dimarts, 17 de febrer de 2009

Les exposicions del Fòrum 2004


FÒRUM BARCELONA 2004

Robert Wilson al Museo Barbier-Mueller

El Fòrum de les Cultures que ja ha tancat portes a Barcelona després de 141 dies d’activitat, a més de les exposicions ubicades dintre del recinte - Els Guerrers de Xi,an, Veus, Ciutats-Cantonades, Habitar el món i Barcelona en progrés -, ha propiciat que els museus de la ciutat hagin col·laborat muntant unes exposicions adequades als objectius generals: interculturalitat, pau, diàleg...
Així hem vist com una allau d’art precolombí omplia les sales de La Pedrera amb El Cos i el Cosmos, les de la Virreina amb El primer Eros i, és clar, el Museu d’art precolombí Barbier-Mueller amb Imatges del cos. El Museu Picasso contribuïa a l’esdeveniment amb Picasso: Guerra i Pau, la Fundació Miró amb La bellesa del fracàs, el fracàs de la bellesa i el MACBA amb Art i Utopia mentre Caixaforum ho havia fet fins el mes d’agost amb Confuci.


Picasso: Guerra i Pau. Les guerres que des dels anys trenta fins els seixanta havia viscut Picasso, van ser el fil conductor de l’exposició. El procés de creació del Guernica que Picasso va pintar amb molt poc temps però, com demostrava l’exposició, amb elements que es venien repetint des de quatre anys enrere, il·lustra la barbàrie de la Guerra Civil espanyola. Les dones ploraneres també. Les natures mortes amb cranis d’animals van ser pintats durant la Segona Guerra Mundial.
La mostra tenia un apartat dedicat a la preparació de l’escultura L’home de l’anyell per donar pas, tot seguit, a l’època de pau que el pintor va viure a Antibes, amb l’òliba repetida una i altra vegada. La llum del Mediterrani es reflecteix en els seus quadres. Però arribada la guerra de Corea, Picasso recorda Goya amb Massacres a Corea, una repetició dels afusellaments del 3 de Maig a Madrid.
No hi faltaven documents de l’afiliació de Picasso al Partit Comunista francès ni de la seva participació als Congressos de la Pau a Breslau, París i Londres els anys 1948, 1949 i 1950 respectivament. La mostra acabava amb una sala dedicada al colom de la pau tan conegut de Picasso. Entre l’extensa documentació que acompanyava les obres hi havia un parell de cartes del Govern de la República espanyola, dels anys de la Guerra Civil, en les quals agraïen a l’artista sengles donatius de 100.000 i 200.000 francs de l’època, per a la compra de llet per a les escoles del país.
Com és habitual en les exposicions del Museu Picasso, aquesta també deixava l’espectador altament satisfet, tant per la cura en el muntatge com per la claredat d’exposició i la qualitat i quantitat d’obra exhibida que s’ajustava perfectament a una dita del pintor que figurava a l’entrada de l’exposició. Deia:”...la pintura no s’ha fet per decorar les cases. És un instrument de guerra ofensiva i defensiva contra l’enemic.”


Art i Utopia – L’acció restringida. Al MACBA s’hi va presentar una exposició amb moltes pretensions. Volia relacionar tot l’art modern i totes les avantguardes amb la poesia de Mallarmé. El programa de mà ho deia clarament: L’exposició passa revista a alguns moments clau dels intercanvis entre art i poesia al segle XX, fins a finals dels anys setanta. La poètica de Mallarmé serveix de fil conductor d’una història de l’art modern en la seva relació amb el llenguatge i la seva dispersió. Al març de 1970, l’artista belga Marcel Broodthaers, també procedent del camp de la poesia, va declarar:”Mallarmé és la font de l’art contemporani. Inventa inconscientment l’espai modern.”.Aquesta era la intenció de l’exposició i potser se’n sortia prou, però per a l’espectador ras el resultat era més aviat una pallissa, difícil d’entendre, hermètica com la poesia de Mallarmé, malgrat la gran quantitat d’obra, principalment dibuixos i gravats, dels artistes més destacats en la història de l’art dels segle XX. Tampoc hi faltaven llibres, revistes i documents entre els quals, curiosament, el més entendridor era un tros de paper de prou feines mig pam, en el qual Joan Miró hi va escriure: Posar-se devant d’una tela blanca com Mallarmé devant une feuille blanche. Com si cinquanta anys abans hagués endevinat que es faria aquella exposició.


El Museu Barbier-Mueller i Robert Wilson. Ves per on aquest petit museu dedicat a l’art precolombí ha fet, a criteri nostre, l’aportació més valenta, més trencadora i més reeixida de totes les que hom ha fet amb motiu del Fòrum. Les peces que presenta en la seva exposició Imatges del cos són totes peces que entusiasmaran als interessats en aquest art, però la particularitat rau en que el muntatge ha estat encarregat ni més ni menys que a Robert Wilson, el conegut home de teatre nord-americà que darrerament apareix sovint en esdeveniments pictòrics, com a organitzador d’espais, tal com va fer a la primera Biennal de València, l’any 2001.
Al Museu Barbier-Mueller Wilson fa una anunciada interpretació personal del museu. És a dir, reinventa el museu i presenta les 40 petites peces en tres espais. En el primer, Retrats, exposa 22 peces entre un munt de retalls plàstics. En el segon espai que titula Natures mortes, col·loca 17 peces en uns escenaris teatrals i barrejades amb els més impensables accessoris. I finalment, en l’anomenat Paisatge, ens mostra una sola peça en un escenari mes gran. Allà s’hi desenvolupa una acció lumínica que dura set minuts i que s’acompanya d’una música de Michael Calasso. Tot plegat una delícia.
Imatges del cos tanca el 31 d’octubre. Encara hi sou a temps per a gaudir d’aquesta petita joia del Fòrum Barcelona 2004.


Publicat el mes d'octubre de 2004