dijous, 6 de novembre de 2008

JOAQUIM MIR


Sant Joan. c. 1922-1925


La bogeria de pintar

Josep Pla en el volum 14 de les seves obres completes, titulat Santiago Rossinyol i el seu temps (Tres artistes, Manolo, Rossinyol, Mir) explica que no va poder escriure la biografia de Joaquim Mir com havia pogut fer-ho amb la de Manolo Hugué, Manolo, contada per ell mateix, perquè Mir ja havia mort. Això li va suposar refiar-se de testimonis que el van ajudar a fer una excel·lent tasca literària, però que estudis posteriors n’han qüestionat l’exactitud d’algunes afirmacions.
Teresa Camps en el catàleg de l’exposició Joaquim Mir, itinerari vital,[1] apunta alguna d’aquestes discrepàncies, com la suposada desavinença amb Santiago Rusiñol, la deixadesa personal de Mir o les trifulgues amb el seu oncle Avel·lí Trinxet.
Pla explica que Mir, nascut a Barcelona l’any 1873, de jove es dedicava a fer de viatjant de bijuteria del negoci del seu pare. Com a bon viatjant era loquaç, simpàtic i queia molt bé a tothom. També tenia afecció a la pintura i vençuda la resistència familiar es va dedicar exclusivament a pintar gràcies a un pacte amb aquell oncle Trinxet que li feia de marxant.
Contràriament a allò que feien els altres artistes que era anar-se’n a París, Mir se’n va anar a Mallorca. L’illa tenia en aquell temps un primitivisme, un exotisme que la literatura romàntica havia descobert. L’encís dels seus paisatges i la vida arcaica dels seus habitants li conferien la imatge de paradís que alguns, com George Sand i Frédéric Chopin havien gaudit personalment. Mir, juntament amb Rusiñol, el pintor belga William Degouve de Nuncques i el mallorquí Antoni Gelabert, entre altres, van destapar amb els seus quadres la bellesa de l’illa daurada. Van donar a conèixer una natura curulla de cales i coves, amb el mar i els espadats, creant un paisatgisme simbolista que va tenir molt d’èxit i que en alguns, com en Mir, va assolir un lirisme pròxim a l’abstracció.
A Mallorca Mir hi feia una vida entregada a la pintura. Gelós dels indrets que descobria, els amagava fins i tot a Rusiñol a la casa del qual va viure una bona temporada. Pintava de sol a sol, sovint més d’una tela a la vegada, engarristat a les penyes. Netejava els pinzells a la seva roba o a la seva barba i en els cinc anys que hi va viure, patrocinat pel seu oncle Trinxet, va arribar a pintar un centenar de teles, algunes de grans proporcions, tres plafons pel Gran Hotel de Palma i la decoració del saló del seu oncle, obra que va ser molt comentada entre la burgesia barcelonina.
La pintura de Mir a Mallorca algú l’ha definida de paisatgisme musical, wagnerià. Amb la seva pinzellada, llarga, ampla i vertical, a vegades puntillista i la llum que il·luminava la foscor de les parets de les coves o els colors canviants d’un mar efervescent en uns quadres grans, sense massa horitzons, sense figura humana, sense objectes, només la natura en tota la seva esplendor. Unamuno va dir que Mir era el poeta de la llum de Mallorca.
Però l’estada a Mallorca va acabar malament, amb un lamentable accident a Sa Calobra, mentre pintava. Pla insinua que en el fons hi hagué un assumpte de faldilles, però ningú ho ha aclarit. El 26 d’abril de 1904, Miquel Sarmiento, periodista de La Tribuna, escrivia: Lamento el contratemps però la notícia llegida ahir no m’ha sorprès... Conec Mir i conec els indrets de Mallorca on Mir ha estat prop de dos anys pintant en plena vida salvatge... Tres mesos va fer equilibris sobre el mar dalt d’una roca altíssima on no tenia espai ni per encendre una pipa en els moments de descans. En un d’aquests equilibris ha perdut peu i s’ha estimbat. L’han recollit sense coneixement ferit greument...Joaquim Mir amb el seu entusiasme desfermat per la pintura havia perdut el seny i va ser ingressat al sanatori mental Pere Mata de Reus. Hi va estar dos anys després dels quals ja tornava a pintar amb una gran riquesa de matisos però sense la teatralitat de la seva obra mallorquina, aspecte que, segons Pla, li va fer guanyar qualitat i personalitat.
Els altres indrets – De 1906 a 1914 va viure amb la seva família al Camp de Tarragona, a l’Aleixar. Després, mort el pare, amb la mare i les germanes es van traslladar al Vallès. Montornès, Mollet i Caldes de Montbui van ser els paisatges de la seva producció.
El 1921 es va casar amb Maria Estalella de Vilanova i la Geltrú on es van instal·lar el 1922 a la que seria la seva definitiva llar. La liquidació amistosa del contracte que l’unia amb l’oncle Trinxet li va proporcionar un increment dels seus ingressos la qual cosa li va permetre construir un univers a la seva mida, en una casa gran, amb una biblioteca on es reunia tota la flor i nata de la intel·lectualitat. La casa tenia jardí, un hort amb gallines i fins i tot un ruc que servia de transport en les moltes sortides que feia amb la família i els deixebles, per anar a fer campanyes com ell anomenava les sessions de pintura. Allà hi va tenir un nou paisatge, suau, lluminós, proper i molt divers que va reflectir fidelment en els seus quadres, tot recuperant la profunditat, la perspectiva, l’horitzó.
En tots els llocs on va viure, Joaquim Mir va arribar a ser un personatge local, popular, conegut i estimat. Amb la simpatia del viatjant de bijuteria. La seva obra, classificada de postmodernista, sempre va ser apreciada, valorada i admirada, encara avui, per la seva lluminositat, el seus colors, la seva destresa, el seu mestratge.
Mir va morir a Barcelona el 27 d’abril de 1940 però va ser enterrat, com ell volia, a l’ombra d’un arbre on vinguin a cantar els ocells.
Bibliografia

Pla J. Obra completa. Santiago Rusiñol i el seu temps (Tres artistes, Manolo, Rossinyol, Mir). Ed. Destino. Barcelona 1970
Camps T. i altres. Joaquim Mir, itinerari vital. Fundació la Caixa. Barcelona 1997


[1] Exposició que la Fundació La Caixa va passejar des de Palma de Mallorca a Lleida i a Girona, la temporada 1997-1998


Publicat al Butlletí de l'Associació del Personal de La Caixa del mes de novembre de 2008