Stanislas Toulet, funcionari d’hisenda, casat i pare de família, havia seduït Pauline Mélanie Laurencin i de la seducció n’havia nascut, el 31 d’octubre de 1883, Marie. El seu pare mai no la va voler reconèixer, però tampoc mai no la va abandonar. Li donava consells i diners. L’amargor de Marie venia perquè la seva mare, al principi, tampoc se l’estimava massa.
Amb trenes, un caràcter difícil, un vocabulari de carreter i molta traça per pintar, a l’Acadèmia Humbert de París, el 1904 s’hi va trobar amb Braque que també hi estudiava. Aquest la va portar al Bateau Lavoir, el cau que servia de taller a Picasso i a tota una colla d’arreplegats, morts de gana, que arribarien a canviar la història de la pintura. A l’empara d’aquella trepa, Marie va portar una obra al Saló dels Independents de 1907, el mateix any que Picasso la presentava a Wilhem de Kostrowitzky, conegut com a Guillaume Apollinaire, el poeta, escriptor i guru dels artistes de l’avantguarda.
La relació de Marie i Apollinaire va durar cinc anys però va ser molt tumultuosa. Marie era casolana i Guillaume necessitava viure a l’ull de l’huracà. També era molt violent, un tirà, i van acabar malament. En aquell temps Marie havia canviat la seva pintura. Es movia entre els fauves i els cubistes però mai es va apuntar a cap del moviments, a cap isme. Al quadre Apollinaire i els seus amics de 1908, la pinzellada violenta del seu començament s’ha transformat en colors plans i un dibuix senzill, gairebé naïf però d’una construcció molt remarcable. Els amics del quadre són ella, Picasso i Fernande Olivier amb qui també tenia relacions tibants.
Separada d’Apollinaire, el 1913 se li va morir la mare. La seva soledat no durà gaire ja que el 22 de juny de 1914 es casava amb el baró alemany Otto von Wätjen amb qui va haver de fugir al cap de dos mesos, cap a Espanya: Madrid, Màlaga, la costa d’Astúries i Barcelona van ser alguns dels llocs on s’establiren. No paraven gaire temps enlloc per les sospites d’espionatge que acompanyaven el baró. A Barcelona s’hi va trobar amb altres refugiats il·lustres: Picabia, els Gleizes, els Delaunay, Otto Lloyd i Olga Sacharoff, Arthur Cravan... Marie va participar en l’edició de la prestigiosa revista 391 editada pel galerista Dalmau.
Tot i que en aquells anys gairebé no pintava, a partir de la seva estada a Barcelona es defineix el que hauria de ser el seu estil més personal. La paleta amb el color blau cel, gris i rosa li serviria per guanyar-se la vida, junt amb els figurins d’infinitat de ballets o la il·lustració de llibres. Divorciada el 1921, s’instal·la a París, malgrat que li havien confiscat el seu patrimoni per ser alemanya d’adopció, però el seu poder de seducció i les seves relacions la van ajudar a fer-se un nom en aquella societat del alegres anys vint.
L’any 1925 s’havia ficat a casa Suzanne Moreau, una jove que li feia de minyona, de dama de companyia i de tot el que convingués. El 1954 va adoptar-la i el 8 de juny de 1956 quan Marie va morir d’una crisi cardíaca, va heretar tot el seu patrimoni i els seus quadres. Marie va ser enterrada al cementiri Père Lachaise de Paris, vestida de blanc, amb una rosa a la mà i amb les cartes d’Apollinaire de coixí, tal com havia demanat.
Marie Laurencin havia estat una dona d’esperit estrambòtic, fidel a la seva paleta, al seu cavallet, a la seva manera de pintar. Dona silenciosa en la seva vellesa, lectora i escriptora modesta va ser respectada i reconeguda per la gent del seu temps. Havia exposat arreu del món i tots els museus tenen obra seva. Era Cavaller de la Legió d’Honor, però sobre tot era una dona seductora.
Una prova del seu poder de seducció el trobem, encara ara, al Japó. Allà, un industrial ric, el senyor Masahiro Takano, propietari d’una estació d’estiu de muntanya, a Tateshina, un parc nacional protegit, hi va construir al costat del seu hotel, l’any 1983, un Museu Marie Laurencin. Des que va veure un quadre de la Laurencin en un dels seus viatges, el senyor Takano va quedar-ne enamorat i no ha parat de comprar tota la pintura, dibuix o gravat que ha trobat: en el Museu ja hi exhibeix 88 pintures, 26 aquarel·les, 195 gravats, 528 obres sobre paper i tots els llibres i documents que ha trobat de la seva pintora preferida. Algunes d’aquestes obres provenen de la subhasta feta en morir Suzanne Moreau.
Si algú té interès en visitar aquest museu, sàpiga que és a 200 km al Nord-oest de Tokyo. Cal agafar l’autopista de Chuo i sortir a Suwa en direcció a Tateshina Higland. Diu que hi ha 30 minuts. És l’únic museu que hi ha al món de Marie Laurencin.

Bibliografia
VVAA. Marie Laurencin. Fondation Pierre Gianadda. 1994. Martigny. Suïssa

Publicat al Butlletí de l'Associació del Personal de La Caixa el maig de 2008