dimecres, 19 de novembre de 2008

JOSEPH BEUYS (i III)


Accions i seguidors

Les accions – Les intenses i llargues Aktions de Beuys davant de públic aviat es van diferenciar de les curtes i lleugeres de Fluxus. Hi utilitzava el so i el silenci, el llenguatge, instruments musicals, especialment el piano, conscient que l’esperit poètic només s’encarna en els objectes, les eines, els materials, els residus, els productes de l’acció – els sorolls, els sons, els apunts a les pissarres -. Oficiant ell mateix imposava la seva tensió corporal i la transmetia als espectadors a través d’hores senceres de postures petrificades, tenses, insuportables, amb repeticions irritants i amb una aparent manca de sentit. Hi afegia tensions buides, tedioses, amb llargues estones en les que no passava absolutament res. De sobte intercalava manifestacions d’intensitat sense motiu aparent, aprofitava o no, segons li convenia, els estímuls externs, les interferències, els suggeriments.
No cal dir que la crítica va ser ferotge. El van titllar de ridícul i de perillós. Criticaven el seu carisma i la seva vocació i deien que els seus actes eren sectaris, pseudoreligiosos, irracionals i feixistes.
Del 1963 al 1985 va fer més de trenta accions. En la majoria d’elles hi havia un component autobiogràfic que en reforçava la seva credibilitat. Així, el 1976 va presentar Mostra la teva ferida on hi mostrava la seva experiència de la mort. A Espai capital presentada el 1970 i el 1977 tractava de la reactivació dels sentits. Amb La bomba de mel en el lloc de treball, del 1977, explicava la circulació de les energies culturals, la relació entre art i vida. El mateix any amb Detenció del tramvia, donava pistes sobre la seva infantesa.
Com s’expliquen les pintures a una llebre morta va ser, el 1965, una de les accions més conegudes de Beuys. Amb el cap untat de mel i cobert amb làmines de paper d’or, explicava durant tres hores les pintures d’una exposició seva, a una llebre morta. Ho feia perquè, deia, una llebre comprèn molt més que molts humans amb el seu obstinat racionalisme. direccions.Li vaig explicar que n’hi havia prou amb clavar la mirada en els quadres per entendre el que era realment important en ells. Sens dubte la llebre reconeix millor que l’home la importància de les direccions.
El novembre de 1967 amb motiu de la festa de matriculació de l’Acadèmia, realitza el happening öö-Programm. Amb una destral a la mà, Beuys inaugura la festa xiulant, lladrant i xiuxiuejant durant deu minuts. És el primer happening de Beuys que tracta directament el tema de la plasticitat del llenguatge.
El 1972, l’any de l’acomiadament de l’Acadèmia de Belles Arts de Düsseldorf i de les protestes, munta a la Documenta 5 de Kassel una acció de cent dies de debat amb dos colegues i els visitants, amb temes tan diversos com la seva activitat davant el sentit de l’ésser humà o la creativitat derivada de la llibertat individual; la idea associada a la democràcia des de la base o el sou de les mestresses de casa. Cinc anys després, a la Documenta 6 i difosa per TV, en una nova acció fa un discurs propagant el seu concepte d’art extens – l’art en sentit ampli – on reclama que l’art ha de sobrepassar el simple fi estètic i ha d’englobar tots els àmbits de la vida.
A la Documenta 7, el 1982, en la que seria la darrera participació de la seva vida en aquella mostra, va muntar l’acció dels 7.000 roures, consistent en plantar set mil arbres a Kassel i els seus encontorns. L’arbre es plantava al costat d’una estela de basalt. Amb aquesta acció Beuys, a més de contribuir a la reforestació de la zona, volia explicar que l’art s’equilibra entre dos pols: el pol tou, de formes orgàniques – l’arbre – i el pol dur, de formes cristal·litzades – el basalt – perquè, deia, la solució entre aquests dos pols suposa un nou pas cap a la llibertat.
Els altres – La força d’irradiació de Joseph Beuys a l’Acadèmia de Belles Arts de Düsseldorf va produir una bona colla de col·laboradors i deixebles. La generositat amb que exercia la seva càtedra, l’honestedat i coherència de totes les seves actuacions i la tenacitat germànica en portar a terme el seu objectiu d’acostar l’art a la gent del carrer, van fer que es reunissin al seu voltant una munió d’artistes, admiradors i seguidors incondicionals, tot i que algun, com Hans Rogalla, no estalviés les seves crítiques.
Entre els alumnes, amics i col·laboradors hi trobem gent tan significada com Sigmar Polke, Gerhard Richter, Klaus Rinke, Katharina Sieverding, Reiner Ruthenberg, Ulrike Rosenbach, Chris Reinecke, l’holandès Panamarenko, Blinky Palermo, el coreà Nam June Paik, l’americà Bob Morris, Inge Mahn, Bernd Lohaus, Ute Klophaus fotògraf de moltes accions de Beuys, Jörg Immendorff, Reiner Giese Imi, Hening Christiansen, James Lee Byars, Johannes Stüttgen, Imi Knoebel, l’americana d’origen alemany Eva Hesse, Anselm Kiefer... tots noms destacats en la història de l’art contemporani que en un moment o altre, amb més o menys intensitat van rebre la influència, la força de la irradiació de Joseph Beuys.
L’art en el sentit ampli - Joseph Beuys que va morir a Düsseldorf el 1986, va ser l’últim utòpic. La seva obra, les seves accions, eren una mostra de la congruència entre la vida i l’art, la unificació en sí mateix de totes les contradiccions d’una època en un intent de superar-les, de reconciliar raó i imaginació, de congriar mite i realitat, il·lustració amb màgia, la història amb el present. .
A la Documenta 5, després d’un debat en una de les accions dels cent dies se li va acostar una noia i li va demanar:
- Això és art?Beuys li va respondre:
- D’alguna manera, sí. Oi que a tu també et fa pensar?
Bibliografia

Ruhrberg, Schneckenburger, Fricke i Honnef – Arte del Siglo XX – Colònia (2001) Ed. Taschen

VV.AA. – Punt de confluència. Joseph Beuys, Düsseldorf 1962-1987 – Catàleg exposició del 18 d’abril al 22 de maig de 1988 al Centre Cultural de la Caixa de Pensions – Barcelona.

VV.AA. – Origen i Visió. Nova pintura alemanya. – Catàleg exposició Desembre 1985 al Centre Cultural de la Caixa. Madrid i Barcelona. - Ministerio de Cultura. Dirección General de Bellas Artes y Archivos i Fundació Caixa de Pensions.

Publicat al Butlletí de l'Associació de Personal de la Caixa del mes de novembre de 2005