dimecres, 19 de novembre de 2008

JOSEPH BEUYS (I)



El concepte d’art en sentit ampli

Joseph Beuys és, segurament, l’artista alemany més important del segle XX. La seva trajectòria artística com a dibuixant primer, com a escultor després, com a mestre d’artistes i com a activista cultural i polític està marcada pel seu afany d’atacar, obrir i ampliar el concepte d’art, apropant-lo a l’home del carrer. Ell en deia el concepte d’art en sentit ampli.
Beuys va ser, per l’estament oficial, un pertorbador, un nyic-nyic amb la suficient força renovadora, creativa i persistent per a crear un món de símbols i rituals, en un moment en que desapareixia la creença de que l’art representava l’ordre del món o que expressava la vida interna de l’artista. Era el moment de Mort al cavallet, visca l’objecte!. La postmodernitat.
La seva vida – Joseph Beuys va néixer a Kleve, Alemanya, el 12 de maig de 1921. Des de la seva infantesa es va sentir atret per les ciències naturals i havia pensat estudiar medicina, però durant la Segona Guerra Mundial va decidir dedicar-se a l’art. El servei militar l’ocupà des del 1941 al 1945 com a pilot de combat. El 1943 va ser abatut a Crimea, va salvar la pell però aquest accident el marcaria tota la vida, psíquicament i física. El 1947 inicia els seus estudis d’escultura a l’Acadèmia de Belles Arts de Düsseldorf on, des del 1949 té com a professor Ewald Mataré, el qual experimentava en l’abstracció de figures d’animals. Acabats els seus estudis, el 1951, produeix milers de dibuixos en paper, a l’oli, a l’aquarel·la, a la tinta i a llapis, amb temes d’animals, especialment cérvols, ants, llebres, cignes i abelles.
En aquesta època coneix els germans Hans i Franz Joseph van der Grinten, fills de Kleve com ell, que es converteixen en els seus mecenes i junt amb la seva mare tenen cura de Beuys quan està malalt i l’ajuden a sortir d’una forta depressió que li produeix un canvi profund en el seu caràcter. És en aquest moment i en el contacte amb la naturalesa que li facilita la casa dels van der Grinten quan comença a treballar en els principis bàsics del que, més endavant, seria la seva Teoria de l’Escultura Social.
El 1961, casat i amb un fill, és nomenat professor d’escultura monumental a la mateixa Acadèmia de Belles Arts. El 1962 coneix Nam June Paik i George Maciunas del corrent Fluxus, organitzadors de happenings i accions musicals. L’any següent Beuys fa la seva primera Aktion.
El 1964 participa per primera vegada a la Documenta de Kassel, la 3, participació que s’estendrà fins a la Documenta 7 el 1982. El juny de 1967, després dels aldarulls ocorreguts a Berlín amb motiu de la visita del Xa de Pèrsia que van acabar amb la mort d’un estudiant, Beuys funda el Deutschen Studenpartei, el partit alemany d’estudiants amb un ideari basat en les necessitats reals de la persona i per fomentar totes les nostres possibilitats desaprofitades. L’objectiu del partit era aconseguir el desarmament total i l’absoluta autonomia en tots els camps.
El 10 d’octubre de 1972 el Ministre de Ciència de Renània del Nord-Westfàlia, Rau, el destitueix per haver admès a classe cent quaranta-dos alumnes rebutjats pel numerus clausus. S’inicia una allau de protestes i manifestacions de solidaritat i un procés que, el 1978, Beuys guanya davant el Tribunal Federal de Treball a Kassel.
El 1974, amb Heinrich Böll, funden la FIU, Free International University, la universitat internacional lliure per la Creativitat i Recerca interdisciplinària. Representa Alemanya a la XXXVII Biennal de Venècia de 1976 i el 1978 participa a la de São Paulo. El 1984 és elegit membre de l’Akademie der Künste de Berlín.
Mor a Düsseldorf el 23 de gener de 1986.
El concepte d’art en sentit ampli era una de les seves expressions característiques. Sentit ampli que incloïa, deia, l’acte de pensar i l’acte de parlar. El concepte d’art que comença amb el procés de comunicació i que acaba quan s’ha acostat l’art a la persona.
Beuys, artista, professor, polític i teòric, actua d’oficiant, de sacerdot, de tot aquest canvi radical. La seva activitat artística es basa en un programa educatiu de gran abast. El 1968, en el partit alemany d’estudiants amb Johannes Stüttgen i Jörg Immendorf organitzen la formació d’educadors d’art del millor nivell possible. És quan Beuys diu: Qualsevol dona que hagi estudiat amb mi i que a continuació educa millor els seus fills, és una artista infinitament millor que ningú que aconsegueixi triomfar en el mercat de l’art. Que les forces creatives de l’home caminin cap el seu desenvolupament és per Beuys la base de la plàstica social. L’art en sentit ampli.
I que l’home actuï amb tota llibertat, sense cap cotilla que l’engavanyi. Aquest desig de llibertat el va portar a obrir les portes de la seva aula a tothom qui hi volgués anar, saltant-se el procés de selecció i el numerus clausus. Va ser expulsat de la càtedra el 1972. Sis anys més tard el Tribunal del Treball li va reconèixer els seus drets. Però el seu mestratge no s’havia aturat. El seu carisma i l’esforç intel·lectual que va continuar abocant en la coherència de les seves accions, van configurar la imatge de l’artista alemany contemporani. La màgia de la personalitat de Beuys amb el seu aire de mèdium que li conferia el barret – ajuda a mantenir la temperatura del cervell constant, deia – i l’armilla de pescador plena de butxaques, va contribuir a revisar els prejudicis respecte a l’art i als artistes alemanys, menystinguts des de les acaballes de la guerra.

Publicat al Butlletí de l'Associació del Personal de La Caixa del mes de juny de 2005